Roig i negre

La noia de la rotonda

2011-12-11T21:30:00.000+01:00

Les jornades arribaven al seu final i la gent ja estava del tot relaxada, més pensant en les properes accions que en les paraules que anaven rebotant per la sala. De sobte va sentir un cop de puny en forma de pregunta que el va situar dins de la realitat.

El primer que va experimentar va ser fàstic. Li pujava a la gola i s'hi adheria de manera insuportable. Si es deixava envair per aquesta sensació, potser sortiria a l'exterior qualsevol substància, i deixaria d'angoixar-lo.

El segon que va experimentar va ser ràbia. Li dominava tots els sentits i s'hi impregnava de forma subtil. Tenia clar que si es deixava anar, provocaria que de la seva boca sortissin tota una seria d'adjectius qualificatius gens adients al lloc on es trobava.
En Joan va obrir els ulls i va tancar la boca, fent una repassada a la sala com a vulgar àliga perdiguera. La seva mirada es va topar amb la d'una noia que temps ensà li havia despertat tota una sèrie de sentiments de tendresa i seguretat; i que ara només li despertava els racons més inhòspits dels seus budells. Estava palplantada en el passadís i aferrada a una càmera de fotos, com a vulgar Sant Pere, pensant tenir les claus que li obriran tots els panys; sense adonar-se que només anava retractant els moments de la seva mediocritat.
Aquest no era, però, l'assumpte que més voltava pel cap d'en Joan. Des del dia que havia decidit abandonar el vaixell no deixava d'ensopegar amb fets o realitats que el portaven a confiar, cada cop més, en la gent de la qual s'allunyava. I va ser just en aquell moment que va ensopegar amb quatre o cinc mirades de companyes de l'equip, que com ell havien quedat garratibades per la pregunta de la mal anomenada veïna laboral.
Just en el moment que en Joan ja havia decidit alçar-se, ell i la seva veu, i com a vulgar capità Ahab posar fi aquest reguitzell històric de humiliacions i menystinences, va sonar una resposta clara i contundent, en les formes i en els continguts.
En Joan va aprofitar l'enrenou dels aplaudiments per mirar de fer-se fonedís i abandonar la sala de la manera més discreta possible. En el seu cap se'n portava tres pensaments que eren com a reptes i alhora com a sangoneres de les seves nits de insomni.
Això sí, abans d'obrir la porta no va poder evitar fer un somriure, era curiós que una de les organitzadores el que havia fet amb la seva pregunta era posar en joc a tot un grup d'educadors.

En veritat aquesta breu historia, de ficció, havia de titular-se "posem en joc l'educador" però amb un nom tant insípid no haguéssiu passat de la primera estrofa.

El bitllet de 50 euros.

2011-02-10T21:30:00.002+01:00

Aquesta tarda he ensopegat amb el conte que us deixo més endavant. Una ensopegada que m'ha omplert de tranquil·litat, de llum i il·lusió.
I aquí estic escrivint una altre cop, després de molt de temps, sense saber perquè i buscant una excusa per parlar de les coses que em pasen, o inventar un altre realitat d'avui que em faci sentir-me millor, i a través d'un futur poder viatjar a un present que va girant sense control enterrant una història plena de morts, oblidant sense pena la glòria que hi ha sota els meus peus.

Joan, amb el rostre abatut de tristor, es troba amb la seva amiga Laura en un bar a prendre un cafè. Deprimit, va descarregar en ella les seves angoixes ... que si la feina, que si els diners, que la relació amb la seva parella, que la seva vocació! ... Tot semblava anar malament en la seva vida. Laura va introduir la mà en la seva bossa, va treure un bitllet de 50 euros i li va dir: "Vols aquest bitllet?"

Joan, una mica confós al principi, li va contestar: "És clar que si, Laura ... són 50 euros, qui no els voldria? "Llavors Laura va prendre el bitllet en un dels seus punys i ho va arrugar fins a fer una petita bola. Mostrant la rebregada piloteta a Joan, va tornar a preguntar: "I ara, ho vols també?" "Laura, no sé què pretens amb això, però segueixen sent 50 euros. És clar que l'agafaré si m'ho dónes. "

Laura va estendre l'arrugat bitllet, el va tirar a terra i el va refregar amb el peu, alçant després brut i marcat. "Ho segueixes volent?" "Mira, Laura, segueixo sense entendre on vas, però és un bitllet de 50 euros, i mentre no el trenquis, conserva el seu valor ..."

"Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida et rebregui o trepitgi, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat ... El que has de preguntar és quant vals en realitat i no quant de colpejat que puguis estar en un moment determinat. "

Joan es va quedar mirant a la Laura sense encertar amb cap paraula, però l'impacte del missatge anava calant profundament en la seva ment.

Laura va posar l'arrugat bitllet al seu costat de la taula i amb un somriure còmplice va agregar: "Té, guarda'l, perquè te'n recordis d'això quan et sentis malament ... però em deus un bitllet nou de 50 euros per poder-lo usar amb el proper amic que ho necessiti. "Li va donar un petó a la galta i es va allunyar cap a la porta.

Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar i amb una renovada energia va cridar al cambrer per a pagar el compte ...

Desembre

2010-12-29T21:30:00.001+01:00

El mes de desembre és un mes força curiós; i no ara, de fet en època romana ja ho era. I es que d'entrada es força curiós que l'ultim de l'any sigui el "desè mes".
De fet també a cops em pregunto que devia estar pensant en Josep fa uns 2010 anys, quant dormia cada nit amb la Maria aguantant-se tots els instints. Deuria de ser el primer de celebrar el dia dels innocents un 25 de desembre.
I es que es miri com es miri el mes de desembre es un mes...

Ple de dies festius, sobretot per la canalla,
ponts o depenent de l'any aqüeductes,
aniversaris que es fan molt difícil de celebrar plegats,
àpats dignes d'un veritable hedonista,
amics visibles i un d'invisible,
sopar d'empresa i empreses que se't mengen
nits plenes de cops de garrot contra un tronc,
comiats amb la boca plena de gotims
nits amb neu,a fora i a dins,
regals plens d'il·lusió,
l'únic més que tothom desitja que li toqui la grossa,
l'únic dedicat als nassos,
el mes dels retrobaments,
el mes de la sobretaula més llarga de l'any,
els dies que venerem a la deessa falsedat...

si la vida et dona llimones....

2010-10-17T21:30:00.002+02:00

... fes-te una llimonada

Sempre que hi ha problemes, més d'algú surt amb aquesta frase o l'altra no tan famosa de "si et plouen gossos i gats ...... posa una botiga de mascotes"

No crec que hi hagi una sola frase que resumeixi millor la resiliència que exhibeix la vida en general davant els factors adversos. Encara més, els ambients adversos són un factor decisiu tant en l'evolució de les espècies com en el desenvolupament de les societats.

I no es tracta de res complicat, si tens problemes, recorda sempre que les oportunitats vénen amb disfressa de problemes. I a partir d'ací ve aquella màxima que repeteix molt en Gaspar Hernàndez de que si no te solució no es un problema, es dir que només cal trobar-la i posar-la en marxa.

Tot el que has de fer és buscar un altre punt de vista al que tens actualment, les llimones són àcides però si aconsegueixes una mica d'aigua i sucre, pots treure profit. I ja posats pots fer-te un mojito.

Fes servir el pensament creatiu, dóna-li volta a la situació, pensa com aprofitar el que t'està passant, i no et limitis a trobar una solució HI HA MILERS DE SOLUCIONS, troba 4 o 5 i veuràs que les coses no són tan dolentes després de tot.

No tinc ganes de res !!

2010-10-06T21:30:00.002+02:00

En el fons avui estic intentant fer un article, que podríem dir personal, però que serà molt difícil de plasmar tot allò que pretenc. I per la senzilla raó que avui no tinc ganes de ser graciós i ni tant sols irònic, i que he perdut aquesta facilitat de voltejar el llenguatge per convertir-ho en un trencagel.

Estem en un punt que tot mirant cap endavant me n'adono que no tinc ganes de formar part del futur, perquè aquest futur es un altre forma de il·lusió, i es que el passat en el fons va ser el futur d'aquest present que estem vivint. Present en el qual ens van abocar dos inconscients, però que ara els conscients mig estrafem la vida i les maneres.
Ja no tinc ganes de lluitar contra la meva desídia i la seva indolència, i he dubtat d'aquesta farsa amb lliçons de comparsa que ens tornen a portar al ben mig del corral. Un corral amb un ramat de xais sotmès al càlcul de les previsions sense informació, de l'ofec sense maneres i sobretot de l'angoixa dels rumors.
He de reconèixer que en tot aquest temps he apres que el camí s'ha de caminar i en arribat al final cal aturar-se a pensar. I que no hi ha res escrit, ni normes ni destí.
Però es que ja no tinc ganes de barrejar-me en l'aldarull de la gent que xerra sense saber i on les veus malbaratant la seva saliva parlen de tot menys del que vull sentir.
no tinc ganes de ser bou d'aquesta carreta que sobreviu en el pedregal, i m'impacienta només amb sobreviure
no tinc ganes de lluitar amb la meva consciència, no tinc ganes. Demà poder si.

"La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen"

2010-09-25T21:30:00.004+02:00

Un grup d'activistes "socials", com es defineix el col·lectiu, ha ocupat passades les set d'aquesta tarda la seu del banc Banesto del número 10 de la plaça Catalunya, al centre de la ciutat de Barcelona, han informat els Mossos d'Esquadra.

Segons expliquen els activistes en un comunicat, 12 escaladors han desplegat una pancarta de 150 metres quadrats a la façana de la seu bancària en què es pot llegir "La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen". A la pancarta hi ha un inodor en què es pot llegir "a la merda". Els activistes demanen una vaga general valenta per acabar amb "el repartiment injust de la riquesa".

L'ocupació es va planificar fa dies i s'ha portat a terme al final d'una manifestació no comunicada a la policia iniciada a les 17.00 hores a la plaça Universitat, i que ha passat pel carrer Pelai fins a acabar davant de la seu del banc.

L'acció està organitzada pel 'Moviment 25s', "un espai social que visualitza i denuncia l'explotació i precarietat dels sectors socials més vulnerables". El col·lectiu té intenció d'ocupar l'edifici durant com a mínim dos dies.

La portaveu del 25-S ha dit que la gent se sent "traïda" i per això han convocat aquests actes, per "expressar la seva oposició al sistema capitalista i al moviment sindical tradicional" i "denunciar l'explotació i la precarietat dels sectors socials més vulnerables" ja que "la vaga no servirà per a res".

aniversari

2010-09-21T21:30:00.002+02:00

Segons la Viquipèdia el terme aniversari s'utilitza per designar el dia en què hom commemora un fet o esdeveniment digne de record.

I en el fons els humans ens passem la vida buscant excuses per celebrar una aniversari que ens porti, encara que sigui des del record, a un temps passat que mai més tornarà.
Hi han països que celebren derrotes i fan d'aquest fet una festa nacional, n'hi ha d'altres que s'entesten a recordar un genocidi tot embolcallant-lo en la festa de la mare pàtria.

Hi ha cops que els aniversaris senzillament recorden moments dolços i feliços. Com podria ser un primer petó o el naixement d'un esser excepcional.
I any darrera any ens entestem en celebrar-ho encara que el gust del petó s'hagi tornat agre o aquell esser ja no tingui la màgia de les primeres passes. Però la data arriba sempre, torna a picar a la nostra porta tot recordant-nos un fet, una victòria que es va convertir en derrota o simplement l'inexorable pas del temps.

2010-09-21T21:09:00.001+02:00

Que arribo tard !!

2010-09-18T21:30:00.003+02:00

Un senyor que va en cotxe se n'adona que està perdut, maniobra i pregunta a algú al carrer:

- Disculpi!, em podria vostè ajudar? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on em trobo!

- És clar que sí -li respon- es troba vostè en un cotxe, a uns 500 m. del centre del poble, entre N 41º 22' 26" E 1º 9' 45"(*) .   (*): coordenades aproximades de Montblanc

- Vostè és enginyer, oi? - Diu el del cotxe -

- Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?

- Molt senzill, perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament correcte", però "pràcticament inútil": continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.

- Vostè és polític, oi? -Pregunta el del carrer. -

- En efecte -respon orgullós el del cotxe- com ho ha sabut?

- Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix, ha fet una promesa que no pot complir i espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva ...

GNDPO abandona l'equip de govern

2010-08-24T21:30:00.001+02:00

COMUNICAT DE GNDPO, 24 D’AGOST DE 2010

El 27 de maig de 2007 es van celebrar les darreres eleccions municipals. En elles, l’agrupació electoral Gent del Poble (GNDPO) va tornar a obtenir la confiança de la vila de Montblanc aconseguint un regidor, aritmèticament una aportació prou important per a la composició d’un govern estable per als propers anys. Després de les pertinents converses amb totes les forces polítiques que van aconseguir representació, vàrem arribar a un acord per a pactar amb FIC i Agrupament Catalanista de Montblanc.
Aquest pacte proposava un programa d’accions que invitaven a tothom que tenia ganes de fer canvis en la política i desitjava una participació ciutadana activa, on els projectes a dur a terme al nostre poble fossin decidits i argumentats per a tots els que hi vivim. Teníem ganes i crèiem que podíem canviar l’estil de sempre, aportar idees, projectes i un estil participatiu al que la coherència en les nostres idees bàsiques – i els programes de govern de pràcticament tots els partits que es presentaren – es podrien dur a terme. L’acord assolit es fonamentava en la confiança, basat en un estil on tots els regidors de l’equip de govern intervinguessin a totes i cadascuna de les competències municipals i on tots els regidors fossin informats del que passa a la Casa de la Vila. S’invitava a tots els grups, fossin o no de l’equip de govern, a participar i, sobretot, a potenciar les relacions amb gran part del teixit social per a, per fi, poder realitzar l’esperat i promès canvi en l’estil cultural.
No fa tant, l’equip de govern ja va quedar en minoria degut al pas a l’oposició del regidor del FIC per discrepàncies i falta de confiança en l’alcalde (segons manifestacions públiques del mateix Sr. Molina).
D’altra banda, GNDPO sempre hem estat un fort defensor del pacte, acceptant i no posant entrebancs a projectes amb els que no estàvem conformes, per lleialtat al pacte. Tot i aquesta lleialtat, ja fa mesos – més d’un any – que GNDPO i Agrupament Catalanista de Montblanc, mantenim converses i reunions per a intentar redreçar la línia d’acció segons la voluntat expressada al pacte. L’alcalde, tot i manifestar sempre la seva voluntat de complir l’acordat, en tot moment ha demanat temps i més temps, i així passen els mesos... i els anys. La tècnica de desgast aplicada pel nostre alcalde, la del qui dia passa any empeny, la de no deixar les coses clares ni tancades, l’especialitat d’aquest de fer avorrir les pròpies idees,...
El Sr. Andreu no ha estat capaç de complir, en cap moment, els terminis de temps que hem acordat per a iniciar projectes, adreçar l’estil polític, etc.
És per això que ara, GENT DEL POBLE, després d’haver deixat veure en més d’una ocasió la descoordinació de l’equip de govern i haver votat en algunes ocasions de manera diferent al que ho ha fet l’Agrupament Catalanista de Montblanc, DEIXA DE CONFIAR EN L’ALCALDE DE MONTBLANC i, a partir d’avui 24 d’agost de 2010, passa a formar part de l’oposició, deixant l’actual ajuntament amb 5 regidors a l’equip de govern i 8 a l’oposició.

Les cooperatives

2010-08-09T09:30:00.002+02:00

Diuen que les cooperatives són empreses gestionades democràticament pels seus socis/es, per als quals l'adhesió voluntària a la cooperativa implica un compromís de participació activa.
Aquestes empreses han d'acomplir els principis cooperatius, proclamats per l'Aliança Cooperativa Internacional el 1995, són les pautes de gestió a través de les quals les cooperatives intenten dur els seus valors a la pràctica: adhesió lliure i oberta; gestió democràtica; participació econòmica dels socis; autonomia; educació, informació i formació; cooperació entre cooperatives i interès per la comunitat.

Els socis i les sòcies de les cooperatives participen activament en les decisions tècniques i productives que configuren la manera com es realitza el treball que cal dur a terme.
També prenen les decisions estratègiques de l'empresa, assumint conjuntament els riscos econòmics i socials que en comporta la titularitat. Aquesta participació requereix un alt nivell de motivació de les persones que en formen part.
Les cooperatives aporten un valor afegit al sistema econòmic: creen ocupació estable i de qualitat, i permeten als ciutadans tenir una influència directa en els assumptes del mercat que els afecten.
El cooperativisme es fonamenta en un conjunt de valors que són en essència universals: autoajuda, autoresponsabilitat, igualtat, equitat, solidaritat, honestedat, transparència i responsabilitat social.
I a tot això podríem afegir que una cooperativa de producció (també anomenada cooperativa de treball associat) és aquella associació d'obrers per constituir una empresa de la qual són treballadors i propietaris alhora.

Fins ací tot això es teoria i unes paraules que menys o menys quelcom pot arribar a entendre i a defensar. El que no t'explica ningú es que les cooperatives estan formades per persones molt diverses i de tarannàs molt diferents. Qui li dona forma a la cooperativa no es la teoria sinó la realitat de cada una de les persones. I es justament ací on rau la clau de volta de tota la cooperativa.
Si això no es te molt clar n'hi ha el perill que l'entitat o l'empresa s'ompli de gent que la cosa que més desconeix es justament el significat de la paraula cooperació. I es justament en aquest moment que es deixa la porta oberta al perill i a la destrucció.
Pot ser molt bufó tot i despertar-te un dia que has estat ballant en una festa de disfresses en la qual tots portaven una mascara que els permetia amagar la seva real fisonomia, i el més trist de tot es que te'n dus la sensació que ningú t'ha convidat al guirigall.
Una festa que a més de gent com tu n'hi ha aprenents d'executiu que perden els anells amb facilitat, noies que quan veuen trencada l'escala per la qual volien ascendir juguen amb el prozac, persones amb força que la perden en un nuvol de demagògia i discurs reiteratius plens de menyspreu, imitadors de Rockefeller que juguen a crear les comissions que el permetin jugar a deixeble d'en George Orwell tot superant 1984, teòrics cooperatius que només es preocupen del "que hay de lo mio" i comparen constantment les aportacions dels altres, gent que ha sigut arrossegada per l'impuls popular però buits de convenciment.....

"Perill, gerent depredador descontrolat. Evitin a qualsevol preu treballar per a ell "

2010-08-01T09:30:00.005+02:00

Podríem dir que a la cooperativa on treballo, i on aboco gran part de les meves il•lusions, les coses van maldades. O com a mínim això es podria dir després de veure els números reals que han aflorat en acabar l’auditoria. I es que fa cosa d’uns mesos ens despertàrem tots d’un somni irreal i varem ser abduïts en un malson provocat bàsicament per les accions dels que eren fins aquell dia els capitans del vaixell.
La clau està en com han sabut sortejar la situació cada un dels patrons. El contramestre ha sabut el significat de les paraules humilitat i decència, i ha abandonat el vaixell amb honor. En canvi el que es creia el capità està aferrat a l’ancora i amenaça de marxar amb un boti considerable. Ja que ara a ell només li preocupa el seu futur i no el del vaixell.

Fa molts dies que li dono voltes i no puc treure l’entrellat. Si ets un perill conduint, et treuen el carnet. Si ets un maltractador, et posen una ordre d'allunyament. Si ets ludòpata, no et deixen entrar al casino. Però si ets un perill conduint empreses, un maltractador de les il•lusions dels socis - treballadors i un jugador temerari en els negocis, ni t’inhabiliten per tenir empreses, ni et prohibeixen acostar-te a menys de 500 metres d'un soci, i a sobre et segueixen obrint la porta del banc o donant la possibilitat de cobrar una indemnització.

Doncs res, ja que ningú ens protegeix, haurem de distribuir cartells perquè tothom estigui avisat i prengui les seves pròpies precaucions. Sota una foto del figura, a grans lletres: "Perill, gerent depredador descontrolat. Evitin a qualsevol preu treballar per a ell ". Més que res perquè, després de la cadena de pífies empresarials, el tipus no només no demostra penediment sinó que amenaça amb reincidir després de que la cooperativa li pagui una bona morterada.
Fa poc més d'un mes, i quan ja havia sortit tots els números a la llum, el gerent que s’autoanomenava “el guapo de la cooperativa” va començar a pregonar que tot ho havia fet per natros i que les solucions que s’estaven aplicant, ell ja les tenia en ment i que no teníem perquè preocupar-nos. No em direu que no es bo. Igualet que el maltractador que després de donar dues pantuflades et diu: "camina, xurri, no ploris, si com jo t'estimo no t’estimarà ningú".

