dijous, 31 de desembre del 2009

Bon any 2010 !!!


Aquest any no crec que pugui perdre aquells segons, després de les campanades, que via telèfon s'utilitzen per desitjar-vos a totes i tots un BON ANY 2010. I és per això que ho faig mitjançant el bloc i sobretot m'agradaria que tots aconseguiu les promeses i desitjos que fareu aquesta nit amb les campanades.
El 2010 que tot just està a punt de començar i que correspon amb els anys 5770-5771 del calendari hebreu, 5111-5112 del calendari hindú i 1430-1431 del calendari musulmà i sobretot, com sempre, l'any després de la batalla de Yavin.

Es moment que per un instant girem la mirada endarrere i fem balanç de les coses que hem fet o ens ha passat aquest any, però sobretot es moment d'omplir la llibreta dels desitjos per anar complint-los durant el 2010.

Si faig repas del meu any jo he aprés moltes coses:

* He aprés que quant deixes de regar una planta acaba morint. I després no torna a florir per molt que ho vulguis i encara que la planta tingués vora 14 anys.

* He aprés que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. I ho he aprés no fa gaire i de la pitjor forma.

* He aprés que les mentides, l'obsessió, i sobretot la manipulació poden arribar a enfonsar a una persona.

* He après que no puc escollir com em sento... però sempre hi puc fer alguna cosa.

* He après que si fas la feina com creus el reconeixement acaba venint de totes bandes

* He après que la felicitat no està en el destí sinó en el camí.

* I sobretot he après que viure no es el mateix que estar viu.




2 comentaris:

Anònim ha dit...

Aprendre
que res no acaba si dintre meu abans no acaba,
que el sol no es pon sense tornada si en el teu cor esclata l’alba.
Aprendre que l’esperança és mentida si no hi ha cada dia un esforç pel nou demà.
Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal.

Aprendre
que si un infant mata la meva mà no és massa estranya,
què n’és, de trist, si un infant mata enllà i aquí mor la tendresa.
Aprendre que potser aquesta tristesa és només un refugi per no dir-se a un mateix
que és tant més trist, perquè és tan necessari, és tant més trist.

Aprendre
que en certesa res no tinc si no m’ho dónes.
A fer que el cor sempre es commogui pel fràgil gest de la bellesa.
Aprendre que sóc només si existeixes i és aquesta mesura la que vull i em defineix.
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

Aprendre...


Una forta abraçada Ignasi, et desitjo el millor ara i sempre! (Mireia)

Natxo Cid ha dit...

impressionant !

Gracies Mireia. I també et desitjo el millor