dijous, 22 / octubre / 2009

Vull tornar a ser un nen

Avui per casualitat he ensopegat amb aquest conte que m'ha emocionat i es per això que el vull compartir amb tots. I m'ha fet recordar aquella època que em creia capaç de tot, que els somnis era una formar de parlar de tot allò assolible i possible. Una època que podia anar-me a dormir sense preocupar-me de si havia remat correctament el dia o si el que m'acabaven d'explicar era veritat o mentida. Que la meva única preocupació era que em faltava un cromo per acabar la "cole" o que com a l'Obèlix a mi em feia molta por que em caigues el cel a sobre.


Per mitjà de la present presento la meva renúncia irrevocable a ser adult. He decidit acceptar la responsabilitat de tenir 6 anys novament.
* Vull anar a un frankfurt i pensar que és un restaurant 5 estrelles.
* Vull fer vaixells de paper en un estany i tirar pedres a l'aigua tot fent-la rebotar.
* Vull pensar que els dolços són millors que els diners, doncs es poden menjar.
* Vull tenir un recés i pintar amb aquarel·les.
* Vull sortir còmodament de casa meva sense preocupar-me com lluïes la meva roba.
* Vull tenir algú que m'arregli i em planxi la roba.
* Vull tornar a casa meva a un menjar casolà i que algú talli la meva carn.
* Vull prendre llargs banys i dormir 10 hores totes les nits.
* Vull abraçar als meus pares tots els dies i esbandir les meves llàgrimes en les seves espatlles.
* Vull tornar als temps on la vida era simple. Quan tot el que sabia eren colors, taules de sumar i contes de fades: i això no em molestava, perquè no sàvia que no sàvia i no em preocupava per no saber. Amb tot el que sàvia era feliç, perquè no sàvia les coses que preocupen i molesten.
* Vull pensar que el món és just. Que totes les persones són honestes i bones. Vull pensar que tot és possible....!

En algun lloc de la meva joventut vaig madurar, i vaig aprendre massa.
* Vaig aprendre d'armes nuclears, guerres, prejudici, fam i de nens abusats.
* Vaig aprendre sobre mentides, matrimonis infeliços, del sofriment, malaltia, dolor i la mort.
* Vaig aprendre d'un món en el qual saben com matar i ho fan.
* Què va passar amb el temps que pensava que tot el món viuria per a sempre, perquè no entenia el concepte de la mort, excepte quan vaig perdre a la meva mascota?
* Quan pensava que el pitjor que passava era que algú em tragués la meva pilota de jugar o m'escollís d'últim per a ser el seu company d'equip.
* Vull allunyar-me de les complexitats de la vida i emocionar-me novament amb les petites coses una vegada mes.
* Vull tornar als dies que la música era neta i sana.
* Recordo quan era innocent i pensava que tot el món era feliç perquè jo ho era.
* Caminaria de nou per la platja pensant solament en la sorra entre els dits dels meus peus, sense preocupar-me per l'erosió i la contaminació.
* Passaria les meves tardes pujant arbres i muntant en la meva bicicleta fins a arribar al parc, sense la preocupació que em segrestin.
* No em preocupava pel temps, els deutes o d'on anava a treure diners per a arreglar el cotxe.
* Solament pensava en el que anava a ésser quan fos gran, sense la preocupació d'assolir-lo o no.
* Vull viure simple novament. No vull que els meus dies siguin d'ordinadors que s'espatllen, de la muntanya de papers en el meu escriptori, de notícies depriments, ni de com sobreviure uns dies més al mes quan! ja no queda diners en el compte.
* No vull que els meus dies siguin de factures de metges o medicines.
* No vull que els meus dies siguin de xafarderies, malalties i pèrdua d'éssers benvolguts.
* Vull creure en el poder del somriure, de l'abraçada, de l'encaixada, de la paraula dolça, de la veritat, de la justícia, de la pau, els somnis, de la imaginació.
* Vull creure en la raça humana i vull tornar a dibuixar figures a la sorra........... Vull tornar als meus 6 anys!