Ja que sembla ser que serà molt difícil aturar-ho i que no n’hi ha castració química possible dels seus instints, jo per si de cas ja porto a la butxaca un esprai paralitzant, no sigui que qualsevol dia s'acosti en un carreró amb una oferta de treball o de captació de soci per una cooperativa nova.

Quin es?

2010-07-04T09:30:00.001+02:00

Fa cosa d'un mes, vaig fer una aturada a l'estació de bus de la ciutat de Bell Ville (Argentina), i en una petita botiga de records vaig ensopegar amb aquest cartell:
Em va xocar molt que entre figuretes i ampolles de fernet es pogués trobar una proclama tant bona, i més si partim de la base que la seva autoria li donen a la mare Teresa de Calcuta.
aquí us deixo l'escrit per a que el podeu deleitar:

quin es ...?
el dia més maco ? avui.
la cosa mas fàcil? Equivocar-se.
l'obstacle més gran? la por.
l'errada major? abandonar.
l'arrel de tots els mals? l'egoisme.
la distracció més maca? el treball.
la pitjor derrota? el desànim.
els millors professors? els nens.
la primera necessitat? comunicar.
Allò que fa més feliç? ser útils als altres.
el misteri mas gran? la mort.
el pitjor defecte? el mal humor.
la persona més perillosa? la mentida.
el sentiment més roí? el rancor.
el regal més maco? el perdó.
el més imprescindible? la llar.
la ruta més ràpida? el camí correcte.
la sensació més agradable? la pau interior.
el resguard mas eficaç? El somriure
el millor remei? l'optimisme.
la major satisfacció? el deure acomplert.
la força més potent del món? la fe.
les persones més necessàries? els pares.
la cosa més maca de totes? l'amor

Cordoba en imatges !!

2010-05-19T21:30:00.002+02:00

Vols dir que sortirem d'aquesta? - Últim capitol

2010-05-18T21:30:00.000+02:00

Les neurones dels dos joves ja feia masses hores que nedaven en un liquid altament etílic i les turbines pituïtàries funcionaven a tota màquina, com per preocupar-se si la cosa anava bé.
Van tornar a pujar a aquell destartalat cotxe que tants quilòmetres havia fet per la pampa argentina, o com a mínim això deia el seu amo. I tal i com havien anunciat es van dedicar a fer voltes per una ciutat de Cordoba que tot just començava a despertar-se. Tan sols van fer una paradeta tècnica per agafar una mica més de queviures, i prosseguir aquest viatge de descoberta .
En Joan anava tenint moments de lucidesa en aquest viatge que semblava irreal o com a mínim a ell li semblava. Es va mirar a Iñaki que anava assegut a la seva vora - exactamente que estamos haciendo - fluixet com si li fes por ser sentit.
De sobte el cotxe va fer una frenada brusca i el cordovès es va girar als seus nous amics amb un somriure i els va deixar anar una nova proposta - podríamos parar a hacer unas fotos en el parque antes de ir a casa de flaco.
Tots els passatgers van baixar, a aquestes alçades ja estaven immersos en aquesta estúpides rera estupidesa, - mentres no passi d'aquestes tonteries - va dir Iñaki en un intent de xerrar en català.
Unes hores després ja estaven en un nou habitacle i continuant amb les converses sense sentit.
- Y tu en que laboras - preguntava el cordovès
- Pues soy maestro en una pequeña escuela de un barrio marginal.
A lucio, el jove cordovès, va semblar no agradar-li la resposta i amb un posar seriós va espetegar-li - eres un poco izquierdito - i va deixar a sobre la taula la navalla que portava a la butxaca.
- como que un poco - va respondre en Joan tot intentant donar un cop d'humor a la situació tensa que s'estava creant.
- Pues a los argentinos no nos gustan ni los liberales ni los marxistas - i es va posar a riure sense deixar clar si estava de broma o era la calma abans de la tempesta.
- Pues tranquilo que no soy ni una cosa ni otra, más bien una especie de anarcoindepe.
- Vamos mejorando el tema
- Ahora me dejas tranquilo - va respondre Joan tot agafant un got de Fernet i marxant cap on era l'Iñaki

Els dos viatgers, sols, en un extrem d'aquella habitació, xerraven de la situació
- vols dir que sortirem d'aquesta
- tampoco esta tan mal la situación
- home tu mateix, la casa esta tancada amb clau, la navalla aquella no agrada gaire i les converses no són molt encoratjadores.

- se ha acabado la bebida - va dir Iñaki tot girant-se cap el grupet de quatre argentins.
- Si me decís donde hay un kiosco yo me apunto a ir, va dir ràpid en Joan tot intentant ser convincent i simpàtic.
- Saliendo a la derecha a dos cuadras.
- Perfecto, pues voy - va dir Joan tot regalant un dels seus millors somriures i afegint un - me acompañas Iñaki-
- No tardeis que os tenemos una sorpresa preparada - va dir Lucio a forma de comiat

Sense saber encara com, els dos nois es trobaven fora de la casa i sols. No varen tornar més. Segurament tot va ser fruit de les substàncies preses aquella nit i tot formava part de la festa però qui era el valent o l'inconscient que tornava a comprovar-ho

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 4t capitol

2010-05-14T21:30:00.006+02:00

En Joan, tot i la gran boira mental, anava pensant si era previsor o prudent el que estava fent. Peró cada cop que ho intentava venia a les seves orelles aquella cançó d'en sabina que deia "pruébame dijo el veneno, ámame como odian los amantes." . I es que tenia gràcia la cosa, als seus quaranta i pocs anys en Joan estava traint els tres consells bàsics que donava als nens de l'escola: "No parleu amb desconeguts, no agafeu res que no sapigueu l'origen i sobretot no pugeu a un cotxe si no sabeu on va". Vint anys de mestre per oblidar en vint segons els seus propis consells.
En tot això el cotxe es va aturar en una benzinera per comprar una mica de beguda per les assedegades goles dels viatgers.
- chicos, tienes que comprar bebida - el xofer es va girar adreçant-se als dos estrangers -, y esta ronda mejor la pagan vos.

Els requerits es van tornar muts. Uns instants que es feien eterns i en què es podien sentir els batecs del cor d'en Joan i de l'Iñaki que seguien asseguts esperant que els caigués del cel una resposta.
Iñaki va mirar el seu company d'aventures. Li brillaven els ulls i li va somriure. Tenia una mirada que Joan ja li havia vist abans, aquella que infon confiança.
En Joan va fer el cor fort i va sortir del cotxe d'un bot. Es va posar una ma al pit, en senyal de bona fe,i va dir: - soy catalán pero no garrepa - i es va dirigir cap el super - y esta la pago yo.
Les primeres hores de la matinada les van passar rient a casa de l'únic cordovès del grup. Alleugerits perquè tot anava tranquil o com a mínim amb cap sobresalt. Peró de sobte, cap a les vuit del matí, s'acabaren totes les previsions i la festa va donar un gir de 180 graus.
- Que nos acompañan ha hacer una vuelta larga? - va dir el més gran del grup tot ficant-se una ma a la butxaca.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 3r capitol

2010-05-13T21:30:00.001+02:00

Asseguts en una taula, al final del menjador, hi havien dos nois xilens tot encetant una ampolla de fernet.
- Siéntense a tomar con nosotros - va dir Benjamin un jove enginyer de Santiago.
- Si por favor que no quiero beber solo con este peloteado - va afegir entre rialles el seu gran amic Favio.
Després d'excusar-se amb un "hem de sopar" els tres nois va seguir el seu camí cap a les habitacions.
La nit la va precedir un sopar d'arròs amb pollastre a la Dorro, i la va seguir un parell d'ampolles de fernet. Aquesta beguda alcohòlica amarga elaborada a partir de diversos tipus d'herbes que són macerades en alcohol de raïm, filtrades i envellides en bótes de roure va aconseguir crear un grup heterogeni de vuit persones. Ja diuen que la beguda ajuda a xerrar, fer companys i a dir grans pensaments.
- Tendríamos que crear la 3a internacional etílica - va cridar en Benjamín que ja feia hores que explicava batalletes de la seva lluita contra Pinochet.
- Home posats jo soc més de la 4a internacional - va respondre-li en Joan, que ja no sabia en quin idioma xerrava.

Acabat el beure, van decidir acostar-se a un after que va recomanar l'única argentina que composava el grup. Dins era ple a vessar, i això que aquests locals son il·legals a Cordoba, i el grup es va anar diluint entre la munió de noctàmbuls autòctons.
De sobte l'Iñaki va agafar del braç a en Joan, que en aquest moments ja havien començat a construir els fonaments d'una amistat, i se'l va endur cap a un racó.
- Oye que he conseguido vitaminas pero les tenemos que acompañar a su casa.
I com a única resposta el moviment, en Joan va començar a caminar cap l'exterior del local.
Un cop fora van pujar a un cotxe on hi havien tres joves més i van partir a un destí incert.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 2n capitol

2010-05-11T21:30:00.001+02:00

Tots quatre nois es van dirigir cap a l'estació petita d'omnibus. Qualsevol diria que només feia unes hores que s'havien conegut, anaven xerrant força desusadament. En arribar en Joan va anar directament a comprar els quatre bitllets, semblava el cap del grup i això per una banda l'enorgullia i per l'altre banda l'atemoria, continuava amb el convenciment de que no estava fet per liderar cap grup.
Tot fent cua per pujar al bus van ser tristos protagonistes d'una situació de racisme peculiar, just quan el xofer els feia indicacions per passar davant de tot.
- Nosotras estábamos antes - va esclatar una dona de mitjana edat
- Pero es que ellos son europeos - va intentar justificar-se el xofer
- Y nosotras de Buenos aires - li va espetegar una dona cada cop més nerviosa
just en aquell moment en Joan murmurava a orelles d'Iñaki "no hay peor racismo que el auto excluyente". I com si algú acciones un boto l'Iñaki va saltar tot dient
- Nosotros no nos movemos, este es nuestro sitio de la cola.
- Las colas son iguales para todos - va afegir un sorprès Manel, que no havia sentit res de la conversa anterior.
L'únic que va fer una passa endavant va ser en John, que ja li estava bé aquest privilegi que li acabaven de donar. Peró al adonar-se que era només ell el que es novia es va aturar tot fent una cara de incredulitat i de no assabentar-se el que estava passant.

La visita a la casa-museu d'en Che va superar amb escreix les expectatives de tots quatre. Iñaki anava comprovant a cada sala que passava que aquell treball que va fer a l'institut havia sigut molt fidel amb la realitat, en Joan es va passar gran part de la visita a la sala dedicada al seu segon viatge per sud Amèrica, Manel anava descobrint un home que fins aquells moments només havia sigut un guerriller per ell, i John ho aprofitava per practicar el seu castellà i parlar dels seus tres anys de mili.
- Como que es que haceis tres años de mili? - va preguntar-li un astorat Iñaki
- Es un deber y ademas una necesidad para el país.
I aquesta senzilla pregunta va originar un debat sobre Israel i Gaza entre el sorprès John i els cada cop més encesos Iñaki i Joan. La controvèrsia es va aturar amb un sec "prou" pronunciat per en Manel. Rl que es cert es que la relació ja no va ser la mateixa i el jove israelita va decidir separar-se del grup just quan estaven arribant a l'alberg.

De fer al arribar-hi, els tres joves es van trobar amb un fet que va ser, en el fons, el desencadenant de tots els fets que va deparar-lis la nit.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 1r capitol

2010-05-10T16:55:00.008+02:00

Us explicaré un conte que te un final feliç però que podria haver set un xic dramàtic, ho això es pensen els seus protagonistes.

Anaven un basc, un xilè i un Català pel carrer........ bé em sembla que haurem de començar diferent que això ja sembla el principi d'una acudit d'aquells que de sobta apareix en jaimito.

El conte comença de bon mati quan en Joan, un català de vacances a Argentina, estava planejant que faria durant aquell dia. Alternatives tenia unes quantes, ho això es pensava ell quan llegia la seva guia de viatges d'una empresa americana. De fet tenia clar sortir d'aquella ciutat, masses dies s'asfalt, masses dies de soroll, masses dies de massificacions. A la guia li parlava del museu d'en Che guevara i aquestes eren una de les alternatives que més li seduïen. Necessitava la sàvia opinió d'algú de la zona, algú que pogués donar alguna opinió lluny dels tòpics d'una guia feta per i per a estrangers.
- Esto del museo del che donde esta? - Va preguntar-li a la jove cordobesa que feia de recepcionista a l'hostel.
- es relindo i esta en un pueblo chiquito de aqui cerca.

Va rebuscar entre una carpeta repleta de papers i de propaganda fins trobar una especie de full volant amb la famosa foto d'en Korda i una petita explicació que deia: "El Museu mostra l'honorable tribut de la terra que el va veure créixer, a la seva memòria, a la seva vida digna i al seu exemple... l'exemple per a les noves generacions, que troben en aquesta, la seva casa, l'eco dels seus passos. Aquí es perpetua un sentit homenatge, al nen, al jove, a l'amic, a la figura universal: "el che".
Ell ja en tenia prou, ja ho tenia clar. Buscaria algun autobús que el portés aquella "chiquita" vila de 45000 habitants i intentaria fer una immersió en la història d'un dels revolucionaris més coneguts
A prop, amb cara espaperduda, hi havia en John, un israelita descendents de mexicans. Intentava no perdre detall de la conversa, primer perquè a pesar del seu origen havia d'estar molt atent per entendre el espanyol i a més justament l'itinerari era del seu agrat.
- me puedo apuntar con vos - va dir John amb un accent anglès molt marcat
- Ningun problema, de echo estava a punto de comentarle a Iñaki y Manel.
Iñaki era un noi jove que havia acabat la carrera de industrials feia uns mesos i havia decidit celebrar-ho tot fent un viatge de tres mesos per sud Amèrica, en Manel era un xic de Sabadell que ja feia molt de temps que viatjava per diferents parts del mon.D'aquesta forma tan fàcil i senzilla s'havien ajuntat quatre persones de indrets diferents, d'esperances diferents i inclús de formes diferents de veure la vida per descobrir durant un dia un lloc de l'argentina.

De Rosario a Córdoba

2010-05-06T02:02:00.004+02:00

Fa molts anys en una etílica nit montblanquina el tiet Kitor em va dir que era la persona més gafe que coneixia. Jo continuo pensant que va ser un xic exagerat però a voltes recordo aquestes paraules.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.

Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.

Una setmana en imatges !!!

2010-05-04T01:31:00.006+02:00

Monument a la bandera. Molt maco però amb un rerefons integrista catòlic i nacionalista exclusivista que fa por.

En aquest edifici va néixer Ernesto che Guevara. El rosarino més internacional i cap placa o similar que el recordi, molt curiós.

Art en el carrer es art del i pel poble

Dos moments diferents, dues bandes diferents, però el mateix sentiment.

Tres fotos a la Rambla de Catalunya

Passejant en zona Canalla

aprop de zona leprosa

De bar en bar

de concert en concert

Rosario per sempre !!!

2010-05-04T00:48:00.005+02:00

D'ací a poques hores abandonaré aquesta ciutat que tant m'ha sorprès i tan be m'ha tractat i acollit.
Es per això, o per si tenia el mateix mite que la font de canaletes, aquesta tarda he anat tot passejant fins l'estàtua en homenatge a l'immigrant.
Lluny i alhora molt aprop queden aquelles hores al voltant d'un "guisado", en el racó dels sentiments a flor de pell queden aquells moments tot parlant dels Eskorbuto, guardat en la memòria de la lluita queden aquells moments dels actes llibertaris al voltant del primer de maig, fent companyia a aquell múscul buit que impulsa la sang a moure's per dins dels vasos sanguinis queda tots els assajos de les dos millors bandes de la ciutat i dels concerts que he gaudit, gravats a foc en l'iris queden tots els racons que he descobert d'aquesta ciutat.
I segurament el que em farà tornar no serà les seves aigües canaletines sinó la seva gent.

Rosario

2010-04-29T21:18:00.007+02:00

Fa ja tres dies que vaig arribar a aquesta petita ciutat. I crec que poc a poc em va seduint i alhora captivant.
Es una ciutat podríem dir que forca cosmopolita, encara que no tinc del tot clar que "carajo" vol dir això. De gairebé un milió i mig d'habitants. Amb el carrers distribuïts en una quadricula gairebé perfecte. Per on circulen entre d'altres vehicles el taxis, que estan pintats de negre i groc. La brossa de rebuig la llencen en uns contenidors de color verd com el de la foto. Fa un temps que la ciutat està creixent i segons alguns mandataris rentant-li la cara.
En una gran zona aprop del port, on abans només hi havien fabriques mig abandonades, estam construint edificis per oficines, grans parcs i habitatges. Em sembla que aquesta zona li diuen el Fòrum.
Tenen un alcalde socialista, que està més preocupat per grans esdeveniments com "la ciutat de la música" que per la vida social dels barris perifèrics.
Tenen un carrer que poc a poc s'anat convertint en un símbol de la ciutat, on pots trobar molta gent passejant, o comprant entre els nombrosos "xiringitos", o turistes esmaperduts per la bellesa del lloc. Aquesta arteria de la ciutat es diu Rambla Catalunya.
I si ! estic parlant de Rosario i no de cap altre ciutat que no se perquè però segur que a molts, com a mi, us ha vingut al cap.

Trepitjant terra argentina

2010-04-28T23:38:00.004+02:00

eren quarts de vuit en terres argentines quan l'avio on anava va començar a sobrevolar Buenos aires. Començava el somni o millor dit l'aventura, es a dir que estava a punt de creuar mentalment el Rubicó i ja no hi havia possibilitat de marxa enrere.
Nomes aterrar vaig agafar la llibreta taronja, aquella que duia tot anotat i que la princesa feia uns dies havia intentat birlar-me un full.
Peró ni en les pitjors de les previsions tenia que les primeres paraules que creuaria amb un natiu serien de tant mal gust. I es que gairebé mitja hora em va costar convèncer al policia de torn de que els meus papers estaven en ordre i de que les meves intencions eren del tot correctes. Ell m'escoltava i li donava voltes a dues coses del tot fàcils d'entendre, una era que començava unes vacances a Rosario simplement perquè allà tenia un amic. La segona era que en el full que m'havia donat per omplir havia posat país de residencia Catalunya per la senzilla raó que no podia posar una altre cosa.
Un cop desempallegat d'aquella espècie de bulldog vaig complir a la perfecció el primer punt de la llibreta, que no era un altre que descanviar els diners que duia en pesos argentins i de pas conèixer l'amabilitat de les noies que treballen al Banco Nación.
Segon punt era fer-me l'orni a la porta de l'aeroport tot esperant un taxista que em convencés i que no tingues la pinta de voler fotrem el pal. Trobar-ho va ser fàcil a més vaig ensopegar amb un que també feia el remolc cada cop que havia de passar un peatge. IMPRESSIONANT.
La resta de la nit va anar rodada. Quatre hores en un "colectivo" fins a Rosario i després trobar el carrer 9 de Julio que em portaria, 24 hores després, al final del meu viatge.

En aquestes 24 hores he apres diverses coses que podríem dir que en el fons es el resum de l'inici d'aquesta aventura:
- Un policia es un policia independentment del idioma que parli, del color de l'uniforme o del país al que pertanyi.
- es possible jugar a fer i amagar en l'interior d'un avio amb un marrec de set anys.
- Tots els taxistes al aeroport de Buenos aires si poden te la fotran.
- el menú de l'avió es infumable.
- Que el Prat està a hores llum de Barajas, i no nomes per el metro interior.

