Bon any 2010 !!!

Aquest any no crec que pugui perdre aquells segons, després de les campanades, que via telèfon s'utilitzen per desitjar-vos a totes i tots un BON ANY 2010. I és per això que ho faig mitjançant el bloc i sobretot m'agradaria que tots aconseguiu les promeses i desitjos que fareu aquesta nit amb les campanades.
El 2010 que tot just està a punt de començar i que correspon amb els anys 5770-5771 del calendari hebreu, 5111-5112 del calendari hindú i 1430-1431 del calendari musulmà i sobretot, com sempre, l'any després de la batalla de Yavin.

Es moment que per un instant girem la mirada endarrere i fem balanç de les coses que hem fet o ens ha passat aquest any, però sobretot es moment d'omplir la llibreta dels desitjos per anar complint-los durant el 2010.

Si faig repas del meu any jo he aprés moltes coses:

* He aprés que quant deixes de regar una planta acaba morint. I després no torna a florir per molt que ho vulguis i encara que la planta tingués vora 14 anys.

* He aprés que les oportunitats no es perden mai... les que tu deixes escapar les aprofita un altre. I ho he aprés no fa gaire i de la pitjor forma.

* He aprés que les mentides, l'obsessió, i sobretot la manipulació poden arribar a enfonsar a una persona.

* He après que no puc escollir com em sento... però sempre hi puc fer alguna cosa.

* He après que si fas la feina com creus el reconeixement acaba venint de totes bandes

* He après que la felicitat no està en el destí sinó en el camí.

* I sobretot he après que viure no es el mateix que estar viu.

Ningú li va dir

Havia una vegada dos nens que patinaven sobre un llac gelat. Era una tarda nuvolosa i freda, però els nens jugaven sense preocupació. De sobte, el gel es va rebentar i un dels nens va caure a l'aigua, quedant atrapat. L'altre nen, veient que el seu amic s'ofegava sota el gel, va agafar una pedra i va començar a colpejar amb totes les seves forces fins que va assolir trencar la gelada capa, va agafar al seu amic i ho va salvar.
Quan van arribar els bombers i van veure el que havia succeït, es van preguntar com ho va fer, doncs el gel era molt gruixut.

- És impossible que ho hagi pogut trencar amb aquesta pedra i les seves mans tan petites-afirmaven.

En aquest instant va aparèixer un ancià i va dir:
- Jo sé com ho va fer.
- Com?
- No havia ningú al seu al voltant per a dir-li que no podia fer-ho.

Aquest conte ens il·lustra com les creences negatives són les que ens limiten, no la pròpia realitat.

Que has perdut?

Algú va veure a Nasrudin buscant alguna cosa en una plaça i li van preguntar que havia perdut

- La meva clau, va dir Nasrudin

Poc després un home li va preguntar si sabia aproximadament on li havia caigut

-Nasrudin li va contestar que li va caure a casa seva

Llavors, per què la cerques aquí?

- Perquè aquí hi ha més llum



Busquem la solució dels nostres problemes en un lloc on res es pot fer?

Una diferència vital

Una diferència vital

Li van preguntar certa vegada a Uwais el sufí:

-Què és el que la Gràcia t'ha donat?

I els va respondre:
-Quan em desperto pels matins, em sento com un home que no està segur de viure fins a la nit.

I li van tornar a preguntar:
-Però això, no ho saben tots els homes?

-Sí, ho saben; però no tots ho senten.

Un ou problemàtic

Mentre Mulla Nasrudin està passejant amb el seu fill, veuen un ou a terral.
El nen li pregunta:
- Papà, com entren els ocells en l'ou?
Mulla, sufocat, respon:
- Jo que m'he estat preguntant tota la meva vida com sortien els ocells de l'ou, véns tu ara i em planteges un problema més!

En general un es pregunta: "Com vaig a sortir dels meus problemes, de les meves limitacions, de les meves angoixes?"
Tal vegada la solució consisteixi en preguntar-se com s'ha entrat en ells

Tu decideixes que sembres

Qui planta arbres,

cull aliment.

Qui planta flors,
cull perfum.

Qui sembra blat,
cull pa.

Qui planta amor,
cull amistat.

Qui sembra alegria,
cull felicitat.

Qui planta vida,
cull miracles.
Tu decideixes que sembres
Qui sembra veritat,
cull confiança.

Qui sembra afecte,
cull gratitud.

No obstant això, hi ha qui prefereix sembrar tristesa i collir amargor. Plantar discòrdia i collir solitud. Sembrar vents i collir tempestats. Plantar ira i collir enemistats... Plantar injustícia i collir abandó.
Som sembradors conscients, repartim diàriament milions de llavors al nostre voltant. Què puguem escollir sempre les millors, perquè, al rebre la dádiva de la collita justa, tinguem sempre motius per a agrair...

El camell sense corda

Una caravana que anava pel desert es va detenir quan començava a caure la nit.
Un noi, encarregat de lligar als camells, es va dirigir al guia i li va dir:
- Senyor, tenim un problema. Cal lligar a vint camells i només tinc dinou cordes. Què faig?
- Bé -va dir el guia-, en realitat els camells no són molt lúcids. Ves on està el camell sense corda i feix com que ho lligues. Ell es creurà que ho estàs lligant i es quedarà quiet.
El noi així ho va fer.
Al matí següent, quan la caravana es va posar en marxa, tots els camells van avançar en fila. Tots menys un.
- Senyor, hi ha un camell que no segueix a la caravana.
- És el qual no vas lligar ahir perquè no tenies soga?
- Sí com ho sap?
- No importa. Ves i fes com que ho deslligues, deu creure que segueix lligat. I si ho segueix creient no caminarà.

Aquest conte il·lustra de quina forma els límits no els imposa la realitat, sinó les nostres pròpies creences. Som com el camell, lligats sense corda.

Urgència

urgència [1618; del b. ll. urgentia, íd.]

f 1 1 Qualitat d'urgent. En cas d'urgència, adreceu-vos a ell.

2 DR PROC Obligació de practicar ràpidament una diligència en un tràmit processal o administratiu.

3 declaració d'urgència DR CONST Declaració oficial de les lleis o disposicions que han d'ésser aprovades abans que cap altra, amb preferència.

4 procediment d'urgència DR CONST Procediment parlamentari excepcional amb vista a accelerar l'estudi i l'aprovació d'un projecte de llei.

2 MED 1 Nom donat genèricament a les malalties o traumatismes, generalment de caràcter greu, que requereixen l'aplicació immediata i ineludible d'un tractament adequat.

2 servei d'urgència (o urgències) Conjunt d'instal·lacions d'un hospital especialment concebudes per al tractament de les urgències.