Si tots penséssim i actuéssim una mica com nens moltes coses en el món podrien ser diferents.

dimarts, 13 / octubre / 2009

Els sentiments i qualitats dels homes

Una vegada es van reunir tots els sentiments i qualitats dels homes.
L'AVORRIMENT badallava, com sempre, quan LA BOGERIA els va proposar:
- Anem a jugar a l'amagatall!.
LA INTRIGA va aixecar la cella, intrigada, mentre LA CURIOSITAT, sense poder contenir-se, preguntava: A l'amagatall? I com és això?
- És un joc - va explicar LA BOGERIA-. Jo em tapo la cara i començo a contar, des d'un fins a un milió. Vosaltres us amagueu, i quan jo hagi acabat de contar, el primer de vosaltres que trobi ocuparà el meu lloc per a continuar el joc.
L'ENTUSIASME va ballar, secundat per L'EUFÒRIA.
L'ALEGRIA va donar tants salts que va acabar per convèncer al DUBTE, i fins i tot a L'APATIA, a qui mai li interessava gens. Però no tots van voler participar. LA VERITAT va preferir no amagar-se. Para què?, si al final sempre la trobaven.
LA SUPÈRBIA va opinar que era un joc molt ximple (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat seva).
LA COVARDIA va preferir no arriscar-se. - Un, dos, tres... -va començar a contar LA BOGERIA- La primera en amagar-se va ser LA MANDRA que, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. LA FE va pujar al cel. L'ENVEJA es va amagar després de l'ombra DEL TRIOMF, que amb el seu propi esforç havia assolit pujar a la copa de l'arbre més alt.
LA GENEROSITAT gairebé no arribava a a amagar-se; cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics. Que si un llac cristal·lí? Ideal per a LA BELLESA, pensava. Que si el forat d'un arbre? Perfecte per a LA TIMIDESA. Que si el vol de la papallona? El millor per a LA VOLUPTUOSITAT. Que si una ràfega de vent? Magnífic per a LA LLIBERTAT. Així va acabar per ocultar-se en un raig de sol.
L'EGOISME, en canvi, va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode... però només per a ell. LA MENTIDA es va amagar en el fons dels oceans (mentida, en realitat es va amagar darrere de l'arc de Sant Martí).
LA PASSIÓ i EL DESIG es van anar junts al centre dels volcans. L'OBLIT... se'm va oblidar on es va amagar... però això no és l'important. Quan LA BOGERIA contava 999.999, L'AMOR encara no havia trobat lloc per a amagar-se, doncs tot es trobava ocupat... fins que va veure un roser. Entendrit, va decidir amagar-se entre les seves roses.
- Un milió! - va cridar LA BOGERIA- i va començar a buscar.
La primera a aparèixer va ser LA MANDRA, a solo tres passos de la pedra més propera. Després va escoltar a LA FE, en el cel, discutint amb Déu sobre teologia.
A LA PASSIÓ i EL DESIG els va sentir en el vibrar dels volcans. Al moment menys pensat va trobar a L'ENVEJA, i així va poder deduir on estava EL TRIOMF.
A L'EGOISME no va tenir ni que buscar-lo, el solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes. De tant caminar, LA BOGERIA va sentir sed; a l'acostar-se al llac va descobrir a LA BELLESA.
Amb EL DUBTE va resultar més fàcil encara: el va trobar assegut sobre una tanca, sense decidir encara en quin costat amagar-se. Així va anar trobant a tots,.
AL TALENT entre l'herba fresca; a L'ANGOIXA en una fosca cova; a LA MENTIDA darrere de l'arc de Sant Martí (mentida, estava en el fons de l'oceà) i fins a L'OBLIT... que ja se li havia oblidat que estava jugant a l'amagatall.
Però L'AMOR no apareixia per cap lloc. LA BOGERIA va buscar desesperada, darrere de cada arbre baix, en el fons de les llacunes, sota les pedres, en el cim de les muntanyes. Es va tornar boja buscant. Quan estava per donar-se per vençuda, va veure un roser. Somrient, va prendre una forqueta i va començar a moure les branques. De sobte es va escoltar un dolorós crit. Les espines havien ferit en els ulls A L'AMOR!
LA BOGERIA no sabia que fer per a disculpar-se. Va plorar, va pregar, va implorar, va demanar perdó, i fins a va prometre ser el seu guia.
Des de llavors, des que per primer cop es va jugar a l'amagatall, L'AMOR és cec, i... LA BOGERIA sempre l'acompanya.

