dimarts, 18 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - Últim capitol

Les neurones dels dos joves ja feia masses hores que nedaven en un liquid altament etílic i les turbines pituïtàries funcionaven a tota màquina, com per preocupar-se si la cosa anava bé.
Van tornar a pujar a aquell
destartalat cotxe que tants quilòmetres havia fet per la pampa argentina, o com a mínim això deia el seu amo. I tal i com havien anunciat es van dedicar a fer voltes per una ciutat de Cordoba que tot just començava a despertar-se. Tan sols van fer una paradeta tècnica per agafar una mica més de queviures, i prosseguir aquest viatge de descoberta .
En Joan anava tenint moments de lucidesa en aquest viatge que semblava irreal o com a mínim a ell li semblava. Es va mirar a Iñaki que anava assegut a la seva vora - exactamente que estamos haciendo - fluixet com si li fes por ser sentit.
De sobte el cotxe va fer una frenada brusca i el cordovès es va girar als seus nous amics amb un somriure i els va deixar anar una nova proposta - podríamos parar a hacer unas fotos en el parque antes de ir a casa de flaco.
Tots els passatgers van baixar, a aquestes alçades ja estaven immersos en aquesta estúpides rera estupidesa, - mentres no passi d'aquestes tonteries - va dir Iñaki en un intent de xerrar en català.
Unes hores després ja estaven en un nou habitacle i continuant amb les converses sense sentit.
- Y tu en que laboras - preguntava el cordovès
- Pues soy maestro en una pequeña escuela de un barrio marginal.
A lucio, el jove cordovès, va semblar no agradar-li la resposta i amb un posar seriós va espetegar-li - eres un poco izquierdito - i va deixar a sobre la taula la navalla que portava a la butxaca.
- como que un poco - va respondre en Joan tot intentant donar un cop d'humor a la situació tensa que s'estava creant.
- Pues a los argentinos no nos gustan ni los liberales ni los marxistas - i es va posar a riure sense deixar clar si estava de broma o era la calma abans de la tempesta.
- Pues tranquilo que no soy ni una cosa ni otra, más bien una especie de anarcoindepe.
- Vamos mejorando el tema
- Ahora me dejas tranquilo - va respondre Joan tot agafant un got de Fernet i marxant cap on era l'Iñaki

Els dos viatgers, sols, en un extrem d'aquella habitació, xerraven de la situació
- vols dir que sortirem d'aquesta
- tampoco esta tan mal la situación
- home tu mateix, la casa esta tancada amb clau, la navalla aquella no agrada gaire i les converses no són molt encoratjadores.

- se ha acabado la bebida - va dir Iñaki tot girant-se cap el grupet de quatre argentins.
- Si me decís donde hay un kiosco yo me apunto a ir, va dir ràpid en Joan tot intentant ser convincent i simpàtic.
- Saliendo a la derecha a dos cuadras.
- Perfecto, pues voy - va dir Joan tot regalant un dels seus millors somriures i afegint un - me acompañas Iñaki-
- No tardeis que os tenemos una sorpresa preparada - va dir Lucio a forma de comiat

Sense saber encara com, els dos nois es trobaven fora de la casa i sols. No varen tornar més. Segurament tot va ser fruit de les substàncies preses aquella nit i tot formava part de la festa però qui era el valent o l'inconscient que tornava a comprovar-ho

divendres, 14 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 4t capitol

En Joan, tot i la gran boira mental, anava pensant si era previsor o prudent el que estava fent. Peró cada cop que ho intentava venia a les seves orelles aquella cançó d'en sabina que deia "pruébame dijo el veneno, ámame como odian los amantes." . I es que tenia gràcia la cosa, als seus quaranta i pocs anys en Joan estava traint els tres consells bàsics que donava als nens de l'escola: "No parleu amb desconeguts, no agafeu res que no sapigueu l'origen i sobretot no pugeu a un cotxe si no sabeu on va". Vint anys de mestre per oblidar en vint segons els seus propis consells.
En tot això el cotxe es va aturar en una benzinera per comprar una mica de beguda per les assedegades goles dels viatgers.
- chicos, tienes que comprar bebida - el xofer es va girar adreçant-se als dos estrangers -, y esta ronda mejor la pagan vos.