3 servei d'urgència (o urgències) Servei de medicina domiciliària establerta públicament o privadament, especialment a les grans ciutats, per tal d'instaurar ràpidament un tractament mèdic o de remetre els malalts a un centre hospitalari adequat.

Tenir collons

	valent -a
	[s. XIV; del ll. valens, -ntis, participi pres. de valēre 'ser vigorós, potent; tenir valor']
	1 adj 1 m i f Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por. No és prou valent per a atrevir-s'hi. Els valents també cauen.
		2 p ext Una actitud valenta.
	2 [ anteposat al substantiu ] adj Gran. És un valent pocavergonya. He tingut un valent disgust.
	3 adj Que es val. L'avi encara va força valent.
	4 a la valenta adj i loc adv Amb gran voluntat i esforç. Prendre-s'ho a la valenta.
	5 de valent adj i loc adv Molt. Ploure de valent. Estudiar de valent

organitzar

organització [de organitzar]

f 1
1 Acció d'organitzar o d'organitzar-se;

2 l'efecte. Encarregar-se de l'organització d'uns jocs florals.

2
1 La cosa organitzada. Una organització política.

2 Manera d'ésser organitzada una cosa. La idea era bona, però l'organització fou desastrosa.

3 Conjunt de persones que pertanyen a un grup o a una associació organitzada.

Ecologista

ecologista [de ecologia]

1 adj Relatiu o pertanyent a l'ecologisme.

2 m i f Seguidor de l'ecologisme.

Desconfiat

desconfiat -ada [de desconfiar]

adj 1 Que té o manifesta desconfiança. Mirar amb ulls desconfiats.

2 Inclinat a la desconfiança. Sóc molt desconfiat.

des_con_fi_at.

Aglomeració

aglomeració [de aglomerar]

f 1 Acció d'aglomerar o d'aglomerar-se.

2 Massa o conjunt de les coses o les persones aglomerades.

3 ALIM 1 Part del procés d'instantització que permet d'aconseguir, mitjançant la humidificació controlada, que productes en pols que s'agrumollen en ésser addicionats a l'aigua o a la llet esdevinguin substàncies fàcilment dispersables.

2 impr Instantització.

4 GEOG HUM Conjunt d'habitacles compacte i de qualsevol dimensió.

5 TECNOL Acció de reunir pólvores o partícules de petites dimensions en masses més o menys compactes de més gran dimensió sense fer-les passar per l'estat líquid.

a_glo_me_ra_ci_ó.

Cabreig

cabreig [de cabrejar]

m 1 MAR Fet de cabrejar la mar.

2 vulg 1 Acció de cabrejar o de cabrejar-se;

Lladre

lladre [s. XIV; del ll. latro, -ōnis 'guàrdia de corps, mercenari; lladre, bandit', a partir del nominatiu, diferentment de lladró, que prové de l'acusatiu; un dels pocs mots que en cat. ant. conservaren doble forma, per al cas recte i el cas oblic]

1 m i f 1 Persona que roba. Un lladre de camí ral. És un lladre de gallines.

2 fig Que car! Aquest botiguer és un lladre.

3 com un lladre loc adv Expressió usada per a indicar que hom menja, treballa, corre, etc., molt, extraordinàriament. Sempre que va a dinar, s'atipa com un lladre.

4 el lladre es pensa que tots roben Refrany que vol dir que el qui té males intencions sol malpensar dels altres.

5 entre lladres no es perd res col·loq Frase humorística que es diu quan hom troba inesperadament allò que tothom havia cercat debades.

2 m pop Cremallot que es tomba i fa fondre irregularment un ciri, una espelma, etc.

3 m pop ELECTROT Dispositiu de connexió amb tres derivacions, que permet de connectar fins a tres clavilles en una mateixa presa de corrent.

4 m GRÀF Cos que, interposant-se entre el motlle tipogràfic i el paper, impedeix parcialment l'estampació.

5 m TÈXT Cilindre alimentador de la carda proveït de guarniment de dents de serra i que passa les fibres a la bóta.

Cagada

cagada [de cagar]

1 Acció de cagar o de cagar-se.

2 (vulg Errada), acció d'un èxit desgraciat, contrari al que hom esperava.

Privilegi

privilegi
[s. XIV; del ll. privilegium, íd., comp. de privus, -a, -um 'particular, propi' i lex, legis 'llei']
m 1 Avantatge exclusiu o excepcional, exempció d'una obligació, de què hom gaudeix per concessió d'un superior o per una circumstància pròpia.

Aclaparament

Avui començo en aquest bloc una especie de diccionari per imatges per aclarir certs conceptes. La intenció es penjar una foto cada dia amb una definició en imatges que doni idea de la real. He de reconèixer que la idea no es del tot meva i la he tret d'un d'aquells powerpoint que corren per la xarxa

I el dia que tot rebente no m'espereu a les Llars.......estaré segant cadenes.

Feia molt de temps que no penjava cap cançó en aquest bloc, i avui m'ha vingut molt de gust penjar aquesta.

Llauradors de la desil·lusió
jubilats i sense fer soroll
becàries de l'angoixa
cambrers de la misèria
opositant a l'eternitat

Funcionaris de la depressió
immigrats de la desesperació
alumnes del sistema
obrant al precipici
aturats en l'adversitat

Oficials de mil euros al mes
aprenents sense papers
prostitutes sense vida
músics en silenci
esclaves del patriarcat

I el dia que tot rebente
no m'espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes.

Mariners sense mar ni port
autònoms i amb l'aigua al coll
proletaris que no esmorzen
llogats a subcontracta
acomiadats del benestar

Repartidors de decepcions
preses de la repressió
collidors de bastonades
artistes sense públic
secretàries sense fumar.

I el dia que tot rebente
no m'espereu al tall,
no aniré a treballar,
estarem segant cadenes.

Fes-ho bé
i premedita-ho amb antelació,
adaptat a la norma
que aquest sistema imposa

Ei, jo que tinc?
ei, tu que tens?
La boca, la boca plena de dents.

Ell somriu
i balla tango amb la hipoteca avui,
adaptat a la norma
que aquest sistema imposa

Ei, jo que tinc?
ei, tu que tens?
la boca, la boca plena de dents.

