dijous, 29 d’abril del 2010

Rosario

Fa ja tres dies que vaig arribar a aquesta petita ciutat. I crec que poc a poc em va seduint i alhora captivant.
Es una ciutat podríem dir que forca cosmopolita, encara que no tinc del tot clar que "carajo" vol dir això. De gairebé un milió i mig d'habitants. Amb el carrers distribuïts en una quadricula gairebé perfecte. Per on circulen entre d'altres vehicles el taxis, que estan pintats de negre i groc. La brossa de rebuig la llencen en uns contenidors de color verd com el de la foto. Fa un temps que la ciutat està creixent i segons alguns mandataris rentant-li la cara.
En una gran zona aprop del port, on abans només hi havien fabriques mig abandonades, estam construint edificis per oficines, grans parcs i habitatges. Em sembla que aquesta zona li diuen el Fòrum.
Tenen un alcalde socialista, que està més preocupat per grans esdeveniments com "la ciutat de la música" que per la vida social dels barris perifèrics.
Tenen un carrer que poc a poc s'anat convertint en un símbol de la ciutat, on pots trobar molta gent passejant, o comprant entre els nombrosos "xiringitos", o turistes esmaperduts per la bellesa del lloc. Aquesta arteria de la ciutat es diu Rambla Catalunya.
I si ! estic parlant de Rosario i no de cap altre ciutat que no se perquè però segur que a molts, com a mi, us ha vingut al cap.

dimecres, 28 d’abril del 2010

Trepitjant terra argentina

eren quarts de vuit en terres argentines quan l'avio on anava va començar a sobrevolar Buenos aires. Començava el somni o millor dit l'aventura, es a dir que estava a punt de creuar mentalment el Rubicó i ja no hi havia possibilitat de marxa enrere.
Nomes aterrar vaig agafar la llibreta taronja, aquella que duia tot anotat i que la princesa feia uns dies havia intentat birlar-me un full.
Peró ni en les pitjors de les previsions tenia que les primeres paraules que creuaria amb un natiu serien de tant mal gust. I es que gairebé mitja hora em va costar convèncer al policia de torn de que els meus papers estaven en ordre i de que les meves intencions eren del tot correctes. Ell m'escoltava i li donava voltes a dues coses del tot fàcils d'entendre, una era que començava unes vacances a Rosario simplement perquè allà tenia un amic. La segona era que en el full que m'havia donat per omplir havia posat país de residencia Catalunya per la senzilla raó que no podia posar una altre cosa.
Un cop desempallegat d'aquella espècie de bulldog vaig complir a la perfecció el primer punt de la llibreta, que no era un altre que descanviar els diners que duia en pesos argentins i de pas conèixer l'amabilitat de les noies que treballen al Banco Nación.
Segon punt era fer-me l'orni a la porta de l'aeroport tot esperant un taxista que em convencés i que no tingues la pinta de voler fotrem el pal. Trobar-ho va ser fàcil a més vaig ensopegar amb un que també feia el remolc cada cop que havia de passar un peatge. IMPRESSIONANT.
La resta de la nit va anar rodada. Quatre hores en un "colectivo" fins a Rosario i després trobar el carrer 9 de Julio que em portaria, 24 hores després, al final del meu viatge.

En aquestes 24 hores he apres diverses coses que podríem dir que en el fons es el resum de l'inici d'aquesta aventura:
- Un policia es un policia independentment del idioma que parli, del color de l'uniforme o del país al que pertanyi.
- es possible jugar a fer i amagar en l'interior d'un avio amb un marrec de set anys.
- Tots els taxistes al aeroport de Buenos aires si poden te la fotran.
- el menú de l'avió es infumable.
- Que el Prat està a hores llum de Barajas, i no nomes per el metro interior.





dimarts, 27 d’abril del 2010

1r dia

El dia començava calorasament en una petita masia de Guardiola de Font Rubí. No se seria la gaupasa del cap de setmana, o la fiblada que m'havia esdevingut de matinada al recordar que feia just un any havia vist "diario de una motocicleta" en un lloc de trist record però tenia el cap apunt de fer una esclatada important. Sort del gran mestre i el seu cafè oportú.
No portàvem ni deu minuts de viatge i, com si d'un pressentiment es tractes, varem haver de canviar de vehicle. No explicaré el motiu perquè es prou recambolesc però la veritat que sense un motiu aparent vaig sortir del punt de partida de copilot en un cotxe blanc i vaig arribar al Prat de pilot i en un cotxe vermell.
En el prat un integrant de l'equip Heineken es va encarregar de fer-me recordar que deixava un país que encara estava en lluita per la seva llibertat. No se si no li va agradar el meu segon cognom, o li va molestar la meva samarreta, o simplement feia la seva feina (que no) però es va dedicar a regirar-me a mi i a la meva motxilla amb una dedicació no gaire habitual.
Ja només amb la motxilla, petita però plena de totes les viandes que necessitava per encarar un llarg viatge, agafava el pont que uneix dues capitals europees que alguns s'entesten a voler-les sota el mateix país.
De Madrid no vaig veure res en absolut, no per falta de ganes sinó perquè tenia el temps just per agafar el metro que em portaria d'una terminal a un altre i fer un trist tallat.
Un cop a l'avió m'esperaven més de catorze hores de vol amb una inoportuna escala a la capital del país veí.
Sort que anava acompanyat d'un interessant relat d'en Martí Gironell i amenitzat per suculents plats que em donaven les hostesses del vehicle.
M'agradaria molt explicar històries curioses de aquestes hores, però tret de les ganes que vaig tenir de fer un viatget a Besalú o de que vaig estar una estona( una hora) jugant amb un marrec de set anys no tinc res a dir.