Els requerits es van tornar muts. Uns instants que es feien eterns i en què es podien sentir els batecs del cor d'en Joan i de l'Iñaki que seguien asseguts esperant que els caigués del cel una resposta.
Iñaki va mirar el seu company d'aventures. Li brillaven els ulls i li va somriure. Tenia una mirada que Joan ja li havia vist abans, aquella que infon confiança.
En Joan va fer el cor fort i va sortir del cotxe d'un bot. Es va posar una ma al pit, en senyal de bona fe,i va dir: - soy catalán pero no garrepa - i es va dirigir cap el super - y esta la pago yo.
Les primeres hores de la matinada les van passar rient a casa de l'únic cordovès del grup. Alleugerits perquè tot anava tranquil o com a mínim amb cap sobresalt. Peró de sobte, cap a les vuit del matí, s'acabaren totes les previsions i la festa va donar un gir de 180 graus.
- Que nos acompañan ha hacer una vuelta larga? - va dir el més gran del grup tot ficant-se una ma a la butxaca.

dijous, 13 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 3r capitol

Asseguts en una taula, al final del menjador, hi havien dos nois xilens tot encetant una ampolla de fernet.
- Siéntense a tomar con nosotros - va dir Benjamin un jove enginyer de Santiago.
- Si por favor que no quiero beber solo con este peloteado - va afegir entre rialles el seu gran amic Favio.
Després d'excusar-se amb un "hem de sopar" els tres nois va seguir el seu camí cap a les habitacions.
La nit la va precedir un sopar d'arròs amb pollastre a la Dorro, i la va seguir un parell d'ampolles de fernet. Aquesta beguda alcohòlica amarga elaborada a partir de diversos tipus d'herbes que són macerades en alcohol de raïm, filtrades i envellides en bótes de roure va aconseguir crear un grup heterogeni de vuit persones. Ja diuen que la beguda ajuda a xerrar, fer companys i a dir grans pensaments.
- Tendríamos que crear la 3a internacional etílica - va cridar en Benjamín que ja feia hores que explicava batalletes de la seva lluita contra Pinochet.
- Home posats jo soc més de la 4a internacional - va respondre-li en Joan, que ja no sabia en quin idioma xerrava.

Acabat el beure, van decidir acostar-se a un after que va recomanar l'única argentina que composava el grup. Dins era ple a vessar, i això que aquests locals son il·legals a Cordoba, i el grup es va anar diluint entre la munió de noctàmbuls autòctons.
De sobte l'Iñaki va agafar del braç a en Joan, que en aquest moments ja havien començat a construir els fonaments d'una amistat, i se'l va endur cap a un racó.
- Oye que he conseguido vitaminas pero les tenemos que acompañar a su casa.
I com a única resposta el moviment, en Joan va començar a caminar cap l'exterior del local.
Un cop fora van pujar a un cotxe on hi havien tres joves més i van partir a un destí incert.

dimarts, 11 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 2n capitol

Tots quatre nois es van dirigir cap a l'estació petita d'omnibus. Qualsevol diria que només feia unes hores que s'havien conegut, anaven xerrant força desusadament. En arribar en Joan va anar directament a comprar els quatre bitllets, semblava el cap del grup i això per una banda l'enorgullia i per l'altre banda l'atemoria, continuava amb el convenciment de que no estava fet per liderar cap grup.
Tot fent cua per pujar al bus van ser tristos protagonistes d'una situació de racisme peculiar, just quan el xofer els feia indicacions per passar davant de tot.
- Nosotras estábamos antes - va esclatar una dona de mitjana edat
- Pero es que ellos son europeos - va intentar justificar-se el xofer
- Y nosotras de Buenos aires - li va espetegar una dona cada cop més nerviosa
just en aquell moment en Joan murmurava a orelles d'Iñaki "no hay peor racismo que el auto excluyente". I com si algú acciones un boto l'Iñaki va saltar tot dient
- Nosotros no nos movemos, este es nuestro sitio de la cola.
- Las colas son iguales para todos - va afegir un sorprès Manel, que no havia sentit res de la conversa anterior.
L'únic que va fer una passa endavant va ser en John, que ja li estava bé aquest privilegi que li acabaven de donar. Peró al adonar-se que era només ell el que es novia es va aturar tot fent una cara de incredulitat i de no assabentar-se el que estava passant.

La visita a la casa-museu d'en Che va superar amb escreix les expectatives de tots quatre. Iñaki anava comprovant a cada sala que passava que aquell treball que va fer a l'institut havia sigut molt fidel amb la realitat, en Joan es va passar gran part de la visita a la sala dedicada al seu segon viatge per sud Amèrica, Manel anava descobrint un home que fins aquells moments només havia sigut un guerriller per ell, i John ho aprofitava per practicar el seu castellà i parlar dels seus tres anys de mili.
- Como que es que haceis tres años de mili? - va preguntar-li un astorat Iñaki
- Es un deber y ademas una necesidad para el país.
I aquesta senzilla pregunta va originar un debat sobre Israel i Gaza entre el sorprès John i els cada cop més encesos Iñaki i Joan. La controvèrsia es va aturar amb un sec "prou" pronunciat per en Manel. Rl que es cert es que la relació ja no va ser la mateixa i el jove israelita va decidir separar-se del grup just quan estaven arribant a l'alberg.