Vindran les séquies plenes,
plouran idees, farem saó
i plouran pedres,
moltes pedres

Història de l'amor

Conten que un cop, fa molt temps, va existir una illa on habitaven tots els sentiments que pertoquen a les persones. Un dia, se'ls va anar avisant als habitants de la mateixa que la seva illa s'anava a enfonsar. Tots els sentiments es van apressar a sortir de la illa en els seus vaixells i es van preparar per a partir, però l'Amor es va quedar, volia quedar-se mes temps, una estona més amb la seva illa que tant havia volgut i estimat, abans que s'enfonsés.
Quan per fi, estava ja apunt d'ofegar-se, l'Amor va començar a demanar ajuda. En això que venia la Riquesa i l'Amor li va dir:
- Riquesa, duu-me amb tu.
- No puc, hi ha molt or i plata a la meva nau i no tinc espai per a tu.- va respondre la Riquesa.
Li va demanar ajuda a la Vanitat que també venia passant:
- Vanitat, sisplau, ajudeu-me.
- No et puc ajudar, estàs mullat i vas a arruïnar el meu perfecte iot. - Va contestar la Vanitat.
Llavors, l'Amor li va demanar ajuda a la Tristesa:
- Em deixes anar amb tu ?
- Carinyo, estic tan trist per separar-me de la meva illa que prefereixo anar sola. - Va respondre la Tristesa.
També va passar l'Alegria, però estava tan contenta i riallera que ni tan solament va escoltar a l'Amor cridar en la seva ajuda.
Desesperat, l'Amor va començar a plorar quan una veu la va cridar:
- Vine Amor, vine, jo et duc, vine amb mi. Era un vellet, però l'Amor estava tan feliç que se li va oblidar preguntar el seu nom i a l'arribar a terra ferma, es va trobar aquesta amb la Saviesa i li va preguntar pel nom d'aquest vellet.
La Saviesa va respondre de manera tranquil·la:
- És el Temps.
- El Temps?, I Per què solament el Temps m'ha volgut ajudar ? - Va preguntar l'Amor.
- Perquè solament el Temps és capaç d'ajudar i entendre a un gran Amor.

Vull tornar a ser un nen

Avui per casualitat he ensopegat amb aquest conte que m'ha emocionat i es per això que el vull compartir amb tots. I m'ha fet recordar aquella època que em creia capaç de tot, que els somnis era una forma de parlar de tot allò assolible i possible. Una època que podia anar-me a dormir sense preocupar-me de si havia remat correctament el dia o si el que m'acabaven d'explicar era veritat o mentida. Que la meva única preocupació era que em faltava un cromo per acabar la "cole" o que com a l'Obèlix a mi em feia molta por que em caigues el cel a sobre.


Per mitjà de la present presento la meva renúncia irrevocable a ser adult. He decidit acceptar la responsabilitat de tenir 6 anys novament.
* Vull anar a un frankfurt i pensar que és un restaurant 5 estrelles.
* Vull fer vaixells de paper en un estany i tirar pedres a l'aigua tot fent-la rebotar.
* Vull pensar que els dolços són millors que els diners, doncs es poden menjar.
* Vull tenir un recés i pintar amb aquarel·les.
* Vull sortir còmodament de casa meva sense preocupar-me com lluïes la meva roba.
* Vull tenir algú que m'arregli i em planxi la roba.
* Vull tornar a casa meva a un menjar casolà i que algú talli la meva carn.
* Vull prendre llargs banys i dormir 10 hores totes les nits.
* Vull abraçar als meus pares tots els dies i esbandir les meves llàgrimes en les seves espatlles.
* Vull tornar als temps on la vida era simple. Quan tot el que sabia eren colors, taules de sumar i contes de fades: i això no em molestava, perquè no sàvia que no sàvia i no em preocupava per no saber. Amb tot el que sàvia era feliç, perquè no sàvia les coses que preocupen i molesten.
* Vull pensar que el món és just. Que totes les persones són honestes i bones. Vull pensar que tot és possible....!

En algun lloc de la meva joventut vaig madurar, i vaig aprendre massa.
* Vaig aprendre d'armes nuclears, guerres, prejudici, fam i de nens abusats.
* Vaig aprendre sobre mentides, matrimonis infeliços, del sofriment, malaltia, dolor i la mort.
* Vaig aprendre d'un món en el qual saben com matar i ho fan.
* Què va passar amb el temps que pensava que tot el món viuria per a sempre, perquè no entenia el concepte de la mort, excepte quan vaig perdre a la meva mascota?
* Quan pensava que el pitjor que passava era que algú em tragués la meva pilota de jugar o m'escollís d'últim per a ser el seu company d'equip.
* Vull allunyar-me de les complexitats de la vida i emocionar-me novament amb les petites coses una vegada mes.
* Vull tornar als dies que la música era neta i sana.
* Recordo quan era innocent i pensava que tot el món era feliç perquè jo ho era.
* Caminaria de nou per la platja pensant solament en la sorra entre els dits dels meus peus, sense preocupar-me per l'erosió i la contaminació.
* Passaria les meves tardes pujant arbres i muntant en la meva bicicleta fins a arribar al parc, sense la preocupació que em segrestin.
* No em preocupava pel temps, els deutes o d'on anava a treure diners per a arreglar el cotxe.
* Solament pensava en el que anava a ésser quan fos gran, sense la preocupació d'assolir-lo o no.
* Vull viure simple novament. No vull que els meus dies siguin d'ordinadors que s'espatllen, de la muntanya de papers en el meu escriptori, de notícies depriments, ni de com sobreviure uns dies més al mes quan! ja no queda diners en el compte.
* No vull que els meus dies siguin de factures de metges o medicines.
* No vull que els meus dies siguin de xafarderies, malalties i pèrdua d'éssers benvolguts.
* Vull creure en el poder del somriure, de l'abraçada, de l'encaixada, de la paraula dolça, de la veritat, de la justícia, de la pau, els somnis, de la imaginació.
* Vull creure en la raça humana i vull tornar a dibuixar figures a la sorra........... Vull tornar als meus 6 anys!


Si tots penséssim i actuéssim una mica com nens moltes coses en el món podrien ser diferents.

