dimecres, 29 de desembre del 2010

Desembre

El mes de desembre és un mes força curiós; i no ara, de fet en època romana ja ho era. I es que d'entrada es força curiós que l'ultim de l'any sigui el "desè mes".
De fet també a cops em pregunto que devia estar pensant en Josep fa uns 2010 anys, quant dormia cada nit amb la Maria aguantant-se tots els instints. Deuria de ser el primer de celebrar el dia dels innocents un 25 de desembre.
I es que es miri com es miri el mes de desembre es un mes...

Ple de dies festius, sobretot per la canalla,
ponts o depenent de l'any aqüeductes,
aniversaris que es fan molt difícil de celebrar plegats,
àpats dignes d'un veritable hedonista,
amics visibles i un d'invisible,
sopar d'empresa i empreses que se't mengen
nits plenes de cops de garrot contra un tronc,
comiats amb la boca plena de gotims
nits amb neu,a fora i a dins,
regals plens d'il·lusió,
l'únic més que tothom desitja que li toqui la grossa,
l'únic dedicat als nassos,
el mes dels retrobaments,
el mes de la sobretaula més llarga de l'any,
els dies que venerem a la deessa falsedat...

diumenge, 17 d’octubre del 2010

si la vida et dona llimones....

... fes-te una llimonada

Sempre que hi ha problemes, més d'algú surt amb aquesta frase o l'altra no tan famosa de "si et plouen gossos i gats ...... posa una botiga de mascotes"

No crec que hi hagi una sola frase que resumeixi millor la resiliència que exhibeix la vida en general davant els factors adversos. Encara més, els ambients adversos són un factor decisiu tant en l'evolució de les espècies com en el desenvolupament de les societats.

I no es tracta de res complicat, si tens problemes, recorda sempre que les oportunitats vénen amb disfressa de problemes. I a partir d'ací ve aquella màxima que repeteix molt en Gaspar Hernàndez de que si no te solució no es un problema, es dir que només cal trobar-la i posar-la en marxa.

Tot el que has de fer és buscar un altre punt de vista al que tens actualment, les llimones són àcides però si aconsegueixes una mica d'aigua i sucre, pots treure profit. I ja posats pots fer-te un mojito.

Fes servir el pensament creatiu, dóna-li volta a la situació, pensa com aprofitar el que t'està passant, i no et limitis a trobar una solució HI HA MILERS DE SOLUCIONS, troba 4 o 5 i veuràs que les coses no són tan dolentes després de tot.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

No tinc ganes de res !!

En el fons avui estic intentant fer un article, que podríem dir personal, però que serà molt difícil de plasmar tot allò que pretenc. I per la senzilla raó que avui no tinc ganes de ser graciós i ni tant sols irònic, i que he perdut aquesta facilitat de voltejar el llenguatge per convertir-ho en un trencagel.

Estem en un punt que tot mirant cap endavant me n'adono que no tinc ganes de formar part del futur, perquè aquest futur es un altre forma de il·lusió, i es que el passat en el fons va ser el futur d'aquest present que estem vivint. Present en el qual ens van abocar dos inconscients, però que ara els conscients mig estrafem la vida i les maneres.
Ja no tinc ganes de lluitar contra la meva desídia i la seva indolència, i he dubtat d'aquesta farsa amb lliçons de comparsa que ens tornen a portar al ben mig del corral. Un corral amb un ramat de xais sotmès al càlcul de les previsions sense informació, de l'ofec sense maneres i sobretot de l'angoixa dels rumors.

