Fa dies que veig a la feina que les coses no rutllen com haurien. I el problema no es que la gent no faci bé la seva feina, sinó simplement que no fan aquella que toca o la que realment es necessita i quan es valida. Per això en homenatge a tots els meus companys i companyes he recuperat un dibuix que vaig trobar a Iruña i li he canviat el títol.
I ben mirat aquest lema se'l podria fer seu algun polític i molta gent del carrer.

Sequera al Pantà de Siurana

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Ací us deixo unes fotos que vaig fer ahir a Siurana.

i per si voleu comparar us deixo una foto fet a l'octubre del 2007.














Voldria fer un article en aquest bloc sobre les polítiques en recursos que es fan en aquest país. Però a vint-i-quatre hores de veure l'estat en que es troba l'embassament de Siurana em costa molt parlar de la barbàrie dels transvasaments o de la necessitat urgent d'arreglar totes les canonades, o de la conscienciació de la gent o de ............
Primer hauré d'esborrar del meu cervell aquestes fotos.

Agustín Rueda Sierra

A vegades és curiós com alguns fets d'infantessa perduren per sempre en la nostra memòria. Corria el 21 de març del 78, jo en tenia nou anys, i anava pel centre de Barcelona tot passejant amb ma germana i ma mare. Quan ens varem trobar amb una manifestació bastant nombrosa que venia de cara i que de sobte van començar a llençar pedres i altres objectes a la policia que carregava contra ells. Jo tot al·lucinat, i acollonit alhora, em mirava aquella imatge amb un punt d'incredulitat. Em preguntava perquè cridava aquella gent, perquè la policia els pegava, que era allò que llançaven i que quan tocava terra era tot flama......
Anys després em vaig assabentar que aquella manifestació havia sigut convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i que havia recorregut els carrers de Barcelona en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustí Rueda.
Es per això que avui, trenta anys després vull retre homenatge, des d'aquest modest bloc, a aquest lluitador que va morir a mans dels torturadors feixistes que governaven l'estat espanyol, i que encara ho intenten des de l'ombre de la gavina.