1r dia

2010-04-27T09:30:00.004+02:00

El dia començava calorasament en una petita masia de Guardiola de Font Rubí. No se seria la gaupasa del cap de setmana, o la fiblada que m'havia esdevingut de matinada al recordar que feia just un any havia vist "diario de una motocicleta" en un lloc de trist record però tenia el cap apunt de fer una esclatada important. Sort del gran mestre i el seu cafè oportú.
No portàvem ni deu minuts de viatge i, com si d'un pressentiment es tractes, varem haver de canviar de vehicle. No explicaré el motiu perquè es prou recambolesc però la veritat que sense un motiu aparent vaig sortir del punt de partida de copilot en un cotxe blanc i vaig arribar al Prat de pilot i en un cotxe vermell.
En el prat un integrant de l'equip Heineken es va encarregar de fer-me recordar que deixava un país que encara estava en lluita per la seva llibertat. No se si no li va agradar el meu segon cognom, o li va molestar la meva samarreta, o simplement feia la seva feina (que no) però es va dedicar a regirar-me a mi i a la meva motxilla amb una dedicació no gaire habitual.
Ja només amb la motxilla, petita però plena de totes les viandes que necessitava per encarar un llarg viatge, agafava el pont que uneix dues capitals europees que alguns s'entesten a voler-les sota el mateix país.
De Madrid no vaig veure res en absolut, no per falta de ganes sinó perquè tenia el temps just per agafar el metro que em portaria d'una terminal a un altre i fer un trist tallat.
Un cop a l'avió m'esperaven més de catorze hores de vol amb una inoportuna escala a la capital del país veí.
Sort que anava acompanyat d'un interessant relat d'en Martí Gironell i amenitzat per suculents plats que em donaven les hostesses del vehicle.
M'agradaria molt explicar històries curioses de aquestes hores, però tret de les ganes que vaig tenir de fer un viatget a Besalú o de que vaig estar una estona( una hora) jugant amb un marrec de set anys no tinc res a dir.

Un cop a Buenos aires començava l'aventura real però alhora l'única que portava programada. I es que no hi ha res com ser amic d'un Uruguaià que a recorregut mon i que sap donar savis consells. Peró això serà tema del proper article.

Diari d'un viatge

2010-04-25T09:30:00.001+02:00

En menys de 24 hores començaré un viatge per terres argentines que m'ha de portar a conèixer un munt de coses exteriors i interiors, i no parlo només del país. La meva aspiració es petita i alhora senzilla però no menys important que altres viatges que s'han fet per aquells territoris.
Me'n porto a l'equipatge una guia, quatre mudes i un munt de records d'amics que m'ajudaran a tornar o a seguir el viatge més enllà de la idea inicial.
Es per això que començo a escriure en aquest bloc un petit "diari de bord" per deixar constància del meu viatge i a més, tot aprofitant la tecnologia, tenir informada tota aquella gent que m'és propera.
El viatge no el faré en una Norton de 500 cc ni penso batejar a cap vehicle que utilitzi "la poderosa" però si que portaré en el cap o en la memòria el viatge que va fer aquell estudiant de medicina que ara es icona de tants lluitadors.

Manifestació per Jon Anza

2010-04-18T09:30:00.002+02:00

Ahir dia 17 es va fer a Donibane-Lohizune (Lapurdi, euskadi Nord) una gran manifestació que va recórrer diferents carrers tot demanant saber que va passar amb Jon Anza, saber la veritat sobre la desaparició i mort del militant abertzale; el cos va aparèixer el passat 11 de març a Toulouse, onze mesos després que els seus familiars el veiessin per última cop.
Una de les curiositats va ser que no hi va haver guerra de xifres. Els convocants van donar la xifra de 5.000 assistents, i la Policia francesa la de 4.600. Semblava d’entrada que per un cop les autoritats policials havien aprés a comptar o que no hi havia gaire interès per part de les autoritats polítiques de fer créixer el problema amb una discussió en el numero de participants
No era la primera mobilització que es feia en aquesta població, però la del setembre no va concentrar ni la meitat de persones Aquesta marxa, a més de ser la més important que es recorda a Donibane Lohizune, és equiparable a qualsevol de les grans cites reivindicatives produïdes en Ipar Euskal Herria en els últims anys.
Molts dels assistents a la mobilització van venir de les províncies del sud d'Euskal Herria i com es habitual per terres basques també hi havia una representació catalana<,de manera que van haver d'enfrontar als controls policials disposats en els passos fronterers, en què els agents van efectuar identificacions i registres de vehicles. Els controls per part de les forces policials espanyoles van començar al matí, i tal i com van fer durant l’Aberri Eguna o el Gazte Herria es van esmerar a fer controls més propis de pel•lícules de Quentin Tarantino que de la democràcia que diuen que defensen. I es que com dirien per Ondarru: Aquests munten una festa Heineken (pensa en verd) cada cop amb més facilitat i amb dos idees molt clares rebentar i classificar. La presència policial va ser molt notable també en les rodalies del lloc de convocatòria, encara que al costat de la manifestació només hi va haver efectius per controlar el trànsit, i els agents de paisà que acostumen a no perdre’s cap tipus d'actes de l’esquerra abertzale. També va haver-hi un important dispositiu a la població veïna de Ziburu, lloc on resideix la ministra Michèle Alliot-Marie, ministra d'Interior quan va desaparèixer Anza. La manifestació va començar passats 2/4 de sis, de la plaça Louis XIV, per a realitzar un recorregut que va envoltar tot el centre de la localitat i acabar al punt de sortida. Només donar els primers passos, els manifestants van llançar crits de “Ez, ez, ez, Herriak ez du barkatuko” ( No, no, no, el poble no perdona). Les consignes de protesta van ser constants durant tot el recorregut, en homenatge a Jon Anza, en denúncia de les forces policials, de la ministra de Justícia francesa i del ministre d'Interior espanyol, en protesta per la guerra bruta i la repressió, i també en demanda de llibertat per als presos. Després de la pancarta de capçalera, nombroses ikurriñes amb Crespó negre acompanyaven tota la marxa, en la qual hi havia dues pancartes més. Una d'elles anava destinada a qualificar de «responsables i culpables» a Alliot-Marie i Rubalcaba, i una altra del col•lectiu occità Llibertat, en suport a la família de Anza.
La manifestació va concloure davant del quiosc de la plaça de Louis XIV, en el qual es va col•locar un gran paper amb el lema “Zer egin duzue Jonekin? Egia nahi dugu” (Que heu fet amb en Jon? Volem la veritat), i des del qual els oradors es van dirigir als manifestants.

mai et donis per vençut

2010-03-30T21:30:00.001+02:00

Un dia, el ruc d'un camperol va caure en un pou. L'animal va plorar fortament per hores, mentre el camperol tractava de buscar una mica que fer.
Finalment, el camperol va decidir que el ruc ja estava vell i el pou ja estava sec i necessitava ser tapat de totes maneres; que realment no valia la pena treure al ruc del pou.
Va convidar a tots els seus veïns perquè vinguessin a ajudar-li. Cadascun va agafar una pala i van començar a llençar-li terra al pou.
El ruc es va adonar del que estava passant i va plorar horriblement. Després, per a sorpresa de tots, es va tranquil·litzar al cap d'unes quantes palades de terra.
El camperol finalment va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure, amb cada palada de terra, el ruc estava fent una cosa increïble: es sacsejava la terra i donava un pas damunt de la terra.
Molt aviat tothom va veure sorprès com el ruc va arribar fins a la boca del pou, va passar per sobre de la vora i va sortir trotant.

La vida et llençarà terra, tot tipus de terra. El truc per a sortir del pou és sacsejar-se-la i usar-la per a donar un pas cap amunt. Cadascun dels nostres problemes és un graó cap amunt. Podem sortir dels més profunds buits si no ens donem per vençuts. Usa la terra que et tiren per a sortir endavant.

L'alpinista

2010-03-19T21:30:00.000+01:00

Conten que un alpinista, desesperat per conquistar l'Aconcagua va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació però volia la glòria tant sold per a ell, per tant va pujar sense companys.

Va començar a pujar i se li va anar fent tard, i més tard, i no es va preparar per a acampar, sinó que va decidir seguir pujant decidit a arribar al cim.
La nit va caure a plom en l'altura de la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, zero visibilitat, no havia lluna i les estrelles estaven cobertes pels núvols.
Pujant per un penya-segat, a tant sols 100 metres del cim, es va relliscar i es va desplomar per l'aire... queia a una velocitat vertiginosa, solament podia veure taques més fosques que passaven en la mateixa foscor i la terrible sensació de ser succionat per la gravetat.
Seguia caient... i en aquests angoixants moments, van passar per la seva ment tots els grats i no tan grats moments de la vida... Ell pensava que anava a morir, no obstant això, de cop i volta va sentir una estirada molt forta que gairebé el parteix en dos...
SI, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga que l'amarrava de la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès per l'aire, no li va quedar més que cridar:
-"AJUDA'M DÉU MEU..."
De cop i volta una veu greu i profunda dels cels li va contestar:
-"QUE VOLS QUE FACI?"
-"Salva'm Déu meu."
-"REALMENT CREUS QUE ET PUGUI SALVAR?"
-"Per descomptat Senyor "
-"LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ..."
Va haver un moment de silenci i quietud. L'home es va aferrar més a la corda i va reflexionar...

Explica l'equip de rescat que l'endemà van trobar penjat a un alpinista congelat, mort, agarrat amb força, amb les mans a una corda... A DOS METRES DEL TERRA...

I tu ? quan confiat estàs de la teva corda? Per què no la soltes?

5 Coses importants que t'ensenya la vida

2010-03-10T21:30:00.003+01:00

Avui he ensopegat amb aquest conte que vull compartir amb tots vosaltres

1.- La pregunta més important.

Durant el meu segon semestre en l'escola el nostre professor ens va donar un examen sorpresa. Jo era un estudiant conscient i vaig llegir ràpidament totes les preguntes, fins que vaig llegir l'última:
"Quin és el nom de la dona que neteja l'escola?"

Segurament això era algun tipus de broma. Jo havia vist moltes vegades a la dona que netejava l'escola. Ella era alta, cabell fosc, com de cinquanta anys, però, com anava jo a saber el seu nom? Vaig lliurar el meu examen, deixant l'última pregunta en blanc. Abans que acabés la classe, algú li va preguntar al mestre si l'última pregunta contaria per a la nota de l'examen.

-Absolutament - va dir el professor - En les seves carreres vostès coneixeran moltes persones.Totes són importants. Ells mereixen la seva atenció i cura, encara que només els somriguin i diguin:!Hola!.

Jo mai vaig oblidar aquesta lliçó. També vaig aprendre que el seu nom era Elena.

TOTS SOM IMPORTANTS

2.- Auxili en la pluja.

Una nit, a les 11:30 p. m., una dona afroamericana, d'edat avançada estava aturada en la vorera d'una autopista d'Alabama, tractant de suportar una forta tempesta.

El seu cotxe s'havia espatllat i ella necessitava desesperadament que la portessin. Tota mullada, ella va decidir detenir el primer cotxe. Un jove blanc es va detenir a ajudar-la, a pesar de tots els conflictes que havien ocorregut durant els 60. El jove la va dur a un lloc segur, la va ajudar a obtenir assistència i la va posar en un taxi. Ella semblava estar bastant apurada. Ella va anotar l'adreça del jove, li va agrair i se'n va anar.

Set dies van passar, quan van tocar la porta de la seva casa. Per sorpresa seva, un televisor pantalla gegant a color li va ser lliurat per correu a casa seva. Tenia una nota especial adjunta al paquet. Aquesta deia: "Moltíssimes gràcies per ajudar-me en l'autopista l'altra nit. La pluja va anegar no només la meva roba sinó el meu esperit. Llavors va aparèixer vostè. Gràcies a vostè, vaig poder arribar al costat del llit del meu marit agonitzant, just abans que morís. Déu ho beneeixi per ajudar-me i per servir a uns altres desinteressadament. Sincerament: La Senyora de Nat King Cole.

No esperis res a canvi i ho rebràs.

3.- Sempre recorda aquells a qui serveixes.

En els dies que un gelat costava molt menys, un nen de 10 anys va entrar en un establiment i es va asseure en una taula. La cambrera va posar un got d'aigua davant d'ell.

-Quant costa un gelat de xocolata amb ametlles? - va preguntar el nen.

-Cinquanta cèntims- va respondre la cambrera.

El nen va treure la seva mà de la seva butxaca i va examinar les monedes.

-Quant costa un gelat sol? - va tornar a preguntar.

Algunes persones estaven esperant per una taula i la cambrera ja estava una mica impacienti.

-Trenta-cinc cèntims- va dir ella bruscament.

El nen va tornar a contar les monedes.

-Vull el gelat sol - va dir el nen.

La cambrera li va portar el gelat, va posar el compte en la taula i se'n va anar. El nen va acabar el gelat, va pagar en la caixa i va marxar. Quan la cambrera va tornar, ella va començar a netejar la taula i llavors li va costar empassar saliva amb el que va veure. Allí, posat ordenadament al costat del plat buit, havien quinze cèntims... la seva propina.

MAI JUTGIS A ALGÚ ABANS D'HORA

4.- Els obstacles en el nostre camí.

Fa molt temps, un rei va col·locar una gran roca obstaculitzant un camí. Llavors es va amagar i va mirar per a veure si algú llevava la tremenda roca. Alguns dels comerciants més adinerats del rei i cortesans van venir i simplement li van fer una volta. Molts van culpar al rei sorollosament de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per a treure la pedra gran del camí.

Llavors un camperol va venir, i duia una càrrega de verdures. A l'aproximar-se a la roca, el camperol va posar la seva càrrega a terra i va tractar de moure la roca a un costat del camí. Després d'empènyer i fatigar-se molt, ho va assolir. Mentre recollia la seva càrrega de vegetals, ell va veure una cartera a terra, just on havia estat la roca. La cartera contenia moltes monedes d'or i una nota del mateix rei indicant que l'or era per a la persona que remogués la pedra del camí. El camperol va aprendre el que els altres mai van entendre. Cada obstacle presenta una oportunitat per a millorar la condició d'un.

SI ALGUNA VEGADA CAUS, AIXECA'T I SEGUEIX ENDAVANT

5.- Donant sang.

Fa molts Anys, quan treballava com voluntari en un Hospital de Stanford, vaig conèixer a una nena anomenada Liz qui patia d'una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se aparentment era una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, qui havia sobreviscut miraculosament a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per a combatre la malaltia. El doctor va explicar la situació al germà de la nena, i li va preguntar si estaria disposat a donar la seva sang a la seva germana. Jo ho vaig veure dubtar per només un moment abans de prendre un gran sospir i dir:

Sí , ho faré, si això salva a Liz.

Mentre la transfusió continuava, ell estava ficat al llit en un llit al costat de la de la seva germana, i somrient mentre nosaltres ho assistíem a ell i a la seva germana, veient retornar el color a les galtes de la nena.

Llavors la cara del nen es va posar pàl·lida i el seu somriure va desaparèixer. El va mirar al doctor i li va preguntar amb veu tremolosa:

A quina hora començaré a morir-me?

Sent només un nen, no havia comprès al doctor; ell pensava que li donaria tota la seva sang a la seva germana. I encara així la hi donava.

DÓNA TOT PER QUI ESTIMES

NINGÚ ES CREUA EN LA TEVA VIDA PER ATZAR...

2010-03-09T21:30:00.002+01:00

Les persones entren en la teva vida, per una raó, per una estació o per una vida sencera.

Quan percebis quin és el motiu, pots saber què fer amb cada persona.

Quan algú està en la teva vida per una raó ...... és, generalment, per a omplir una necessitat que has demostrat tenir.

Elles vénen a ajudar-te amb una dificultat, proporcionar-te suport i orientació, ajuda física, emocional o espiritual.

Podran semblar un regal de déu, i ho són!!!

Estan aquí per la raó que tu necessites que estiguin aquí.

Llavors, sense cap actitud errònia de la teva part o en una hora incerta, aquesta persona dirà o farà alguna cosa perquè la relació arribi a la seva fi.

Algunes vegades, aquestes persones moren.

Algunes vegades, simplement es van.

Algunes vegades, actuen i et forcen a prendre una posició.

El que hem d'entendre és que les nostres necessitats han estat ateses, els nostres desitjos complerts i el treball d'elles fet.

Les teves oracions han estat ateses.

I ara, és temps de marxar-se.

quan les persones entren en les nostres vides per una estació ...

... és perquè va arribar el seu torn de repartir, créixer i aprendre.

Elles et porten l'experiència de la pau, o et fan riure.

Elles et podran ensenyar alguna cosa que mai has fet.

Elles, generalment, donen una quantitat enorme de plaer.

Creu!!!

És real!!!

Però solament per una estació.

Relacions d'una vida sencera ...
... ensenyen lliçons per a la vida sencera. coses que has de construir per a tenir una formació emocional sòlida.

La teva tasca és acceptar la lliçó, estimar a la persona i posar en pràctica el que has après en totes les teves altres relacions i àrees de la teva vida.

Es diu que l'amor és cec, però l'amistat és clarivident.

L'arbre que va saber qui era

2010-03-08T21:30:00.001+01:00

En algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bell jardí amb pomeres, tarongers, pereres i rosers molt macos, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria en el jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era! El que li faltava era concentració, li deia la pomera: "Si realment ho intentes, podràs tenir dolces pomes, veus que fàcil és!" "No ho escoltis", exigia el roser. "És més senzill tenir roses i veuràs que belles són!" I l'arbre desesperat, intentava tot el que li suggerien, i com no assolia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat. Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i al veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: "No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre la Terra. Jo et donaré la solució...
No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis. Sé tu mateix, coneix-te... i per a assolir-lo, escolta la teva veu interior." I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior?... Ésser jo mateix?... Conèixer-me?..." Es preguntava l'arbre desesperat, quan de sobte, va comprendre.
I tancant els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós. Donar recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: Complix-la!" I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ésser tot allò per a que estava destinat. Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç. Jo em pregunto al veure al meu al voltant, Quants seran roures que no es permeten a si mateixos créixer?... Quants seran rosers que de por del repte, només donen espines?... Quants, tarongers que no saben florir? En la vida, tots tenim un destí que complir i un espai que omplir. No permetem que res ni ningú ens impedeixi conèixer i compartir la meravellosa essència del nostre ésser.
Mai ho oblidis!

Segueix la campanya contra les ARE's

2010-03-05T21:30:00.001+01:00

COL•LECTIUS I ENTITATS DEL CAMP INTERPOSEN UN CONTENCIÓS ADMINISTRATIU AL PLA DIRECTOR DE LES ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES DEL CAMP DE TARRAGONA.

Les CUP de Reus, Tarragona, Valls i el Vendrell, l'entitat la Canonja 3 – Poble, Paisatge i Sostenibilitat, Unió de Pagesos, l'Associació de Veïns de Sant Salvador i Sant Ramon, Gent del Poble de Montblanc, el Col•lectiu Independentista del Priorat i altres col•lectius i entitats del Camp després de presentar al•legacions i presentar un recurs potestatiu de reposició arriben al contenciós administratiu amb el propòsit d'aturar els desenvolupaments urbanístics de les AREs del Camp de Tarragona.

Tarragona, 4 de març de 2010 – Diversos col•lectius del Camp de Tarragona treballen conjuntament per aturar les AREs del Camp de Tarragona.

Dos any i quatre mesos després de l’aprovació del Decret 1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanística, i després de denunciar públicament en diverses ocasions, presentant al•legacions i un recurs d'alçada, arribem a la via del contenciós administratiu.

Les ARE varen escenificar la claudicació del govern de la Generalitat davant els interessos dels promotors i constructors, just en uns moments abans de l’entrada en la gran crisi econòmica que patim, una crisi d’abast mundial i de tot el sistema productiu. La construcció d’habitatges de protecció oficial era l’excusa, però la finalitat encoberta no era altre que la creació de sòl residencial, de forma ràpida, a un preu molt inferior al preu de mercat, en benefici dels promotors, dels constructors i dels polítics corruptes, una operació per legalitzar tots els possibles casos “Pretòria” existents. La gran crisi ha situat les coses en el seu lloc, el capital ha deixat d’apostar per la construcció i la fórmula de les ARE sense els promotors privats, no pot tirar endavant.

Del Decret de mesures urgents en matèria urbanística en podem dir moltes coses, ja s'ha denunciat que no donava resposta, en el moment en que va sorgir i encara menys ara, al problema d’accés d’habitatge, sinó que era una mesura per satisfer les necessitats del capital promotor i constructor i posar al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasol havia anat comprant arreu del Principat. Sembla que no els hi està sortint massa bé ja que Incasol en aquests moment no té capacitat econòmica per afrontar-ho i els Ajuntaments que s'hi van mostrar d'acord, tenen un parc d'habitatges construïts i sense vendre tant gran que l'ARE els hi fa més nosa que servei.

El Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.

Les conseqüències més importants del Decret de les ARE, però, tenen a veure amb la vulneració i retallada dels drets dels i les ciutadanes i la invasió de l’autonomia municipal. Per un cantó, elimina els processos de participació ciutadana obligatoris fins ara en les qüestions de planejament general dels municipis. Per altra banda, es vulnera l’autonomia municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística i anul•la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i d’ordenació del territori. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder urbanitzar.

Les ARE també són l’exemple més evident del model de creixement indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del territori. Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la majoria de municipis afectats. Les ARE agreugen la realitat dels “barris dormitori” aïllats, i son, doncs, una política de desnaturalització municipal i social.

Des d’aquest plantejament considerem que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments. Per tot plegat, s'interposa el Contenciós Administratiu al Pla Director Urbanístic (PDU) del Camp de Tarragona.

Les àrees residencials estan regulades pels Plans directors urbanístic, en el nostre cas, el Pla Director Urbanístic de les Àrees Residencials Estratègiques del Camp de Tarragona, que inclou: ARE La Barquera, de Calafell; ARE Sant Gregori, de Falset; ARE Passeig Nord, de Reus; ARE Sector Residencial dels Pallaresos, Tarragona; ARE Eixample Estació, de Perafort, ARE La Canonja, ARE Pou Boronat, de Tarragona; ARE Ruanes, de Valls; ARE El Molí Baix, de Santa Oliva i ARE La Canaleta de Vilaseca. Des de l'aprovació inicial a la final, del Pla Director Urbanístic han caigut dues AREs al Vendrell i una ARE a Montblanc.

Els diversos plans redactat aquest últims anys, des de Barcelona, per definir el futur desenvolupament del Camp de Tarragona ens condemnen a convertir-nos en la segona àrea metropolitana de Catalunya. Els polígons industrials presents i els futurs, les infraestructures ja construïdes i les projectades ens volen portar cap aquest camí. Les AREs del Camp en són una altra peça, una peça que se'ls hi resisteix i que lluitarem perquè no puguin col•locar en el seu puzle de destrucció de territori i de desnaturalització de les relaciona socials. No permetrem que es desenvolupin barris sencers amb l'excusa d'uns equipaments necessaris. No permetrem que amb l'excusa dels habitatges de protecció oficial es construeixin vivendes del tot innecessàries. No permetrem que decideixin per nosaltres, tenim moltes coses per dir. Fins ara no hem callat i arribarem fins a on calgui per aturar les AREs del Camp de Tarragona.

Col•lectius i entitats signants del contenciós
Assemblea de Joves de Reus
Associació de veïns des de Tarragona a Sant Ramon i Sant Ramon
Campanya Reus Viu
Col•lectiu Independentista del Priorat
CUP Reus
CUP Tarragona
CUP Valls
CUP El Vendrell
Gent del Poble (Montblanc)
La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat
Maulets Reus
Plataforma en defensa del Patrimoni Natural del Priorat
Plataforma Valls Viu
Unió de Pagesos

Segueix la natura

2010-02-22T21:30:00.000+01:00

- Mestre, Quin és el teu sistema per a alliberar-te i progressar en el camí de la Veritat? -, va preguntar el deixeble.

- Jo quan menjo, menjo; quan dormo, dormo. Si passejo, passejo; si arreglo el jardí, em dedico a això -, va reposar amb un somriure el Mestre.

- Però això, ? va replicar el deixeble -, és el que fa tothom.

- No, Sergi, no ho creguis. La gent quan menja, està pensant en altres coses i quan dorm, somia amb altres coses. Arribarà un dia que menjaran mentre contemplen una caixa ximple, i que patiran pel que encara no ha succeït.

- I que potser no succeïx -, va dir pensatiu Sergi.

- Això, és. Els antics siddhis de la Índia van descobrir que el ioga és el control de les idees en la ment. El que ens roba la pau interior és una ment eixelebrada, perduda en el passat i en el futur. La ment, Sergi, sempre està on no està el cos.

- Com fer, Mestre, perquè quan jo tracto d'allunyar un pensament aquest persisteix i m'atordeix més?

- És que no es tracta d'allunyar res, sinó d'imitar l'ocell que canta en un lloc diferent d'on posa els ous.

- És aquesta l'estratègia?

- És el sentit comú, Sergi, que m'estàs entretenint per a no ocupar-te dels arbres i mira com proliferen les plantes salvatges.

- Són belles, és la naturalesa!

- Però no la pròpia d'un jardí. Tu també vas arribar aquí mig salvatge, en estat de naturalesa apallissada, i a poc a poc, et vas escalabornant.

- Mestre! Com fer quan m'importunen els pensaments?, ? va tornar a insistir el deixeble, que anava aquests dies una mica remogut per la primavera -.

- Imitar a l'Himàlaia quan passen els núvols, les pluges, les neus o les tempestes. Deixar-les passar! No lluitar contra elles. Per això, si estàs ocupat en alguna cosa i et concentres en això, com si fos l'única cosa que has de fer en la vida, enfortiràs el múscul de l'atenció. Però sense atabalar-te. Quina necessitat tenen les aigües del riu de que les empentis? El jonc s'inclina quan passa el corrent.

- Però....!

- Camina, Sergi, no donis més voltes. La naturalesa té les seves lleis i, si cal alleujar-se, doncs s'alleuja un... i no li dóna més voltes. Serà millor caminar tot el dia pensatiu? Si cal pegar un crit, doncs es pega i ja està.

- Com quan les llàgrimes pugnen per sortir.

- Això, però un no es dedica a fer-se pessics perquè surtin més llàgrimes. Segueix a la naturalesa, Sergi

Principi del Buit

2010-02-13T21:30:00.001+01:00

Un altre cop em permeto obsequiar-vos amb aquest bell missatge, de l'autor Joseph Newton, que vaig rebre l'altre dia per correu electrònic.

Tens l'hàbit d'ajuntar objectes inútils, creient que un dia? (No saps quan)
....Vas a necessitar-los?

Tens l'hàbit d'ajuntar diners, només per a no gastar-lo doncs penses que
en el futur podrà fer-te falta?

Tens l'hàbit de guardar roba, sabates, mobles, utensilis domèstics
i altres coses de la llar que ja no uses des de fa molt temps?

I dintre teu??

Tens l'hàbit de guardar bregues, ressentiments, tristeses, pors i altres?

Això mai ho facis!

Va contra la teva prosperitat!

Cal que deixis un espai, un buit, perquè coses noves arribin a la teva vida.

Cal que et desfacis de tot l'inútil que hi ha en tu i en la teva vida, perquè la prosperitat arribi.

La força d'aquest buit és el que absorbirà i atraurà tot el que desitges.

Mentre estiguis, material o emocionalment, carregant sentiments vells i inútils, no tindràs espai per a noves oportunitats.

Els béns necessiten circular?

Neteja els calaixos, els armaris, l'habitació, el garatge...

...dona tot allò que ja no utilitzis?

L'actitud de guardar un munt de coses inútils solament encadenen la teva vida.

No són els objectes guardats els quals estanquen la teva vida?

Sinó el significat de l'actitud de guardar?

Quan es guarda, es considera la possibilitat de falta, de manca....
Es creu que demà podrà faltar, i que no tindràs manera de cobrir aquestes necessitats....

Amb aquesta idea, li estàs enviant dos missatges al teu cervell i a la teva vida.....

que no confies en el demà...
i que penses que el nou i el millor NO són per a tu, per això t'alegres guardant coses velles i inútils.

Desfés-te del que ja va perdre el color i la lluentor...
Deixa entrar allò nou a casa teva...
I dintre de tu mateix....

Qui ho ha de fer ?

2010-02-08T21:30:00.000+01:00

Aquesta és la història de quatre amics que s'anomenaven Cadascun, Algú, Qualsevol i Cap.

Calia fer un treball important i es va demanar a Cadascun que ho fes. Qualsevol estava segur que Algú ho faria, però Cap ho va fer.

Algú es va molestar a causa d'això, perquè era el treball de Cadascun.

Cadascun va pensar que Qualsevol podia fer-ho, però Cap es va adonar que Cadascun no ho havia fet.

Al final va resultar que Cadascun va esbroncar a Algú, quan Cap va fer el que, en realitat, Qualsevol podria haver fet.

Maonesa i cafè

2010-02-06T21:30:00.003+01:00

Avui he rebut un correu d'una bona amiga amb aquest conte que ara vull compartir amb vosaltres ............. òbviament després de llegir-ho la he trucada per convidar-la a un cafè
I es que sempre hi haurà temps per guanyar o perdre fent una tassa de cafè amb qualsevol de vosaltres

Un professor a la seva classe de Filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran i buit de maonesa i ho va omplir amb pilotes de golf.
Després va preguntar als seus estudiants si el pot estava ple i ells van estar d'acord a dir que si.

De nou, sense dir res, el professor va agafar una caixa plena de bales i la va buidar dintre del pot de maonesa.
Les bales van omplir els espais buits entre les pilotes de golf.

El professor va tornar a preguntar als estudiants si el flascó estava ple i ells van tornar a dir que si.

Després..... el professor va agafar una caixa amb sorra i la va buidar dintre del pot.
Per descomptat, la sorra va omplir tots els espais buits, i el professor va preguntar novament si el flascó estava ple.

En aquesta ocasió els estudiants van respondre amb un "si" unànime.

El professor de seguida va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i efectivament va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien en aquesta ocasió. Quan el riure s'apagava, el mestre va dir:

"VULL QUE S'ADONIN QUE AQUEST POT REPRESENTA LA VIDA".

Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, .....

Són coses que, encara si tot la resta ho perdéssim i solament aquestes quedessin, les nostres vides encara estarien plenes.

Les bales són les altres coses que importen, com el treball, la casa, el cotxe, etc.

La sorra és tot la resta.... les petites coses.

Si posem primer la sorra en el pot, no hauria espai per a les bales ni per a les pilotes de golf.

El mateix succeeix amb la vida.

Si gastem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem lloc per a les coses realment importants.

Para esment a les coses que són crucials per a la teva felicitat.
Juga amb els teus fills, dedica temps a revisar la teva salut, ves amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afició favorits, sempre quedarà temps per a netejar la casa i reparar la clau de l'aigua.

Ocupa't de les pilotes de golf primer, de les coses que realment importen.
Establix les teves prioritats, la resta és sol sorra....

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè..

El mestre va somriure i va dir:

"Que bo que em facis aquesta pregunta... Només és per a demostrar-vos, que no importa quant ocupada la teva vida pugui semblar, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic."

Posa un tauró a la teva vida !!

2010-02-04T21:30:00.006+01:00

Fa uns dies vaig anar a Gasteiz per qüestions laborals i un dinar d'aquells que anomenen de feina van explicar-me una història que em va fer reflexionar i que ara vull compartir amb tots.

Els japonesos sempre han sigut amants del peix fresc. Però les aigües properes a Japó no han tingut molts peixos per dècades.
Així que per a alimentar a la població japonesa, els vaixells pesquers van ser fabricats més grans per a anar mar endins. Mentre més lluny anaven els pescadors més era el temps que els prenia tornar a lliurar el peix. Si el viatge prenia diversos dies, el peix ja no estava fresc.
Per a resoldre el problema, les companyies van instal·lar congeladors en els vaixells pesquers. d'aquesta forma podien pescar i posar els peixos en els congeladors. No obstant això, els japonesos van poder percebre la diferència entre el peix congelat i el fresc, i no els agradava el congelat, que, per tant, s'havien de vendre més barat.
Les companyies van instal·lar llavors en els vaixells tancs per als peixos. Podien així pescar els peixos, ficar-los en els tancs i mantenir-los vius fins a arribar a la costa. Però després d'un temps els peixos deixaven de moure's en el tanc. Estaven avorrits i cansats, encara que vius. Els consumidors japonesos també van notar la diferència del sabor perquè quan els peixos deixen de moure's per dies, perden el sabor fresc........i com van resoldre el problema les companyies japoneses? I com van aconseguir portar peix amb sabor de peix fresc? Si les companyies japoneses et demanessin assessorament, què els recomanaries?

(Mentre penses en la solució?. Llegix el que segueix i relaxa't veient el video següent):

Tan aviat una persona arriba a les seves metes, tals com començar una nova empresa, pagar els seus deutes, trobar una parella meravellosa, o el que sigui, comença a perdre la passió. Ja no necessitarà esforçar-se tant. Així que solament es relaxa.
Experimenten el mateix problema que les persones que guanyen la loteria, o el de qui hereten molts diners i mai maduren, o de qui es queden a casa i es fan addictes als medicaments per a la depressió o l'ansietat.
Com el problema dels pescadors japonesos, la solució és senzilla. "Les persones prosperen mes quan hi ha desafiaments en el seu medi ambient" .

Per a mantenir el sabor fresc dels peixos, les companyies pesqueres posen als peixos dintre dels tancs dels vaixells, però ara posen també un Tauró petit! Clar que el tauró es menja alguns peixos, però els altres arriben molt, però molt vius. Els peixos són desafiats! Han de nedar durant tot el trajecte dintre del tanc, per a mantenir-se vius!
Quan arribis a les teves metes proposa't altres majors. Mai has de crear l'èxit per a després ficar-te al llit en ell. Així que, convida un tauró al teu tanc, i descobreix que tan lluny realment pots arribar. Uns quants taurons et faran conèixer el teu potencial per a seguir viu i fent el que millor fas, de la millor manera possible!! I si ja els trobes en el tanc, deixa'ls que es mosseguin entre si, que no t'espantin les seves dents ni els seus paranys...... tu segueix alerta, però sempre "fresc". Sempre haurà taurons on vagis

Interessant lectura per a aplicar a la vida i al treball.

Vergonya, cavallers, vergonya

2010-01-30T21:30:00.004+01:00

Aquestes són les paraules amb les que vaig obrir el meu torn en el passat ple. I es que el despropòsit, la neciesa i sobretot la covardia es van fer paleses aquests dies en les reunions prèvies i es van representar durant el ple.
Vergonya es la paraula que em ve al cap cada cop que recordo que ens gastarem el 70% dels diners de la subvenció del FIL en canviar la gespa del camp de futbol.
Ràbia es el que sento cada cop que recordo que convergència es va carregar el projecte de la Font de la Ceba amb l'excusa que hi havien altres prioritats com poden ser els carrers. I aquest cop són ells qui s'han oblidat dels nostres malmesos carrers, a més amb l'afegit que els diners de la font només es podien fer servir per aquell projecte i aquest cop no hi havia limitacions.
Tristesa es el que sento quan veig que la promesa feta fa un mes ha desaparegut. I aquesta no era un altre que si el futbol no aconseguia un préstec de 200000 € no tocaríem la gespa.
Ira es el que sento quan recordo les paraules de l'alcalde: "tranquil Ignasi, no ho faran". I amb aquestes paraules es referia a que com no tindrien el préstec no es faria aquest projecte.
Vergonya aliena vaig sentir al veure com certs regidors votaven a contracor afirmativament, i a més no s'expressaven.
Indignació es el que sento al saber que un poble que te el carrers plens de clots, mancances a l'edifici de l'escola, el clavegueram per acabar, una marquesina com a estació de bus, la llera del riu oblidada i abandonada, edificis que cauen, la biblioteca per inaugurar........ ens gastarem 420.000 € en posar gespa artificial en el camp de futbol.
Per acabar dir allò de no en nom meu, i molt menys no amb el meu vot,

Fàtima la filadora

2010-01-25T21:30:00.003+01:00

Una vegada, en una ciutat del llunyà Occident, vivia una jove anomenada Fàtima. Era la filla d'un pròsper filador. Un dia, el seu pare li va dir:
- Vine, filla: farem una travessia, doncs tinc negocis que fer en les illes de la mar Mediterrània. Tal vegada tu trobis a un jove atractiu, de bona posició, que podries prendre per espòs.

Es van posar en camí i van viatjar d'illa en illa, el pare fent els seus negocis mentre Fàtima somiava amb l'espòs que aviat podria ser seu. Però un dia, quan estaven en camí a Creta, es va aixecar una tempesta i el vaixell va naufragar.

Fàtima, semi-conscient, va ser llançada a una platja propera a Alexandria. El seu pare havia mort i ella va quedar totalment desemparada.
Podia recordar només vagament la seva vida fins a llavors, ja que l'experiència del naufragi, i l'haver estat exposada a les inclemències del mar, l'havien deixat completament exhausta. Mentre vagava per la sorra, una família de teixidors la va trobar. A pesar de ser pobres, la van dur a la seva humil casa i li van ensenyar el seu ofici. D'aquesta manera, ella va iniciar una segona vida i en el temps d'un o dos anys va tornar a ser feliç, havent-se reconciliat amb la seva sort. Però un dia, estant en la platja, una banda de mercaders d'esclaus va desembarcar i se l'en va endur, juntament amb altres captius.
A pesar de lamentar-se amargament de la seva sort, no va trobar cap compassió per part d'ells, qui la van dur a Istambul i la van vendre com esclava. Per segon cop, el seu món s'havia enfonsat. Ara bé, va succeir que en el mercat havia pocs compradors. Un d'ells era un home que buscava esclaus per a treballar en la fusteria, on fabricava màstils per a vaixells. Quan va veure l'abatiment de la infortunada Fàtima, va decidir comprar-la, pensant que d'aquesta manera, almenys, podria oferir-li una vida un poc millor que la que hauria de rebre d'altre comprador.
Va dur a Fàtima a la seva llar, amb la intenció de fer d'ella una serventa per a la seva esposa. Però quan va arribar a la seva casa, es va assabentar que havia perdut tot els seus diners al ser capturat un carregament per pirates.
No podia afrontar les despeses que li ocasionava tenir treballadors, de manera que ell, Fàtima i la seva dona van quedar sols per a portar a terme la pesada tasca de fabricar màstils. Fàtima, agraïda al seu cap per haver-la rescatat, va treballar tan durament i tan bé, que ell li va donar la llibertat i ella va arribar a ser el seu ajudant de confiança. Va ser així com va arribar a ser relativament feliç en la seva tercera professió.
Un dia, ell li va dir:
- Fàtima, vull que vagis a Java, com el meu agent, amb un carregament de màstils; assegura't de vendre'ls amb profit.
Ella es va posar en camí, però quan el vaixell va estar enfront de la costa xinesa, un tifó el va fer naufragar i, un cop més, es va veure llançada a la platja d'un país desconegut.
Altra vegada va plorar amargament, perquè sentia que en la seva vida gens succeïa d'acord amb les seves expectatives. Sempre que les coses semblaven caminar bé, alguna cosa ocorria, destruint totes les seves esperances.
- Per què serà - va exclamar per tercera vegada- que sempre que intento fer alguna cosa, es malmet? Per què han de succeir-me tantes desgràcies? Però no va haver resposta.
De manera que es va aixecar de la sorra i es va encaminar terra endins. Ara bé, succeïa que ningú a Xina havia escoltat parlar de Fàtima ni sabia gens dels seus problemes. Però existia la llegenda que un dia arribaria allí certa dona estrangera, capaç de fer una tenda per a l'emperador.
I ja que per aquell temps a Xina no existia ningú que pogués fer tendes, tothom esperava el compliment d'aquella predicció amb la més viscuda expectativa.
A fi d'estar segurs que aquesta estrangera, quan arribés, no passés desapercebuda, els successius emperadors de Xina solien enviar escrits un cop per any a totes les ciutats i a tots els llogarets del país, demanant que cada dona estrangera fos duta davant la Cort.
Va ser justament en una d'aquestes ocasions quan Fàtima, esgotada, va arribar a una ciutat costanera de Xina. La gent va parlar amb ella per mitjà d'un intèrpret, explicant-li que tenia que anar a veure a l'emperador.
- Senyora - va dir l'emperador quan Fàtima va ser duta davant ell - sabeu fabricar una tenda?
- Crec que si - va dir Fàtima.
Va demanar sogues, però no les havia. De manera que, recordant els seus temps de filadora, va recollir lli i va fabricar les cordes. Després va demanar una tela forta, però els xinesos no tenien la classe de tela que ella necessitava. Llavors, utilitzant la seva experiència amb els teixidors d'Alexandria, va fabricar una tela resistent per a fer tendes. Després va veure que necessitava els pals per a la botiga, però no existien en el país. Llavors, Fàtima, recordant com havia estat ensenyada pel fabricant de màstils a Istambul, hàbilment va fer uns sòlids pals.
Quan aquests van estar llests, es va debanar el cap tractant de recordar totes les tendes que havia vist en els seus viatges; i heus aquí que una tenda va ser construïda.
Quan aquesta meravella va ser mostrada a l'emperador de Xina, li va oferir a Fàtima donar total compliment a qualsevol desig que ella expressés. Ella va triar establir-se a Xina, on es va casar amb un atractiu príncep, i on, envoltada pels seus fills, va viure molt feliç fins a la fi dels seus dies.