He de reconèixer que en tot aquest temps he apres que el camí s'ha de caminar i en arribat al final cal aturar-se a pensar. I que no hi ha res escrit, ni normes ni destí.
Però es que ja no tinc ganes de barrejar-me en l'aldarull de la gent que xerra sense saber i on les veus malbaratant la seva saliva parlen de tot menys del que vull sentir.
no tinc ganes de ser bou d'aquesta carreta que sobreviu en el pedregal, i m'impacienta només amb sobreviure
no tinc ganes de lluitar amb la meva consciència, no tinc ganes. Demà poder si.

dissabte, 25 de setembre del 2010

"La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen"

Un grup d'activistes "socials", com es defineix el col·lectiu, ha ocupat passades les set d'aquesta tarda la seu del banc Banesto del número 10 de la plaça Catalunya, al centre de la ciutat de Barcelona, han informat els Mossos d'Esquadra.

Segons expliquen els activistes en un comunicat, 12 escaladors han desplegat una pancarta de 150 metres quadrats a la façana de la seu bancària en què es pot llegir "La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen". A la pancarta hi ha un inodor en què es pot llegir "a la merda". Els activistes demanen una vaga general valenta per acabar amb "el repartiment injust de la riquesa".

L'ocupació es va planificar fa dies i s'ha portat a terme al final d'una manifestació no comunicada a la policia iniciada a les 17.00 hores a la plaça Universitat, i que ha passat pel carrer Pelai fins a acabar davant de la seu del banc.

L'acció està organitzada pel 'Moviment 25s', "un espai social que visualitza i denuncia l'explotació i precarietat dels sectors socials més vulnerables". El col·lectiu té intenció d'ocupar l'edifici durant com a mínim dos dies.


La portaveu del 25-S ha dit que la gent se sent "traïda" i per això han convocat aquests actes, per "expressar la seva oposició al sistema capitalista i al moviment sindical tradicional" i "denunciar l'explotació i la precarietat dels sectors socials més vulnerables" ja que "la vaga no servirà per a res".

dimarts, 21 de setembre del 2010

aniversari

Segons la Viquipèdia el terme aniversari s'utilitza per designar el dia en què hom commemora un fet o esdeveniment digne de record.

I en el fons els humans ens passem la vida buscant excuses per celebrar una aniversari que ens porti, encara que sigui des del record, a un temps passat que mai més tornarà.
Hi han països que celebren derrotes i fan d'aquest fet una festa nacional, n'hi ha d'altres que s'entesten a recordar un genocidi tot embolcallant-lo en la festa de la mare pàtria.

Hi ha cops que els aniversaris senzillament recorden moments dolços i feliços. Com podria ser un primer petó o el naixement d'un esser excepcional.
I any darrera any ens entestem en celebrar-ho encara que el gust del petó s'hagi tornat agre o aquell esser ja no tingui la màgia de les primeres passes. Però la data arriba sempre, torna a picar a la nostra porta tot recordant-nos un fet, una victòria que es va convertir en derrota o simplement l'inexorable pas del temps.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Que arribo tard !!

Un senyor que va en cotxe se n'adona que està perdut, maniobra i pregunta a algú al carrer:

- Disculpi!, em podria vostè ajudar? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on em trobo!

- És clar que sí -li respon- es troba vostè en un cotxe, a uns 500 m. del centre del poble, entre N 41º 22' 26" E 1º 9' 45"(*) . 
 (*): coordenades aproximades de Montblanc

- Vostè és enginyer, oi? - Diu el del cotxe -

- Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?

- Molt senzill, perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament correcte", però "pràcticament inútil": continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.

- Vostè és polític, oi? -Pregunta el del carrer. -

- En efecte -respon orgullós el del cotxe- com ho ha sabut?

- Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix, ha fet una promesa que no pot complir i espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva ...

dimarts, 24 d’agost del 2010

GNDPO abandona l'equip de govern

COMUNICAT DE GNDPO, 24 D’AGOST DE 2010

El 27 de maig de 2007 es van celebrar les darreres eleccions municipals. En elles, l’agrupació electoral Gent del Poble (GNDPO) va tornar a obtenir la confiança de la vila de Montblanc aconseguint un regidor, aritmèticament una aportació prou important per a la composició d’un govern estable per als propers anys. Després de les pertinents converses amb totes les forces polítiques que van aconseguir representació, vàrem arribar a un acord per a pactar amb FIC i Agrupament Catalanista de Montblanc.
Aquest pacte proposava un programa d’accions que invitaven a tothom que tenia ganes de fer canvis en la política i desitjava una participació ciutadana activa, on els projectes a dur a terme al nostre poble fossin decidits i argumentats per a tots els que hi vivim.
Teníem ganes i crèiem que podíem canviar l’estil de sempre, aportar idees, projectes i un estil participatiu al que la coherència en les nostres idees bàsiques – i els programes de govern de pràcticament tots els partits que es presentaren – es podrien dur a terme. L’acord assolit es fonamentava en la confiança, basat en un estil on tots els regidors de l’equip de govern intervinguessin a totes i cadascuna de les competències municipals i on tots els regidors fossin informats del que passa a la Casa de la Vila. S’invitava a tots els grups, fossin o no de l’equip de govern, a participar i, sobretot, a potenciar les relacions amb gran part del teixit social per a, per fi, poder realitzar l’esperat i promès canvi en l’estil cultural.
No fa tant, l’equip de govern ja va quedar en minoria degut al pas a l’oposició del regidor del FIC per discrepàncies i falta de confiança en l’alcalde (segons manifestacions públiques del mateix Sr. Molina).
D’altra banda, GNDPO sempre hem estat un fort defensor del pacte, acceptant i no posant entrebancs a projectes amb els que no estàvem conformes, per lleialtat al pacte.
Tot i aquesta lleialtat, ja fa mesos – més d’un any – que GNDPO i Agrupament Catalanista de Montblanc, mantenim converses i reunions per a intentar redreçar la línia d’acció segons la voluntat expressada al pacte. L’alcalde, tot i manifestar sempre la seva voluntat de complir l’acordat, en tot moment ha demanat temps i més temps, i així passen els mesos... i els anys. La tècnica de desgast aplicada pel nostre alcalde, la del qui dia passa any empeny, la de no deixar les coses clares ni tancades, l’especialitat d’aquest de fer avorrir les pròpies idees,...
El Sr. Andreu no ha estat capaç de complir, en cap moment, els terminis de temps que hem acordat per a iniciar projectes, adreçar l’estil polític, etc.

És per això que ara, GENT DEL POBLE, després d’haver deixat veure en més d’una ocasió la descoordinació de l’equip de govern i haver votat en algunes ocasions de manera diferent al que ho ha fet l’Agrupament Catalanista de Montblanc, DEIXA DE CONFIAR EN L’ALCALDE DE MONTBLANC i, a partir d’avui 24 d’agost de 2010, passa a formar part de l’oposició, deixant l’actual ajuntament amb 5 regidors a l’equip de govern i 8 a l’oposició.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Les cooperatives

Diuen que les cooperatives són empreses gestionades democràticament pels seus socis/es, per als quals l'adhesió voluntària a la cooperativa implica un compromís de participació activa.
Aquestes empreses han d'acomplir els principis cooperatius, proclamats per l'Aliança Cooperativa Internacional el 1995, són les pautes de gestió a través de les quals les cooperatives intenten dur els seus valors a la pràctica: adhesió lliure i oberta; gestió democràtica; participació econòmica dels socis; autonomia; educació, informació i formació; cooperació entre cooperatives i interès per la comunitat.

Els socis i les sòcies de les cooperatives participen activament en les decisions tècniques i productives que configuren la manera com es realitza el treball que cal dur a terme.
També prenen les decisions estratègiques de l'empresa, assumint conjuntament els riscos econòmics i socials que en comporta la titularitat. Aquesta participació requereix un alt nivell de motivació de les persones que en formen part.
Les cooperatives aporten un valor afegit al sistema econòmic: creen ocupació estable i de qualitat, i permeten als ciutadans tenir una influència directa en els assumptes del mercat que els afecten.
El cooperativisme es fonamenta en un conjunt de valors que són en essència universals: autoajuda, autoresponsabilitat, igualtat, equitat, solidaritat, honestedat, transparència i responsabilitat social.
I a tot això podríem afegir que una cooperativa de producció (també anomenada cooperativa de treball associat) és aquella associació d'obrers per constituir una empresa de la qual són treballadors i propietaris alhora.


