Cordoba en imatges !!

Vols dir que sortirem d'aquesta? - Últim capitol

Les neurones dels dos joves ja feia masses hores que nedaven en un liquid altament etílic i les turbines pituïtàries funcionaven a tota màquina, com per preocupar-se si la cosa anava bé.
Van tornar a pujar a aquell destartalat cotxe que tants quilòmetres havia fet per la pampa argentina, o com a mínim això deia el seu amo. I tal i com havien anunciat es van dedicar a fer voltes per una ciutat de Cordoba que tot just començava a despertar-se. Tan sols van fer una paradeta tècnica per agafar una mica més de queviures, i prosseguir aquest viatge de descoberta .
En Joan anava tenint moments de lucidesa en aquest viatge que semblava irreal o com a mínim a ell li semblava. Es va mirar a Iñaki que anava assegut a la seva vora - exactamente que estamos haciendo - fluixet com si li fes por ser sentit.
De sobte el cotxe va fer una frenada brusca i el cordovès es va girar als seus nous amics amb un somriure i els va deixar anar una nova proposta - podríamos parar a hacer unas fotos en el parque antes de ir a casa de flaco.
Tots els passatgers van baixar, a aquestes alçades ja estaven immersos en aquesta estúpides rera estupidesa, - mentres no passi d'aquestes tonteries - va dir Iñaki en un intent de xerrar en català.
Unes hores després ja estaven en un nou habitacle i continuant amb les converses sense sentit.
- Y tu en que laboras - preguntava el cordovès
- Pues soy maestro en una pequeña escuela de un barrio marginal.
A lucio, el jove cordovès, va semblar no agradar-li la resposta i amb un posar seriós va espetegar-li - eres un poco izquierdito - i va deixar a sobre la taula la navalla que portava a la butxaca.
- como que un poco - va respondre en Joan tot intentant donar un cop d'humor a la situació tensa que s'estava creant.
- Pues a los argentinos no nos gustan ni los liberales ni los marxistas - i es va posar a riure sense deixar clar si estava de broma o era la calma abans de la tempesta.
- Pues tranquilo que no soy ni una cosa ni otra, más bien una especie de anarcoindepe.
- Vamos mejorando el tema
- Ahora me dejas tranquilo - va respondre Joan tot agafant un got de Fernet i marxant cap on era l'Iñaki

Els dos viatgers, sols, en un extrem d'aquella habitació, xerraven de la situació
- vols dir que sortirem d'aquesta
- tampoco esta tan mal la situación
- home tu mateix, la casa esta tancada amb clau, la navalla aquella no agrada gaire i les converses no són molt encoratjadores.

- se ha acabado la bebida - va dir Iñaki tot girant-se cap el grupet de quatre argentins.
- Si me decís donde hay un kiosco yo me apunto a ir, va dir ràpid en Joan tot intentant ser convincent i simpàtic.
- Saliendo a la derecha a dos cuadras.
- Perfecto, pues voy - va dir Joan tot regalant un dels seus millors somriures i afegint un - me acompañas Iñaki-
- No tardeis que os tenemos una sorpresa preparada - va dir Lucio a forma de comiat

Sense saber encara com, els dos nois es trobaven fora de la casa i sols. No varen tornar més. Segurament tot va ser fruit de les substàncies preses aquella nit i tot formava part de la festa però qui era el valent o l'inconscient que tornava a comprovar-ho

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 4t capitol

En Joan, tot i la gran boira mental, anava pensant si era previsor o prudent el que estava fent. Peró cada cop que ho intentava venia a les seves orelles aquella cançó d'en sabina que deia "pruébame dijo el veneno, ámame como odian los amantes." . I es que tenia gràcia la cosa, als seus quaranta i pocs anys en Joan estava traint els tres consells bàsics que donava als nens de l'escola: "No parleu amb desconeguts, no agafeu res que no sapigueu l'origen i sobretot no pugeu a un cotxe si no sabeu on va". Vint anys de mestre per oblidar en vint segons els seus propis consells.
En tot això el cotxe es va aturar en una benzinera per comprar una mica de beguda per les assedegades goles dels viatgers.
- chicos, tienes que comprar bebida - el xofer es va girar adreçant-se als dos estrangers -, y esta ronda mejor la pagan vos.

Els requerits es van tornar muts. Uns instants que es feien eterns i en què es podien sentir els batecs del cor d'en Joan i de l'Iñaki que seguien asseguts esperant que els caigués del cel una resposta.
Iñaki va mirar el seu company d'aventures. Li brillaven els ulls i li va somriure. Tenia una mirada que Joan ja li havia vist abans, aquella que infon confiança.
En Joan va fer el cor fort i va sortir del cotxe d'un bot. Es va posar una ma al pit, en senyal de bona fe,i va dir: - soy catalán pero no garrepa - i es va dirigir cap el super - y esta la pago yo.
Les primeres hores de la matinada les van passar rient a casa de l'únic cordovès del grup. Alleugerits perquè tot anava tranquil o com a mínim amb cap sobresalt. Peró de sobte, cap a les vuit del matí, s'acabaren totes les previsions i la festa va donar un gir de 180 graus.
- Que nos acompañan ha hacer una vuelta larga? - va dir el més gran del grup tot ficant-se una ma a la butxaca.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 3r capitol

