Les neurones dels dos joves ja feia masses hores que nedaven en un liquid altament etílic i les turbines pituïtàries funcionaven a tota màquina, com per preocupar-se si la cosa anava bé. Van tornar a pujar a aquell destartalat cotxe que tants quilòmetres havia fet per la pampa argentina, o com a mínim això deia el seu amo. I tal i com havien anunciat es van dedicar a fer voltes per una ciutat de Cordoba que tot just començava a despertar-se. Tan sols van fer una paradeta tècnica per agafar una mica més de queviures, i prosseguir aquest viatge de descoberta .
En Joan anava tenint moments de lucidesa en aquest viatge que semblava irreal o com a mínim a ell li semblava. Es va mirar a Iñaki que anava assegut a la seva vora - exactamente que estamos haciendo - fluixet com si li fes por ser sentit.
De sobte el cotxe va fer una frenada brusca i el cordovès es va girar als seus nous amics amb un somriure i els va deixar anar una nova proposta - podríamos parar a hacer unas fotos en el parque antes de ir a casa de flaco.
Tots els passatgers van baixar, a aquestes alçades ja estaven immersos en aquesta estúpides rera estupidesa, - mentres no passi d'aquestes tonteries - va dir Iñaki en un intent de xerrar en català.
Unes hores després ja estaven en un nou habitacle i continuant amb les converses sense sentit.
- Y tu en que laboras - preguntava el cordovès
- Pues soy maestro en una pequeña escuela de un barrio marginal.
A lucio, el jove cordovès, va semblar no agradar-li la resposta i amb un posar seriós va espetegar-li - eres un poco izquierdito - i va deixar a sobre la taula la navalla que portava a la butxaca.
- como que un poco - va respondre en Joan tot intentant donar un cop d'humor a la situació tensa que s'estava creant.
- Pues a los argentinos no nos gustan ni los liberales ni los marxistas - i es va posar a riure sense deixar clar si estava de broma o era la calma abans de la tempesta.
- Pues tranquilo que no soy ni una cosa ni otra, más bien una especie de anarcoindepe.
- Vamos mejorando el tema
- Ahora me dejas tranquilo - va respondre Joan tot agafant un got de Fernet i marxant cap on era l'Iñaki
Els dos viatgers, sols, en un extrem d'aquella habitació, xerraven de la situació
- vols dir que sortirem d'aquesta
- tampoco esta tan mal la situación
- home tu mateix, la casa esta tancada amb clau, la navalla aquella no agrada gaire i les converses no són molt encoratjadores.
- se ha acabado la bebida - va dir Iñaki tot girant-se cap el grupet de quatre argentins.
- Si me decís donde hay un kiosco yo me apunto a ir, va dir ràpid en Joan tot intentant ser convincent i simpàtic.
- Saliendo a la derecha a dos cuadras.
- Perfecto, pues voy - va dir Joan tot regalant un dels seus millors somriures i afegint un - me acompañas Iñaki-
- No tardeis que os tenemos una sorpresa preparada - va dir Lucio a forma de comiat
Sense saber encara com, els dos nois es trobaven fora de la casa i sols. No varen tornar més. Segurament tot va ser fruit de les substàncies preses aquella nit i tot formava part de la festa però qui era el valent o l'inconscient que tornava a comprovar-ho
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada