diumenge, 11 de desembre de 2011

La noia de la rotonda

   Les jornades arribaven al seu final i la gent ja estava del tot relaxada, més pensant en les properes accions que en les paraules que anaven rebotant per la sala. De sobte va sentir un cop de puny en forma de pregunta que el va situar dins de la realitat.
    El primer que va experimentar va ser fàstic. Li pujava a la gola i s'hi adheria de manera insuportable. Si es deixava envair per aquesta sensació, potser sortiria a l'exterior qualsevol substància, i deixaria d'angoixar-lo.
   El segon que va experimentar va ser ràbia. Li dominava tots els sentits i s'hi impregnava de forma subtil. Tenia clar que si es deixava anar, provocaria que de la seva boca sortissin tota una seria d'adjectius qualificatius gens adients al lloc on es trobava.
     En Joan va obrir els ulls i va tancar la boca, fent una repassada a la sala com a vulgar àliga perdiguera. La seva mirada es va topar amb la d'una noia que temps ensà li havia despertat tota una sèrie de sentiments de tendresa i seguretat; i que ara només li despertava els racons més inhòspits dels seus budells. Estava palplantada en el passadís i aferrada a una càmera de fotos, com a vulgar Sant Pere, pensant tenir les claus que li obriran tots els panys; sense adonar-se que només anava retractant els moments de la seva mediocritat.
     Aquest no era, però, l'assumpte que més voltava pel cap d'en Joan. Des del dia que havia decidit abandonar el vaixell no deixava d'ensopegar amb fets o realitats que el portaven a confiar, cada cop més, en la gent de la qual s'allunyava. I va ser just en aquell moment que va ensopegar amb quatre o cinc mirades de companyes de l'equip, que com ell havien quedat garratibades per la pregunta de la mal anomenada veïna laboral.
     Just en el moment que en Joan ja havia decidit alçar-se, ell i la seva veu, i com a vulgar capità Ahab posar fi aquest reguitzell històric de humiliacions i menystinences, va sonar una resposta clara i contundent, en les formes i en els continguts.
    En Joan va aprofitar l'enrenou dels aplaudiments per mirar de fer-se fonedís i abandonar la sala de la manera més discreta possible. En el seu cap se'n portava tres pensaments que eren com a reptes i alhora com a sangoneres de les seves nits de insomni.
     Això sí, abans d'obrir la porta no va poder evitar fer un somriure, era curiós que una de les organitzadores el que havia fet amb la seva pregunta era posar en joc a tot un grup d'educadors.




En veritat aquesta breu historia, de ficció, havia de titular-se "posem en joc l'educador" però amb un nom tant insípid no haguéssiu passat de la primera estrofa.

Cap comentari: