Posant fil a l'agulla

Un altre any Sant Félix era la macedònia que fa tremolar tot el mon casteller. Al migdia tot feia preveure l'èxit de la jornada: la plaça era plena de camises, els núvols no s'atrevien a aparèixer i el local de la CUP estava obert.

I com aquell que diu encara no havíem pogut saludar a tots els coneguts, ni tant sols acabar la primera cervesa que els verds ens van posar a tots a lloc. I es que es despertaven amb un impressionant 4 de 9 amb una imponent agulla.

I justament aquesta agulla es la que va esperonar a totes les colles per fer una actuació que molts no oblidaran en anys. I es que no es veuen cada dia, ni en concursos de plaça de braus, quatre castells de gamma extra descarregats i tres més carregats.

A la plaça es sentien molts crits de visca la terra.......verda!, però trobo que la resta de colles no es van quedar enredera. I es que el 5d9 dels vermells es digne de tots els elogis, que la tossuderia dels rosats i el pilar de 8 carregat mereix un reconeixement, i que minyons faci tres castells de nou -encara que el 5 només carregat- es surt de la normalitat.

Trobo que la diada de Sant Fèlix no podia demanar més: bon sol, bons castells i cervesa fresca. Tot amanit amb bona companyia i divertits missatges en el mòbil.

Per acabar i per si algú es va perdre la diada tot banyant-se en aigües mediterrànies o d'algun mar menor deixo escrit el resultat en xifres dels castells.

Castellers de Vilafranca: 4d9 fa / 2d9 fm / 3d9 f i pd8 fm

Jove de Valls: 3d9 f / 5d9 f / 4d9 f i 2 pd5

Vella de Valls: 3d9 f / 3d8 a / 2d9 fm c i pd8 fm c

Minyons: 3d9 f / 5/9 f c / 4/9 f i pd6

Foc al bosc

Ahir a la tarda, en plena hora de la migdiada, un esglai va mobilitzar a moltes persones. Algú va tenir la trista idea de calar foc al bosc. I no en un lloc qualsevol, sinó aprop del nucli urbà i alhora en una zona que si el foc avançava cap el bosc podria ser molt difícil d'aturar-lo.
La sort va ser que els bombers van posar tots els mitjans possibles i que traduït vol dir una vintena de dotacions terrestres i catorze d'aèries. I es que entre bombers, membres de protecció civil, i curiosos havia centenars de persones pendents de que el foc no avances.
Cap a 2/4 de vuit l'incident ja estava controlat i només es veia alguna columneta de fum en les brases de les cinc hectàrees que havia devorat el foc. Els bombers i protecció civil ja descansaven, algun helicòpter ja començava a marxar i els curiosos ja havien saciat la seva sed d'anècdotes. Això si cinc minuts després apareixien els membres de la benemerita per poder fer un informe.

Setmana internacional de lluita per la llibertat d'Amadeu Casellas (25-31 d'agost)

Amadeu Casellas porta més de 60 dies en vaga de fam. Ni la jutgessa, ni la Direcció General, ni cap polític, estan fent res per solucionar aquesta situació. Ha arribat l'hora de que parli el carrer!

Convoquem a totes aquelles persones solidàries a que surtin aquesta setmana a expressar la seva ràbia contra la tortura que cada dia pateixen els i les presxs d'aquest sistema. Hem de fer un esforç per reactivar la lluita ja que la situació del nostre company es cada cop més delicada.

Els culpables són clars: partits polítics al poder, jutges i jutgesses inhumanes, bancs --els veritables lladres--, empreses que es lucren amb els i les presxs, representants d'aquest Estat a l'estranger, còmplices del silenci&

Del 25 al 31 d'agost del 2008: Setmana internacional d'accions descentralitzades per la llibertat de l'Amadeu Casellas. Imaginació contra el poder.

Dilluns 25 d'agost, a les 11 hores: Concentració davant la Direcció General de Serveis Penitenciaris, màxims responsables de concedir-li el tercer grau.