dilluns, 5 / octubre / 2009

El Camperol i la princesa

El Camperol i la princesa
Hi havia una vegada un camperol orellut i lleig
que s'havia enamorat (com no?)
d'una princesa bella i morena....
Un dia, la princesa - vagi vostè a saber per què -
va fer un petó al lleig i orellut camperol....
i, màgicament, aquest es va transformar
en un esvelt i bell príncep.
(Almenys, així ho veia ella....)
(Almenys. així se sentia ell....)

dimarts, 29 / setembre / 2009

Galetetes

A una estació de trens arriba una tarda, una senyora molt elegant. A la finestreta li informen que el tren va amb retardat i que trigarà aproximadament una hora en arribar a l'estació. Una mica fastiguejada, la senyora va al lloc de diaris i compra una revista, després passa al quiosc i compra un paquet de galetetes i una llauna de gasosa.
Preparada per a la forçosa espera, s'asseu en un dels llargs bancs de l'andana. Mentre fulleja la revista, un jove s'asseu al seu costat i comença a llegir un diari. Imprevistament la senyora veu, de casualitat, com el noi, sense dir una paraula, estira la mà, agarra el paquet de galetes, ho obre i després de treure una comença a menjar-se-la despreocupadament.
La dona està indignada. No està disposada a ser grollera, però tampoc a fer com si res ha passat; així que, amb gest despectiu, pren el paquet i treu una galeteta que exhibeix enfront del jove i se la menja mirant-lo fixament.
Per tota resposta, el jove somriu... i pren altra galeteta. La senyora gemega una mica, pren una nova galeteta i, amb ostensibles senyals de fastigueig, se la menja sostenint altra cop la mirada en el noi.
El diàleg de mirades i somriures continua entre galeta i galeta. La senyora cada cop més irritada, el noi cada cop més divertit. Finalment, la senyora s'adóna que en el paquet queda només l'última galeta. "No podrà ser tan barrut", pensa, i es queda com congelada mirant alternativament al jove i a les galetetes. Amb calma, el noi allarga la mà, pren l'última galeta i, amb molta suavitat, la parteix exactament per la meitat. Amb el seu somriure més amorós li oferix mitjana a la senyora.
- Gràcies! - diu la dona prenent la mitja galeteta. - De res - contesta el jove somrient angelical mentre menja la seva meitat.
El tren arriba. Furiosa, la senyora s'aixeca amb les seves coses i puja al tren. A l'arrencar, des del vagó veu al noi encara assegut en el banc de l'andana i pensa: " Insolent". Sent la boca resseca d'ira. Obre la cartera per a treure la llauna de gasosa i se sorprèn al trobar, tancat, el seu paquet de galetetes... Intacte!!!
Jorge Bucay