Fins ací tot això es teoria i unes paraules que menys o menys quelcom pot arribar a entendre i a defensar. El que no t'explica ningú es que les cooperatives estan formades per persones molt diverses i de tarannàs molt diferents. Qui li dona forma a la cooperativa no es la teoria sinó la realitat de cada una de les persones. I es justament ací on rau la clau de volta de tota la cooperativa.
Si això no es te molt clar n'hi ha el perill que l'entitat o l'empresa s'ompli de gent que la cosa que més desconeix es justament el significat de la paraula cooperació. I es justament en aquest moment que es deixa la porta oberta al perill i a la destrucció.
Pot ser molt bufó tot i despertar-te un dia que has estat ballant en una festa de disfresses en la qual tots portaven una mascara que els permetia amagar la seva real fisonomia, i el més trist de tot es que te'n dus la sensació que ningú t'ha convidat al guirigall.
Una festa que a més de gent com tu n'hi ha aprenents d'executiu que perden els anells amb facilitat, noies que quan veuen trencada l'escala per la qual volien ascendir juguen amb el prozac, persones amb força que la perden en un nuvol de demagògia i discurs reiteratius plens de menyspreu, imitadors de Rockefeller que juguen a crear les comissions que el permetin jugar a deixeble d'en George Orwell tot superant 1984, teòrics cooperatius que només es preocupen del "que hay de lo mio" i comparen constantment les aportacions dels altres, gent que ha sigut arrossegada per l'impuls popular però buits de convenciment.
....

diumenge, 1 d’agost del 2010

"Perill, gerent depredador descontrolat. Evitin a qualsevol preu treballar per a ell "


Podríem dir que a la cooperativa on treballo, i on aboco gran part de les meves il•lusions, les coses van maldades. O com a mínim això es podria dir després de veure els números reals que han aflorat en acabar l’auditoria. I es que fa cosa d’uns mesos ens despertàrem tots d’un somni irreal i varem ser abduïts en un malson provocat bàsicament per les accions dels que eren fins aquell dia els capitans del vaixell.
La clau està en com han sabut sortejar la situació cada un dels patrons. El contramestre ha sabut el significat de les paraules humilitat i decència, i ha abandonat el vaixell amb honor. En canvi el que es creia el capità està aferrat a l’ancora i amenaça de marxar amb un boti considerable. Ja que ara a ell només li preocupa el seu futur i no el del vaixell.

Fa molts dies que li dono voltes i no puc treure l’entrellat. Si ets un perill conduint, et treuen el carnet. Si ets un maltractador, et posen una ordre d'allunyament. Si ets ludòpata, no et deixen entrar al casino. Però si ets un perill conduint empreses, un maltractador de les il•lusions dels socis - treballadors i un jugador temerari en els negocis, ni t’inhabiliten per tenir empreses, ni et prohibeixen acostar-te a menys de 500 metres d'un soci, i a sobre et segueixen obrint la porta del banc o donant la possibilitat de cobrar una indemnització.

Doncs res, ja que ningú ens protegeix, haurem de distribuir cartells perquè tothom estigui avisat i prengui les seves pròpies precaucions. Sota una foto del figura, a grans lletres: "Perill, gerent depredador descontrolat. Evitin a qualsevol preu treballar per a ell ". Més que res perquè, després de la cadena de pífies empresarials, el tipus no només no demostra penediment sinó que amenaça amb reincidir després de que la cooperativa li pagui una bona morterada.
Fa poc més d'un mes, i quan ja havia sortit tots els números a la llum, el gerent que s’autoanomenava “el guapo de la cooperativa” va començar a pregonar que tot ho havia fet per natros i que les solucions que s’estaven aplicant, ell ja les tenia en ment i que no teníem perquè preocupar-nos. No em direu que no es bo. Igualet que el maltractador que després de donar dues pantuflades et diu: "camina, xurri, no ploris, si com jo t'estimo no t’estimarà ningú".

Ja que sembla ser que serà molt difícil aturar-ho i que no n’hi ha castració química possible dels seus instints, jo per si de cas ja porto a la butxaca un esprai paralitzant, no sigui que qualsevol dia s'acosti en un carreró amb una oferta de treball o de captació de soci per una cooperativa nova.

diumenge, 4 de juliol del 2010

Quin es?

Fa cosa d'un mes, vaig fer una aturada a l'estació de bus de la ciutat de Bell Ville (Argentina), i en una petita botiga de records vaig ensopegar amb aquest cartell:
Em va xocar molt que entre figuretes i ampolles de fernet es pogués trobar una proclama tant bona, i més si partim de la base que la seva autoria li donen a la mare Teresa de Calcuta.
aquí us deixo l'escrit per a que el podeu deleitar:

quin es ...?
el dia més maco ? avui.
la cosa mas fàcil? Equivocar-se.
l'obstacle més gran? la por.
l'errada major? abandonar.
l'arrel de tots els mals? l'egoisme.
la distracció més maca? el treball.
la pitjor derrota? el desànim.
els millors professors? els nens.
la primera necessitat? comunicar.
Allò que fa més feliç? ser útils als altres.
el misteri mas gran? la mort.
el pitjor defecte? el mal humor.
la persona més perillosa? la mentida.
el sentiment més roí? el rancor.
el regal més maco? el perdó.
el més imprescindible? la llar.
la ruta més ràpida? el camí correcte.
la sensació més agradable? la pau interior.
el resguard mas eficaç? El somriure
el millor remei? l'optimisme.
la major satisfacció? el deure acomplert.
la força més potent del món? la fe.
les persones més necessàries? els pares.
la cosa més maca de totes? l'amor

dimarts, 18 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - Últim capitol

Les neurones dels dos joves ja feia masses hores que nedaven en un liquid altament etílic i les turbines pituïtàries funcionaven a tota màquina, com per preocupar-se si la cosa anava bé.
Van tornar a pujar a aquell
destartalat cotxe que tants quilòmetres havia fet per la pampa argentina, o com a mínim això deia el seu amo. I tal i com havien anunciat es van dedicar a fer voltes per una ciutat de Cordoba que tot just començava a despertar-se. Tan sols van fer una paradeta tècnica per agafar una mica més de queviures, i prosseguir aquest viatge de descoberta .
En Joan anava tenint moments de lucidesa en aquest viatge que semblava irreal o com a mínim a ell li semblava. Es va mirar a Iñaki que anava assegut a la seva vora - exactamente que estamos haciendo - fluixet com si li fes por ser sentit.
De sobte el cotxe va fer una frenada brusca i el cordovès es va girar als seus nous amics amb un somriure i els va deixar anar una nova proposta - podríamos parar a hacer unas fotos en el parque antes de ir a casa de flaco.
Tots els passatgers van baixar, a aquestes alçades ja estaven immersos en aquesta estúpides rera estupidesa, - mentres no passi d'aquestes tonteries - va dir Iñaki en un intent de xerrar en català.
Unes hores després ja estaven en un nou habitacle i continuant amb les converses sense sentit.
- Y tu en que laboras - preguntava el cordovès
- Pues soy maestro en una pequeña escuela de un barrio marginal.
A lucio, el jove cordovès, va semblar no agradar-li la resposta i amb un posar seriós va espetegar-li - eres un poco izquierdito - i va deixar a sobre la taula la navalla que portava a la butxaca.
- como que un poco - va respondre en Joan tot intentant donar un cop d'humor a la situació tensa que s'estava creant.
- Pues a los argentinos no nos gustan ni los liberales ni los marxistas - i es va posar a riure sense deixar clar si estava de broma o era la calma abans de la tempesta.
- Pues tranquilo que no soy ni una cosa ni otra, más bien una especie de anarcoindepe.
- Vamos mejorando el tema
- Ahora me dejas tranquilo - va respondre Joan tot agafant un got de Fernet i marxant cap on era l'Iñaki

Els dos viatgers, sols, en un extrem d'aquella habitació, xerraven de la situació
- vols dir que sortirem d'aquesta
- tampoco esta tan mal la situación
- home tu mateix, la casa esta tancada amb clau, la navalla aquella no agrada gaire i les converses no són molt encoratjadores.

- se ha acabado la bebida - va dir Iñaki tot girant-se cap el grupet de quatre argentins.
- Si me decís donde hay un kiosco yo me apunto a ir, va dir ràpid en Joan tot intentant ser convincent i simpàtic.
- Saliendo a la derecha a dos cuadras.
- Perfecto, pues voy - va dir Joan tot regalant un dels seus millors somriures i afegint un - me acompañas Iñaki-
- No tardeis que os tenemos una sorpresa preparada - va dir Lucio a forma de comiat

Sense saber encara com, els dos nois es trobaven fora de la casa i sols. No varen tornar més. Segurament tot va ser fruit de les substàncies preses aquella nit i tot formava part de la festa però qui era el valent o l'inconscient que tornava a comprovar-ho

divendres, 14 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 4t capitol

En Joan, tot i la gran boira mental, anava pensant si era previsor o prudent el que estava fent. Peró cada cop que ho intentava venia a les seves orelles aquella cançó d'en sabina que deia "pruébame dijo el veneno, ámame como odian los amantes." . I es que tenia gràcia la cosa, als seus quaranta i pocs anys en Joan estava traint els tres consells bàsics que donava als nens de l'escola: "No parleu amb desconeguts, no agafeu res que no sapigueu l'origen i sobretot no pugeu a un cotxe si no sabeu on va". Vint anys de mestre per oblidar en vint segons els seus propis consells.
En tot això el cotxe es va aturar en una benzinera per comprar una mica de beguda per les assedegades goles dels viatgers.
- chicos, tienes que comprar bebida - el xofer es va girar adreçant-se als dos estrangers -, y esta ronda mejor la pagan vos.

Els requerits es van tornar muts. Uns instants que es feien eterns i en què es podien sentir els batecs del cor d'en Joan i de l'Iñaki que seguien asseguts esperant que els caigués del cel una resposta.
Iñaki va mirar el seu company d'aventures. Li brillaven els ulls i li va somriure. Tenia una mirada que Joan ja li havia vist abans, aquella que infon confiança.
En Joan va fer el cor fort i va sortir del cotxe d'un bot. Es va posar una ma al pit, en senyal de bona fe,i va dir: - soy catalán pero no garrepa - i es va dirigir cap el super - y esta la pago yo.
Les primeres hores de la matinada les van passar rient a casa de l'únic cordovès del grup. Alleugerits perquè tot anava tranquil o com a mínim amb cap sobresalt. Peró de sobte, cap a les vuit del matí, s'acabaren totes les previsions i la festa va donar un gir de 180 graus.
- Que nos acompañan ha hacer una vuelta larga? - va dir el més gran del grup tot ficant-se una ma a la butxaca.