Els sentiments i qualitats dels homes

Una vegada es van reunir tots els sentiments i qualitats dels homes.
L'AVORRIMENT badallava, com sempre, quan LA BOGERIA els va proposar:
- Anem a jugar a l'amagatall!.
LA INTRIGA va aixecar la cella, intrigada, mentre LA CURIOSITAT, sense poder contenir-se, preguntava: A l'amagatall? I com és això?
- És un joc - va explicar LA BOGERIA-. Jo em tapo la cara i començo a contar, des d'un fins a un milió. Vosaltres us amagueu, i quan jo hagi acabat de contar, el primer de vosaltres que trobi ocuparà el meu lloc per a continuar el joc.
L'ENTUSIASME va ballar, secundat per L'EUFÒRIA.
L'ALEGRIA va donar tants salts que va acabar per convèncer al DUBTE, i fins i tot a L'APATIA, a qui mai li interessava gens. Però no tots van voler participar. LA VERITAT va preferir no amagar-se. Para què?, si al final sempre la trobaven.
LA SUPÈRBIA va opinar que era un joc molt ximple (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat seva).
LA COVARDIA va preferir no arriscar-se. - Un, dos, tres... -va començar a contar LA BOGERIA- La primera en amagar-se va ser LA MANDRA que, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. LA FE va pujar al cel. L'ENVEJA es va amagar després de l'ombra DEL TRIOMF, que amb el seu propi esforç havia assolit pujar a la copa de l'arbre més alt.
LA GENEROSITAT gairebé no arribava a a amagar-se; cada lloc que trobava li semblava meravellós per a algun dels seus amics. Que si un llac cristal·lí? Ideal per a LA BELLESA, pensava. Que si el forat d'un arbre? Perfecte per a LA TIMIDESA. Que si el vol de la papallona? El millor per a LA VOLUPTUOSITAT. Que si una ràfega de vent? Magnífic per a LA LLIBERTAT. Així va acabar per ocultar-se en un raig de sol.
L'EGOISME, en canvi, va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode... però només per a ell. LA MENTIDA es va amagar en el fons dels oceans (mentida, en realitat es va amagar darrere de l'arc de Sant Martí).
LA PASSIÓ i EL DESIG es van anar junts al centre dels volcans. L'OBLIT... se'm va oblidar on es va amagar... però això no és l'important. Quan LA BOGERIA contava 999.999, L'AMOR encara no havia trobat lloc per a amagar-se, doncs tot es trobava ocupat... fins que va veure un roser. Entendrit, va decidir amagar-se entre les seves roses.
- Un milió! - va cridar LA BOGERIA- i va començar a buscar.
La primera a aparèixer va ser LA MANDRA, a solo tres passos de la pedra més propera. Després va escoltar a LA FE, en el cel, discutint amb Déu sobre teologia.
A LA PASSIÓ i EL DESIG els va sentir en el vibrar dels volcans. Al moment menys pensat va trobar a L'ENVEJA, i així va poder deduir on estava EL TRIOMF.
A L'EGOISME no va tenir ni que buscar-lo, el solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat ser un niu de vespes. De tant caminar, LA BOGERIA va sentir sed; a l'acostar-se al llac va descobrir a LA BELLESA.
Amb EL DUBTE va resultar més fàcil encara: el va trobar assegut sobre una tanca, sense decidir encara en quin costat amagar-se. Així va anar trobant a tots,.
AL TALENT entre l'herba fresca; a L'ANGOIXA en una fosca cova; a LA MENTIDA darrere de l'arc de Sant Martí (mentida, estava en el fons de l'oceà) i fins a L'OBLIT... que ja se li havia oblidat que estava jugant a l'amagatall.
Però L'AMOR no apareixia per cap lloc. LA BOGERIA va buscar desesperada, darrere de cada arbre baix, en el fons de les llacunes, sota les pedres, en el cim de les muntanyes. Es va tornar boja buscant. Quan estava per donar-se per vençuda, va veure un roser. Somrient, va prendre una forqueta i va començar a moure les branques. De sobte es va escoltar un dolorós crit. Les espines havien ferit en els ulls A L'AMOR!
LA BOGERIA no sabia que fer per a disculpar-se. Va plorar, va pregar, va implorar, va demanar perdó, i fins a va prometre ser el seu guia.
Des de llavors, des que per primer cop es va jugar a l'amagatall, L'AMOR és cec, i... LA BOGERIA sempre l'acompanya.

El Camperol i la princesa

El Camperol i la princesa
Hi havia una vegada un camperol orellut i lleig
que s'havia enamorat (com no?)
d'una princesa bella i morena....
Un dia, la princesa - vagi vostè a saber per què -
va fer un petó al lleig i orellut camperol....
i, màgicament, aquest es va transformar
en un esvelt i bell príncep.
(Almenys, així ho veia ella....)
(Almenys. així se sentia ell....)

Galetetes

A una estació de trens arriba una tarda, una senyora molt elegant. A la finestreta li informen que el tren va amb retardat i que trigarà aproximadament una hora en arribar a l'estació. Una mica fastiguejada, la senyora va al lloc de diaris i compra una revista, després passa al quiosc i compra un paquet de galetetes i una llauna de gasosa.
Preparada per a la forçosa espera, s'asseu en un dels llargs bancs de l'andana. Mentre fulleja la revista, un jove s'asseu al seu costat i comença a llegir un diari. Imprevistament la senyora veu, de casualitat, com el noi, sense dir una paraula, estira la mà, agarra el paquet de galetes, ho obre i després de treure una comença a menjar-se-la despreocupadament.
La dona està indignada. No està disposada a ser grollera, però tampoc a fer com si res ha passat; així que, amb gest despectiu, pren el paquet i treu una galeteta que exhibeix enfront del jove i se la menja mirant-lo fixament.
Per tota resposta, el jove somriu... i pren altra galeteta. La senyora gemega una mica, pren una nova galeteta i, amb ostensibles senyals de fastigueig, se la menja sostenint altra cop la mirada en el noi.
El diàleg de mirades i somriures continua entre galeta i galeta. La senyora cada cop més irritada, el noi cada cop més divertit. Finalment, la senyora s'adóna que en el paquet queda només l'última galeta. "No podrà ser tan barrut", pensa, i es queda com congelada mirant alternativament al jove i a les galetetes. Amb calma, el noi allarga la mà, pren l'última galeta i, amb molta suavitat, la parteix exactament per la meitat. Amb el seu somriure més amorós li oferix mitjana a la senyora.
- Gràcies! - diu la dona prenent la mitja galeteta. - De res - contesta el jove somrient angelical mentre menja la seva meitat.
El tren arriba. Furiosa, la senyora s'aixeca amb les seves coses i puja al tren. A l'arrencar, des del vagó veu al noi encara assegut en el banc de l'andana i pensa: " Insolent". Sent la boca resseca d'ira. Obre la cartera per a treure la llauna de gasosa i se sorprèn al trobar, tancat, el seu paquet de galetetes... Intacte!!!
Jorge Bucay