Agustí Rueda Sierra: El 14 de març de 1978 és assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya) el militant anarquista Agustí Rueda Sierra. Havia nascut el 14 de novembre de 1952 en una barraca d'una colònia de Sallent, poble miner de Barcelona (Catalunya) amb un gran percentatge d'immigració, de mare teixidora i de pare minaire. Després de l'escola farà feina quatre anys en una empresa auxiliar de l'automòbil fent matrius industrials. Amb 18 anys crea un Club Juvenil per dinamitzar el seu barri (cinema, conferències, recitals, futbol). L'abril de 1971 deixa la fàbrica i aconsegueix feina de miner a Sallent. El febrer de 1972 es produeix una vaga important i un tancament dels minaries de Balsareny i Sallent; Agustí Rueda hi participarà activament (assemblees informatives, manifestacions, grups de suport...). El setembre del mateix any, i com a conseqüència de la seva participació en l'ambient insurgent, és acomiadat de la feina. El 17 de novembre de 1972 mor atropellada la mare d'un company per mor de la mala situació de les carreteres de la colònia on viu, i en la manifestació de protesta dos dies després és detingut i ingressa a la presó Model de Barcelona, d'on sortirà el febrer de 1973. Després de diverses feines esporàdiques (picapedrer, veremador...) i d'encalçament policíac, és cridat a files. El 9 de maig de 1974 s'incorpora en infanteria de marina a Cartagena i després a Ferrol el 26 de juny. El 17 de juliol mor son pare de tuberculosi i misèria i el 28 d'octubre del mateix any sa mare, amb la qual cosa perd la llar familiar. El 28 de d'octubre de 1975 es llicència i torna a Sallent. L'abril de 1976 es passa a França per primer cop pe ajudar un amic desertor i pren contacte amb els exiliats llibertaris de Perpinyà, vivint damunt de la Llibreria Espanyola de la ciutat, que poc després és destrossada per una bomba quedant-se sense habitatge. Després de diverses feines al camp a Ceret i Cornellà de la Ribera (Rosselló), l'octubre de 1976 arriba clandestinament a Barcelona carregat de llibres i pamflets llibertaris. Torna a casa amb desertors i retorna el novembre a Sallent on ocupa una masia abandonada. El febrer de 1977 amb passaport torna a Perpinyà i entra en contacte amb un grup autònom llibertari d'acció, però no és un revolucionari professional i continua vivint de les feines del camp. El 15 d'octubre de 1977 a les 6 del matí és detingut a la frontera per mor d'una delació. Després de tres dies a la comissaria de la via Laietana, és portat a la presó de Figueres per restablir-se de la pallissa, i a final de mes és portat a la presó de Girona. Entra en contacte amb la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL) i és converteix en membre actiu. Els missers Vidal, del Comitè Propresos de CNT, i M. Seguí, de Familiars i Amics dels Presos Polítics, s'encarregaran del seu cas, però només el van veure un pic. Com a conseqüència de les seves activitats en la COPEL és traslladat, sense que els seus advocats se n'assabentin, l'1 de gener de 1978 a la presó madrilenya de Carabanchel on també s'incorpora de ple en la COPEL. La nit del 13 al 14 de març de 1978, quan els funcionaris de presó descobreixen que Agustí s'ha assabentat del noms dels infiltrats policíacs en la COPEL i en grups anarquistes, és assassinat d'una pallissa; el doctor Gregorio Arroyo certifica a la infermeria de la presó l'òbit a causa d'un «shock traumàtic» a les 7.30 hores. Ningú no el va veure després de la seva mort i el cadàver va ser traslladat a Sallent on va ser enterrat sense cap permís, ni tan sols el de sanitat, calia evitar escàndols. 12 funcionaris de presó i dos metges van ser jutjats i condemnats 10 anys després dels fets a penes compreses entre els 10 i dos anys de presó per la pallissa mortal «generalitzada, perllongada, intensa i tècnica» realitzada en el 70% del cos d'Agustí Rueda.

tot repassant documentació que tenia dels fets he trobat un poema que crec que també es bó de insertar-lo.

Fins quan la tortura?
A la memòria d'Agustí Rueda
"Amb quanta malícia has
volgut aterrar les forces
de aquest valerós "home" “
En una garjola,
a les fosques,
sense un raig de llum
has mort.
Per les mans
dels teus botxins
has mort.
Ells, enemics de tota llum,
plens d'odi,
s'han acarnissat
contra tu,
i t'han mort.
Has restat sol
en el teu calvari,
ningú de tu
s'ha compadit.
Sols la natura
ha quedat un moment,
en suspens,
esglaiada.
Conxa Millan
Berga, 14 de març de 1978

Agenda per aquesta setmana no gaire santa

Resulta que la propera setmana es celebren anys de la mort, a la creu, del primer president de la primera gran multinacional, aquells que varen començar amb un estable hi han acabat tenint delegacions a molts pobles i ciutats.
Doncs resulta que el mon segueix girant i ací al nostre país es fan coses molt interesants, que us deixo ací en forma d'agenda.

Falles populars a València

dissabte 15

09:30
excursió a la serra calderona,des del Centre social Terra

21:30
Sopar popular

23:00
concert el Cantimplora i karaoke...


dimarts 18

13:30
partida de Pilota Valenciana amb antics jugadors

15:00
Paelles

17:00
concert Cesk Freixas

18:30
Xocolatada
19:00
Taller de cultura popular

21:30
Sopar

23:00
Cercavila amb la Falla amb correfocs - Cremà de la Falla

Punk per l’autogestió a Berga

Venezuela Bolivariana

Dia: 15/03/2008
Hora: 18:30:00
Lloc acte: Casal Popular Sageta de Foc, Tarragona

Passi de documental i posterior xerrada "Venezuela Bolivariana. Pueblo y lucha de la IV guerra mundial" amb la participació de membres d'organitzacions populars veneçolanes.

APM segueix en plena demagògia

Ja se que a ningú li haurà sorprès que els dirigents d'ApM segueixin en aquesta testarruda intenció de criticar qualsevol cosa que passi a Montblanc. Però es que ara, i aprofitant la ressaca de les eleccions, han entrat en un discurs que ultrapassa la demagògia i ratlla la blasfèmia o simplement la mentida.
I es que el grup municipal Acord per Montblanc (ApM), format per membres del PSOE i d'Iniciativa, ha responsabilitzat l'alcalde de no donar suport a la policia local, de «desmantellar» el cos i, de rebot, «facilitar que a la comarca es cometin més fets delictius». Aquests antics membres d'un partit marxista, doncs, consideren que «la darrera onada de robatoris no ha vingut de casualitat», sinó arran que l'alcalde «desacredités la policia enmig del carrer, que es convoqués una manifestació per la manera d'actuar dels agents, i que la plantilla s'hagi vist ressentida amb la marxa de diversos efectius».
Ara resultarà que la manifestació que es va convocar al novembre va ser un altaveu per atreure lladres. Ara haurem descobert que l'alcalde de l'Espluga, per cert convergent, segueix l'estela de l'ajuntament montblanquí i permet tota la serie de robatoris que hi han a diari en el seu municipi. Es curiós que aquests lladres també actuïn a Barberà on mana un alcalde del mateix partit que en Campdepadrós. I sobretot es alarmant que mentre que els dirigents montblanquins del PSC s'alarmin per la facilitat amb l'actuen els lladres el delegat Xavier Sabaté segueixi eliminant membres de la guàrdia civil.

El Madrid obrer, rebel i antifeixista està ben viu

L'altre dia vaig ensopegar amb un escrit de la Ángeles Mestre que us deixo, després de traduir-ho, aquí per que gaudiu de l'escrit.

Les flames que van il·luminar el centre de Madrid el 29 de febrer, van ser l'expressió material de la indignació davant de l'enèsima provocació de les autoritats governatives i judicials que sense cap pudor legalitzen manifestacions feixistes, el grau de les quals de covarda violència es va expressar en l'assassinat a les mans d'un militar del jove antifeixista Carlos Palomino, mentre persegueixen, condemnen i il·legalitzen organitzacions d'esquerra i antifeixistes.

La imatge de la policia protegint un centenar de nazis, per a què poguessin realitzar un acte públic a la Plaça de Tirso de Molina, el mateix emblemàtic lloc de l'esquerra madrilenya en el qual fa 20 anys es va produir un salvatge atac feixista als humils llocs|parades de partits i moviments socials, en el qual es va viure durant els últims anys de la Dictadura un atac a la seu del CAUM que va deixar diversos ferits i que és lloc de reunió habitual d'emigrants, és tot un símbol de la verdadera cara dels aparells de l'Estat i de la seva connivència amb el més negre del feixisme.

La valenta resistència davant de la brutal repressió de la policia contra qui van pretendre impedir l'atemptat als principis més elementals democràtics d'un acte que feia expressa apologia del racisme i la xenofòbia, va encarnar la dignitat , la legitimitat i el dret primari del poble a enfrontar la ignomínia del poder. Set detinguts i dos ferits greus són el saldo de la repressió que reclamen la nostra solidaritat.

L'1 de març dues manifestacions complementàries posaven el dit a la nafra dels atacs més importants que la classe obrera i els pobles sofreixen per part de les classes dominants i dels seus representants polítics.

Al mig d'una campanya electoral que està assolint les més altes cotes de farsa, amplificada fins al deliri pels mitjans de comunicació, que silencia les gravíssimes conseqüències d'una crisi econòmica, que amb prou feines ha començat i que colpeja a una classe obrera precària i immigrant, sense drets laborals, amenaçada de comiats massius, aclaparada per l'alça dels preus, sobretot de les cases, ha tingut lloc una manifestació per l'habitatge digne i contra la carestia de la vida que ha superat totes les expectatives.