dilluns, 28 / setembre / 2009

Històries per reflexionar X

Una Història Per a Nens Adults

Jo era encara un nen petit. Entre les moltes coses que m'enlluernaven estava el vell telèfon, que en l'època era una antiga caixa de fusta penjada en la paret, amb l'auricular suspès al seu costat.
El que més m'intrigava era que en el seu interior vivia un petit geni, molt intel·ligent i amable que sàvia totes les coses: l'hora, el temps que faria l'endemà, l'horari dels trens, els telèfons dels amics dels meus pares, i la seva amabilitat per a contestar a tot el que els meus pares preguntaven.
Desitjava molt conèixer el nom d'aquest petit mag així que em vaig posar a escoltar tot el que la meva mare li deia, fins que vaig descobrir que ella l'anomenava: "Informisisplau ".
Les coses màgiques sempre tenen noms llargs, com "abracadabra". El meu primer contacte amb "
Informisisplau " es va produir un dia que mai oblidaré, quan la meva mare visitava una veïna i em va deixar només per uns minuts. Jo vaig aprofitar per a baixar al soterrani, on el meu pare tenia el seu taller casolà. Em vaig posar a colpejar amb el martell fins que em vaig donar tal cop en un dit que es va inflar fins a semblar una botifarra. No guanyava gens amb cridar com un boig, doncs a la casa no havia ningú per a escoltar-me.
Però llavors... que meravella!!! ...em vaig recordar del geni "
Informisisplau ". Vaig pujar tan ràpid com vaig poder, vaig despenjar el telèfon i li vaig parlar a "Informisisplau ". En efecte, ell estava allí. I a més tenia una suau veu de dona. Tal vegada en comptes d'un geni era una genia.
Quan em va respondre, ja que havia algú per a escoltar-me em vaig posar a plorar amb totes les ganes, i com vaig poder li vaig explicar el que em passava...."
Informisisplau" em va preguntar "Pots arribar al congelador i agafar.
Li vaig dir "sí, puc". Em va explicar que els afluixés sota el doll d'aigua, que tragués un i m'ho posés sobre el dit. Això em va fer molt bé i vaig pensar que tal vegada "
Informisisplau " havia fet una mica de màgia per a ajudar-me. Des de llavors jo cridava en secret a "Informisisplau " per consultar-la per tot: "Com es lletreja i s'escriu: "fixar?". "Com es calcula l'àrea d'un quadrat? "Quin és la capital de Catalunya?"
Ràpidament "
Informisisplau " em contestava, amb una paciència extraordinària i m'ho repetia si era necessari. Però crec que la seva ajuda més gran va ser el dia que el meu estimat canari va aparèixer mort a la seva gàbia. Això em va doldre molt més que el cop de martell en el dit. Vaig cridar a "Informisisplau " i li vaig explicar la meva profunda tristesa. Pot vostè explicar-me, -li vaig preguntar- com és possible que un pobre ocell que es passa el dia cantant per a alegrar-nos a tots, acabi un dia caigut en el terra de la seva gàbia? Va pensar un moment, i després em va dir:"Saps que hi ha altres mons on anar a cantar?".
Aquelles paraules em van consolar perquè vaig imaginar l'ocell feliç, cantant en un món tal vegada més bufó que el nostre.
Cert dia, em va preguntar el meu nom, jo li vaig dir "Peter", ella em va respondre "pots anomenar-me Sally". Algunes setmanes més tard, el meu pare va ser traslladat per motius de treball i ens vam mudar bastant lluny del poble. A la nova ciutat, quan cridava a "
Informisisplau ", em contestava algú que no era Sally i no la coneixien, vaig tenir una gran pena..
Després vaig créixer, em van ensenyar com funcionen els telèfons i vaig aprendre que els genis no existien. Llavors vaig tenir més desitjos de conèixer a aquesta segona mare que era Sally.
Un dia, sent ja un jove empleat vaig haver de fer un viatge amb avió prop del meu antic poble natal. Tenia mitja hora entre dos avions. Així que vaig anar fins a un telèfon públic i vaig demanar per Sally. Quan ella em va atendre, li vaig dir:Sally, podries ajudar-me.... com es lletreja "fixar" ?. Va pensar un instant i em va respondre: "Com està aquest dit colpejat? " I llavors els dos varem esclatar en una riallada simultània. Li vaig explicar de la meva nova vida, de la meva ocupació i li vaig agrair tot el que havia fet per la meva sent nen. Li vaig dir tot el que ella havia significat en la meva vida. Però llavors va ser ella la que em va dir: Sóc jo la qual et deu molt...No pots imaginar-ho, sempre vaig somiar amb tenir un fill, però no el vaig tenir i tu vas omplir aquest buit.
Quan ens vam acomiadar vaig prometre trucar-la, doncs segurament hauria de fer un viatge similar algunes setmanes més tard i podria anar a conèixer-la. Va passar un temps i el nou viatge es va produir. Entre el canvi d'avions vaig trucar a la central telefònica."Sally, per favor". "És vostè un parent de Sally?" -va contestar una veu- "No, però som vells amics, digui-li que és Peter". "Senyor, - em va respondre la telefonista- lamento tant donar-li aquesta notícia, però Sally va morir fa 15 dies. Últimament estava molt malalta i treballava solament mitja jornada, fins que la vam perdre. Tots la vam estranyar tant!...
Però, esperi una mica, vostè em va dir que es diu Peter? - Si, senyora, Peter.- Ah!, Sally em va deixar abans d'abandonar la feina una noteta per a vostè. Esperi, aquí aquesta, ella em va dir que vostè comprendria, la nota diu:
"Peter, hi ha altres mons on anar a cantar". Vostè pot comprendre?" - Si senyora, - vaig poder tot just articular- comprenc... moltes, moltes gràcies i adéu.
Faltaven uns minuts per a la partida de l'avió. De tornada cap a la porta d'embarcament em vaig adonar que tenia els ulls humits.Així... com crec, et sents en aquest moment, després de llegir aquesta història...M'agradaria que correguessis a abraçar a algú i li diguessis sense perdre temps el molt que l'estimes...Veus...? Això que sents és un sentiment pur!I no és màgia, sinó que neix de tú..!
Tens moltes coses maques dins de la teva ànima i del teu cor...No les amaguis! No les tapis!!!No hi ha gens més bufó que poder dir-li a algú un "t'estimo"