Històries per reflexionar X

Una Història Per a Nens Adults

Jo era encara un nen petit. Entre les moltes coses que m'enlluernaven estava el vell telèfon, que en l'època era una antiga caixa de fusta penjada en la paret, amb l'auricular suspès al seu costat.
El que més m'intrigava era que en el seu interior vivia un petit geni, molt intel·ligent i amable que sàvia totes les coses: l'hora, el temps que faria l'endemà, l'horari dels trens, els telèfons dels amics dels meus pares, i la seva amabilitat per a contestar a tot el que els meus pares preguntaven.
Desitjava molt conèixer el nom d'aquest petit mag així que em vaig posar a escoltar tot el que la meva mare li deia, fins que vaig descobrir que ella l'anomenava: "Informisisplau ".
Les coses màgiques sempre tenen noms llargs, com "abracadabra". El meu primer contacte amb "Informisisplau " es va produir un dia que mai oblidaré, quan la meva mare visitava una veïna i em va deixar només per uns minuts. Jo vaig aprofitar per a baixar al soterrani, on el meu pare tenia el seu taller casolà. Em vaig posar a colpejar amb el martell fins que em vaig donar tal cop en un dit que es va inflar fins a semblar una botifarra. No guanyava gens amb cridar com un boig, doncs a la casa no havia ningú per a escoltar-me.
Però llavors... que meravella!!! ...em vaig recordar del geni "Informisisplau ". Vaig pujar tan ràpid com vaig poder, vaig despenjar el telèfon i li vaig parlar a "Informisisplau ". En efecte, ell estava allí. I a més tenia una suau veu de dona. Tal vegada en comptes d'un geni era una genia.
Quan em va respondre, ja que havia algú per a escoltar-me em vaig posar a plorar amb totes les ganes, i com vaig poder li vaig explicar el que em passava...."Informisisplau" em va preguntar "Pots arribar al congelador i agafar.
Li vaig dir "sí, puc". Em va explicar que els afluixés sota el doll d'aigua, que tragués un i m'ho posés sobre el dit. Això em va fer molt bé i vaig pensar que tal vegada "Informisisplau " havia fet una mica de màgia per a ajudar-me. Des de llavors jo cridava en secret a "Informisisplau " per consultar-la per tot: "Com es lletreja i s'escriu: "fixar?". "Com es calcula l'àrea d'un quadrat? "Quin és la capital de Catalunya?"
Ràpidament "Informisisplau " em contestava, amb una paciència extraordinària i m'ho repetia si era necessari. Però crec que la seva ajuda més gran va ser el dia que el meu estimat canari va aparèixer mort a la seva gàbia. Això em va doldre molt més que el cop de martell en el dit. Vaig cridar a "Informisisplau " i li vaig explicar la meva profunda tristesa. Pot vostè explicar-me, -li vaig preguntar- com és possible que un pobre ocell que es passa el dia cantant per a alegrar-nos a tots, acabi un dia caigut en el terra de la seva gàbia? Va pensar un moment, i després em va dir:"Saps que hi ha altres mons on anar a cantar?".
Aquelles paraules em van consolar perquè vaig imaginar l'ocell feliç, cantant en un món tal vegada més bufó que el nostre.
Cert dia, em va preguntar el meu nom, jo li vaig dir "Peter", ella em va respondre "pots anomenar-me Sally". Algunes setmanes més tard, el meu pare va ser traslladat per motius de treball i ens vam mudar bastant lluny del poble. A la nova ciutat, quan cridava a "Informisisplau ", em contestava algú que no era Sally i no la coneixien, vaig tenir una gran pena..
Després vaig créixer, em van ensenyar com funcionen els telèfons i vaig aprendre que els genis no existien. Llavors vaig tenir més desitjos de conèixer a aquesta segona mare que era Sally.
Un dia, sent ja un jove empleat vaig haver de fer un viatge amb avió prop del meu antic poble natal. Tenia mitja hora entre dos avions. Així que vaig anar fins a un telèfon públic i vaig demanar per Sally. Quan ella em va atendre, li vaig dir:Sally, podries ajudar-me.... com es lletreja "fixar" ?. Va pensar un instant i em va respondre: "Com està aquest dit colpejat? " I llavors els dos varem esclatar en una riallada simultània. Li vaig explicar de la meva nova vida, de la meva ocupació i li vaig agrair tot el que havia fet per la meva sent nen. Li vaig dir tot el que ella havia significat en la meva vida. Però llavors va ser ella la que em va dir: Sóc jo la qual et deu molt...No pots imaginar-ho, sempre vaig somiar amb tenir un fill, però no el vaig tenir i tu vas omplir aquest buit.
Quan ens vam acomiadar vaig prometre trucar-la, doncs segurament hauria de fer un viatge similar algunes setmanes més tard i podria anar a conèixer-la. Va passar un temps i el nou viatge es va produir. Entre el canvi d'avions vaig trucar a la central telefònica."Sally, per favor". "És vostè un parent de Sally?" -va contestar una veu- "No, però som vells amics, digui-li que és Peter". "Senyor, - em va respondre la telefonista- lamento tant donar-li aquesta notícia, però Sally va morir fa 15 dies. Últimament estava molt malalta i treballava solament mitja jornada, fins que la vam perdre. Tots la vam estranyar tant!...
Però, esperi una mica, vostè em va dir que es diu Peter? - Si, senyora, Peter.- Ah!, Sally em va deixar abans d'abandonar la feina una noteta per a vostè. Esperi, aquí aquesta, ella em va dir que vostè comprendria, la nota diu:
"Peter, hi ha altres mons on anar a cantar". Vostè pot comprendre?" - Si senyora, - vaig poder tot just articular- comprenc... moltes, moltes gràcies i adéu.
Faltaven uns minuts per a la partida de l'avió. De tornada cap a la porta d'embarcament em vaig adonar que tenia els ulls humits.Així... com crec, et sents en aquest moment, després de llegir aquesta història...M'agradaria que correguessis a abraçar a algú i li diguessis sense perdre temps el molt que l'estimes...Veus...? Això que sents és un sentiment pur!I no és màgia, sinó que neix de tú..!
Tens moltes coses maques dins de la teva ànima i del teu cor...No les amaguis! No les tapis!!!No hi ha gens més bufó que poder dir-li a algú un "t'estimo"

Històries per reflexionar IX

El jardí del rei
Un rei va anar fins al seu jardí i va descobrir que els seus arbres, arbustos i flors s'estaven morint.
El Roure li va dir que es moria perquè no podia ser tan alt com el Pi. Tornant-se al Pi, el va trobar caigut perquè no podia donar raïms com la Vinya. I la Vinya es moria perquè no podia florir com la Rosa. La Rosa plorava per no ser forta i sòlida com el Roure.
Llavors va trobar una planta, un Clavell florint i més fresc que mai. El rei li va preguntar: Com és que creixes tan saludable enmig d'aquest jardí mort i ombrívol?
La flor va contestar: No ho sé. Potser sigui perquè sempre vaig suposar que quan em vas plantar, volies clavells. Si haguessis volgut un Roure, ho hauries plantat.
En aquell moment em vaig dir: "Intentaré ser Clavell de la millor manera que pugui" i tens aquí el més maco i bell clavell del teu jardí.

Només podrem florir el dia que acceptem que som el que som, que som únics i que ningú pot fer el que nosaltres vam venir a fer.

Podem triar avui, estar feliços amb el que som, amb el que tenim; o viure amargats pel que no tenim o no podem ser.