Asseguts en una taula, al final del menjador, hi havien dos nois xilens tot encetant una ampolla de fernet.
- Siéntense a tomar con nosotros - va dir Benjamin un jove enginyer de Santiago.
- Si por favor que no quiero beber solo con este peloteado - va afegir entre rialles el seu gran amic Favio.
Després d'excusar-se amb un "hem de sopar" els tres nois va seguir el seu camí cap a les habitacions.
La nit la va precedir un sopar d'arròs amb pollastre a la Dorro, i la va seguir un parell d'ampolles de fernet. Aquesta beguda alcohòlica amarga elaborada a partir de diversos tipus d'herbes que són macerades en alcohol de raïm, filtrades i envellides en bótes de roure va aconseguir crear un grup heterogeni de vuit persones. Ja diuen que la beguda ajuda a xerrar, fer companys i a dir grans pensaments.
- Tendríamos que crear la 3a internacional etílica - va cridar en Benjamín que ja feia hores que explicava batalletes de la seva lluita contra Pinochet.
- Home posats jo soc més de la 4a internacional - va respondre-li en Joan, que ja no sabia en quin idioma xerrava.

Acabat el beure, van decidir acostar-se a un after que va recomanar l'única argentina que composava el grup. Dins era ple a vessar, i això que aquests locals son il·legals a Cordoba, i el grup es va anar diluint entre la munió de noctàmbuls autòctons.
De sobte l'Iñaki va agafar del braç a en Joan, que en aquest moments ja havien començat a construir els fonaments d'una amistat, i se'l va endur cap a un racó.
- Oye que he conseguido vitaminas pero les tenemos que acompañar a su casa.
I com a única resposta el moviment, en Joan va començar a caminar cap l'exterior del local.
Un cop fora van pujar a un cotxe on hi havien tres joves més i van partir a un destí incert.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 2n capitol

Tots quatre nois es van dirigir cap a l'estació petita d'omnibus. Qualsevol diria que només feia unes hores que s'havien conegut, anaven xerrant força desusadament. En arribar en Joan va anar directament a comprar els quatre bitllets, semblava el cap del grup i això per una banda l'enorgullia i per l'altre banda l'atemoria, continuava amb el convenciment de que no estava fet per liderar cap grup.
Tot fent cua per pujar al bus van ser tristos protagonistes d'una situació de racisme peculiar, just quan el xofer els feia indicacions per passar davant de tot.
- Nosotras estábamos antes - va esclatar una dona de mitjana edat
- Pero es que ellos son europeos - va intentar justificar-se el xofer
- Y nosotras de Buenos aires - li va espetegar una dona cada cop més nerviosa
just en aquell moment en Joan murmurava a orelles d'Iñaki "no hay peor racismo que el auto excluyente". I com si algú acciones un boto l'Iñaki va saltar tot dient
- Nosotros no nos movemos, este es nuestro sitio de la cola.
- Las colas son iguales para todos - va afegir un sorprès Manel, que no havia sentit res de la conversa anterior.
L'únic que va fer una passa endavant va ser en John, que ja li estava bé aquest privilegi que li acabaven de donar. Peró al adonar-se que era només ell el que es novia es va aturar tot fent una cara de incredulitat i de no assabentar-se el que estava passant.

La visita a la casa-museu d'en Che va superar amb escreix les expectatives de tots quatre. Iñaki anava comprovant a cada sala que passava que aquell treball que va fer a l'institut havia sigut molt fidel amb la realitat, en Joan es va passar gran part de la visita a la sala dedicada al seu segon viatge per sud Amèrica, Manel anava descobrint un home que fins aquells moments només havia sigut un guerriller per ell, i John ho aprofitava per practicar el seu castellà i parlar dels seus tres anys de mili.
- Como que es que haceis tres años de mili? - va preguntar-li un astorat Iñaki
- Es un deber y ademas una necesidad para el país.
I aquesta senzilla pregunta va originar un debat sobre Israel i Gaza entre el sorprès John i els cada cop més encesos Iñaki i Joan. La controvèrsia es va aturar amb un sec "prou" pronunciat per en Manel. Rl que es cert es que la relació ja no va ser la mateixa i el jove israelita va decidir separar-se del grup just quan estaven arribant a l'alberg.

De fer al arribar-hi, els tres joves es van trobar amb un fet que va ser, en el fons, el desencadenant de tots els fets que va deparar-lis la nit.

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 1r capitol

Us explicaré un conte que te un final feliç però que podria haver set un xic dramàtic, ho això es pensen els seus protagonistes.

Anaven un basc, un xilè i un Català pel carrer........ bé em sembla que haurem de començar diferent que això ja sembla el principi d'una acudit d'aquells que de sobta apareix en jaimito.

El conte comença de bon mati quan en Joan, un català de vacances a Argentina, estava planejant que faria durant aquell dia. Alternatives tenia unes quantes, ho això es pensava ell quan llegia la seva guia de viatges d'una empresa americana. De fet tenia clar sortir d'aquella ciutat, masses dies s'asfalt, masses dies de soroll, masses dies de massificacions. A la guia li parlava del museu d'en Che guevara i aquestes eren una de les alternatives que més li seduïen. Necessitava la sàvia opinió d'algú de la zona, algú que pogués donar alguna opinió lluny dels tòpics d'una guia feta per i per a estrangers.
- Esto del museo del che donde esta? - Va preguntar-li a la jove cordobesa que feia de recepcionista a l'hostel.
- es relindo i esta en un pueblo chiquito de aqui cerca.