dijous, 13 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 3r capitol

Asseguts en una taula, al final del menjador, hi havien dos nois xilens tot encetant una ampolla de fernet.
- Siéntense a tomar con nosotros - va dir Benjamin un jove enginyer de Santiago.
- Si por favor que no quiero beber solo con este peloteado - va afegir entre rialles el seu gran amic Favio.
Després d'excusar-se amb un "hem de sopar" els tres nois va seguir el seu camí cap a les habitacions.
La nit la va precedir un sopar d'arròs amb pollastre a la Dorro, i la va seguir un parell d'ampolles de fernet. Aquesta beguda alcohòlica amarga elaborada a partir de diversos tipus d'herbes que són macerades en alcohol de raïm, filtrades i envellides en bótes de roure va aconseguir crear un grup heterogeni de vuit persones. Ja diuen que la beguda ajuda a xerrar, fer companys i a dir grans pensaments.
- Tendríamos que crear la 3a internacional etílica - va cridar en Benjamín que ja feia hores que explicava batalletes de la seva lluita contra Pinochet.
- Home posats jo soc més de la 4a internacional - va respondre-li en Joan, que ja no sabia en quin idioma xerrava.

Acabat el beure, van decidir acostar-se a un after que va recomanar l'única argentina que composava el grup. Dins era ple a vessar, i això que aquests locals son il·legals a Cordoba, i el grup es va anar diluint entre la munió de noctàmbuls autòctons.
De sobte l'Iñaki va agafar del braç a en Joan, que en aquest moments ja havien començat a construir els fonaments d'una amistat, i se'l va endur cap a un racó.
- Oye que he conseguido vitaminas pero les tenemos que acompañar a su casa.
I com a única resposta el moviment, en Joan va començar a caminar cap l'exterior del local.
Un cop fora van pujar a un cotxe on hi havien tres joves més i van partir a un destí incert.

dimarts, 11 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 2n capitol

Tots quatre nois es van dirigir cap a l'estació petita d'omnibus. Qualsevol diria que només feia unes hores que s'havien conegut, anaven xerrant força desusadament. En arribar en Joan va anar directament a comprar els quatre bitllets, semblava el cap del grup i això per una banda l'enorgullia i per l'altre banda l'atemoria, continuava amb el convenciment de que no estava fet per liderar cap grup.
Tot fent cua per pujar al bus van ser tristos protagonistes d'una situació de racisme peculiar, just quan el xofer els feia indicacions per passar davant de tot.
- Nosotras estábamos antes - va esclatar una dona de mitjana edat
- Pero es que ellos son europeos - va intentar justificar-se el xofer
- Y nosotras de Buenos aires - li va espetegar una dona cada cop més nerviosa
just en aquell moment en Joan murmurava a orelles d'Iñaki "no hay peor racismo que el auto excluyente". I com si algú acciones un boto l'Iñaki va saltar tot dient
- Nosotros no nos movemos, este es nuestro sitio de la cola.
- Las colas son iguales para todos - va afegir un sorprès Manel, que no havia sentit res de la conversa anterior.
L'únic que va fer una passa endavant va ser en John, que ja li estava bé aquest privilegi que li acabaven de donar. Peró al adonar-se que era només ell el que es novia es va aturar tot fent una cara de incredulitat i de no assabentar-se el que estava passant.

La visita a la casa-museu d'en Che va superar amb escreix les expectatives de tots quatre. Iñaki anava comprovant a cada sala que passava que aquell treball que va fer a l'institut havia sigut molt fidel amb la realitat, en Joan es va passar gran part de la visita a la sala dedicada al seu segon viatge per sud Amèrica, Manel anava descobrint un home que fins aquells moments només havia sigut un guerriller per ell, i John ho aprofitava per practicar el seu castellà i parlar dels seus tres anys de mili.
- Como que es que haceis tres años de mili? - va preguntar-li un astorat Iñaki
- Es un deber y ademas una necesidad para el país.
I aquesta senzilla pregunta va originar un debat sobre Israel i Gaza entre el sorprès John i els cada cop més encesos Iñaki i Joan. La controvèrsia es va aturar amb un sec "prou" pronunciat per en Manel. Rl que es cert es que la relació ja no va ser la mateixa i el jove israelita va decidir separar-se del grup just quan estaven arribant a l'alberg.