Més de 10.000 persones, segons els càlculs més ajustats a la realitat, en la seva immensa majoria joves, s'han manifestat durant més de dues hores pels carrers de Madrid convocats per l'Assemblea per l'Habitatge i per tres organitzacions del sindicalisme assembleari i alternatiu, Co.bas, la Coordinadora Sindical i CGT.

La força, el clamor i la ràbia de la gent cridant Què passa, que no tenim casa! Volem saber, quant en paguen els borbons d'hipoteca a fi de mes!, Rajoy i Zapatero, a viure en un traster!, Zapatero et volem preguntar, en això de l'habitatge, què fas diferent d'Aznar!, Visqui la lluita de la classe obrera!, ¡Carlos germà, nosaltres no oblidem!, anticapitalista! Li diuen democràcia i no ho és!, ha estat la denúncia més poderosa davant del silenci de l'esquerra institucional i d'uns sindicats, CC.OO. i UGT, que cada vegada de forma més evident, actua al servei de la patronal.

Al final de la manifestació s'ha cridat des de la seva megafonia a assistir a la convocatòria realitzada per diverses organitzacions madrilenyes al que ha constituït una fita històrica. Per primera vegada, a la capital molts cents de persones ens hem manifestat contra l'estat d'excepció que es viu a Euskadi, vinculant la repressió que sofreix l'esquerra abertzale amb què colpeja a les organitzacions polítiques i als moviments socials que qüestionen el capitalisme, la monarquia i els aparells de l'estat sorgits de la transició com|com a hereus del franquisme.

Els crits ara van ser terroristes qui, democràcia on!, ni el PP, ni el PSE no volen la pau!, Autodeterminació, és la solució!, l'emblemàtic ni lluita entre pobles, ni pau entre classes! i el colofó final de, una altra vegada, L'anomenen democràcia i no ho és!

L'èxit d'ambdues manifestacions, realitzades al marge de l'esquerra institucional i dels sindicats cooptats pel poder, confirmen i reforcen el que fa temps és una evidència. S'està configurant un moviment real que connecta amb el sentiment popular, que encapçalen els més joves, que qüestiona l'ordre establert i que és expressió d'un profund malestar social que té arrels en la incapacitat del sistema per oferir alternatives a la immensa majoria. Tot indica que això no n'ha fet més que començar. La gran crisi econòmica que s'acosta està acumulant material altament inflamable i no són les mateixes èpoques del moviment antiglobalització. Una nova etapa s'obre i la reconstrucció d'una nova consciència de classe passa a primer pla. Aquí i ara, en l'Estat espanyol, la vinculació de les lluites nacionals i de classe marquen l'únic camí possible per a la reconstrucció del subjecte revolucionari.

Hi ha un camí obert, que està marcant el final d'una pseudo esquerra política i sindical, i ens convoca a organitzacions polítiques i a moviments socials de tot l'Estat a reconstruir el moviment obrer - nadiu i immigrant -, a crear formes d'organització que expressin la identitat rebel dels joves estudiants/treballadors precaris i, en especial, de les dones.

El mur conscienciosament erigit des de la Transició, amb la complicitat de l'esquerra institucional, entre la classe obrera de la resta de l'Estat i la de les nacionalitats - sobretot la de basca - pot començar a trencar-se. Les esquerdes objectives s'obren quan es debilita la capacitat de legitimació del sistema, especialment en moments de crisi; però no és suficient. Fa falta que l'esquerra revolucionària de l'Estat sigui, siguem, capaços d'erigir una nova consciència de classe, que llanci arrels entre la nova classe obrera, que integri al seu codi genètic el dret d'autodeterminació i que reconegui com a pròpies les lluites independentistes que s'enfronten a idèntics interessos econòmics i a un mateix aparell d'Estat.