Històries per reflexionar VIII

LA METXA
Un home va escoltar una nit que algú caminava per casa seva. Es va aixecar i, per a tenir llum, va intentar treure espurnes del pedrenyal per a encendre el seu encenedor.
Però el lladre causant del soroll, va venir a col·locar-se davant d'ell i, cada vegada que una espurna tocava la metxa, l'apagava discretament amb el dit. I l'home, creient que la metxa estava mullada, no va assolir veure al lladre.
També en el teu cor hi ha algú que apaga el foc, però tu no ho veus

Històries per reflexionar VII

El mestre explicava sempre una paràbola al finalitzar cada classe, però els alumnes no sempre entenien el sentit de la mateixa...

-Mestre - Li va dir un d'ells una tarda-. Tu ens expliques els contes però no ens expliques el seu significat...

-Demano perdó per això -es va disculpar el mestre-. Permet-me que en senyal de reparació et convidi a un ric préssec.

-Gràcies, mestre -va respondre afalagat el deixeble.
-Voldria, per a complimentar-te, pelar el teu préssec jo mateix. M'ho permets?
-Sí, moltes gràcies -va dir l'alumne.
-T'agradaria que, ja que tinc en la meva mà el ganivet, t'ho talli en trossos perquè sigui més fàcil menjar-lo?
-M'encantaria... Però no voldria abusar de la teva generositat, mestre...
-No és un abús si jo t'ho ofereixo. Només desitjo complaure't... Permet-me també que ho mastegui abans de donar-te'l...
-No, mestre. No m'agradaria que fessis això! -es va queixar sorprès el deixeble.

El mestre va fer una pausa. -Si jo us expliqués el sentit de cada conte, seria com donar-vos a menjar una fruita mastegada.
(Jorge Bucay)

MARAVILLAS EN EL NOU DISC DE "BERRI TXARRAK"

Aquí us porto el videoclip del nou disc del grup de rock basc Berri Txarrak!!
En aquest disc i entre altres temes es troba el titulat "Maravillas" i explica la història d'aquesta joveneta de Larraga (Nafarroa) violada i assassinada pels feixistes a l'agost de 1936 amb tot just catorze anys d'edat.
El pare de Maravillas, Vicente Lamberto, era militant de la Unió General de Treballadors durant la Segona República. A l'inici de la Guerra Civil, en el mes d'agost la Guàrdia Civil va anar a detenir-lo. Maravillas, de 14 anys, dormia en la mateixa habitació que la seva germana Pilar, de 10. Els membres de la Guàrdia Civil anaven acompanyats per dues persones més, una membre de la Falange i l'altra requeté carlista. Segons recordava la seva germana Pilar, i quan els van dir que el duien a interrogar-li a l'ajuntament, Maravillas va demanar acompanyar-lo, al que aquests van accedir. A l'Ajuntament el pare va ser tancat a la presó i a la nena la van pujar a les dependències superiors on va ser violada. Posteriorment ambdós van ser assassinats.

Avui són la veu, els acords i la lletra d'aquesta cançó de Berri Txarrak els que guarden i proclamen la memòria, els que reclamen justícia per a aquesta víctima del franquisme i per a totes les demés, els quals denuncien la impunitat de tots aquests crims després de més de setanta anys...

BERRI TXARRAK / Maravillas (Euskera) :

Ostikoz bota digute atea
Zein dira deitu gabe datozenak?
Zer nahi dute aita, zuzenean zuri begira
zein dira ohiuka mintzo direnak?

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan gertatuak

Ikara, bortxaren bigarren izena
zein dira deitu gabe datozenak?

gogoan dut orain aspaldiko aholkua
ez fida herraren mirabe denaz

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batian zuhaitz zaharren azaletan
Arga-ren zilar uretan
iluntzetan

ostikoz bota digute atea
zein dira deitu gabe datozenak?
agur ahizpak eta senitarteko guztiak
agur lagunak ta jolasten ginen tokiak
Oh adio oh ene Larraga Maitea

ta norbaitek oroituko ditu etorkizunean
ahanzturaren zingira hontan ito dituztenak
abesti berriren batean
zuhaitz zaharren azaletan
Herriberako izarretan
Nafarroan
Nafarroan
Nafarroan


BERRI TXARRAK / Maravillas (Traducció al Català) :
Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els que vénen sense cridar?
Què volen aita, mirant-te a tu fixament?
Qui són els quals parlen cridant?

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna.

Por, el segon nom de la violència.
Qui són els quals vénen sense cridar?

Recordo ara, aquell consell,
no et fies d'aquell que estigui criat en el rancor.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en la platejada aigua de l'Arga,
en els vespres.

Ens han tirat la porta d'una puntada
Qui són els quals vénen sense cridar?
Adéu germanes, adéu a tots els meus familiars,
adéu el lloc en el que jugava,
adéu a la meva benvolguda Larraga.

Algú recordarà en el futur,
els oblidats fets que han quedat en aquesta llacuna
en alguna nova cançó,
en les pells dels vells arbres,
en els estels de la Ribera,
a Nafarroa.

Manifestació 350 anys

El 7 de novembre del 1659 es va firmar el Tractat dels Pirineus, entre les monarquies francesa i espanyola, pel qual s'imposava a Catalunya una greu divisió i fractura territorial traduïda en la cessió dels comtats catalans del Rosselló (Conflent, Capcir i Vallespir) i la meitat de la Cerdanya a França com a resposta per l'aixecament català de 1640. Un pacte que violava les lleis i constitucions catalanes que havia jurat respectar el monarca espanyol Felip IV. La Catalunya Nord, malgrat els intents d'assimilació francesa, ha mantingut sempre un sentiment de catalanitat que li ha permès de sobreviure. Avui en dia, encara queda prou gent per promoure la llengua i la cultura catalana, per demostrar que el futur d?aquesta part del país es troba en la unitat amb la resta de territoris catalans.

La denúncia del Tractat dels Pirineus i la defensa de la unitat dels catalans a banda i banda de l'Albera, mou a vàries entitats independentistes a adherir-se a la convocatòria feta per la 'Comissió 350 anys' de Catalunya Nord. Aquestes han fet pinya i donen suport a la participació el 7 de novembre.
Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus que suposà l'amputació per a Catalunya de les seves comarques del Nord, que restaren des de llavors privades de les seves institucions i llibertats i foren annexionades al Reialme francès.


Dissabte 7 de novembre

Perpinyà

Programa d’actes del dia 7 de novembre:

* 10h Trobada d'entitats (estands a Plaça de Catalunya)
* 13h Dinar
* 14h Animacions infantils
* 16h Manifestació "Commemorem els 350 anys"
* 18h Parlaments al Castellet
* 20h Marxa de torxes (del Castellet a la casa Musical)
* 21h Concerts (Casa Musical)

Històries per reflexionar VI

Les Cicatrius dels claus

Aquesta és la història d'un noi que tenia molt mal caràcter. El seu pare li va donar una borsa de claus i li va dir que cada vegada que perdés la paciència, hauria de clavar un clau darrere de la porta.