Direcció General de Serveis Penitenciaris

Albert Batlle i Bastardas

C/ Aragó, 332. Barcelona.

Metro L4 Girona

Telf: 93.214.01.15

Fax: 93.214.01.56

Dissabte 30 d'agost, a les 17 hores: Concentració a la plaça de la Universitat de Barcelona. Movem el cul per l'Amadeu!!

Trenca els murs, escriu-lo:

Amadeu Casellas Ramón

Hospital Penitenciari de Terrassa

Ctra. Torrebonica, s/n.

08227 de Terrassa

Verde

Des l'antigó que l'home utilitza la música per expressar moltes coses. Però en el fons podríem dir que hi ha una música per cada dia o una cançó per cada moment perquè el que expressa es un estat d'ànim. Segur que si ens parem a pensar trobem una canço per cada moment o per cada situació i es això justament la màgia de la música.

Avui deixo una cançó dels mitics Betagarri per alegrar l'oida i entendrir la pell.

ja posats deixo la lletra per si feu una mica de karaoke.

Oye niña escucha lo que digo,
oye niña mira estoy perdido.
Desde que te has ido no me hallo,
desde que te has ido y me has dejado.
Y cuando canto al amor
y dejo a un lado el dolor
vuelvo a ver otra vez tu color.
Cuantos colores hemos vivido,
cuantos dibujos hemos creado,
y con los pinceles de mis labios
todo tu cuerpo entero he pintado.
Sé que nadie entiende lo que digo,
sé que nadie es verde ni amarillo,
sé que lo difícil es sencillo,
dime tú qué puedo hacer contigo.
Y el tiempo al pasar
no me deja olvidar
que eres tú la que me hace llorar.
Sé que media vuelta no es un giro,
sé que no se pierden los perdidos,
sé que no hay viaje sin recorrido,
dime niña qué hago yo contigo.
Aunque lo intento no consigo
imaginarte en amarillo
tu eres verde.
Eres mi verde preferido
ver desde fuera lo ocurrido
que fácil es morir dormido

i us deixo la traducció al català per a que tingueu clar que diu la lletra.
Escolta nena escolta el que dic,
escolta nena mira estic perdut.
Des que t'has anat no em trobo,
des que t'has anat i m'has deixat.
I quan canto a l'amor
i deixo de banda el dolor
torno a veure altre cop el teu color.
Quants colors hem viscut,
quants dibuixos hem creat,
i amb els pinzells dels meus llavis
tot el teu cos sencer he pintat.
Sé que ningú entén el que dic,
sé que ningú és verd ni groc,
sé que el difícil és senzill,
digues-me tu que puc fer amb tu.
I el temps al passar
no em deixa oblidar
que ets tu la qual em fa plorar.
Sé que mitja volta no és un gir,
sé que no es perden els perduts,
sé que no hi ha viatge sense recorregut,
digues-me nena què faig jo amb tu.
Encara que ho intento no aconsegueixo
imaginar-te en groc
tu ets verd.
Ets el meu verd preferit
veure des de fora l'ocorregut
que fàcil és morir dormit

Trobo que el cartell que avui he trobat per Internet es prou explicit com per que no calgui afegir cap comentari

1r ple

En el fons això sembla el principi d'una història i en el fons es la continuació d'una que va començar fa ja molts anys. L'inici de l'història es quan un noi de setze anys, cap l'any 84, entrava en els locals del PSAN, que tenien a Ronda Sant Pere, per demanar informació.

