diumenge, 11 de desembre del 2011

La noia de la rotonda

   Les jornades arribaven al seu final i la gent ja estava del tot relaxada, més pensant en les properes accions que en les paraules que anaven rebotant per la sala. De sobte va sentir un cop de puny en forma de pregunta que el va situar dins de la realitat.
    El primer que va experimentar va ser fàstic. Li pujava a la gola i s'hi adheria de manera insuportable. Si es deixava envair per aquesta sensació, potser sortiria a l'exterior qualsevol substància, i deixaria d'angoixar-lo.
   El segon que va experimentar va ser ràbia. Li dominava tots els sentits i s'hi impregnava de forma subtil. Tenia clar que si es deixava anar, provocaria que de la seva boca sortissin tota una seria d'adjectius qualificatius gens adients al lloc on es trobava.
     En Joan va obrir els ulls i va tancar la boca, fent una repassada a la sala com a vulgar àliga perdiguera. La seva mirada es va topar amb la d'una noia que temps ensà li havia despertat tota una sèrie de sentiments de tendresa i seguretat; i que ara només li despertava els racons més inhòspits dels seus budells. Estava palplantada en el passadís i aferrada a una càmera de fotos, com a vulgar Sant Pere, pensant tenir les claus que li obriran tots els panys; sense adonar-se que només anava retractant els moments de la seva mediocritat.
     Aquest no era, però, l'assumpte que més voltava pel cap d'en Joan. Des del dia que havia decidit abandonar el vaixell no deixava d'ensopegar amb fets o realitats que el portaven a confiar, cada cop més, en la gent de la qual s'allunyava. I va ser just en aquell moment que va ensopegar amb quatre o cinc mirades de companyes de l'equip, que com ell havien quedat garratibades per la pregunta de la mal anomenada veïna laboral.
     Just en el moment que en Joan ja havia decidit alçar-se, ell i la seva veu, i com a vulgar capità Ahab posar fi aquest reguitzell històric de humiliacions i menystinences, va sonar una resposta clara i contundent, en les formes i en els continguts.
    En Joan va aprofitar l'enrenou dels aplaudiments per mirar de fer-se fonedís i abandonar la sala de la manera més discreta possible. En el seu cap se'n portava tres pensaments que eren com a reptes i alhora com a sangoneres de les seves nits de insomni.
     Això sí, abans d'obrir la porta no va poder evitar fer un somriure, era curiós que una de les organitzadores el que havia fet amb la seva pregunta era posar en joc a tot un grup d'educadors.




En veritat aquesta breu historia, de ficció, havia de titular-se "posem en joc l'educador" però amb un nom tant insípid no haguéssiu passat de la primera estrofa.

dijous, 10 de febrer del 2011

El bitllet de 50 euros.

Aquesta tarda he ensopegat amb el conte que us deixo més endavant. Una ensopegada que m'ha omplert de tranquil·litat, de llum i il·lusió.
I aquí estic escrivint una altre cop, després de molt de temps, sense saber perquè i buscant una excusa per parlar de les coses que em pasen, o inventar un altre realitat d'avui que em faci sentir-me millor, i a través d'un futur poder viatjar a un present que va girant sense control enterrant una història plena de morts, oblidant sense pena la glòria que hi ha sota els meus peus.


Joan, amb el rostre abatut de tristor, es troba amb la seva amiga Laura en un bar a prendre un cafè. Deprimit, va descarregar en ella les seves angoixes ... que si la feina, que si els diners, que la relació amb la seva parella, que la seva vocació! ... Tot semblava anar malament en la seva vida. Laura va introduir la mà en la seva bossa, va treure un bitllet de 50 euros i li va dir: "Vols aquest bitllet?"

Joan, una mica confós al principi, li va contestar: "És clar que si, Laura ... són 50 euros, qui no els voldria? "Llavors Laura va prendre el bitllet en un dels seus punys i ho va arrugar fins a fer una petita bola. Mostrant la rebregada piloteta a Joan, va tornar a preguntar: "I ara, ho vols també?" "Laura, no sé què pretens amb això, però segueixen sent 50 euros. És clar que l'agafaré si m'ho dónes. "

Laura va estendre l'arrugat bitllet, el va tirar a terra i el va refregar amb el peu, alçant després brut i marcat. "Ho segueixes volent?" "Mira, Laura, segueixo sense entendre on vas, però és un bitllet de 50 euros, i mentre no el trenquis, conserva el seu valor ..."

"Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida et rebregui o trepitgi, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat ... El que has de preguntar és quant vals en realitat i no quant de colpejat que puguis estar en un moment determinat. "

Joan es va quedar mirant a la Laura sense encertar amb cap paraula, però l'impacte del missatge anava calant profundament en la seva ment.

Laura va posar l'arrugat bitllet al seu costat de la taula i amb un somriure còmplice va agregar: "Té, guarda'l, perquè te'n recordis d'això quan et sentis malament ... però em deus un bitllet nou de 50 euros per poder-lo usar amb el proper amic que ho necessiti. "Li va donar un petó a la galta i es va allunyar cap a la porta.

Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar i amb una renovada energia va cridar al cambrer per a pagar el compte ...