El primer dia, el noi va clavar 37 claus darrere de la porta. Les setmanes que van seguir, a mesura que aprenia a controlar el seu geni, clavava cada vegada menys claus darrere de la porta. Va descobrir que era més fàcil controlar el seu geni que clavar claus darrere de la porta.

Va arribar el dia que va poder controlar el seu caràcter durant tot el dia. Després d'informar al seu pare, aquest li va suggerir que retirés un clau cada dia que assolís controlar el seu caràcter.

Els dies van passar i el jove va poder finalment anunciar al seu pare que no quedaven més claus per a retirar de la porta.

El seu pare el va prendre de la mà i el va dur fins a la porta. Li va dir:

- Has treballat dur, fill meu, però mira tots aquests clots a la porta. Mai més serà la mateixa. Cada vegada que tu perds la paciència, deixes cicatrius exactament com les que aquí veus.

Tu pots insultar a algú i retirar el que s'ha dit, però de la manera com l'hi diguis ho devastarà, i la cicatriu perdurarà per a sempre. Una ofensa verbal és tan nociva com una ofensa física.

AVUI, MARXA DE TORXES!

Avui dia deu, dijous, en moltes localitats arreu del país s'organitza la tradicional baixada de torxes. Una delegació de Gent del Poble (GNDPO) hi serà a Berga, però alhora es fa una crida a sortir al carrer de qualsevol de les poblacions (Vilafranca del Penedès, Cellera de Ter, Artesa de Segre, Barcelona, Berga, Bigues i Riells, Blanes, Calders, Castellbisbal, Esplugues de Llobregat, Hostalric, Manresa, Molins de Rei, Mollerussa, Montcada i Reixac, Olesa de Montserrat, Reus, La Roca del Vallès, Terrassa, Tordera, Torredembarra, Vilada...) a protestar pels darrers atacs contra les iniciatives per l'autodeterminació del nostre poble. El cas d'Arenys de Munt ha fet vessar el got. El representant de la fiscalia era un antic candidat de la Falange. Han prohibit la consulta i han enviat la Falange a manifestar-se. El món al revés. Avui, tothom al carrer.

Manifest:

El poble català viu un moment de la seva història en què ha de decidir definitivament quin vol que sigui el seu futur nacional. Després de 300 anys de submissió a l’Espanya única, de repressió i “derecho de conquista”, es fa evident que ha arribat el temps de la llibertat a la qual tot poble té dret. La mentida d’una transició que ens esquarterà nacionalment en autonomies només fou la primera de les burles que una Espanya fatxenda practica amb constància: espoli fiscal, menyspreu institucional, incompliments sistemàtics i un llarg etcètera. Tot plegat no fa sinó refermar-nos en la nostra voluntat de persistir, com a poble, en la lluita per la nostra independència, conscients que només comptant amb un estat propi serem capaços de fer front als reptes econòmics, culturals i socials que aquest inici de segle ens han dut.

Tanmateix, contemplem amb estupor com els nostres representants polítics sovint paren més atenció a les seves estratègies partidistes, a la gestió de la seva minsa parcel•la de poder, que no pas a treballar per avançar democràticament cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. Presoners a la teranyina d’un poder subsidiari, han deixat d’escoltar un poble que s’escarrassa per fer sentir la seva veu, una veu que crida llibertat.
És per això que es fa necessari sortir al carrer, encara, i exigir de nou accions decidides que ens permetin recobrar les nostres llibertats nacionals. I és precisament per això, que aquest 10 de setembre tornarem a caminar pels carrers de les nostres viles, torxa en mà, per reclamar:

* UNITAT D’ACCIÓ de totes les forces polítiques i la societat civil en un únic objectiu, la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que desemboqui en la constitució d’un estat català independent. Un sol objectiu per una única nació.
* DIGNITAT NACIONAL. Conscients del moment històric, totes les forces polítiques nacionals cal que es presentin a les properes eleccions amb la clara i inequívoca proposta, als seus programes electorals, de convocar unilateralment al poble català per a què es pronunciï per la independència.
* UNA SOLA NACIÓ. La nació catalana no serà lliure del tot fins que no torni a ser completa. Tot i acceptant els ritmes dispars que els diferents territoris de la nostra nació viuen en el seu procés d’alliberament, el poble català ha de deixar ben palès que no renuncia a la seva integritat territorial i que aspira a la construcció dels Països Catalans com a entitat nacional reunificada.

Només si som capaços de sortir de nou al carrer sota l’única bandera de la llibertat nacional, aconseguirem la majoria social suficient per a tornar a ser artífexs dels nostres propis designis. Ja ens ho advertia l’Estellés: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen. Baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu.”

Ja no podem recular, som on els camins es separen i ens cal decidir. Ara més que mai ens cal prendre la torxa i tornar a caminar.

estadístiques buides

Avui he llegit un article del Koldo Campos Sagaseta que m'ha fet pensar molt en la realitat basca i si m'apureu en la catalana també. Resulta que ahir en un programa de ETB-2, anomenat Pásalo, el seu conductor va revelar una interessant estadística. No va especificar la font en la qual es basava ni va aportar documentació alguna sobre la seva fidelitat, però cap d'aquestes coses va impedir que la difongués: “En el País Vasco, cada cinco minutos, una persona es llamada facha”.
La primera impressió es de pensar a qui l'interessa aquesta estadística ?, però més tard m'ha fet pensar més en la intencionalitat d'aquesta dada buida de contingut. Obviament ningú ha treballat cap enquesta, ni ningú del programa a caminat pels carrers d'Euskal Herria intentant escoltar els comentaris de la gent. L'única intenció del presentador, que per cert es diu Iñaki Lopez, (de que deu sonar-me aquest nom), es intentar crear opinió tot inventant-se unes dades.

Doncs posats a fer, de la mateixa forma que a fet Koldo en el seu article, i per aportar altres dades estadístiques per si Iñaki López les ignora i dels que també em reservaré les fonts, em veig en l'obligació de confirmar que, curiosament, al País Basc, cada quatre minuts un fatxa és anomenat demòcrata, i cada tres minuts un torturador és anomenat funcionari de presons, i cada dos minuts un pocavergonya és anomenat jutge, i cada minut un delinqüent és anomenat empresari, i constantment un impostor és anomenat lehendakari.
I no són aquestes les úniques estadístiques que tinc per compartir amb tothom, perquè a Euskal Herria , cada quatre minuts, un frau és anomenat procés electoral, i cada tres minuts una pantomima és anomenada estat de dret, i cada dos minuts una mascarada és anomenada sistema judicial, i cada minut un vividor és anomenat rei.
Però es que als Països Catalans, cada quatre minuts, una estafa és anomenada Banc, i cada tres minuts un crim és anomenat accident laboral, i cada dos un lladre es anomenat president de la generalitat valenciana, i cada minut un venut es anomenat catalanista moderat. I constantment una latrina és anomenada mitjà de comunicació i ..........