Avui he pres possessió al Ple de l'Ajuntament del càrrec de regidor de Medi ambient i Agricultura, agafant el relleu d'en David Vallverdú, que per raons personals va deixar el càrrec a mitjans de juliol després de molts anys de dedicació al poble. Tinc una gran il·lusió per a continuar fent feina per a millorar Montblanc des de primera línia i amb el convenciment que podem seguir construint un poble cada dia amb més qualitat de vida, més participatiu, més educatiu, més solidari, més sostenible. Fer un Montblanc que esdevingui una vila viva i rebel dins uns Països Catalans caminant cap a la seva llibertat, i que aquest caminar bategui conjuntament amb la resta de pobles del món cap a aquest altre món que, a més de possible, ens és tan necessari.
Queda molta feina per fer, però no ens falten ganes per a seguir avançant. No us negaré que vaig anar amb certs nervis al primer Ple en què m'asseia davant del poble, la responsabilitat que comporta s'ho mereix. Tampoc us negaré que el fet de no portar el discurs preparat va agreujar aquest nerviosisme que va permetre que fes el ridícul tot aixecant-me alhora de prometre la constitució dels espanyols.

Alternatives de Gràcia

Va haver-hi una època de la meva vida que les festes de Gràcia eren imperdonables. Ja podia estar de vacances al Pirineu, o en plens exàmens, o a punt de tenir un nebot, que jo estava donant voltes de l'ateneu al Diamant i d'ací al rellotge tot passant per Sol.
Ara tot això ja ha passat i m'ho miro amb nostàlgia des d'aquest racó de la Conca, encara que veient el cartell d'enguany venen ganes de tornar-hi a cremar les naus.

Dijous 14

14:30h Menjador popular pro-presxs al Maig del 37
carrer General Mitre, 238. metro Lesseps
20:30h Manifestació... 4 anys sense Roger
Sortida metro Fontana. Sense Justícia no hi haurà Pau!

Divendres 15

22:00hConcert
Rinconete (Cantautor Punk Surrealista)
El Pogo del Organillo (Insurrecció electrònica)
Recolecta pa una Birra (Punk del Llevant)
Menos Precio (Punk-oi de Mostoles)

Dissabte 16

17:00h Jocs de fira
Guerra d'aigua, taller de tiraxines i més)
19:00h Concert Cantautors
El Campió de la nació (Gamberrisme a la guitarra)
El muletitas, El niño del parche y su obra social (Records del carrer)

23:00h Nit de Rumba
Los Impagaos (Rumba sense panoja)
Rufino i Don Domingo (Rumba Candela)
Jaleo Real (rumba de Combat)
... i després DJ Super Popular Bailable

Diumenge 17

21:00h Cabaret

23:00h Concert Hip Hop
Vagos y Maleantes (Flow Valencià)
Mente en Guerra (Hard Core desde Madriz)

... i tot amenitzat amb menjar, gots i brossa popular

Silenci Ares

Diuen que una promesa es de llei complir-la i és justament el que faig ara. Ahir vaig prometre que el meu proper article es titularia d'aquesta forma per fer un petit homenatge a la reina d'aquests moments. Encara que sent fidel a la veritat també vaig dir que ho deixaria en blanc i això no he sigut capaç de complir-ho.

Callem quan vivim en silenci

Silenciem les hores

Quan vivim en silenci,

Expectant, ulls de llum,

Ulls de vida, plens d’energia,

Callem les ànsies

Per por de viure la màgia,

Del encontre,

De sortir d’aquí,

Apaguem la llum

Per viure de la foscor,

I agafem les ganes

De viure més enllà

D’un mateix.

Per no voler creure

Com l’univers creix,

Més que nosaltres

Però amb un mateix,

Quan vivim en silenci.

Amb ells tot va començar

Ja feia dies que no penjava cap vídeo musical. I la veritat que ho trobava a faltar, això d'endinsar-me en les profunditats del Youtube tot cercant música.
I avui he decidit anar als orígens de tot plegat, els tres grups que pel meu parer, ho van revolucionar tot i van donar el punt de partida.

Per començar els mítics Sex Pixtols que tornen a estar de gira, encara que sense Sid Vicious la cosa no sona igual.