dijous, 24 / setembre / 2009

Històries per reflexionar IX

El jardí del rei
Un rei va anar fins al seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Tornant-se al Pi, el va trobar caigut perquè no podia donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa. La Rosa plorava per no ser forta i sòlida com el Roure.
Llavors va trobar una planta, un Clavell florint i més fresc que mai. El rei li va preguntar: Com és que creixes tan saludable enmig d'aquest jardí mort i ombrívol?
La flor va contestar: No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies clavells. Si haguessis volgut un Roure, ho hauries plantat.
En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser Clavell de la millor manera que pugui" i tens aquí el més maco i bell clavell del teu jardí.

Només podrem florir el dia que acceptem que som el que som, que som únics i que ningú pot fer el que nosaltres vam venir a fer.

Podem triar avui, estar feliços amb el que som, amb el que tenim; o viure amargats pel que no tenim o no podem ser.

dimecres, 23 / setembre / 2009

Històries per reflexionar VIII

LA METXA
Un home va escoltar una nit que algú caminava per casa seva. Es va aixecar i, per a tenir llum, va intentar treure espurnes del pedrenyal per a encendre el seu encenedor.
Però el lladre causant del soroll, va venir a col·locar-se davant d'ell i, cada vegada que una espurna tocava la metxa, l'apagava discretament amb el dit. I l'home, creient que la metxa estava mullada, no va assolir veure al lladre.
També en el teu cor hi ha algú que apaga el foc, però tu no ho veus

dimarts, 22 / setembre / 2009

Històries per reflexionar VII

El mestre explicava sempre una paràbola al finalitzar cada classe, però els alumnes no sempre entenien el sentit de la mateixa...

-Mestre - Li va dir un d'ells una tarda-. Tu ens expliques els contes però no ens expliques el seu significat...

-Demano perdó per això -es va disculpar el mestre-. Permet-me que en senyal de reparació et convidi a un ric préssec.

-Gràcies, mestre -va respondre afalagat el deixeble.
-Voldria, per a complimentar-te, pelar el teu préssec jo mateix. M'ho permets?
-Sí, moltes gràcies -va dir l'alumne.
-T'agradaria que, ja que tinc en la meva mà el ganivet, t'ho talli en trossos perquè sigui més fàcil menjar-lo?
-M'encantaria... Però no voldria abusar de la teva generositat, mestre...
-No és un abús si jo t'ho ofereixo. Només desitjo complaure't... Permet-me també que ho mastegui abans de donar-te'l...
-No, mestre. No m'agradaria que fessis això! -es va queixar sorprès el deixeble.