Va rebuscar entre una carpeta repleta de papers i de propaganda fins trobar una especie de full volant amb la famosa foto d'en Korda i una petita explicació que deia: "El Museu mostra l'honorable tribut de la terra que el va veure créixer, a la seva memòria, a la seva vida digna i al seu exemple... l'exemple per a les noves generacions, que troben en aquesta, la seva casa, l'eco dels seus passos. Aquí es perpetua un sentit homenatge, al nen, al jove, a l'amic, a la figura universal: "el che".
Ell ja en tenia prou, ja ho tenia clar. Buscaria algun autobús que el portés aquella "chiquita" vila de 45000 habitants i intentaria fer una immersió en la història d'un dels revolucionaris més coneguts
A prop, amb cara espaperduda, hi havia en John, un israelita descendents de mexicans. Intentava no perdre detall de la conversa, primer perquè a pesar del seu origen havia d'estar molt atent per entendre el espanyol i a més justament l'itinerari era del seu agrat.
- me puedo apuntar con vos - va dir John amb un accent anglès molt marcat
- Ningun problema, de echo estava a punto de comentarle a Iñaki y Manel.
Iñaki era un noi jove que havia acabat la carrera de industrials feia uns mesos i havia decidit celebrar-ho tot fent un viatge de tres mesos per sud Amèrica, en Manel era un xic de Sabadell que ja feia molt de temps que viatjava per diferents parts del mon.D'aquesta forma tan fàcil i senzilla s'havien ajuntat quatre persones de indrets diferents, d'esperances diferents i inclús de formes diferents de veure la vida per descobrir durant un dia un lloc de l'argentina.

De Rosario a Córdoba

Fa molts anys en una etílica nit montblanquina el tiet Kitor em va dir que era la persona més gafe que coneixia. Jo continuo pensant que va ser un xic exagerat però a voltes recordo aquestes paraules.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.

Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.

Una setmana en imatges !!!

Monument a la bandera. Molt maco però amb un rerefons integrista catòlic i nacionalista exclusivista que fa por.

En aquest edifici va néixer Ernesto che Guevara. El rosarino més internacional i cap placa o similar que el recordi, molt curiós.

Art en el carrer es art del i pel poble

Dos moments diferents, dues bandes diferents, però el mateix sentiment.



Tres fotos a la Rambla de Catalunya

Passejant en zona Canalla


aprop de zona leprosa

De bar en bar

de concert en concert

Rosario per sempre !!!

D'ací a poques hores abandonaré aquesta ciutat que tant m'ha sorprès i tan be m'ha tractat i acollit.
Es per això, o per si tenia el mateix mite que la font de canaletes, aquesta tarda he anat tot passejant fins l'estàtua en homenatge a l'immigrant.
Lluny i alhora molt aprop queden aquelles hores al voltant d'un "guisado", en el racó dels sentiments a flor de pell queden aquells moments tot parlant dels Eskorbuto, guardat en la memòria de la lluita queden aquells moments dels actes llibertaris al voltant del primer de maig, fent companyia a aquell múscul buit que impulsa la sang a moure's per dins dels vasos sanguinis queda tots els assajos de les dos millors bandes de la ciutat i dels concerts que he gaudit, gravats a foc en l'iris queden tots els racons que he descobert d'aquesta ciutat.
I segurament el que em farà tornar no serà les seves aigües canaletines sinó la seva gent.

Rosario

Fa ja tres dies que vaig arribar a aquesta petita ciutat. I crec que poc a poc em va seduint i alhora captivant.
Es una ciutat podríem dir que forca cosmopolita, encara que no tinc del tot clar que "carajo" vol dir això. De gairebé un milió i mig d'habitants. Amb el carrers distribuïts en una quadricula gairebé perfecte. Per on circulen entre d'altres vehicles el taxis, que estan pintats de negre i groc. La brossa de rebuig la llencen en uns contenidors de color verd com el de la foto. Fa un temps que la ciutat està creixent i segons alguns mandataris rentant-li la cara.
En una gran zona aprop del port, on abans només hi havien fabriques mig abandonades, estam construint edificis per oficines, grans parcs i habitatges. Em sembla que aquesta zona li diuen el Fòrum.
Tenen un alcalde socialista, que està més preocupat per grans esdeveniments com "la ciutat de la música" que per la vida social dels barris perifèrics.
Tenen un carrer que poc a poc s'anat convertint en un símbol de la ciutat, on pots trobar molta gent passejant, o comprant entre els nombrosos "xiringitos", o turistes esmaperduts per la bellesa del lloc. Aquesta arteria de la ciutat es diu Rambla Catalunya.
I si ! estic parlant de Rosario i no de cap altre ciutat que no se perquè però segur que a molts, com a mi, us ha vingut al cap.