Els Sex Pistols van ésser, tot i la seva curta existència, un grup anglès de punk molt influent. A través dels seus singles crus i nihilistes, i les seves violentes posades en escena, el grup va revolucionar la idea del que podia ser el Rock and Roll. Al Regne Unit, el grup va ser considerat perillós per a la majoria de la societat, i va ser prohibit a tot el país; als Estats Units no hi van tenir el mateix impacte, però un nombre incomptable de grups als dos països van inspirar-se en la força de la seva música, mentre que molts altres van inspirar-se en la seva ètica anarquista i indiferent al sistema.

El guitarrista Steve Jones i el bateria Paul Cook eren habituals d'una tenda regentada pel seu mànager, Malcolm McLaren; i el baixista Glen Matlock hi treballava. El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten, va conèixer la resta del grup a la tenda i aquests li van demanar qua s'unís a la banda. Mentre el grup tocava rock and roll senzill de manera salvatge i a un volum molt alt, Rotten cantava amb arrogància sobre l'anarquia, l'avortament, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s'hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora possible. La publicitat causada per al seu primer single, "Anarchy in the U.K.", va fer que la seva discogràfica de llavors, EMI, els acomiadés. Van acomiadar a Matlock abans de treure el següent single, "God Save the Queen", que va ser publicat per Virgin; va ser censurat a la BBC. Matlock va ser reemplaçat per Sid Vicious, un problemàtic noi de carrer qui, a diferència d'els altres membres del grup, no sabia tocar el seu instrument.

En 1976 Sex Pistols signa contracte amb EMI. Una veritable paradoxa, una important discogràfica, digne exemple de l’establishment, fa negocis amb el grup, fins aleshores, més virulent de l’escena punk. La companyia va dir: «Sex Pistols és un grup pop, de la tendència musical coneguda com punk rock. Els Sex Pistols foren prohibits en gairebé tots els llocs de la gira que havien preparat, de 23 llocs solament van poder realitzar el seu concert en tres. El punk seguí creixent sortejant tota mena de control. Creua Nova York i d'allí s’estengué a resta Amèrica del Nord, amb exponents com els Ramones, The Stooges. Els Pistols foren prohibits en ràdio i televisió, els seus recitals solament s’informaven de boca a boca i tocaven en llocs com el cinema de Londres o en la discoteca Lafayette sota el pseudònim de SPOTS (Sex Pistols on Tour Secretely).

Per continuar, i tot saltant "el charco", hauriem de parlar dels Ramones. Que encara que alguna montblanquina cregui que eren espanyols van ser els liders del moviment punk als USA.

The Ramones va ser una influent banda de punk rock, formada a Forest Hills, la comuna de Queens, Nova York, al març de 1974. Aquesta banda va ser la que va liderar el moviment punk a Nova York, fins al punt que moltes vegades se la considera la fundadora musical del punk.

I no podríem acabar aquest tripartit musical sense parlar dels Clash.

The Clash va ser una banda de rock activa des de l’any 1976 al 1986. Va ser una de les bandes més reeixides de l’ona punk a finals dels 70, i van anar incorporant al seu repertori influències de la música reggae, rockabilly, dance, jazz, ska, hip hop, i ocasionalment altres estils musicals. Eren llegendaris pels seus directes intensos i plens d’energia.

Des dels seus inicis com a banda, les lletres apassionades, plenes d’idealisme polític dels líders del grup Joe Strummer i Mick Jones contrastava amb l’anàrquic nihilisme dels Sex Pistols i de la simplicitat bàsica de The Ramones. Tot i que al Regne Unit eren un gran èxit des de l’aparició del seu primer àlbum el 1977, als Estats Units no hi van assolir la popularitat fins el 1980.

El seu tercer àlbum, publicat a finals de l’any 1979 i titulat London Calling és considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història de la música rock; als Estats Units es va publicar el gener de 1980, i una dècada més tard la revista Rolling Stone el va nomenar com a millor àlbum de la dècada dels 80. Rolling Stone també el va situar al número 8 en la seva llista dels 500 millors àlbums de música rock publicada el 2003.

L’actitud i l’estil de The Clash, tant com la seva música, va influir en incomptables bandes. El 2003 van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame (Saló de la Fama del Rock and Roll).