Va ser a través d'aquestes aventures com Fàtima va comprendre que el que havia semblat ésser, en el seu moment, una experiència desagradable, va resultar ser part essencial en l'elaboració de la seva felicitat final.

Nuclear NO GRÀCIES !!!

2010-01-23T09:30:00.001+01:00

Copieu aquesta carta, enganxeu-la en un correu electrònic i envieu-la a l'Alcalde d'Ascó (aj.asco@altanet.org), amb còpia a nocementerinuclear@yahoo.es

Senyor Rafael Vidal i Ibars,

El Parlament de Catalunya, igual que 61 ajuntaments i 7 consells comarcals del nostre territori (Terres de l'Ebre i Camp de Tarragona) estant clarament en contra de que el cementeri nuclear s’instal·li ni a la Ribera d’Ebre, ni a les Terres de l’Ebre ni al Camp de Tarragona, i per extensió enlloc del territori de Catalunya.
Us volem recordar per tant, que fent compliment al mandat del Parlament, el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, va fer arribar una carta al Ministeri d’Indústria demanant que el cementeri nuclear no s’instal·li enlloc de Catalunya.
A més, com els efectes i les repercussions del cementeri nuclear no són només locals (d’aquí que feu el repartiment de diners públics als ajuntaments del voltant), us demanem que no prengueu la decisió equivocada, i no acolliu el cementeri nuclear , respectant la voluntat de la majoria de la població, expressada pels seus representants polítics que van aprovar les mocions al Parlament, als ajuntaments i als consells comarcals.
L'Ajuntament d'Ascó, tot sol, no pot prendre una decisió d'aquest abast i hipotecar així el futur de les nostres comarques i de les nostres generacions futures. Sigueu conscients, que aquesta decisió que voleu prendre pot provocar una fractura social de greus conseqüències a la Ribera d'Ebre i al nostre territori.
No volem el cementeri nuclear a Ascó, ni a Catalunya!!!

RESILENCIA

2010-01-20T21:30:00.001+01:00

"Molts professionals l'estudien però pocs la practiquen.

Molts llibres la repeteixen però pocs la transcendeixen.

En Psicologia, és la capacitat que tenim tots els éssers humans per a enfrontar adversitats...
I créixer de manera activa, creativa i optimista.
És utilitzar l'humor com estratègia de afrontament.
És sortir enfortit en les nostres emocions i pensaments.
És la capacitat d'estimar-se i cuidar-se a un mateix.
És cridar quan es necessita ajuda I rebre-la amb un somriure d'agraïment.
És descobrir aquesta persona tan valuosa que vam dur dintre I trobar el nostre potencial ocult.
És buscar noves experiències i vèncer la monotonia.
Saber que s'és independent i lliure
Per a fer el que ens dicta el cor
I assaborir allò dolç que pot ser la vida.
És mirar més enllà dels nostres ulls i confiar en l'altre.
Perquè per molt complicat que es vegi el camí
amb el pas del temps podem descobrir
que totes les dificultats s'esvaïxen
quan no veiem el problema sinó la solució.
No estem sols.
Decideix-te a començar tot de nou.
Un nou renaixement
I pensar que la vida és senzilla i bella
Solament pel fet d'estar vius.

En la vida solament hi ha dues opcions:
Ser feliç, o ser MOLT FELIÇ.
La decisió és solament teva."

El teu propi judici

2010-01-19T21:30:00.000+01:00

A un oasi arriba un jove, pren aigua, s'endreça i pregunta a un ancià que es troba descansant:
-Quina classe de persones viuen aquí?
L'ancià li pregunta:.
- Quina classe de gent havia en el lloc d'on véns?
"Un munt de gent egoista i mal intencionada"va replicar el jove.-Estic encantat d'haver-me anat d'allí.
A la qual cosa l'ancià va comentar:
-El mateix trobaràs aquí.

Aquell mateix dia altre jove es va atensar a beure aigua a l'oasi i veient a l'ancià va preguntar:
- Quina classe de persones viuen en aquest lloc?
El vell va respondre amb la mateixa pregunta:
-"Quina classe de persones viuen en el lloc d'on véns? .
"Un magnific grup de persones, honestes, amigables, hospitalàries, em dol molt haver-los deixat..
- "El mateix trobaràs aquí", va respondre l'ancià.

Un home que havia escoltat ambdues converses li va preguntar al vell:.
Com és possible donar dues respostes tan diferents a la mateixa pregunta?
A la qual cosa el vell va contestar:
-"Cadascun de nosaltres solament pot veure el que duu en el seu cor".
-Aquell que no troba res de bo en els llocs on va estar no podrà trobar altra cosa aquí ni en cap altra part.
- Si et sents adolorit per alguna causa externa; no és això el que et pertorba. Si no el teu propi judici sobre ella.

Un dia a la neu

2010-01-11T21:30:00.001+01:00

" ...Cada cop que coneixes millor la situació, encara més lluny veus la solució. Què pots fer? Temptar la teva sort i seguir endavant? O donar marxa enrere, i trepitjar descalç aquestes espines que amb esforç i dolor has superat?
Qui et dóna la resposta que tant cerques? Qui et dóna aquest glop d'aigua que alleuja la teva sed, i apagui aquest foc que t'està consumint per dintre?
Cous un guisat que no saps què és. Utilitzant tot el que està a l'abast de la teva mà com ingredient. Esperant que el seu sabor, sigui mereixedor de tant esforç. I si és així, saborós, tots voldran tenir una part d'aquest guisat. Però si resulta que no mereix la pena, seràs l'únic que se seu a taula a provar l'amarg gust del teu fracàs. "

Els llops

2010-01-07T21:30:00.000+01:00

Un vell savi d'una tribu estava tenint una xerrada amb els seus néts sobre la vida.

Els deia:

...- una vella baralla està succeint dins meu, és entre dos llops; un dels llops és maldat, por, ira, enveja, dolor, rancor, avarícia, arrogància, culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, orgull, competència, superioritat, egolatria.

L'altre és bondat, alegria, pau, amor, esperança, serenitat, humilitat, dolçor, generositat, benevolència, amistat, empatia, veritat i compassió.

Aquesta mateixa baralla està ocorrent contínuament dintre de vosaltres

Els nois es van quedar pensatius, i un d'ells va preguntar al seu avi:

Quin dels llops guanyarà?

...i el vell savi va respondre simplement

...-"el que alimentis"-...

Compartint la llum

2010-01-05T21:30:00.002+01:00

Un filosof d'Orient va contar als seus deixebles la següent història:

"Diversos homes havien quedat tancats per error en una fosca caverna on no podien veure gens gairebé. Va passar algun temps, i un d'ells va aconseguir encendre una petita torxa. Però la llum que donava era tan escassa que tanmateix no es podia veure gens. A l'home, no obstant això, se li va ocórrer que amb la seva llum podia ajudar que cadascun dels altres encenguessin la seva pròpia torxa i així compartint la flama amb tots la caverna es va il·luminar".

Un dels deixebles va preguntar al savi:

Què ens ensenya, mestre, aquest relat?

- Ens ensenya que la nostra llum segueix sent foscor si no la compartim amb el proïsme. I també ens diu que el compartir la nostra llum no l'esvaïx, sinó que per contra la fa créixer.

"El compartir ens enriqueix en lloc de fer-nos mes pobres". "Els moments més feliços són aquells que hem pogut compartir"

D'igual manera si il·lumines el teu cor amb amor, pot ser que il·luminis un altre cor, així es poden arribar il·luminar a milers de cors amb amor.

Bon any 2010 !!!

2009-12-31T09:30:00.002+01:00

Aquest any no crec que pugui perdre aquells segons, després de les campanades, que via telèfon s'utilitzen per desitjar-vos a totes i tots un BON ANY 2010. I és per això que ho faig mitjançant el bloc i sobretot m'agradaria que tots aconseguiu les promeses i desitjos que fareu aquesta nit amb les campanades.
El 2010 que tot just està a punt de començar i que correspon amb els anys 5770-5771 del calendari hebreu, 5111-5112 del calendari hindú i 1430-1431 del calendari musulmà i sobretot, com sempre, l'any després de la batalla de Yavin.

Es moment que per un instant girem la mirada endarrere i fem balanç de les coses que hem fet o ens ha passat aquest any, però sobretot es moment d'omplir la llibreta dels desitjos per anar complint-los durant el 2010.

Si faig repas del meu any jo he aprés moltes coses:

* He aprés que quant deixes de regar una planta acaba morint. I després no torna a florir per molt que ho vulguis i encara que la planta tingués vora 14 anys.

* He aprés que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. I ho he aprés no fa gaire i de la pitjor forma.

* He aprés que les mentides, l'obsessió, i sobretot la manipulació poden arribar a enfonsar a una persona.

* He après que no puc escollir com em sento... però sempre hi puc fer alguna cosa.

* He après que si fas la feina com creus el reconeixement acaba venint de totes bandes

* He après que la felicitat no està en el destí sinó en el camí.

* I sobretot he après que viure no es el mateix que estar viu.

Ningú li va dir

2009-12-30T21:30:00.001+01:00

Havia una vegada dos nens que patinaven sobre un llac gelat. Era una tarda nuvolosa i freda, però els nens jugaven sense preocupació. De sobte, el gel es va rebentar i un dels nens va caure a l'aigua, quedant atrapat. L'altre nen, veient que el seu amic s'ofegava sota el gel, va agafar una pedra i va començar a colpejar amb totes les seves forces fins que va assolir trencar la gelada capa, va agafar al seu amic i ho va salvar.
Quan van arribar els bombers i van veure el que havia succeït, es van preguntar com ho va fer, doncs el gel era molt gruixut.

- És impossible que ho hagi pogut trencar amb aquesta pedra i les seves mans tan petites-afirmaven.

En aquest instant va aparèixer un ancià i va dir:
- Jo sé com ho va fer.
- Com?
- No havia ningú al seu al voltant per a dir-li que no podia fer-ho.

Aquest conte ens il·lustra com les creences negatives són les que ens limiten, no la pròpia realitat.

Que has perdut?

2009-12-29T21:30:00.002+01:00

Algú va veure a Nasrudin buscant alguna cosa en una plaça i li van preguntar que havia perdut

- La meva clau, va dir Nasrudin

Poc després un home li va preguntar si sabia aproximadament on li havia caigut

-Nasrudin li va contestar que li va caure a casa seva

Llavors, per què la cerques aquí?

- Perquè aquí hi ha més llum

Busquem la solució dels nostres problemes en un lloc on res es pot fer?

Una diferència vital

2009-12-28T09:30:00.001+01:00

Una diferència vital

Li van preguntar certa vegada a Uwais el sufí:

-Què és el que la Gràcia t'ha donat?

I els va respondre:
-Quan em desperto pels matins, em sento com un home que no està segur de viure fins a la nit.

I li van tornar a preguntar:
-Però això, no ho saben tots els homes?

-Sí, ho saben; però no tots ho senten.

Un ou problemàtic

2009-12-27T09:30:00.000+01:00

Mentre Mulla Nasrudin està passejant amb el seu fill, veuen un ou a terral.
El nen li pregunta:
- Papà, com entren els ocells en l'ou?
Mulla, sufocat, respon:
- Jo que m'he estat preguntant tota la meva vida com sortien els ocells de l'ou, véns tu ara i em planteges un problema més!

En general un es pregunta: "Com vaig a sortir dels meus problemes, de les meves limitacions, de les meves angoixes?"
Tal vegada la solució consisteixi en preguntar-se com s'ha entrat en ells

Tu decideixes que sembres

2009-12-26T21:30:00.002+01:00

Qui planta arbres,

cull aliment.

Qui planta flors,
cull perfum.

Qui sembra blat,
cull pa.

Qui planta amor,
cull amistat.

Qui sembra alegria,
cull felicitat.

Qui planta vida,
cull miracles.
Tu decideixes que sembres
Qui sembra veritat,
cull confiança.

Qui sembra afecte,
cull gratitud.

No obstant això, hi ha qui prefereix sembrar tristesa i collir amargor. Plantar discòrdia i collir solitud. Sembrar vents i collir tempestats. Plantar ira i collir enemistats... Plantar injustícia i collir abandó.
Som sembradors conscients, repartim diàriament milions de llavors al nostre voltant. Què puguem escollir sempre les millors, perquè, al rebre la dádiva de la collita justa, tinguem sempre motius per a agrair...

El camell sense corda

2009-12-26T09:30:00.001+01:00

Una caravana que anava pel desert es va detenir quan començava a caure la nit.
Un noi, encarregat de lligar als camells, es va dirigir al guia i li va dir:
- Senyor, tenim un problema. Cal lligar a vint camells i només tinc dinou cordes. Què faig?
- Bé -va dir el guia-, en realitat els camells no són molt lúcids. Ves on està el camell sense corda i feix com que ho lligues. Ell es creurà que ho estàs lligant i es quedarà quiet.
El noi així ho va fer.
Al matí següent, quan la caravana es va posar en marxa, tots els camells van avançar en fila. Tots menys un.
- Senyor, hi ha un camell que no segueix a la caravana.
- És el qual no vas lligar ahir perquè no tenies soga?
- Sí com ho sap?
- No importa. Ves i fes com que ho deslligues, deu creure que segueix lligat. I si ho segueix creient no caminarà.

Aquest conte il·lustra de quina forma els límits no els imposa la realitat, sinó les nostres pròpies creences. Som com el camell, lligats sense corda.

Urgència

2009-12-25T09:30:00.000+01:00

urgència [1618; del b. ll. urgentia, íd.]

f 1 1 Qualitat d'urgent. En cas d'urgència, adreceu-vos a ell.

2 DR PROC Obligació de practicar ràpidament una diligència en un tràmit processal o administratiu.

3 declaració d'urgència DR CONST Declaració oficial de les lleis o disposicions que han d'ésser aprovades abans que cap altra, amb preferència.

4 procediment d'urgència DR CONST Procediment parlamentari excepcional amb vista a accelerar l'estudi i l'aprovació d'un projecte de llei.

2 MED 1 Nom donat genèricament a les malalties o traumatismes, generalment de caràcter greu, que requereixen l'aplicació immediata i ineludible d'un tractament adequat.

2 servei d'urgència (o urgències) Conjunt d'instal·lacions d'un hospital especialment concebudes per al tractament de les urgències.

3 servei d'urgència (o urgències) Servei de medicina domiciliària establerta públicament o privadament, especialment a les grans ciutats, per tal d'instaurar ràpidament un tractament mèdic o de remetre els malalts a un centre hospitalari adequat.

Tenir collons

2009-12-24T09:16:00.002+01:00

	valent -a
	[s. XIV; del ll. valens, -ntis, participi pres. de valēre 'ser vigorós, potent; tenir valor']
	1 adj 1 m i f Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por. No és prou valent per a atrevir-s'hi. Els valents també cauen.
		2 p ext Una actitud valenta.
	2 [ anteposat al substantiu ] adj Gran. És un valent pocavergonya. He tingut un valent disgust.
	3 adj Que es val. L'avi encara va força valent.
	4 a la valenta adj i loc adv Amb gran voluntat i esforç. Prendre-s'ho a la valenta.
	5 de valent adj i loc adv Molt. Ploure de valent. Estudiar de valent

organitzar

2009-12-23T21:30:00.002+01:00

organització [de organitzar]

f 1
1 Acció d'organitzar o d'organitzar-se;

2 l'efecte. Encarregar-se de l'organització d'uns jocs florals.

2
1 La cosa organitzada. Una organització política.

2 Manera d'ésser organitzada una cosa. La idea era bona, però l'organització fou desastrosa.

3 Conjunt de persones que pertanyen a un grup o a una associació organitzada.

Ecologista

2009-12-23T09:30:00.000+01:00

ecologista [de ecologia]

1 adj Relatiu o pertanyent a l'ecologisme.

2 m i f Seguidor de l'ecologisme.

Desconfiat

2009-12-22T21:30:00.002+01:00

desconfiat -ada [de desconfiar]

adj 1 Que té o manifesta desconfiança. Mirar amb ulls desconfiats.

2 Inclinat a la desconfiança. Sóc molt desconfiat.

des_con_fi_at.

Aglomeració

2009-12-22T09:30:00.002+01:00

aglomeració [de aglomerar]

f 1 Acció d'aglomerar o d'aglomerar-se.

2 Massa o conjunt de les coses o les persones aglomerades.

3 ALIM 1 Part del procés d'instantització que permet d'aconseguir, mitjançant la humidificació controlada, que productes en pols que s'agrumollen en ésser addicionats a l'aigua o a la llet esdevinguin substàncies fàcilment dispersables.

2 impr Instantització.

4 GEOG HUM Conjunt d'habitacles compacte i de qualsevol dimensió.

5 TECNOL Acció de reunir pólvores o partícules de petites dimensions en masses més o menys compactes de més gran dimensió sense fer-les passar per l'estat líquid.

a_glo_me_ra_ci_ó.

Cabreig

2009-12-21T21:30:00.002+01:00

cabreig [de cabrejar]

m 1 MAR Fet de cabrejar la mar.

2 vulg 1 Acció de cabrejar o de cabrejar-se;

Lladre

2009-12-21T09:30:00.000+01:00

lladre [s. XIV; del ll. latro, -ōnis 'guàrdia de corps, mercenari; lladre, bandit', a partir del nominatiu, diferentment de lladró, que prové de l'acusatiu; un dels pocs mots que en cat. ant. conservaren doble forma, per al cas recte i el cas oblic]

1 m i f 1 Persona que roba. Un lladre de camí ral. És un lladre de gallines.

2 fig Que car! Aquest botiguer és un lladre.

3 com un lladre loc adv Expressió usada per a indicar que hom menja, treballa, corre, etc., molt, extraordinàriament. Sempre que va a dinar, s'atipa com un lladre.

4 el lladre es pensa que tots roben Refrany que vol dir que el qui té males intencions sol malpensar dels altres.

5 entre lladres no es perd res col·loq Frase humorística que es diu quan hom troba inesperadament allò que tothom havia cercat debades.

2 m pop Cremallot que es tomba i fa fondre irregularment un ciri, una espelma, etc.

3 m pop ELECTROT Dispositiu de connexió amb tres derivacions, que permet de connectar fins a tres clavilles en una mateixa presa de corrent.

4 m GRÀF Cos que, interposant-se entre el motlle tipogràfic i el paper, impedeix parcialment l'estampació.

5 m TÈXT Cilindre alimentador de la carda proveït de guarniment de dents de serra i que passa les fibres a la bóta.

Cagada

2009-12-20T21:30:00.000+01:00

cagada [de cagar]

1 Acció de cagar o de cagar-se.

2 (vulg Errada), acció d'un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava.

Privilegi

2009-12-20T09:30:00.000+01:00

privilegi
[s. XIV; del ll. privilegium, íd., comp. de privus, -a, -um 'particular, propi' i lex, legis 'llei']
m 1 Avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia.

Aclaparament

2009-12-19T21:30:00.002+01:00

Avui començo en aquest bloc una especie de diccionari per imatges per aclarir certs conceptes. La intenció es penjar una foto cada dia amb una definició en imatges que doni idea de la real. He de reconèixer que la idea no es del tot meva i la he tret d'un d'aquells powerpoint que corren per la xarxa

I el dia que tot rebente no m'espereu a les Llars.......estaré segant cadenes.

2009-12-16T21:30:00.001+01:00

Feia molt de temps que no penjava cap cançó en aquest bloc, i avui m'ha vingut molt de gust penjar aquesta.