De fer al arribar-hi, els tres joves es van trobar amb un fet que va ser, en el fons, el desencadenant de tots els fets que va deparar-lis la nit.

dilluns, 10 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 1r capitol

Us explicaré un conte que te un final feliç però que podria haver set un xic dramàtic, ho això es pensen els seus protagonistes.

Anaven un basc, un xilè i un Català pel carrer........ bé em sembla que haurem de començar diferent que això ja sembla el principi d'una acudit d'aquells que de sobta apareix en jaimito.

El conte comença de bon mati quan en Joan, un català de vacances a Argentina, estava planejant que faria durant aquell dia. Alternatives tenia unes quantes, ho això es pensava ell quan llegia la seva guia de viatges d'una empresa americana. De fet tenia clar sortir d'aquella ciutat, masses dies s'asfalt, masses dies de soroll, masses dies de massificacions. A la guia li parlava del museu d'en Che guevara i aquestes eren una de les alternatives que més li seduïen. Necessitava la sàvia opinió d'algú de la zona, algú que pogués donar alguna opinió lluny dels tòpics d'una guia feta per i per a estrangers.
- Esto del museo del che donde esta? - Va preguntar-li a la jove cordobesa que feia de recepcionista a l'hostel.
- es relindo i esta en un pueblo chiquito de aqui cerca.

Va rebuscar entre una carpeta repleta de papers i de propaganda fins trobar una especie de full volant amb la famosa foto d'en Korda i una petita explicació que deia: "El Museu mostra l'honorable tribut de la terra que el va veure créixer, a la seva memòria, a la seva vida digna i al seu exemple... l'exemple per a les noves generacions, que troben en aquesta, la seva casa, l'eco dels seus passos. Aquí es perpetua un sentit homenatge, al nen, al jove, a l'amic, a la figura universal: "el che".
Ell ja en tenia prou, ja ho tenia clar. Buscaria algun autobús que el portés aquella "chiquita" vila de 45000 habitants i intentaria fer una immersió en la història d'un dels revolucionaris més coneguts
A prop, amb cara espaperduda, hi havia en John, un israelita descendents de mexicans. Intentava no perdre detall de la conversa, primer perquè a pesar del seu origen havia d'estar molt atent per entendre el espanyol i a més justament l'itinerari era del seu agrat.
- me puedo apuntar con vos - va dir John amb un accent anglès molt marcat
- Ningun problema, de echo estava a punto de comentarle a Iñaki y Manel.
Iñaki era un noi jove que havia acabat la carrera de industrials feia uns mesos i havia decidit celebrar-ho tot fent un viatge de tres mesos per sud Amèrica, en Manel era un xic de Sabadell que ja feia molt de temps que viatjava per diferents parts del mon.D'aquesta forma tan fàcil i senzilla s'havien ajuntat quatre persones de indrets diferents, d'esperances diferents i inclús de formes diferents de veure la vida per descobrir durant un dia un lloc de l'argentina.

dijous, 6 de maig del 2010

De Rosario a Córdoba




Fa molts anys en una etílica nit montblanquina el tiet Kitor em va dir que era la persona més gafe que coneixia. Jo continuo pensant que va ser un xic exagerat però a voltes recordo aquestes paraules.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.

Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.

dimarts, 4 de maig del 2010

Una setmana en imatges !!!

Monument a la bandera. Molt maco però amb un rerefons integrista catòlic i nacionalista exclusivista que fa por.

En aquest edifici va néixer Ernesto che Guevara. El rosarino més internacional i cap placa o similar que el recordi, molt curiós.



Art en el carrer es art del i pel poble


Dos moments diferents, dues bandes diferents, però el mateix sentiment.



Tres fotos a la Rambla de Catalunya

Passejant en zona Canalla


aprop de zona leprosa

De bar en bar

de concert en concert

Rosario per sempre !!!

D'ací a poques hores abandonaré aquesta ciutat que tant m'ha sorprès i tan be m'ha tractat i acollit.
Es per això, o per si tenia el mateix mite que la font de canaletes, aquesta tarda he anat tot passejant fins l'estàtua en homenatge a l'immigrant.

Lluny i alhora molt aprop queden aquelles hores al voltant d'un "guisado", en el racó dels sentiments a flor de pell queden aquells moments tot parlant dels Eskorbuto, guardat en la memòria de la lluita queden aquells moments dels actes llibertaris al voltant del primer de maig, fent companyia a aquell múscul buit que impulsa la sang a moure's per dins dels vasos sanguinis queda tots els assajos de les dos millors bandes de la ciutat i dels concerts que he gaudit, gravats a foc en l'iris queden tots els racons que he descobert d'aquesta ciutat.
I segurament el que em farà tornar no serà les seves aigües canaletines sinó la seva gent.