Un cop a Buenos aires començava l'aventura real però alhora l'única que portava programada. I es que no hi ha res com ser amic d'un Uruguaià que a recorregut mon i que sap donar savis consells. Peró això serà tema del proper article.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Diari d'un viatge

En menys de 24 hores començaré un viatge per terres argentines que m'ha de portar a conèixer un munt de coses exteriors i interiors, i no parlo només del país. La meva aspiració es petita i alhora senzilla però no menys important que altres viatges que s'han fet per aquells territoris.
Me'n porto a l'equipatge una guia, quatre mudes i un munt de records d'amics que m'ajudaran a tornar o a seguir el viatge més enllà de la idea inicial.
Es per això que començo a escriure en aquest bloc un petit "diari de bord" per deixar constància del meu viatge i a més, tot aprofitant la tecnologia, tenir informada tota aquella gent que m'és propera.
El viatge no el faré en una Norton de 500 cc ni penso batejar a cap vehicle que utilitzi "la poderosa" però si que portaré en el cap o en la memòria el viatge que va fer aquell estudiant de medicina que ara es icona de tants lluitadors.

diumenge, 18 d’abril del 2010

Manifestació per Jon Anza

Ahir dia 17 es va fer a Donibane-Lohizune (Lapurdi, euskadi Nord) una gran manifestació que va recórrer diferents carrers tot demanant saber que va passar amb Jon Anza, saber la veritat sobre la desaparició i mort del militant abertzale; el cos va aparèixer el passat 11 de març a Toulouse, onze mesos després que els seus familiars el veiessin per última cop.
Una de les curiositats va ser que no hi va haver guerra de xifres. Els convocants van donar la xifra de 5.000 assistents, i la Policia francesa la de 4.600. Semblava d’entrada que per un cop les autoritats policials havien aprés a comptar o que no hi havia gaire interès per part de les autoritats polítiques de fer créixer el problema amb una discussió en el numero de participants
No era la primera mobilització que es feia en aquesta població, però la del setembre no va concentrar ni la meitat de persones Aquesta marxa, a més de ser la més important que es recorda a Donibane Lohizune, és equiparable a qualsevol de les grans cites reivindicatives produïdes en Ipar Euskal Herria en els últims anys.
Molts dels assistents a la mobilització van venir de les províncies del sud d'Euskal Herria i com es habitual per terres basques també hi havia una representació catalana<,de manera que van haver d'enfrontar als controls policials disposats en els passos fronterers, en què els agents van efectuar identificacions i registres de vehicles. Els controls per part de les forces policials espanyoles van començar al matí, i tal i com van fer durant l’Aberri Eguna o el Gazte Herria es van esmerar a fer controls més propis de pel•lícules de Quentin Tarantino que de la democràcia que diuen que defensen. I es que com dirien per Ondarru: Aquests munten una festa Heineken (pensa en verd) cada cop amb més facilitat i amb dos idees molt clares rebentar i classificar. La presència policial va ser molt notable també en les rodalies del lloc de convocatòria, encara que al costat de la manifestació només hi va haver efectius per controlar el trànsit, i els agents de paisà que acostumen a no perdre’s cap tipus d'actes de l’esquerra abertzale. També va haver-hi un important dispositiu a la població veïna de Ziburu, lloc on resideix la ministra Michèle Alliot-Marie, ministra d'Interior quan va desaparèixer Anza. La manifestació va començar passats 2/4 de sis, de la plaça Louis XIV, per a realitzar un recorregut que va envoltar tot el centre de la localitat i acabar al punt de sortida. Només donar els primers passos, els manifestants van llançar crits de “Ez, ez, ez, Herriak ez du barkatuko” ( No, no, no, el poble no perdona). Les consignes de protesta van ser constants durant tot el recorregut, en homenatge a Jon Anza, en denúncia de les forces policials, de la ministra de Justícia francesa i del ministre d'Interior espanyol, en protesta per la guerra bruta i la repressió, i també en demanda de llibertat per als presos. Després de la pancarta de capçalera, nombroses ikurriñes amb Crespó negre acompanyaven tota la marxa, en la qual hi havia dues pancartes més. Una d'elles anava destinada a qualificar de «responsables i culpables» a Alliot-Marie i Rubalcaba, i una altra del col•lectiu occità
Llibertat, en suport a la família de Anza.
La manifestació va concloure davant del quiosc de la plaça de Louis XIV, en el qual es va col•locar un gran paper amb el lema “Zer egin duzue Jonekin? Egia nahi dugu” (Que heu fet amb en Jon? Volem la veritat), i des del qual els oradors es van dirigir als manifestants.