Trepitjant terra argentina

eren quarts de vuit en terres argentines quan l'avio on anava va començar a sobrevolar Buenos aires. Començava el somni o millor dit l'aventura, es a dir que estava a punt de creuar mentalment el Rubicó i ja no hi havia possibilitat de marxa enrere.
Nomes aterrar vaig agafar la llibreta taronja, aquella que duia tot anotat i que la princesa feia uns dies havia intentat birlar-me un full.
Peró ni en les pitjors de les previsions tenia que les primeres paraules que creuaria amb un natiu serien de tant mal gust. I es que gairebé mitja hora em va costar convèncer al policia de torn de que els meus papers estaven en ordre i de que les meves intencions eren del tot correctes. Ell m'escoltava i li donava voltes a dues coses del tot fàcils d'entendre, una era que començava unes vacances a Rosario simplement perquè allà tenia un amic. La segona era que en el full que m'havia donat per omplir havia posat país de residencia Catalunya per la senzilla raó que no podia posar una altre cosa.
Un cop desempallegat d'aquella espècie de bulldog vaig complir a la perfecció el primer punt de la llibreta, que no era un altre que descanviar els diners que duia en pesos argentins i de pas conèixer l'amabilitat de les noies que treballen al Banco Nación.
Segon punt era fer-me l'orni a la porta de l'aeroport tot esperant un taxista que em convencés i que no tingues la pinta de voler fotrem el pal. Trobar-ho va ser fàcil a més vaig ensopegar amb un que també feia el remolc cada cop que havia de passar un peatge. IMPRESSIONANT.
La resta de la nit va anar rodada. Quatre hores en un "colectivo" fins a Rosario i després trobar el carrer 9 de Julio que em portaria, 24 hores després, al final del meu viatge.

En aquestes 24 hores he apres diverses coses que podríem dir que en el fons es el resum de l'inici d'aquesta aventura:
- Un policia es un policia independentment del idioma que parli, del color de l'uniforme o del país al que pertanyi.
- es possible jugar a fer i amagar en l'interior d'un avio amb un marrec de set anys.
- Tots els taxistes al aeroport de Buenos aires si poden te la fotran.
- el menú de l'avió es infumable.
- Que el Prat està a hores llum de Barajas, i no nomes per el metro interior.

1r dia

El dia començava calorasament en una petita masia de Guardiola de Font Rubí. No se seria la gaupasa del cap de setmana, o la fiblada que m'havia esdevingut de matinada al recordar que feia just un any havia vist "diario de una motocicleta" en un lloc de trist record però tenia el cap apunt de fer una esclatada important. Sort del gran mestre i el seu cafè oportú.
No portàvem ni deu minuts de viatge i, com si d'un pressentiment es tractes, varem haver de canviar de vehicle. No explicaré el motiu perquè es prou recambolesc però la veritat que sense un motiu aparent vaig sortir del punt de partida de copilot en un cotxe blanc i vaig arribar al Prat de pilot i en un cotxe vermell.
En el prat un integrant de l'equip Heineken es va encarregar de fer-me recordar que deixava un país que encara estava en lluita per la seva llibertat. No se si no li va agradar el meu segon cognom, o li va molestar la meva samarreta, o simplement feia la seva feina (que no) però es va dedicar a regirar-me a mi i a la meva motxilla amb una dedicació no gaire habitual.
Ja només amb la motxilla, petita però plena de totes les viandes que necessitava per encarar un llarg viatge, agafava el pont que uneix dues capitals europees que alguns s'entesten a voler-les sota el mateix país.
De Madrid no vaig veure res en absolut, no per falta de ganes sinó perquè tenia el temps just per agafar el metro que em portaria d'una terminal a un altre i fer un trist tallat.
Un cop a l'avió m'esperaven més de catorze hores de vol amb una inoportuna escala a la capital del país veí.
Sort que anava acompanyat d'un interessant relat d'en Martí Gironell i amenitzat per suculents plats que em donaven les hostesses del vehicle.
M'agradaria molt explicar històries curioses de aquestes hores, però tret de les ganes que vaig tenir de fer un viatget a Besalú o de que vaig estar una estona( una hora) jugant amb un marrec de set anys no tinc res a dir.

Un cop a Buenos aires començava l'aventura real però alhora l'única que portava programada. I es que no hi ha res com ser amic d'un Uruguaià que a recorregut mon i que sap donar savis consells. Peró això serà tema del proper article.

Diari d'un viatge

En menys de 24 hores començaré un viatge per terres argentines que m'ha de portar a conèixer un munt de coses exteriors i interiors, i no parlo només del país. La meva aspiració es petita i alhora senzilla però no menys important que altres viatges que s'han fet per aquells territoris.
Me'n porto a l'equipatge una guia, quatre mudes i un munt de records d'amics que m'ajudaran a tornar o a seguir el viatge més enllà de la idea inicial.
Es per això que començo a escriure en aquest bloc un petit "diari de bord" per deixar constància del meu viatge i a més, tot aprofitant la tecnologia, tenir informada tota aquella gent que m'és propera.
El viatge no el faré en una Norton de 500 cc ni penso batejar a cap vehicle que utilitzi "la poderosa" però si que portaré en el cap o en la memòria el viatge que va fer aquell estudiant de medicina que ara es icona de tants lluitadors.