Llauradors de la desil·lusió
jubilats i sense fer soroll
becàries de l'angoixa
cambrers de la misèria
opositant a l'eternitat

Funcionaris de la depressió
immigrats de la desesperació
alumnes del sistema
obrant al precipici
aturats en l'adversitat

Oficials de mil euros al mes
aprenents sense papers
prostitutes sense vida
músics en silenci
esclaves del patriarcat

I el dia que tot rebente
no m'espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes.

Mariners sense mar ni port
autònoms i amb l'aigua al coll
proletaris que no esmorzen
llogats a subcontracta
acomiadats del benestar

Repartidors de decepcions
preses de la repressió
collidors de bastonades
artistes sense públic
secretàries sense fumar.

I el dia que tot rebente
no m'espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes.

Fes-ho bé
i premedita-ho amb antelació,
adaptat a la norma
que aquest sistema imposa

Ei, jo que tinc?
ei, tu que tens?
La boca, la boca plena de dents.

Ell somriu
i balla tango amb la hipoteca avui,
adaptat a la norma
que aquest sistema imposa

Ei, jo que tinc?
ei, tu que tens?
la boca, la boca plena de dents.

Vindran les séquies plenes,
plouran idees, farem saó
i plouran pedres,
moltes pedres

Història de l'amor

2009-12-04T00:55:00.004+01:00

Conten que un cop, fa molt temps, va existir una illa on habitaven tots els sentiments que pertoquen a les persones. Un dia, se'ls va anar avisant als habitants de la mateixa que la seva illa s'anava a enfonsar. Tots els sentiments es van apressar a sortir de la illa en els seus vaixells i es van preparar per a partir, però l'Amor es va quedar, volia quedar-se mes temps, una estona més amb la seva illa que tant havia volgut i estimat, abans que s'enfonsés.
Quan per fi, estava ja apunt d'ofegar-se, l'Amor va començar a demanar ajuda. En això que venia la Riquesa i l'Amor li va dir:
- Riquesa, duu-me amb tu.
- No puc, hi ha molt or i plata a la meva nau i no tinc espai per a tu.- va respondre la Riquesa.
Li va demanar ajuda a la Vanitat que també venia passant:
- Vanitat, sisplau, ajudeu-me.
- No et puc ajudar, estàs mullat i vas a arruïnar el meu perfecte iot. - Va contestar la Vanitat.
Llavors, l'Amor li va demanar ajuda a la Tristesa:
- Em deixes anar amb tu ?
- Carinyo, estic tan trist per separar-me de la meva illa que prefereixo anar sola. - Va respondre la Tristesa.
També va passar l'Alegria, però estava tan contenta i riallera que ni tan solament va escoltar a l'Amor cridar en la seva ajuda.
Desesperat, l'Amor va començar a plorar quan una veu la va cridar:
- Vine Amor, vine, jo et duc, vine amb mi. Era un vellet, però l'Amor estava tan feliç que se li va oblidar preguntar el seu nom i a l'arribar a terra ferma, es va trobar aquesta amb la Saviesa i li va preguntar pel nom d'aquest vellet.
La Saviesa va respondre de manera tranquil·la:
- És el Temps.
- El Temps?, I Per què solament el Temps m'ha volgut ajudar ? - Va preguntar l'Amor.
- Perquè solament el Temps és capaç d'ajudar i entendre a un gran Amor.

Vull tornar a ser un nen

2009-10-22T12:55:00.006+02:00

Avui per casualitat he ensopegat amb aquest conte que m'ha emocionat i es per això que el vull compartir amb tots. I m'ha fet recordar aquella època que em creia capaç de tot, que els somnis era una forma de parlar de tot allò assolible i possible. Una època que podia anar-me a dormir sense preocupar-me de si havia remat correctament el dia o si el que m'acabaven d'explicar era veritat o mentida. Que la meva única preocupació era que em faltava un cromo per acabar la "cole" o que com a l'Obèlix a mi em feia molta por que em caigues el cel a sobre.

Per mitjà de la present presento la meva renúncia irrevocable a ser adult. He decidit acceptar la responsabilitat de tenir 6 anys novament.
* Vull anar a un frankfurt i pensar que és un restaurant 5 estrelles.
* Vull fer vaixells de paper en un estany i tirar pedres a l'aigua tot fent-la rebotar.
* Vull pensar que els dolços són millors que els diners, doncs es poden menjar.
* Vull tenir un recés i pintar amb aquarel·les.
* Vull sortir còmodament de casa meva sense preocupar-me com lluïes la meva roba.
* Vull tenir algú que m'arregli i em planxi la roba.
* Vull tornar a casa meva a un menjar casolà i que algú talli la meva carn.
* Vull prendre llargs banys i dormir 10 hores totes les nits.
* Vull abraçar als meus pares tots els dies i esbandir les meves llàgrimes en les seves espatlles.
* Vull tornar als temps on la vida era simple. Quan tot el que sabia eren colors, taules de sumar i contes de fades: i això no em molestava, perquè no sàvia que no sàvia i no em preocupava per no saber. Amb tot el que sàvia era feliç, perquè no sàvia les coses que preocupen i molesten.
* Vull pensar que el món és just. Que totes les persones són honestes i bones. Vull pensar que tot és possible....!

En algun lloc de la meva joventut vaig madurar, i vaig aprendre massa.
* Vaig aprendre d'armes nuclears, guerres, prejudici, fam i de nens abusats.
* Vaig aprendre sobre mentides, matrimonis infeliços, del sofriment, malaltia, dolor i la mort.
* Vaig aprendre d'un món en el qual saben com matar i ho fan.
* Què va passar amb el temps que pensava que tot el món viuria per a sempre, perquè no entenia el concepte de la mort, excepte quan vaig perdre a la meva mascota?
* Quan pensava que el pitjor que passava era que algú em tragués la meva pilota de jugar o m'escollís d'últim per a ser el seu company d'equip.
* Vull allunyar-me de les complexitats de la vida i emocionar-me novament amb les petites coses una vegada mes.
* Vull tornar als dies que la música era neta i sana.
* Recordo quan era innocent i pensava que tot el món era feliç perquè jo ho era.
* Caminaria de nou per la platja pensant solament en la sorra entre els dits dels meus peus, sense preocupar-me per l'erosió i la contaminació.
* Passaria les meves tardes pujant arbres i muntant en la meva bicicleta fins a arribar al parc, sense la preocupació que em segrestin.
* No em preocupava pel temps, els deutes o d'on anava a treure diners per a arreglar el cotxe.
* Solament pensava en el que anava a ésser quan fos gran, sense la preocupació d'assolir-lo o no.
* Vull viure simple novament. No vull que els meus dies siguin d'ordinadors que s'espatllen, de la muntanya de papers en el meu escriptori, de notícies depriments, ni de com sobreviure uns dies més al mes quan! ja no queda diners en el compte.
* No vull que els meus dies siguin de factures de metges o medicines.
* No vull que els meus dies siguin de xafarderies, malalties i pèrdua d'éssers benvolguts.
* Vull creure en el poder del somriure, de l'abraçada, de l'encaixada, de la paraula dolça, de la veritat, de la justícia, de la pau, els somnis, de la imaginació.
* Vull creure en la raça humana i vull tornar a dibuixar figures a la sorra........... Vull tornar als meus 6 anys!

Si tots penséssim i actuéssim una mica com nens moltes coses en el món podrien ser diferents.

Els sentiments i qualitats dels homes

2009-10-13T21:30:00.000+02:00

Una vegada es van reunir tots els sentiments i qualitats dels homes.
L'AVORRIMENT badallava, com sempre, quan LA BOGERIA els va proposar:
- Anem a jugar a l'amagatall!.
LA INTRIGA va aixecar la cella, intrigada, mentre LA CURIOSITAT, sense poder contenir-se, preguntava: A l'amagatall? I com és això?
- És un joc - va explicar LA BOGERIA-. Jo em tapo la cara i començo a contar, des d'un fins a un milió. Vosaltres us amagueu, i quan jo hagi acabat de contar, el primer de vosaltres que trobi ocuparà el meu lloc per a continuar el joc.
L'ENTUSIASME va ballar, secundat per L'EUFÒRIA.
L'ALEGRIA va donar tants salts que va acabar per convèncer al DUBTE, i fins i tot a L'APATIA, a qui mai li interessava gens. Però no tots van voler participar. LA VERITAT va preferir no amagar-se. Para què?, si al final sempre la trobaven.
LA SUPÈRBIA va opinar que era un joc molt ximple (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat seva).
LA COVARDIA va preferir no arriscar-se. - Un, dos, tres... -va començar a contar LA BOGERIA- La primera en amagar-se va ser LA MANDRA que, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. LA FE va pujar al cel. L'ENVEJA es va amagar després de l'ombra DEL TRIOMF, que amb el seu propi esforç havia assolit pujar a la copa de l'arbre més alt.
LA GENEROSITAT gairebé no arribava a a amagar-se; cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics. Que si un llac cristal·lí? Ideal per a LA BELLESA, pensava. Que si el forat d'un arbre? Perfecte per a LA TIMIDESA. Que si el vol de la papallona? El millor per a LA VOLUPTUOSITAT. Que si una ràfega de vent? Magnífic per a LA LLIBERTAT. Així va acabar per ocultar-se en un raig de sol.
L'EGOISME, en canvi, va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode... però només per a ell. LA MENTIDA es va amagar en el fons dels oceans (mentida, en realitat es va amagar darrere de l'arc de Sant Martí).
LA PASSIÓ i EL DESIG es van anar junts al centre dels volcans. L'OBLIT... se'm va oblidar on es va amagar... però això no és l'important. Quan LA BOGERIA contava 999.999, L'AMOR encara no havia trobat lloc per a amagar-se, doncs tot es trobava ocupat... fins que va veure un roser. Entendrit, va decidir amagar-se entre les seves roses.
- Un milió! - va cridar LA BOGERIA- i va començar a buscar.
La primera a aparèixer va ser LA MANDRA, a solo tres passos de la pedra més propera. Després va escoltar a LA FE, en el cel, discutint amb Déu sobre teologia.
A LA PASSIÓ i EL DESIG els va sentir en el vibrar dels volcans. Al moment menys pensat va trobar a L'ENVEJA, i així va poder deduir on estava EL TRIOMF.
A L'EGOISME no va tenir ni que buscar-lo, el solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes. De tant caminar, LA BOGERIA va sentir sed; a l'acostar-se al llac va descobrir a LA BELLESA.
Amb EL DUBTE va resultar més fàcil encara: el va trobar assegut sobre una tanca, sense decidir encara en quin costat amagar-se. Així va anar trobant a tots,.
AL TALENT entre l'herba fresca; a L'ANGOIXA en una fosca cova; a LA MENTIDA darrere de l'arc de Sant Martí (mentida, estava en el fons de l'oceà) i fins a L'OBLIT... que ja se li havia oblidat que estava jugant a l'amagatall.
Però L'AMOR no apareixia per cap lloc. LA BOGERIA va buscar desesperada, darrere de cada arbre baix, en el fons de les llacunes, sota les pedres, en el cim de les muntanyes. Es va tornar boja buscant. Quan estava per donar-se per vençuda, va veure un roser. Somrient, va prendre una forqueta i va començar a moure les branques. De sobte es va escoltar un dolorós crit. Les espines havien ferit en els ulls A L'AMOR!
LA BOGERIA no sabia que fer per a disculpar-se. Va plorar, va pregar, va implorar, va demanar perdó, i fins a va prometre ser el seu guia.
Des de llavors, des que per primer cop es va jugar a l'amagatall, L'AMOR és cec, i... LA BOGERIA sempre l'acompanya.

El Camperol i la princesa

2009-10-05T21:30:00.002+02:00

El Camperol i la princesa
Hi havia una vegada un camperol orellut i lleig
que s'havia enamorat (com no?)
d'una princesa bella i morena....
Un dia, la princesa - vagi vostè a saber per què -
va fer un petó al lleig i orellut camperol....
i, màgicament, aquest es va transformar
en un esvelt i bell príncep.
(Almenys, així ho veia ella....)
(Almenys. així se sentia ell....)

Galetetes

2009-09-29T21:30:00.002+02:00

A una estació de trens arriba una tarda, una senyora molt elegant. A la finestreta li informen que el tren va amb retardat i que trigarà aproximadament una hora en arribar a l'estació. Una mica fastiguejada, la senyora va al lloc de diaris i compra una revista, després passa al quiosc i compra un paquet de galetetes i una llauna de gasosa.
Preparada per a la forçosa espera, s'asseu en un dels llargs bancs de l'andana. Mentre fulleja la revista, un jove s'asseu al seu costat i comença a llegir un diari. Imprevistament la senyora veu, de casualitat, com el noi, sense dir una paraula, estira la mà, agarra el paquet de galetes, ho obre i després de treure una comença a menjar-se-la despreocupadament.
La dona està indignada. No està disposada a ser grollera, però tampoc a fer com si res ha passat; així que, amb gest despectiu, pren el paquet i treu una galeteta que exhibeix enfront del jove i se la menja mirant-lo fixament.
Per tota resposta, el jove somriu... i pren altra galeteta. La senyora gemega una mica, pren una nova galeteta i, amb ostensibles senyals de fastigueig, se la menja sostenint altra cop la mirada en el noi.
El diàleg de mirades i somriures continua entre galeta i galeta. La senyora cada cop més irritada, el noi cada cop més divertit. Finalment, la senyora s'adóna que en el paquet queda només l'última galeta. "No podrà ser tan barrut", pensa, i es queda com congelada mirant alternativament al jove i a les galetetes. Amb calma, el noi allarga la mà, pren l'última galeta i, amb molta suavitat, la parteix exactament per la meitat. Amb el seu somriure més amorós li oferix mitjana a la senyora.
- Gràcies! - diu la dona prenent la mitja galeteta. - De res - contesta el jove somrient angelical mentre menja la seva meitat.
El tren arriba. Furiosa, la senyora s'aixeca amb les seves coses i puja al tren. A l'arrencar, des del vagó veu al noi encara assegut en el banc de l'andana i pensa: " Insolent". Sent la boca resseca d'ira. Obre la cartera per a treure la llauna de gasosa i se sorprèn al trobar, tancat, el seu paquet de galetetes... Intacte!!!
Jorge Bucay

Històries per reflexionar X

2009-09-28T21:30:00.001+02:00

Una Història Per a Nens Adults

Jo era encara un nen petit. Entre les moltes coses que m'enlluernaven estava el vell telèfon, que en l'època era una antiga caixa de fusta penjada en la paret, amb l'auricular suspès al seu costat.
El que més m'intrigava era que en el seu interior vivia un petit geni, molt intel·ligent i amable que sàvia totes les coses: l'hora, el temps que faria l'endemà, l'horari dels trens, els telèfons dels amics dels meus pares, i la seva amabilitat per a contestar a tot el que els meus pares preguntaven.
Desitjava molt conèixer el nom d'aquest petit mag així que em vaig posar a escoltar tot el que la meva mare li deia, fins que vaig descobrir que ella l'anomenava: "Informisisplau ".
Les coses màgiques sempre tenen noms llargs, com "abracadabra". El meu primer contacte amb "Informisisplau " es va produir un dia que mai oblidaré, quan la meva mare visitava una veïna i em va deixar només per uns minuts. Jo vaig aprofitar per a baixar al soterrani, on el meu pare tenia el seu taller casolà. Em vaig posar a colpejar amb el martell fins que em vaig donar tal cop en un dit que es va inflar fins a semblar una botifarra. No guanyava gens amb cridar com un boig, doncs a la casa no havia ningú per a escoltar-me.
Però llavors... que meravella!!! ...em vaig recordar del geni "Informisisplau ". Vaig pujar tan ràpid com vaig poder, vaig despenjar el telèfon i li vaig parlar a "Informisisplau ". En efecte, ell estava allí. I a més tenia una suau veu de dona. Tal vegada en comptes d'un geni era una genia.
Quan em va respondre, ja que havia algú per a escoltar-me em vaig posar a plorar amb totes les ganes, i com vaig poder li vaig explicar el que em passava...."Informisisplau" em va preguntar "Pots arribar al congelador i agafar.
Li vaig dir "sí, puc". Em va explicar que els afluixés sota el doll d'aigua, que tragués un i m'ho posés sobre el dit. Això em va fer molt bé i vaig pensar que tal vegada "Informisisplau " havia fet una mica de màgia per a ajudar-me. Des de llavors jo cridava en secret a "Informisisplau " per consultar-la per tot: "Com es lletreja i s'escriu: "fixar?". "Com es calcula l'àrea d'un quadrat? "Quin és la capital de Catalunya?"
Ràpidament "Informisisplau " em contestava, amb una paciència extraordinària i m'ho repetia si era necessari. Però crec que la seva ajuda més gran va ser el dia que el meu estimat canari va aparèixer mort a la seva gàbia. Això em va doldre molt més que el cop de martell en el dit. Vaig cridar a "Informisisplau " i li vaig explicar la meva profunda tristesa. Pot vostè explicar-me, -li vaig preguntar- com és possible que un pobre ocell que es passa el dia cantant per a alegrar-nos a tots, acabi un dia caigut en el terra de la seva gàbia? Va pensar un moment, i després em va dir:"Saps que hi ha altres mons on anar a cantar?".
Aquelles paraules em van consolar perquè vaig imaginar l'ocell feliç, cantant en un món tal vegada més bufó que el nostre.
Cert dia, em va preguntar el meu nom, jo li vaig dir "Peter", ella em va respondre "pots anomenar-me Sally". Algunes setmanes més tard, el meu pare va ser traslladat per motius de treball i ens vam mudar bastant lluny del poble. A la nova ciutat, quan cridava a "Informisisplau ", em contestava algú que no era Sally i no la coneixien, vaig tenir una gran pena..
Després vaig créixer, em van ensenyar com funcionen els telèfons i vaig aprendre que els genis no existien. Llavors vaig tenir més desitjos de conèixer a aquesta segona mare que era Sally.
Un dia, sent ja un jove empleat vaig haver de fer un viatge amb avió prop del meu antic poble natal. Tenia mitja hora entre dos avions. Així que vaig anar fins a un telèfon públic i vaig demanar per Sally. Quan ella em va atendre, li vaig dir:Sally, podries ajudar-me.... com es lletreja "fixar" ?. Va pensar un instant i em va respondre: "Com està aquest dit colpejat? " I llavors els dos varem esclatar en una riallada simultània. Li vaig explicar de la meva nova vida, de la meva ocupació i li vaig agrair tot el que havia fet per la meva sent nen. Li vaig dir tot el que ella havia significat en la meva vida. Però llavors va ser ella la que em va dir: Sóc jo la qual et deu molt...No pots imaginar-ho, sempre vaig somiar amb tenir un fill, però no el vaig tenir i tu vas omplir aquest buit.
Quan ens vam acomiadar vaig prometre trucar-la, doncs segurament hauria de fer un viatge similar algunes setmanes més tard i podria anar a conèixer-la. Va passar un temps i el nou viatge es va produir. Entre el canvi d'avions vaig trucar a la central telefònica."Sally, per favor". "És vostè un parent de Sally?" -va contestar una veu- "No, però som vells amics, digui-li que és Peter". "Senyor, - em va respondre la telefonista- lamento tant donar-li aquesta notícia, però Sally va morir fa 15 dies. Últimament estava molt malalta i treballava solament mitja jornada, fins que la vam perdre. Tots la vam estranyar tant!...
Però, esperi una mica, vostè em va dir que es diu Peter? - Si, senyora, Peter.- Ah!, Sally em va deixar abans d'abandonar la feina una noteta per a vostè. Esperi, aquí aquesta, ella em va dir que vostè comprendria, la nota diu:
"Peter, hi ha altres mons on anar a cantar". Vostè pot comprendre?" - Si senyora, - vaig poder tot just articular- comprenc... moltes, moltes gràcies i adéu.
Faltaven uns minuts per a la partida de l'avió. De tornada cap a la porta d'embarcament em vaig adonar que tenia els ulls humits.Així... com crec, et sents en aquest moment, després de llegir aquesta història...M'agradaria que correguessis a abraçar a algú i li diguessis sense perdre temps el molt que l'estimes...Veus...? Això que sents és un sentiment pur!I no és màgia, sinó que neix de tú..!
Tens moltes coses maques dins de la teva ànima i del teu cor...No les amaguis! No les tapis!!!No hi ha gens més bufó que poder dir-li a algú un "t'estimo"

Històries per reflexionar IX

2009-09-24T21:30:00.002+02:00

El jardí del rei
Un rei va anar fins al seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Tornant-se al Pi, el va trobar caigut perquè no podia donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa. La Rosa plorava per no ser forta i sòlida com el Roure.
Llavors va trobar una planta, un Clavell florint i més fresc que mai. El rei li va preguntar: Com és que creixes tan saludable enmig d'aquest jardí mort i ombrívol?
La flor va contestar: No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies clavells. Si haguessis volgut un Roure, ho hauries plantat.
En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser Clavell de la millor manera que pugui" i tens aquí el més maco i bell clavell del teu jardí.