De fer al arribar-hi, els tres joves es van trobar amb un fet que va ser, en el fons, el desencadenant de tots els fets que va deparar-lis la nit.

dilluns, 10 de maig del 2010

Vols dir que sortirem d'aquesta? - 1r capitol

Us explicaré un conte que te un final feliç però que podria haver set un xic dramàtic, ho això es pensen els seus protagonistes.

Anaven un basc, un xilè i un Català pel carrer........ bé em sembla que haurem de començar diferent que això ja sembla el principi d'una acudit d'aquells que de sobta apareix en jaimito.

El conte comença de bon mati quan en Joan, un català de vacances a Argentina, estava planejant que faria durant aquell dia. Alternatives tenia unes quantes, ho això es pensava ell quan llegia la seva guia de viatges d'una empresa americana. De fet tenia clar sortir d'aquella ciutat, masses dies s'asfalt, masses dies de soroll, masses dies de massificacions. A la guia li parlava del museu d'en Che guevara i aquestes eren una de les alternatives que més li seduïen. Necessitava la sàvia opinió d'algú de la zona, algú que pogués donar alguna opinió lluny dels tòpics d'una guia feta per i per a estrangers.
- Esto del museo del che donde esta? - Va preguntar-li a la jove cordobesa que feia de recepcionista a l'hostel.
- es relindo i esta en un pueblo chiquito de aqui cerca.

Va rebuscar entre una carpeta repleta de papers i de propaganda fins trobar una especie de full volant amb la famosa foto d'en Korda i una petita explicació que deia: "El Museu mostra l'honorable tribut de la terra que el va veure créixer, a la seva memòria, a la seva vida digna i al seu exemple... l'exemple per a les noves generacions, que troben en aquesta, la seva casa, l'eco dels seus passos. Aquí es perpetua un sentit homenatge, al nen, al jove, a l'amic, a la figura universal: "el che".
Ell ja en tenia prou, ja ho tenia clar. Buscaria algun autobús que el portés aquella "chiquita" vila de 45000 habitants i intentaria fer una immersió en la història d'un dels revolucionaris més coneguts
A prop, amb cara espaperduda, hi havia en John, un israelita descendents de mexicans. Intentava no perdre detall de la conversa, primer perquè a pesar del seu origen havia d'estar molt atent per entendre el espanyol i a més justament l'itinerari era del seu agrat.
- me puedo apuntar con vos - va dir John amb un accent anglès molt marcat
- Ningun problema, de echo estava a punto de comentarle a Iñaki y Manel.
Iñaki era un noi jove que havia acabat la carrera de industrials feia uns mesos i havia decidit celebrar-ho tot fent un viatge de tres mesos per sud Amèrica, en Manel era un xic de Sabadell que ja feia molt de temps que viatjava per diferents parts del mon.D'aquesta forma tan fàcil i senzilla s'havien ajuntat quatre persones de indrets diferents, d'esperances diferents i inclús de formes diferents de veure la vida per descobrir durant un dia un lloc de l'argentina.

dijous, 6 de maig del 2010

De Rosario a Córdoba




Fa molts anys en una etílica nit montblanquina el tiet Kitor em va dir que era la persona més gafe que coneixia. Jo continuo pensant que va ser un xic exagerat però a voltes recordo aquestes paraules.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.

Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.

dimarts, 4 de maig del 2010

Una setmana en imatges !!!

Monument a la bandera. Molt maco però amb un rerefons integrista catòlic i nacionalista exclusivista que fa por.

En aquest edifici va néixer Ernesto che Guevara. El rosarino més internacional i cap placa o similar que el recordi, molt curiós.



Art en el carrer es art del i pel poble


Dos moments diferents, dues bandes diferents, però el mateix sentiment.



Tres fotos a la Rambla de Catalunya

Passejant en zona Canalla


aprop de zona leprosa

De bar en bar

de concert en concert