Manifestació per Jon Anza

Ahir dia 17 es va fer a Donibane-Lohizune (Lapurdi, euskadi Nord) una gran manifestació que va recórrer diferents carrers tot demanant saber que va passar amb Jon Anza, saber la veritat sobre la desaparició i mort del militant abertzale; el cos va aparèixer el passat 11 de març a Toulouse, onze mesos després que els seus familiars el veiessin per última cop.
Una de les curiositats va ser que no hi va haver guerra de xifres. Els convocants van donar la xifra de 5.000 assistents, i la Policia francesa la de 4.600. Semblava d’entrada que per un cop les autoritats policials havien aprés a comptar o que no hi havia gaire interès per part de les autoritats polítiques de fer créixer el problema amb una discussió en el numero de participants
No era la primera mobilització que es feia en aquesta població, però la del setembre no va concentrar ni la meitat de persones Aquesta marxa, a més de ser la més important que es recorda a Donibane Lohizune, és equiparable a qualsevol de les grans cites reivindicatives produïdes en Ipar Euskal Herria en els últims anys.
Molts dels assistents a la mobilització van venir de les províncies del sud d'Euskal Herria i com es habitual per terres basques també hi havia una representació catalana<,de manera que van haver d'enfrontar als controls policials disposats en els passos fronterers, en què els agents van efectuar identificacions i registres de vehicles. Els controls per part de les forces policials espanyoles van començar al matí, i tal i com van fer durant l’Aberri Eguna o el Gazte Herria es van esmerar a fer controls més propis de pel•lícules de Quentin Tarantino que de la democràcia que diuen que defensen. I es que com dirien per Ondarru: Aquests munten una festa Heineken (pensa en verd) cada cop amb més facilitat i amb dos idees molt clares rebentar i classificar. La presència policial va ser molt notable també en les rodalies del lloc de convocatòria, encara que al costat de la manifestació només hi va haver efectius per controlar el trànsit, i els agents de paisà que acostumen a no perdre’s cap tipus d'actes de l’esquerra abertzale. També va haver-hi un important dispositiu a la població veïna de Ziburu, lloc on resideix la ministra Michèle Alliot-Marie, ministra d'Interior quan va desaparèixer Anza. La manifestació va començar passats 2/4 de sis, de la plaça Louis XIV, per a realitzar un recorregut que va envoltar tot el centre de la localitat i acabar al punt de sortida. Només donar els primers passos, els manifestants van llançar crits de “Ez, ez, ez, Herriak ez du barkatuko” ( No, no, no, el poble no perdona). Les consignes de protesta van ser constants durant tot el recorregut, en homenatge a Jon Anza, en denúncia de les forces policials, de la ministra de Justícia francesa i del ministre d'Interior espanyol, en protesta per la guerra bruta i la repressió, i també en demanda de llibertat per als presos. Després de la pancarta de capçalera, nombroses ikurriñes amb Crespó negre acompanyaven tota la marxa, en la qual hi havia dues pancartes més. Una d'elles anava destinada a qualificar de «responsables i culpables» a Alliot-Marie i Rubalcaba, i una altra del col•lectiu occità Llibertat, en suport a la família de Anza.
La manifestació va concloure davant del quiosc de la plaça de Louis XIV, en el qual es va col•locar un gran paper amb el lema “Zer egin duzue Jonekin? Egia nahi dugu” (Que heu fet amb en Jon? Volem la veritat), i des del qual els oradors es van dirigir als manifestants.

mai et donis per vençut

Un dia, el ruc d'un camperol va caure en un pou. L'animal va plorar fortament per hores, mentre el camperol tractava de buscar una mica que fer.
Finalment, el camperol va decidir que el ruc ja estava vell i el pou ja estava sec i necessitava ser tapat de totes maneres; que realment no valia la pena treure al ruc del pou.
Va convidar a tots els seus veïns perquè vinguessin a ajudar-li. Cadascun va agafar una pala i van començar a llençar-li terra al pou.
El ruc es va adonar del que estava passant i va plorar horriblement. Després, per a sorpresa de tots, es va tranquil·litzar al cap d'unes quantes palades de terra.
El camperol finalment va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure, amb cada palada de terra, el ruc estava fent una cosa increïble: es sacsejava la terra i donava un pas damunt de la terra.
Molt aviat tothom va veure sorprès com el ruc va arribar fins a la boca del pou, va passar per sobre de la vora i va sortir trotant.

La vida et llençarà terra, tot tipus de terra. El truc per a sortir del pou és sacsejar-se-la i usar-la per a donar un pas cap amunt. Cadascun dels nostres problemes és un graó cap amunt. Podem sortir dels més profunds buits si no ens donem per vençuts. Usa la terra que et tiren per a sortir endavant.

L'alpinista

Conten que un alpinista, desesperat per conquistar l'Aconcagua va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació però volia la glòria tant sold per a ell, per tant va pujar sense companys.