Només podrem florir el dia que acceptem que som el que som, que som únics i que ningú pot fer el que nosaltres vam venir a fer.

Podem triar avui, estar feliços amb el que som, amb el que tenim; o viure amargats pel que no tenim o no podem ser.

Històries per reflexionar VIII

2009-09-23T21:30:00.001+02:00

LA METXA
Un home va escoltar una nit que algú caminava per casa seva. Es va aixecar i, per a tenir llum, va intentar treure espurnes del pedrenyal per a encendre el seu encenedor.
Però el lladre causant del soroll, va venir a col·locar-se davant d'ell i, cada vegada que una espurna tocava la metxa, l'apagava discretament amb el dit. I l'home, creient que la metxa estava mullada, no va assolir veure al lladre.
També en el teu cor hi ha algú que apaga el foc, però tu no ho veus

Històries per reflexionar VII

2009-09-22T21:30:00.002+02:00

El mestre explicava sempre una paràbola al finalitzar cada classe, però els alumnes no sempre entenien el sentit de la mateixa...

-Mestre - Li va dir un d'ells una tarda-. Tu ens expliques els contes però no ens expliques el seu significat...

-Demano perdó per això -es va disculpar el mestre-. Permet-me que en senyal de reparació et convidi a un ric préssec.

-Gràcies, mestre -va respondre afalagat el deixeble.
-Voldria, per a complimentar-te, pelar el teu préssec jo mateix. M'ho permets?
-Sí, moltes gràcies -va dir l'alumne.
-T'agradaria que, ja que tinc en la meva mà el ganivet, t'ho talli en trossos perquè sigui més fàcil menjar-lo?
-M'encantaria... Però no voldria abusar de la teva generositat, mestre...
-No és un abús si jo t'ho ofereixo. Només desitjo complaure't... Permet-me també que ho mastegui abans de donar-te'l...
-No, mestre. No m'agradaria que fessis això! -es va queixar sorprès el deixeble.

El mestre va fer una pausa. -Si jo us expliqués el sentit de cada conte, seria com donar-vos a menjar una fruita mastegada.
(Jorge Bucay)

MARAVILLAS EN EL NOU DISC DE "BERRI TXARRAK"

2009-09-21T21:30:00.002+02:00

Aquí us porto el videoclip del nou disc del grup de rock basc Berri Txarrak!!
En aquest disc i entre altres temes es troba el titulat "Maravillas" i explica la història d'aquesta joveneta de Larraga (Nafarroa) violada i assassinada pels feixistes a l'agost de 1936 amb tot just catorze anys d'edat.
El pare de Maravillas, Vicente Lamberto, era militant de la Unió General de Treballadors durant la Segona República. A l'inici de la Guerra Civil, en el mes d'agost la Guàrdia Civil va anar a detenir-lo. Maravillas, de 14 anys, dormia en la mateixa habitació que la seva germana Pilar, de 10. Els membres de la Guàrdia Civil anaven acompanyats per dues persones més, una membre de la Falange i l'altra requeté carlista. Segons recordava la seva germana Pilar, i quan els van dir que el duien a interrogar-li a l'ajuntament, Maravillas va demanar acompanyar-lo, al que aquests van accedir. A l'Ajuntament el pare va ser tancat a la presó i a la nena la van pujar a les dependències superiors on va ser violada. Posteriorment ambdós van ser assassinats.

Avui són la veu, els acords i la lletra d'aquesta cançó de Berri Txarrak els que guarden i proclamen la memòria, els que reclamen justícia per a aquesta víctima del franquisme i per a totes les demés, els quals denuncien la impunitat de tots aquests crims després de més de setanta anys...

BERRI TXARRAK / Maravillas (Euskera) :

Ostikoz bota digute atea
Zein dira deitu gabe datozenak?
Zer nahi dute aita, zuzenean zuri begira
zein dira ohiuka mintzo direnak?

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan gertatuak

Ikara, bortxaren bigarren izena
zein dira deitu gabe datozenak?

gogoan dut orain aspaldiko aholkua
ez fida herraren mirabe denaz

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batian zuhaitz zaharren azaletan
Arga-ren zilar uretan
iluntzetan

ostikoz bota digute atea
zein dira deitu gabe datozenak?
agur ahizpak eta senitarteko guztiak
agur lagunak ta jolasten ginen tokiak
Oh adio oh ene Larraga Maitea

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batean
zuhaitz zaharren azaletan
Herriberako izarretan
Nafarroan
Nafarroan
Nafarroan

BERRI TXARRAK / Maravillas (Traducció al Català) :
Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els que vénen sense cridar?
Què volen aita, mirant-te a tu fixament?
Qui són els quals parlen cridant?

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna.

Por, el segon nom de la violència.
Qui són els quals vénen sense cridar?

Recordo ara, aquell consell,
no et fies d'aquell que estigui criat en el rancor.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en la platejada aigua de l'Arga,
en els vespres.

Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els quals vénen sense cridar?
Adéu germanes, adéu a tots els meus familiars,
adéu el lloc en el que jugava,
adéu a la meva benvolguda Larraga.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en els estels de la Ribera,
a Nafarroa.

Manifestació 350 anys

2009-09-20T21:30:00.000+02:00

El 7 de novembre del 1659 es va firmar el Tractat dels Pirineus, entre les monarquies francesa i espanyola, pel qual s'imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial traduïda en la cessió dels comtats catalans del Rosselló (Conflent, Capcir i Vallespir) i la meitat de la Cerdanya a França com a resposta per l'aixecament català de 1640. Un pacte que violava les lleis i constitucions catalanes que havia jurat respectar el monarca espanyol Felip IV. La Catalunya Nord, malgrat els intents d'assimilació francesa, ha mantingut sempre un sentiment de catalanitat que li ha permès de sobreviure. Avui en dia, encara queda prou gent per promoure la llengua i la cultura catalana, per demostrar que el futur d?aquesta part del país es troba en la unitat amb la resta de territoris catalans.

La denúncia del Tractat dels Pirineus i la defensa de la unitat dels catalans a banda i banda de l'Albera, mou a vàries entitats independentistes a adherir-se a la convocatòria feta per la 'Comissió 350 anys' de Catalunya Nord. Aquestes han fet pinya i donen suport a la participació el 7 de novembre.
Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l'amputació per a Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions i llibertats i foren annexionades al Reialme francès.

Dissabte 7 de novembre

Perpinyà

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

* 10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
* 13h Dinar
* 14h Animacions infantils
* 16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
* 18h Parlaments al Castellet
* 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
* 21h Concerts (Casa Musical)

Històries per reflexionar VI

2009-09-14T21:30:00.002+02:00

Les Cicatrius dels claus

Aquesta és la història d'un noi que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar una borsa de claus i li va dir que cada vegada que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrere de la porta.

El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrere de la porta. Les setmanes que van seguir, a mesura que aprenia a controlar el seu geni, clavava cada vegada menys claus darrere de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrere de la porta.

Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d'informar al seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que assolís controlar el seu caràcter.

Els dies van passar i el jove va poder finalment anunciar al seu pare que no quedaven més claus per a retirar de la porta.

El seu pare el va prendre de la mà i el va dur fins a la porta. Li va dir:

- Has treballat dur, fill meu, però mira tots aquests clots a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada vegada que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que aquí veus.

Tu pots insultar a algú i retirar el que s'ha dit, però de la manera com l'hi diguis ho devastarà, i la cicatriu perdurarà per a sempre. Una ofensa verbal és tan nociva com una ofensa física.

AVUI, MARXA DE TORXES!

2009-09-10T09:30:00.001+02:00

Avui dia deu, dijous, en moltes localitats arreu del país s'organitza la tradicional baixada de torxes. Una delegació de Gent del Poble (GNDPO) hi serà a Berga, però alhora es fa una crida a sortir al carrer de qualsevol de les poblacions (Vilafranca del Penedès, Cellera de Ter, Artesa de Segre, Barcelona, Berga, Bigues i Riells, Blanes, Calders, Castellbisbal, Esplugues de Llobregat, Hostalric, Manresa, Molins de Rei, Mollerussa, Montcada i Reixac, Olesa de Montserrat, Reus, La Roca del Vallès, Terrassa, Tordera, Torredembarra, Vilada...) a protestar pels darrers atacs contra les iniciatives per l'autodeterminació del nostre poble. El cas d'Arenys de Munt ha fet vessar el got. El representant de la fiscalia era un antic candidat de la Falange. Han prohibit la consulta i han enviat la Falange a manifestar-se. El món al revés. Avui, tothom al carrer.

Manifest:

El poble català viu un moment de la seva història en què ha de decidir definitivament quin vol que sigui el seu futur nacional. Després de 300 anys de submissió a l’Espanya única, de repressió i “derecho de conquista”, es fa evident que ha arribat el temps de la llibertat a la qual tot poble té dret. La mentida d’una transició que ens esquarterà nacionalment en autonomies només fou la primera de les burles que una Espanya fatxenda practica amb constància: espoli fiscal, menyspreu institucional, incompliments sistemàtics i un llarg etcètera. Tot plegat no fa sinó refermar-nos en la nostra voluntat de persistir, com a poble, en la lluita per la nostra independència, conscients que només comptant amb un estat propi serem capaços de fer front als reptes econòmics, culturals i socials que aquest inici de segle ens han dut.

Tanmateix, contemplem amb estupor com els nostres representants polítics sovint paren més atenció a les seves estratègies partidistes, a la gestió de la seva minsa parcel•la de poder, que no pas a treballar per avançar democràticament cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Presoners a la teranyina d’un poder subsidiari, han deixat d’escoltar un poble que s’escarrassa per fer sentir la seva veu, una veu que crida llibertat.
És per això que es fa necessari sortir al carrer, encara, i exigir de nou accions decidides que ens permetin recobrar les nostres llibertats nacionals. I és precisament per això, que aquest 10 de setembre tornarem a caminar pels carrers de les nostres viles, torxa en mà, per reclamar:

* UNITAT D’ACCIÓ de totes les forces polítiques i la societat civil en un únic objectiu, la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que desemboqui en la constitució d’un estat català independent. Un sol objectiu per una única nació.
* DIGNITAT NACIONAL. Conscients del moment històric, totes les forces polítiques nacionals cal que es presentin a les properes eleccions amb la clara i inequívoca proposta, als seus programes electorals, de convocar unilateralment al poble català per a què es pronunciï per la independència.
* UNA SOLA NACIÓ. La nació catalana no serà lliure del tot fins que no torni a ser completa. Tot i acceptant els ritmes dispars que els diferents territoris de la nostra nació viuen en el seu procés d’alliberament, el poble català ha de deixar ben palès que no renuncia a la seva integritat territorial i que aspira a la construcció dels Països Catalans com a entitat nacional reunificada.

Només si som capaços de sortir de nou al carrer sota l’única bandera de la llibertat nacional, aconseguirem la majoria social suficient per a tornar a ser artífexs dels nostres propis designis. Ja ens ho advertia l’Estellés: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

Ja no podem recular, som on els camins es separen i ens cal decidir. Ara més que mai ens cal prendre la torxa i tornar a caminar.

estadístiques buides

2009-09-08T09:30:00.000+02:00

Avui he llegit un article del Koldo Campos Sagaseta que m'ha fet pensar molt en la realitat basca i si m'apureu en la catalana també. Resulta que ahir en un programa de ETB-2, anomenat Pásalo, el seu conductor va revelar una interessant estadística. No va especificar la font en la qual es basava ni va aportar documentació alguna sobre la seva fidelitat, però cap d'aquestes coses va impedir que la difongués: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”.
La primera impressió es de pensar a qui l'interessa aquesta estadística ?, però més tard m'ha fet pensar més en la intencionalitat d'aquesta dada buida de contingut. Obviament ningú ha treballat cap enquesta, ni ningú del programa a caminat pels carrers d'Euskal Herria intentant escoltar els comentaris de la gent. L'única intenció del presentador, que per cert es diu Iñaki Lopez, (de que deu sonar-me aquest nom), es intentar crear opinió tot inventant-se unes dades.

Doncs posats a fer, de la mateixa forma que a fet Koldo en el seu article, i per aportar altres dades estadístiques per si Iñaki López les ignora i dels que també em reservaré les fonts, em veig en l'obligació de confirmar que, curiosament, al País Basc, cada quatre minuts un fatxa és anomenat demòcrata, i cada tres minuts un torturador és anomenat funcionari de presons, i cada dos minuts un pocavergonya és anomenat jutge, i cada minut un delinqüent és anomenat empresari, i constantment un impostor és anomenat lehendakari.
I no són aquestes les úniques estadístiques que tinc per compartir amb tothom, perquè a Euskal Herria , cada quatre minuts, un frau és anomenat procés electoral, i cada tres minuts una pantomima és anomenada estat de dret, i cada dos minuts una mascarada és anomenada sistema judicial, i cada minut un vividor és anomenat rei.
Però es que als Països Catalans, cada quatre minuts, una estafa és anomenada Banc, i cada tres minuts un crim és anomenat accident laboral, i cada dos un lladre es anomenat president de la generalitat valenciana, i cada minut un venut es anomenat catalanista moderat. I constantment una latrina és anomenada mitjà de comunicació i ..........

Setmana Europea de la Mobilitat

2009-09-07T09:30:00.001+02:00

Aquest mes de setembre és celebrarà la setmana de la mobilitat sostenible. Es tracta d’una iniciativa Europea en el que enguany Montblanc participarà. Durant una setmana, els pobles i ciutats participants fomenten uns hàbits de mobilitat quotidiana de baix consum energètic.
A la vila ducal tot aprofitant aquesta setmana es tancarà l'accés amb cotxe dins de muralles, la majoria d'hores de la setmana. S'organitzarà una gimcana per xiquets i xiquetes de 6 a 12 anys. Un curs de conducció eficient i diverses xerrades als instituts.

Històries per reflexionar V

2009-09-06T21:30:00.002+02:00

Grans de cafè

Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils.
No sabia com fer per a seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, apareixia altre.
El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allí va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre el foc.
En una va col·locar pastanagues, en una altra va col·locar ous i en l'última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir. Sense dir ni una paraula.
La filla va esperar impacientment, preguntant-se què estaria fent el seu pare.
Als vint minuts el pare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol. Va treure els ous i els va col·locar en altre plat. Finalment, va colar el cafè i ho va posar en un tercer recipient. Mirant a la seva filla li va dir: "Estimada, què veus?"; "Pastanagues, ous i cafè" va ser la seva resposta.
Va fer que s'acostés i li va demanar que toqués les pastanagues, ella ho va fer i va notar que estaven toves.
Després li va demanar que prengués un ou i ho trenqués. Després de treure-li la pela, va observar l'ou dur.
Després li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia de la seva rica aroma.
Humilment la filla va preguntar: - "Què significa això, pare?"
Ell li va explicar que els tres elements havien enfrontat la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat en forma diferent.
La pastanaga va arribar a l'aigua forta, dura; però després de passar per l'aigua bullint s'havia posat feble, fàcil de desfer.
L'ou havia arribat a l'aigua fràgil, la seva pela fina protegia el seu interior líquid; però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia endurit.
Els grans de cafè, no obstant això eren únics: després d'estar en aigua bullint, havien canviat l'aigua. "Quin ets tu, filla?, Quan l'adversitat crida a la teva porta, Com respons?", li va preguntar a la seva filla.
Ets una pastanaga que sembla forta però quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes feble i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor manejable, posseïes un esperit fluid, però després d'una mort, una separació, o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus igual, però ets amargada i aspra, amb un esperit i un cor endurit?
O ets com un gra de cafè? El cafè canvia a l'aigua bullint, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba a l'instant d'ebullició el cafè arriba a el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor, tu reacciones en forma positiva, sense deixar-te vèncer i fas que les coses al teu voltant millorin, que davant l'adversitat existeixi sempre una llum que il·lumina el teu camí i el de la gent que t'envolta. escampes amb la teva força i positivisme el "dolç aroma del cafè".
I tu?, Quin dels tres ets?
( Autor Anònim )

*PD: Un cafetet? ;-)

El Grano De Cafe

View more presentations from aliciasusana.

No eduques quan.....

2009-09-04T21:30:00.001+02:00

No eduques quan imposes les teves conviccions,
sinó quan suscites conviccions personals.

No eduques quan imposes conductes,
sinó quan proposes valors que motiven.

No eduques quan imposes camins,
sinó quan ensenyes a caminar.

No eduques quan imposes la submissió,
sinó quan despertes el coratge de ser lliures.

No eduques quan imposes les teves idees,
sinó quan fomentes la capacitat de pensar per compte pròpia.

No eduques quan imposes el terror que aïlla,
sinó quan alliberes l'amor que acosta i comunica.

No eduques quan imposes la teva autoritat,
sinó quan conrees l'autonomia de l'altre.

No eduques quan imposes la uniformitat que adotzena,
sinó quan respectes l'originalitat que diferencia.

No eduques quan imposes la veritat,
sinó quan ensenyes a buscar-la honestament.

No eduques quan imposes un càstig,
sinó quan ajudes a acceptar una sanció.

No eduques quan imposes disciplina,
sinó quan formes persones responsables.

No eduques quan imposes autoritàriament el respecte,
sinó quan ho guanyes amb la teva autoritat de persona respectable.

No eduques quan imposes la por que paralitza,
sinó quan assoleixes l'admiració que estimula.

No eduques quan imposes informació a la memòria,
sinó quan mostres el sentit de la vida.

Històries per reflexionar IV

2009-09-03T21:30:00.001+02:00

Sort o desgràcia ?

Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
- Pare, quina desgràcia! Se'ns ha anat el cavall.
- Perquè ho anomenes desgràcia? - va respondre el pare - veurem el que porta el temps...

Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d'un altre cavall.
- Pare, quina sort! - va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.
- Perquè ho anomenes sort? - va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.

En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i ho va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.
- Pare, quina desgràcia! - va exclamar ara el noi, m'he trencat la cama! I
el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:
- Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!

El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se'ls a la guerra. Van venir a la casa de l'ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, ho van deixar i van continuar el camí.

El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona. La moralitat d'aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l'inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent. El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeïx amb un propòsit positiu per a les nostres vides.....

Històries per reflexionar III

2009-09-02T21:30:00.002+02:00

Les Estrelles de Mar
Havia una vegada un escriptor que vivia a la vora del mar; una enorme platja verge on tenia una caseta on passava temporades escrivint i buscant inspiració per al seu llibre. Era un home intel·ligent i culta i amb sensibilitat sobre les coses importants de la vida.
Un matí mentre passejava a la vora de l'oceà va veure al lluny una figura que es movia de manera estranya com si estigués ballant. A l'apropar-se va veure que era un noi que es dedicava a agafar estrelles de mar de la riba i llançar-les altra vegada a la mar.
L'home li va preguntar al jove que estava fent. Aquest li va contestar; "recullo les estrelles de mar que han quedat encallades i les retorno a la mar; la marea ha baixat massa i moltes moriran";
va dir llavors l'escriptor." Però això que fas no té sentit, primer és la seva destinació, moriran i seran aliment per a altres animals i a més hi ha milers d'estrelles en aquesta platja, mai tindràs temps de salvar-les a totes"
El jove va mirar fixament a l'escriptor, va agafar una estrella de mar de la sorra, la va llançar amb força per sobre de les ones i va exclamar " per a aquesta... sí té sentit".
L'escriptor es va marxar una miqueta desconcertat, no podia explicar-se una conducta així. Aquella tarda no va tenir inspiració per a escriure i a la nit no va dormir bé, somiava amb el jove i les estrelles de mar per sobre de les ones.
Al matí següent va córrer a la platja, va buscar al jove i li va ajudar a salvar estrelles

Relacions perilloses

2009-09-01T09:30:00.003+02:00

Avui torna a arrencar la vida política a la nostra vila ducal.Ja s'ha acabat l'estiu i aquesta treva agostina que ens porta cada any la calor.
El que no s'ha acabat es aquell intent de criminalitzar a un regidor de l'ajuntament i de retruc a tot un sector de pensament. Aquell intent de fer la pitjor demagògia i intentar fer política (en minúscules) tot aprofitant l'assassinat d'éssers vius.
No se si es casualitat o una premonició però es que avui me alçat del llit amb una cançó de l'Evaristo al cap. Es per això que la he penjada al bloc per si voleu compartir amb mi el missatge, i al final la lletra per si no enteneu al pobre noi de Salvatierra.