El mestre va fer una pausa. -Si jo us expliqués el sentit de cada conte, seria com donar-vos a menjar una fruita mastegada.
(Jorge Bucay)

dilluns, 21 / setembre / 2009

MARAVILLAS EN EL NOU DISC DE "BERRI TXARRAK"

Aquí us porto el videoclip del nou disc del grup de rock basc Berri Txarrak!!
En aquest disc i entre altres temes es troba el titulat "Maravillas" i explica la història d'aquesta joveneta de Larraga (Nafarroa) violada i assassinada pels feixistes a l'agost de 1936 amb tot just catorze anys d'edat.
El pare de Maravillas, Vicente Lamberto, era militant de la Unió General de Treballadors durant la Segona República. A l'inici de la Guerra Civil, en el mes d'agost la Guàrdia Civil va anar a detenir-lo. Maravillas, de 14 anys, dormia en la mateixa habitació que la seva germana Pilar, de 10. Els membres de la Guàrdia Civil anaven acompanyats per dues persones més, una membre de la Falange i l'altra requeté carlista. Segons recordava la seva germana Pilar, i quan els van dir que el duien a interrogar-li a l'ajuntament, Maravillas va demanar acompanyar-lo, al que aquests van accedir. A l'Ajuntament el pare va ser tancat a la presó i a la nena la van pujar a les dependències superiors on va ser violada. Posteriorment ambdós van ser assassinats.

Avui són la veu, els acords i la lletra d'aquesta cançó de Berri Txarrak els que guarden i proclamen la memòria, els que reclamen justícia per a aquesta víctima del franquisme i per a totes les demés, els quals denuncien la impunitat de tots aquests crims després de més de setanta anys...


video

BERRI TXARRAK / Maravillas (Euskera) :

Ostikoz bota digute atea
Zein dira deitu gabe datozenak?
Zer nahi dute aita, zuzenean zuri begira
zein dira ohiuka mintzo direnak?

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan gertatuak

Ikara, bortxaren bigarren izena
zein dira deitu gabe datozenak?

gogoan dut orain aspaldiko aholkua
ez fida herraren mirabe denaz

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batian zuhaitz zaharren azaletan
Arga-ren zilar uretan
iluntzetan

ostikoz bota digute atea
zein dira deitu gabe datozenak?
agur ahizpak eta senitarteko guztiak
agur lagunak ta jolasten ginen tokiak
Oh adio oh ene Larraga Maitea

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batean
zuhaitz zaharren azaletan
Herriberako izarretan
Nafarroan
Nafarroan
Nafarroan


BERRI TXARRAK / Maravillas (Traducció al Català) :
Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els que vénen sense cridar?
Què volen aita, mirant-te a tu fixament?
Qui són els quals parlen cridant?

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna.

Por, el segon nom de la violència.
Qui són els quals vénen sense cridar?

Recordo ara, aquell consell,
no et fies d'aquell que estigui criat en el rancor.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en la platejada aigua de l'Arga,
en els vespres.

Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els quals vénen sense cridar?
Adéu germanes, adéu a tots els meus familiars,
adéu el lloc en el que jugava,
adéu a la meva benvolguda Larraga.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en els estels de la Ribera,
a Nafarroa.

diumenge, 20 / setembre / 2009

Manifestació 350 anys

El 7 de novembre del 1659 es va firmar el Tractat dels Pirineus, entre les monarquies francesa i espanyola, pel qual s'imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial traduïda en la cessió dels comtats catalans del Rosselló (Conflent, Capcir i Vallespir) i la meitat de la Cerdanya a França com a resposta per l'aixecament català de 1640. Un pacte que violava les lleis i constitucions catalanes que havia jurat respectar el monarca espanyol Felip IV. La Catalunya Nord, malgrat els intents d'assimilació francesa, ha mantingut sempre un sentiment de catalanitat que li ha permès de sobreviure. Avui en dia, encara queda prou gent per promoure la llengua i la cultura catalana, per demostrar que el futur d?aquesta part del país es troba en la unitat amb la resta de territoris catalans.

La denúncia del Tractat dels Pirineus i la defensa de la unitat dels catalans a banda i banda de l'Albera, mou a vàries entitats independentistes a adherir-se a la convocatòria feta per la 'Comissió 350 anys' de Catalunya Nord. Aquestes han fet pinya i donen suport a la participació el 7 de novembre.
Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l'amputació per a Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions i llibertats i foren annexionades al Reialme francès.


Dissabte 7 de novembre

Perpinyà

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

* 10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
* 13h Dinar
* 14h Animacions infantils
* 16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
* 18h Parlaments al Castellet
* 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
* 21h Concerts (Casa Musical)