Va començar a pujar i se li va anar fent tard, i més tard, i no es va preparar per a acampar, sinó que va decidir seguir pujant decidit a arribar al cim.
La nit va caure a plom en l'altura de la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, zero visibilitat, no havia lluna i les estrelles estaven cobertes pels núvols.
Pujant per un penya-segat, a tant sols 100 metres del cim, es va relliscar i es va desplomar per l'aire... queia a una velocitat vertiginosa, solament podia veure taques més fosques que passaven en la mateixa foscor i la terrible sensació de ser succionat per la gravetat.
Seguia caient... i en aquests angoixants moments, van passar per la seva ment tots els grats i no tan grats moments de la vida... Ell pensava que anava a morir, no obstant això, de cop i volta va sentir una estirada molt forta que gairebé el parteix en dos...
SI, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga que l'amarrava de la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès per l'aire, no li va quedar més que cridar:
-"AJUDA'M DÉU MEU..."
De cop i volta una veu greu i profunda dels cels li va contestar:
-"QUE VOLS QUE FACI?"
-"Salva'm Déu meu."
-"REALMENT CREUS QUE ET PUGUI SALVAR?"
-"Per descomptat Senyor "
-"LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ..."
Va haver un moment de silenci i quietud. L'home es va aferrar més a la corda i va reflexionar...

Explica l'equip de rescat que l'endemà van trobar penjat a un alpinista congelat, mort, agarrat amb força, amb les mans a una corda... A DOS METRES DEL TERRA...

I tu ? quan confiat estàs de la teva corda? Per què no la soltes?

5 Coses importants que t'ensenya la vida

Avui he ensopegat amb aquest conte que vull compartir amb tots vosaltres

1.- La pregunta més important.

Durant el meu segon semestre en l'escola el nostre professor ens va donar un examen sorpresa. Jo era un estudiant conscient i vaig llegir ràpidament totes les preguntes, fins que vaig llegir l'última:
"Quin és el nom de la dona que neteja l'escola?"

Segurament això era algun tipus de broma. Jo havia vist moltes vegades a la dona que netejava l'escola. Ella era alta, cabell fosc, com de cinquanta anys, però, com anava jo a saber el seu nom? Vaig lliurar el meu examen, deixant l'última pregunta en blanc. Abans que acabés la classe, algú li va preguntar al mestre si l'última pregunta contaria per a la nota de l'examen.

-Absolutament - va dir el professor - En les seves carreres vostès coneixeran moltes persones.Totes són importants. Ells mereixen la seva atenció i cura, encara que només els somriguin i diguin:!Hola!.

Jo mai vaig oblidar aquesta lliçó. També vaig aprendre que el seu nom era Elena.

TOTS SOM IMPORTANTS

2.- Auxili en la pluja.

Una nit, a les 11:30 p. m., una dona afroamericana, d'edat avançada estava aturada en la vorera d'una autopista d'Alabama, tractant de suportar una forta tempesta.

El seu cotxe s'havia espatllat i ella necessitava desesperadament que la portessin. Tota mullada, ella va decidir detenir el primer cotxe. Un jove blanc es va detenir a ajudar-la, a pesar de tots els conflictes que havien ocorregut durant els 60. El jove la va dur a un lloc segur, la va ajudar a obtenir assistència i la va posar en un taxi. Ella semblava estar bastant apurada. Ella va anotar l'adreça del jove, li va agrair i se'n va anar.

Set dies van passar, quan van tocar la porta de la seva casa. Per sorpresa seva, un televisor pantalla gegant a color li va ser lliurat per correu a casa seva. Tenia una nota especial adjunta al paquet. Aquesta deia: "Moltíssimes gràcies per ajudar-me en l'autopista l'altra nit. La pluja va anegar no només la meva roba sinó el meu esperit. Llavors va aparèixer vostè. Gràcies a vostè, vaig poder arribar al costat del llit del meu marit agonitzant, just abans que morís. Déu ho beneeixi per ajudar-me i per servir a uns altres desinteressadament. Sincerament: La Senyora de Nat King Cole.

No esperis res a canvi i ho rebràs.

3.- Sempre recorda aquells a qui serveixes.

En els dies que un gelat costava molt menys, un nen de 10 anys va entrar en un establiment i es va asseure en una taula. La cambrera va posar un got d'aigua davant d'ell.

-Quant costa un gelat de xocolata amb ametlles? - va preguntar el nen.

-Cinquanta cèntims- va respondre la cambrera.

El nen va treure la seva mà de la seva butxaca i va examinar les monedes.

-Quant costa un gelat sol? - va tornar a preguntar.

Algunes persones estaven esperant per una taula i la cambrera ja estava una mica impacienti.

-Trenta-cinc cèntims- va dir ella bruscament.

El nen va tornar a contar les monedes.

-Vull el gelat sol - va dir el nen.

La cambrera li va portar el gelat, va posar el compte en la taula i se'n va anar. El nen va acabar el gelat, va pagar en la caixa i va marxar. Quan la cambrera va tornar, ella va començar a netejar la taula i llavors li va costar empassar saliva amb el que va veure. Allí, posat ordenadament al costat del plat buit, havien quinze cèntims... la seva propina.

MAI JUTGIS A ALGÚ ABANS D'HORA


4.- Els obstacles en el nostre camí.

Fa molt temps, un rei va col·locar una gran roca obstaculitzant un camí. Llavors es va amagar i va mirar per a veure si algú llevava la tremenda roca. Alguns dels comerciants més adinerats del rei i cortesans van venir i simplement li van fer una volta. Molts van culpar al rei sorollosament de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per a treure la pedra gran del camí.