Una vez te vieron con el primo de un amigo del hermano de un ETArra,
según precisaba nuestro anónimo informante te reías mogollón.
Aquello se olvidó, pero no se borró,
así de guapa es nuestra tolerancia

Pero!
También se te ha visto sospechosamente cerca de la novia de un sobrino,
de uno que sabemos que pintaba en las paredes
"Freedom for the basque country"

Aquello se olvidó,
pero no se borró,
así de guapa es nuestra tolerancia
al alcohol!

Pero lo peor y de esta no te va a librar ni toda la izquierda abertzale!
es la foto donde estás a un metro de un cartel que pone "Gora mi kuñao"!
Eso si que ya no,
hasta aquí hemos llegao, tenemos que acabar con tu violencia!

Eso si que ya no,
hasta aquí hemos llegao, tenemos que acabar con tu violencia!
Ilegal, criminal y además cabezón, ilegal y medio mariconzón.
Ilegal, criminal y además cabezón. Ahora vas a aprender que lo guay es ser español!

2009-08-29T09:30:00.003+02:00

Històries per reflexionar II

2009-08-28T09:30:00.000+02:00

El meu millor amic

Diu una llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i van discutir agrament, un d'ells li va donar una bufetada a l'altre.
Aquest, ofès, va escriure en la sorra: "Avui el meu millor amic em va donar una bufetada".
Van continuar el seu camí i van arribar a un oasi, on van resoldre banyar-se. El que havia estat bufetejat s'estava ofegant, i l'altre va acudir en el seu rescat. Al recuperar-se, va agafar un cisell i va escriure en una pedra: "Avui el meu millor amic em va salvar la vida".

Intrigat aquell li va preguntar:

-Per què després que et fes mal vas escriure a la sorra, i ara escrius a la pedra?

-Quan un gran amic ens ofèn, hem d'escriure-ho a la sorra, on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-lo.
Quan ens passa alguna cosa gran, hem de gravar-lo en la pedra del cor, d'on cap vent podrà fer-lo desaparèixer.

Les paraules d'Ares no són innocents

2009-08-27T09:30:00.000+02:00

Les prohibicions de marxes i actes, les temibles declaracions del conseller d'Interior Rodolfo Ares, són una clara amenaça a tota la societat basca. Són un gran perill i una declaració d'intencions que només aconseguira que a Euskal Herria no coneguin mai que es viure en pau. I es que fins i tot els marrecs saben que sense justícia mai hi haurà pau. Només desitjo que els companys del seu partit a Catalunya no copiïn la fabulosa idea, perquè es comença amenaçant a un regidor que no s'alça en un minut de silenci i es pot acabar a "garretades".

Com quan els nazis marcaven les cases dels jueus, les tropes d'ocupació han enviat als seus esbirros al carrer a assenyalar els bars abertzales. Els "Guerrilleros de Cristo Rey", "la Falange", són els espantalls en els quals s'escuda el terrorisme d'estat. Aquestes amenaces directes habiliten que es repeteixi l'atac impune a un bar, com ja ha ocorregut.

Ara, només faltaria que els abertzales posin en la diana als bars i llocs de reunió dels guàrdies civils, dels ertzaines, dels poli-periodistes. . .. No és innocent el missatge d'Ares. Està pensat i bé pensat. Quin efecte pot produir dintre d'una comunitat la inoculació d'aquest verí? Com pot afectar la convivència? Quines respostes s'esperen de l'altre costat?

És de suposar que el govern espanyol ha fet les seves previsions, però em pregunto si hauran llegit alguna cosa sobre el "efecte papallona". No serà la primera vegada que una modificació petita en les condicions inicials es converteix en un desviament molt gran de l'objectiu apuntat.

La "justícia" Europea torna a assassinar a Carlo Giuliani.

2009-08-26T21:30:00.001+02:00

Mario Placanica, el carabiner que al juliol de 2001 va assassinar a Carlo Giuliani durant la cimera del G8 de Gènova va actuar en "legítima defensa". Ho ha decidit el Tribunal Europeu de Drets Humans en una sentència feta publica avui. Els jutges d'Estrasburg han rebutjat així tots els elements del recurs de la família de Giuliani contra l'Estat italià, declarant que no s'ha violat la Convenció Europea de Drets Humans en tres elements de quatre. El Tribunal per tant ha acceptat la versió de les autoritats italianes sobre com es van desenvolupar els fets.

Segons la sentència, en efecte, el militar que va disparar a Giuliani no va fer un ús excessiu de la força, doncs va respondre al que considerava un real i imminent perill per a la seva vida i la dels seus companys. "El Carabiniero", es llegix en la sentència, "s'estava enfrontant amb un grup de manifestants que portava a terme un violent atac contra el vehicle en el qual es trobava". El militar a disparat "solament quan l'atac ha continuat" i quan "ha percebut un risc real i imminent per a la seva vida i la dels seus col·legues". Els jutges també han mantingut que, a diferència del que sostenia la família Giuliani, el govern italià havia col·laborat suficientment amb el Tribunal, tractant de conduir a un apropiat coneixement del cas. No hi ha violació de l'article 38 de la Convenció que imposa als Estats de lliurar tota la informació requerida pels jutges d'Estrasburg.

Ares segueix provocant l'enfrontament

2009-08-25T21:30:00.001+02:00

Encara estan en les nostres retines, les imatges d'un bar de Iruña amenaçat i pintat per Falange, amb frases totalment amenaçadores, Frases que posades en altre tipus de bar i per altres persones haguessin ocupat portades de telenotícies i de diaris, però sembla ser que el terrorisme feixista, compte entre les seves bases amb el silenci dels grans mitjans de comunicació.

No fa tant li van enviar una bala a Sonia Polo, txupinera de la Aste Nagusia, pel fet de ser parent d'un pres basc. I aquí no s’aturen els fets, son més les actuacions terroristes d'incontrolats a Euskal Herria en les ultimes setmanes, atacs contra el baserri de la família Goikoetxea, atacs i amenaces contra vehicles i béns municipals a Nafarroa.

Iruña es plena de pintades amenaçadores fetes per feixistes espanyols, que per cert l'ajuntament es nega a esborrar, contrastant amb la celeritat amb que altres pintades són esborrades.

El terrorisme ultra, o el terrorisme feixista és ja una realitat a Euskal Herria, són ja massa episodis i els grans mitjans callen i els grans partits tracten d’amagar-lo sota la catifa, perquè això desvirtua el seu missatge que a Euskal Herria solament hi ha una violència. Sembla ser que no hi ha solament una, i a les evidències ens remetem.

Ja tinc ganes del proper ple de l’ajuntament de Montblanc per veure com els defensors dels minuts de silenci s’aixequin per condemnar tots aquest fets. Tinc ganes de veure aquells que s’avergonyien de seure a la meva vora diguin ara que s’avergonyeixen de formar part del mateix partit que el conseller Ares.

Sembla ser que amb la llei de partits en la mà, al grup feixista de la falange s'hauria d'il·legalitzar immediatament. Quedem a l'espera d'actuacions judicials. Es produiran?

L’altre dia, el conseller Ares, va animar a la ciutadania a no entrar en bars que tinguin fotos de presoners bascos. Un discurs que recorda massa al dels dirigents de l'Alemanya nazi-feixista.

Així com en l'Alemanya nazi es va demanar no entrar en comerços regentats per jueus, en l'Euskal Herria governada per l'esquerra del franquisme (Patxi López) i pels hereus directes del feixisme espanyol (Partit Popular) es demana no entrar en bars que tinguin fotos de preses i presos bascos. És probable que acabin assenyalant amb pintura les cases dels abertzales. Encoratjats per aquesta ona nazi-franquista ja van atacar el baserri de la família Goikoetxea, li van enviar un bala a la txupinera Sonia Polo i va haver atemptats i amenaces contra símbols i militants abertzales, a més de les càrregues policials, les prohibicions i les detencions de ciutadans.

La imbecil·litat del conseller d'Interior Ares, encoratjant aquesta persecució, és supina. Quan crida a no entrar en els bars pro-abertzales no està aportant res de nou; els únics espanyols feixistes que entren a aquests bars són els policies disfressats. Però aquesta consigna és una estupidesa molt perillosa. Una resposta similar però de signe contrari pot convertir-se en una espurna que faci saltar la convivència ja suficientment deteriorada per les conseqüències del conflicte polític. Ares alimenta la segregació, que és una manifestació d'odi. Les conseqüències poden ser funestes.

Històries per reflexionar I

2009-08-22T21:08:00.004+02:00

Els tres filtres

El jove deixeble arriba a casa del seu savi mestre, pres d'una gran agitació.

- Mestre, un amic va estar parlant de tu amb despreci....!

- Espera! ? li va interrompre el filosof -. vas fer passar pels tres filtres el que vas a contar-me?

- Els tres filtres?, va preguntar el jove sense saber al que es referia el seu mestre.

- Si. El primer és la veritat. Estàs segur del que vols dir-me és absolutament cert?

- No. Ho vaig escoltar comentar a uns veïns.

- Almenys ho hauràs fet passar pel segon filtre, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?

- No, en realitat no. AL contrari...

- Ah, vagi! L'últim filtre és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t'inquieta?

- Francament, no.

- Llavors... -va dir el savi somrient-, si no és veritat, ni bo ni necessari, sepultem-lo en l'oblit.

anonim

sabiduria sufi

Vacances

2009-08-13T21:30:00.000+02:00

Hitler i el conflicte basc

2009-08-10T21:30:00.002+02:00

Diuen que l'humor es una forma molt practica de dir les coses tant com son i no provocar susceptibilitats. Aquest vídeo es la prova de tot això.

Acomiaden a Gabirel Eskurdia

2009-08-06T13:58:00.002+02:00

Us deixo aquí un article d'allò més interessant que he trobat a Kaos en la red, jo ho he llegit i ho he traduït la resta de coses es decisió vostra.

Acomiaden a Gabirel Eskurdia de ETB. Torna la censura franquista

Just quan els Prisa, El Mundo, Público, El Correo, El Diario Vasco (quin sarcasme!) en fi tota la porqueria que cada matí hem de suportar es *desgañitan pel tancament de 34 emissores a Veneçuela a l'Euskal Herria de Vichy i del Pacte de Santoña (II) es tanca Gaztesarea i ara s'acomiada a un tertulià d'esquerres exclusivament per les seves opinions polítiques. I altra més, provoquen la mort d'un electe en Villabona i després l'amaguen, altra mort produïda per una estúpida i provocadora presència policial que després no reapareix, per cert, en el seu soterrament, demostrant-se que ni un txulo nomenat conseller d'interior per un procés trucat i antidemocràtic pot parar a la societat basca en resistència.

Sí, en Resistència. AL feixisme espanyolista, a la seva estupidesa, a la seva incultura, a la seva mediocritat i a l'arrossegar-se al poder dels nous conversos a la fe monàrquica.I a la desaparició de persones com Jon Anza, desaparicions cobertes i encobertes pels mitjana del règim.

Aquest és el país que han assumit els IU, EE, PNB, el país dels submisos. És evident que els arbres de la manipulació mediàtica no tapen el bosc del clam per tota la llibertat sense condicions per a Euskal Herria. Avui han acomiadat a un company de ETB com abans feien amb els republicans i nacionalistes en els anys posteriors a l'entrada feixista .Però hi ha un poble en resistència que va iniciar el seu camí fa dècades al que no van a convèncer mai que cal sumar-se a la farsa de l'Espanya Nacional.

Ni estem ni volem que se'ns esperi a la seva festa. Gaudeixin-la ara que encara poden ja que en els llibres d'Història d'Euskal Herria aquests anys del Govern de Lakua Vichy seran assenyalats com el temps que el Poble Treballador va posar en el seu lloc als seus invasors i als seus enemics de classe.

Parlaran les pedres, si callen a tots, va profetitzar Alfonso Sastre però a Euskal Herria després de 50 anys de lluita i amb aquestes cacicades no calla ni déu.

Amb Gaztesarea, amb Gabirel, amb Egin i Egin irratia, amb Ardi Beltza, amb Egunkaria, amb els periodistes assassinats de Egin, amb les ràdios lliure, amb els fanzines i la contrainformació. Amb els pamflets mà a mà altra vegada.

És l'hora de construir un espai popular i democràtic al servei de la informació veraç. En Euskal Herria amb el PP,PSOE i PNB el periodisme professional ha mort convertit en la veu de qui els ha comprat. És l'hora doncs del Periodisme Militant i Popular. El periodisme amb majúscula.

No comprem els seus periòdics, no vegem les seves televisions, no escoltem les seves estupideses quotidianes. I informem-nos pels mitjans militants i populars, siguin qui siguin. No creem gens del que conten, no parem esment a les seves mentides. Fins a aquí hem arribat.

100 anys de la setmana tràgica

2009-07-27T21:30:00.005+02:00

Un grup anarquista pinta les parets d'una vintena d'esglésies a Barcelona per recordar la "Setmana tràgica"

Les pintades van ser reivindicades per un grup auto-denominat «La Gallinaire» a través d'un comunicat rematat pel lema «la lluita continua». Les parròquies afectades pertanyen als barris de Sarrià, Poblenou, Gràcia, Sant Gervasi, Raval, Eixample, Sant Andreu i el Clot i en algunes d'elles es van portar a terme accions directes contra els panys que van ser inutilitzats amb silicona.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.

2009-07-20T21:30:00.000+02:00

El proper 25 de juliol la CNT organitza a Barcelona una concentració per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas.
Aquí us deixo el cartell i la convocatòria:

Amadeu Casellas és un pres que duu ja més de 25 anys empresonat per la seva participació en desenes d'atracaments a bancs, amb els quals donava suport el finançament de lluites obreres a la fi dels anys 70 i sense cometre cap delicte de sang. Amadeu ha estat sempre una persona compromesa i activa, participant tant en el carrer com en la presó, de lluites i denúncies col·lectives contra el sistema, ja fos el règim franquista o "democràtic".

Quan tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavetes i assistia a reunions clandestines".

Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, als 49 anys, convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". "En Espanya no tenim democràcia. Abans havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Manca igualtat entre rics i pobres".

En 1976, va atracar el banc mercantil de Manresa. "Va ser gairebé el meu primer delicte". Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, excepte de no haver agafat prou".

En 1979, entra a la presó i és rebut amb una brutal pallissa. "Aquí va començar el que avui encara no ha acabat..., vaig tenir els meus primers contactes amb alguns membres de la COPEL i comencem els preparatius per a reivindicar la reforma del Codi Penal i millores en el menjar, higiene i condicions de vida penitenciària en general".

Durant tots els anys que duu de condemna, ha protagonitzat nombroses vagues de braços caiguts i de fam, s'ha cosit la boca i ha realitzat infinitat de denúncies per l'abusiu preu dels productes de l'economat, o per les irregularitats i l'explotació del treball penitenciari, o les falsificacions d'analítiques o d'informes penitenciaris, el que li ha costat diversos primers graus i trasllats de centre a centre amb l'únic propòsit que desistís. Ha denunciat els abusos sobre els drets dels presos, de tota l'estructura penitenciària.

L'any passat, i després de mantenir una vaga de 76 dies, Amadeu va aconseguir el compromís de la institució penitenciària per a l'obtenció de permisos que li facilitarien la consecució del tercer grau i la posterior llibertat condicional. Aquest acord va ser miserablement incomplit per la institució, amb l'excusa d'una causa pendent de feia un any i que al principi semblava arxivada. Per aquesta situació, Amadeu va reiniciar la vaga de fam, fins que la va abandonar per un canvi d'estratègia, i perquè la CNT-AIT, va assumir la defensa legal i política de la seva situació penitenciària.

A causa de les expropiacions comeses, ha complert més de 25 anys de condemna, que amb les redempcions, superen els 30 anys, el màxim contemplat en la seva llei, pel que roman segrestat per la institució penitenciària, com venjança per la seva trajectòria de lluita.

Per tot això, des de CNT-AIT, es fa una crida a la solidaritat amb Amadeu Casellas i convoca a sengles concentracions el Dissabte 25 de Juliol, a Madrid i Barcelona, per a reclamar la seva immediata posada en llibertat.

Perquè vull.

2009-07-14T21:30:00.001+02:00

Hi han dies que et despertes amb una cançó al cap, i no saps perquè però estàs tot el dia taral·lejant-la.
Avui he tingut un d'aquests dies i es per això que he decidit penjar-la al bloc a veure si la trec del cap o al menys la puc compartir.

Perquè vull.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Y. Belmonte

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

i alguna de les millors versions

El temps

2009-07-06T21:30:00.000+02:00

Temps que tot ho guareix, que posa a cadascun en el seu lloc, que transcorre passi el que passi, que no es deté davant nores. Temps moderns, temps que canvien. Aquest factor condicionant que deixem passar perquè ens solucioni els problemes, creiem que tot és qüestió de temps, que només cal esperar perquè les aigües tornin a la seva riba. Però ell mai es deté, et duu per davant, com un tifó de tardor, com les tempestes d'estiu. Sempre esperant temps millors.

El temps és independent, no mira per ningú. Les agulles dels segons avancen, arribant als minuts, convertint els en hores. Però tú segueixes esperant, ningú sap a què, ningú sap fins a quan. Solament ho deixes córrer. Creus que perquè passi tot se solucionarà. Però aquest solament duu a cendres. Mata a tot aquell que d'ell vol aprendre. Es duu el que més odies, el que més vols, el que és inversemblant i el que et dóna igual. No entén de lleis ni de sentiments. Només passa.

La solució no està en el temps. La solució està en tú, a avançar al costat d'ell. En intentar viure cada segon, sentint cada minut i bressolar-se en cada hora. Desfés-te del temps perdut i aprèn de tot el que vas deixar enrere, el que porti l'esdevenir vindrà igualment. Per què esperar a oblidar? per què dependre d'ell?

A jo el temps no em fa por, no espero gens d'ell. Solament vull viure'l, assaborir-lo, gaudir-lo i que no passi un sol segon sense sentir la seva suprema presència. Respectar-lo.

Valora'l, és el teu regal més preuat i bé que ningú et pot arravatar, només el teu mateix pots malgastar-lo. El compte enrere comença el dia que neixes, i no et trobarà a faltar quan es pari el rellotge, perquè seguira transcorrent ferm cap a l'infinit i imparable abans de res.

Carta oberta a Enric Sans

2009-07-04T21:30:00.001+02:00

Carta oberta a Enric Sans

Benvolgut Enric voldria dir-te que no hi ha pensament més feixista que aquell del “amb nosaltres o contra nosaltres”, i es que en els matisos es on es sostenen els pilars de la democràcia. Es preocupant i alhora menyspreable i vil que algú doni per sabudes o per lògiques tot una sèrie de pensaments per un fet que no té relació.
Suposo que estàs d’acord amb mi que tota mort es prematura i tot assassinat es condemnable. I es justament per això que jo aquell dia no em vaig aixecar durant el minut de silenci. Per altre banda silenci que si que vaig fer amb el respecte que es mereixia. Per això i perquè crec que no era ni el lloc ni el moment. No era el lloc perquè era un fet aliè a la vida política de l’ajuntament de Montblanc i no era el moment perquè estàvem a punt de començar un dels plens més importants d’aquest any.
La única cosa certa es que això no em converteix en el defensor de cap causa i molt menys en el defensor d’un assassí. Però a tu la teva carta si que et converteix en un calumniador i en un difamador i alhora en una persona desinformada. Desinformada per que no saps qui soc i molt menys que opino de tot plegat, calumniadora perquè es fals que jo mirés d’una forma desafiant i difamador perquè fas unes acusacions que com a poc son condemnables.
Per acabar només dir-te que novament un militant de convergència intenta criminalitzar a un montblanquí i això sempre passa factura, Beti Arte.
Ignasi Cid i Dorronsoro