Setmana Europea de la Mobilitat

Aquest mes de setembre és celebrarà la setmana de la mobilitat sostenible. Es tracta d’una iniciativa Europea en el que enguany Montblanc participarà. Durant una setmana, els pobles i ciutats participants fomenten uns hàbits de mobilitat quotidiana de baix consum energètic.
A la vila ducal tot aprofitant aquesta setmana es tancarà l'accés amb cotxe dins de muralles, la majoria d'hores de la setmana. S'organitzarà una gimcana per xiquets i xiquetes de 6 a 12 anys. Un curs de conducció eficient i diverses xerrades als instituts.

Històries per reflexionar V

Grans de cafè

Una filla es queixava al seu pare sobre la seva vida i de com les coses li resultaven tan difícils.
No sabia com fer per a seguir endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, apareixia altre.
El seu pare, un xef de cuina, la va portar al seu lloc de treball. Allí va omplir tres olles amb aigua i les va col·locar sobre el foc.
En una va col·locar pastanagues, en una altra va col·locar ous i en l'última va col·locar grans de cafè. Les va deixar bullir. Sense dir ni una paraula.
La filla va esperar impacientment, preguntant-se què estaria fent el seu pare.
Als vint minuts el pare va apagar el foc. Va treure les pastanagues i les va col·locar en un bol. Va treure els ous i els va col·locar en altre plat. Finalment, va colar el cafè i ho va posar en un tercer recipient. Mirant a la seva filla li va dir: "Estimada, què veus?"; "Pastanagues, ous i cafè" va ser la seva resposta.
Va fer que s'acostés i li va demanar que toqués les pastanagues, ella ho va fer i va notar que estaven toves.
Després li va demanar que prengués un ou i ho trenqués. Després de treure-li la pela, va observar l'ou dur.
Després li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia de la seva rica aroma.
Humilment la filla va preguntar: - "Què significa això, pare?"
Ell li va explicar que els tres elements havien enfrontat la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat en forma diferent.
La pastanaga va arribar a l'aigua forta, dura; però després de passar per l'aigua bullint s'havia posat feble, fàcil de desfer.
L'ou havia arribat a l'aigua fràgil, la seva pela fina protegia el seu interior líquid; però després d'estar en aigua bullint, el seu interior s'havia endurit.
Els grans de cafè, no obstant això eren únics: després d'estar en aigua bullint, havien canviat l'aigua. "Quin ets tu, filla?, Quan l'adversitat crida a la teva porta, Com respons?", li va preguntar a la seva filla.
Ets una pastanaga que sembla forta però quan l'adversitat i el dolor et toquen, et tornes feble i perds la teva fortalesa?
Ets un ou, que comença amb un cor manejable, posseïes un esperit fluid, però després d'una mort, una separació, o un acomiadament t'has tornat dur i rígid? Per fora et veus igual, però ets amargada i aspra, amb un esperit i un cor endurit?
O ets com un gra de cafè? El cafè canvia a l'aigua bullint, l'element que li causa dolor. Quan l'aigua arriba a l'instant d'ebullició el cafè arriba a el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor, tu reacciones en forma positiva, sense deixar-te vèncer i fas que les coses al teu voltant millorin, que davant l'adversitat existeixi sempre una llum que il·lumina el teu camí i el de la gent que t'envolta. escampes amb la teva força i positivisme el "dolç aroma del cafè".
I tu?, Quin dels tres ets?
( Autor Anònim )

*PD: Un cafetet? ;-)

El Grano De Cafe

View more presentations from aliciasusana.

No eduques quan.....

No eduques quan imposes les teves conviccions,
sinó quan suscites conviccions personals.

No eduques quan imposes conductes,
sinó quan proposes valors que motiven.

No eduques quan imposes camins,
sinó quan ensenyes a caminar.

No eduques quan imposes la submissió,
sinó quan despertes el coratge de ser lliures.

No eduques quan imposes les teves idees,
sinó quan fomentes la capacitat de pensar per compte pròpia.

No eduques quan imposes el terror que aïlla,
sinó quan alliberes l'amor que acosta i comunica.

No eduques quan imposes la teva autoritat,
sinó quan conrees l'autonomia de l'altre.

No eduques quan imposes la uniformitat que adotzena,
sinó quan respectes l'originalitat que diferencia.

No eduques quan imposes la veritat,
sinó quan ensenyes a buscar-la honestament.

No eduques quan imposes un càstig,
sinó quan ajudes a acceptar una sanció.

No eduques quan imposes disciplina,
sinó quan formes persones responsables.

No eduques quan imposes autoritàriament el respecte,
sinó quan ho guanyes amb la teva autoritat de persona respectable.

No eduques quan imposes la por que paralitza,
sinó quan assoleixes l'admiració que estimula.

No eduques quan imposes informació a la memòria,
sinó quan mostres el sentit de la vida.

Històries per reflexionar IV

Sort o desgràcia ?

Havia una vegada un camperol xinès, pobre però savi, que treballava la terra durament amb el seu fill. Un dia el fill li va dir:
- Pare, quina desgràcia! Se'ns ha anat el cavall.
- Perquè ho anomenes desgràcia? - va respondre el pare - veurem el que porta el temps...

Als pocs dies el cavall va tornar, acompanyat d'un altre cavall.
- Pare, quina sort! - va exclamar aquesta vegada el noi, el nostre cavall ha portat un altre cavall.
- Perquè ho anomenes sort? - va respondre el pare, vegem què ens porta el temps.

En uns quants dies més, el noi va voler muntar el cavall nou, i aquest, no acostumat al genet, es va encabritar i ho va llançar al terra. El noi es va trencar una cama.
- Pare, quina desgràcia! - va exclamar ara el noi, m'he trencat la cama! I
el pare, reprenent la seva experiència i saviesa, va sentenciar:
- Perquè ho anomenes desgràcia? Vegem el que porta el temps!

El noi no es convencia i ploriquejava en el seu llit. Pocs dies després van passar pel llogarret els enviats del rei, buscant joves per endur-se'ls a la guerra. Van venir a la casa de l'ancià, però com van veure al jove amb la seva cama encanyada, ho van deixar i van continuar el camí.

El jove va comprendre llavors que mai cal donar ni la desgràcia ni la fortuna com absolutes, sinó que sempre cal donar-li temps al temps, per a veure si alguna cosa és dolenta o bona. La moralitat d'aquest antic consell xinès és que la vida dóna tantes voltes, i és tan paradoxal el seu desenvolupament, que l'inconvenient es fa bo, i allò bo, dolent. El millor és esperar sempre el dia de bon matí, perquè tot succeïx amb un propòsit positiu per a les nostres vides.....