Llavors un camperol va venir, i duia una càrrega de verdures. A l'aproximar-se a la roca, el camperol va posar la seva càrrega a terra i va tractar de moure la roca a un costat del camí. Després d'empènyer i fatigar-se molt, ho va assolir. Mentre recollia la seva càrrega de vegetals, ell va veure una cartera a terra, just on havia estat la roca. La cartera contenia moltes monedes d'or i una nota del mateix rei indicant que l'or era per a la persona que remogués la pedra del camí. El camperol va aprendre el que els altres mai van entendre. Cada obstacle presenta una oportunitat per a millorar la condició d'un.

SI ALGUNA VEGADA CAUS, AIXECA'T I SEGUEIX ENDAVANT


5.- Donant sang.

Fa molts Anys, quan treballava com voluntari en un Hospital de Stanford, vaig conèixer a una nena anomenada Liz qui patia d'una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se aparentment era una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, qui havia sobreviscut miraculosament a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per a combatre la malaltia. El doctor va explicar la situació al germà de la nena, i li va preguntar si estaria disposat a donar la seva sang a la seva germana. Jo ho vaig veure dubtar per només un moment abans de prendre un gran sospir i dir:

Sí , ho faré, si això salva a Liz.

Mentre la transfusió continuava, ell estava ficat al llit en un llit al costat de la de la seva germana, i somrient mentre nosaltres ho assistíem a ell i a la seva germana, veient retornar el color a les galtes de la nena.

Llavors la cara del nen es va posar pàl·lida i el seu somriure va desaparèixer. El va mirar al doctor i li va preguntar amb veu tremolosa:

A quina hora començaré a morir-me?

Sent només un nen, no havia comprès al doctor; ell pensava que li donaria tota la seva sang a la seva germana. I encara així la hi donava.


DÓNA TOT PER QUI ESTIMES

NINGÚ ES CREUA EN LA TEVA VIDA PER ATZAR...

Les persones entren en la teva vida, per una raó, per una estació o per una vida sencera.

Quan percebis quin és el motiu, pots saber què fer amb cada persona.

Quan algú està en la teva vida per una raó ...... és, generalment, per a omplir una necessitat que has demostrat tenir.

Elles vénen a ajudar-te amb una dificultat, proporcionar-te suport i orientació, ajuda física, emocional o espiritual.

Podran semblar un regal de déu, i ho són!!!

Estan aquí per la raó que tu necessites que estiguin aquí.

Llavors, sense cap actitud errònia de la teva part o en una hora incerta, aquesta persona dirà o farà alguna cosa perquè la relació arribi a la seva fi.

Algunes vegades, aquestes persones moren.

Algunes vegades, simplement es van.

Algunes vegades, actuen i et forcen a prendre una posició.

El que hem d'entendre és que les nostres necessitats han estat ateses, els nostres desitjos complerts i el treball d'elles fet.

Les teves oracions han estat ateses.

I ara, és temps de marxar-se.

quan les persones entren en les nostres vides per una estació ...

... és perquè va arribar el seu torn de repartir, créixer i aprendre.

Elles et porten l'experiència de la pau, o et fan riure.

Elles et podran ensenyar alguna cosa que mai has fet.

Elles, generalment, donen una quantitat enorme de plaer.

Creu!!!

És real!!!

Però solament per una estació.

Relacions d'una vida sencera ...
... ensenyen lliçons per a la vida sencera. coses que has de construir per a tenir una formació emocional sòlida.

La teva tasca és acceptar la lliçó, estimar a la persona i posar en pràctica el que has après en totes les teves altres relacions i àrees de la teva vida.

Es diu que l'amor és cec, però l'amistat és clarivident.

L'arbre que va saber qui era

En algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bell jardí amb pomeres, tarongers, pereres i rosers molt macos, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria en el jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era! El que li faltava era concentració, li deia la pomera: "Si realment ho intentes, podràs tenir dolces pomes, veus que fàcil és!" "No ho escoltis", exigia el roser. "És més senzill tenir roses i veuràs que belles són!" I l'arbre desesperat, intentava tot el que li suggerien, i com no assolia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat. Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i al veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: "No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre la Terra. Jo et donaré la solució...
No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis. Sé tu mateix, coneix-te... i per a assolir-lo, escolta la teva veu interior." I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior?... Ésser jo mateix?... Conèixer-me?..." Es preguntava l'arbre desesperat, quan de sobte, va comprendre.
I tancant els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós. Donar recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: Complix-la!" I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ésser tot allò per a que estava destinat. Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç. Jo em pregunto al veure al meu al voltant, Quants seran roures que no es permeten a si mateixos créixer?... Quants seran rosers que de por del repte, només donen espines?... Quants, tarongers que no saben florir? En la vida, tots tenim un destí que complir i un espai que omplir. No permetem que res ni ningú ens impedeixi conèixer i compartir la meravellosa essència del nostre ésser.
Mai ho oblidis!

Segueix la campanya contra les ARE's

COL•LECTIUS I ENTITATS DEL CAMP INTERPOSEN UN CONTENCIÓS ADMINISTRATIU AL PLA DIRECTOR DE LES ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES DEL CAMP DE TARRAGONA.


Les CUP de Reus, Tarragona, Valls i el Vendrell, l'entitat la Canonja 3 – Poble, Paisatge i Sostenibilitat, Unió de Pagesos, l'Associació de Veïns de Sant Salvador i Sant Ramon, Gent del Poble de Montblanc, el Col•lectiu Independentista del Priorat i altres col•lectius i entitats del Camp després de presentar al•legacions i presentar un recurs potestatiu de reposició arriben al contenciós administratiu amb el propòsit d'aturar els desenvolupaments urbanístics de les AREs del Camp de Tarragona.


Tarragona, 4 de març de 2010 – Diversos col•lectius del Camp de Tarragona treballen conjuntament per aturar les AREs del Camp de Tarragona.

Dos any i quatre mesos després de l’aprovació del Decret 1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanística, i després de denunciar públicament en diverses ocasions, presentant al•legacions i un recurs d'alçada, arribem a la via del contenciós administratiu.

Les ARE varen escenificar la claudicació del govern de la Generalitat davant els interessos dels promotors i constructors, just en uns moments abans de l’entrada en la gran crisi econòmica que patim, una crisi d’abast mundial i de tot el sistema productiu. La construcció d’habitatges de protecció oficial era l’excusa, però la finalitat encoberta no era altre que la creació de sòl residencial, de forma ràpida, a un preu molt inferior al preu de mercat, en benefici dels promotors, dels constructors i dels polítics corruptes, una operació per legalitzar tots els possibles casos “Pretòria” existents. La gran crisi ha situat les coses en el seu lloc, el capital ha deixat d’apostar per la construcció i la fórmula de les ARE sense els promotors privats, no pot tirar endavant.

Del Decret de mesures urgents en matèria urbanística en podem dir moltes coses, ja s'ha denunciat que no donava resposta, en el moment en que va sorgir i encara menys ara, al problema d’accés d’habitatge, sinó que era una mesura per satisfer les necessitats del capital promotor i constructor i posar al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasol havia anat comprant arreu del Principat. Sembla que no els hi està sortint massa bé ja que Incasol en aquests moment no té capacitat econòmica per afrontar-ho i els Ajuntaments que s'hi van mostrar d'acord, tenen un parc d'habitatges construïts i sense vendre tant gran que l'ARE els hi fa més nosa que servei.

El Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.

Les conseqüències més importants del Decret de les ARE, però, tenen a veure amb la vulneració i retallada dels drets dels i les ciutadanes i la invasió de l’autonomia municipal. Per un cantó, elimina els processos de participació ciutadana obligatoris fins ara en les qüestions de planejament general dels municipis. Per altra banda, es vulnera l’autonomia municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística i anul•la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i d’ordenació del territori. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder urbanitzar.

Les ARE també són l’exemple més evident del model de creixement indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del territori. Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la majoria de municipis afectats. Les ARE agreugen la realitat dels “barris dormitori” aïllats, i son, doncs, una política de desnaturalització municipal i social.

Des d’aquest plantejament considerem que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments. Per tot plegat, s'interposa el Contenciós Administratiu al Pla Director Urbanístic (PDU) del Camp de Tarragona.

Les àrees residencials estan regulades pels Plans directors urbanístic, en el nostre cas, el Pla Director Urbanístic de les Àrees Residencials Estratègiques del Camp de Tarragona, que inclou: ARE La Barquera, de Calafell; ARE Sant Gregori, de Falset; ARE Passeig Nord, de Reus; ARE Sector Residencial dels Pallaresos, Tarragona; ARE Eixample Estació, de Perafort, ARE La Canonja, ARE Pou Boronat, de Tarragona; ARE Ruanes, de Valls; ARE El Molí Baix, de Santa Oliva i ARE La Canaleta de Vilaseca. Des de l'aprovació inicial a la final, del Pla Director Urbanístic han caigut dues AREs al Vendrell i una ARE a Montblanc.

Els diversos plans redactat aquest últims anys, des de Barcelona, per definir el futur desenvolupament del Camp de Tarragona ens condemnen a convertir-nos en la segona àrea metropolitana de Catalunya. Els polígons industrials presents i els futurs, les infraestructures ja construïdes i les projectades ens volen portar cap aquest camí. Les AREs del Camp en són una altra peça, una peça que se'ls hi resisteix i que lluitarem perquè no puguin col•locar en el seu puzle de destrucció de territori i de desnaturalització de les relaciona socials. No permetrem que es desenvolupin barris sencers amb l'excusa d'uns equipaments necessaris. No permetrem que amb l'excusa dels habitatges de protecció oficial es construeixin vivendes del tot innecessàries. No permetrem que decideixin per nosaltres, tenim moltes coses per dir. Fins ara no hem callat i arribarem fins a on calgui per aturar les AREs del Camp de Tarragona.


Col•lectius i entitats signants del contenciós
Assemblea de Joves de Reus
Associació de veïns des de Tarragona a Sant Ramon i Sant Ramon
Campanya Reus Viu
Col•lectiu Independentista del Priorat
CUP Reus
CUP Tarragona
CUP Valls
CUP El Vendrell
Gent del Poble (Montblanc)
La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat
Maulets Reus
Plataforma en defensa del Patrimoni Natural del Priorat
Plataforma Valls Viu
Unió de Pagesos