dilluns, 27 de juliol del 2009

100 anys de la setmana tràgica
















Un grup anarquista pinta les parets d'una vintena d'esglésies a Barcelona per recordar la "Setmana tràgica"


Les pintades van ser reivindicades per un grup auto-denominat «La Gallinaire» a través d'un comunicat rematat pel lema «la lluita continua». Les parròquies afectades pertanyen als barris de Sarrià, Poblenou, Gràcia, Sant Gervasi, Raval, Eixample, Sant Andreu i el Clot i en algunes d'elles es van portar a terme accions directes contra els panys que van ser inutilitzats amb silicona.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.


dilluns, 20 de juliol del 2009

El proper 25 de juliol la CNT organitza a Barcelona una concentració per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas.
Aquí us deixo el cartell i la convocatòria:

Amadeu Casellas és un pres que duu ja més de 25 anys empresonat per la seva participació en desenes d'atracaments a bancs, amb els quals donava suport el finançament de lluites obreres a la fi dels anys 70 i sense cometre cap delicte de sang. Amadeu ha estat sempre una persona compromesa i activa, participant tant en el carrer com en la presó, de lluites i denúncies col·lectives contra el sistema, ja fos el règim franquista o "democràtic".

Quan tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavetes i assistia a reunions clandestines".

Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, als 49 anys, convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". "En Espanya no tenim democràcia. Abans havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Manca igualtat entre rics i pobres".

En 1976, va atracar el banc mercantil de Manresa. "Va ser gairebé el meu primer delicte". Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, excepte de no haver agafat prou".

En 1979, entra a la presó i és rebut amb una brutal pallissa. "Aquí va començar el que avui encara no ha acabat..., vaig tenir els meus primers contactes amb alguns membres de la COPEL i comencem els preparatius per a reivindicar la reforma del Codi Penal i millores en el menjar, higiene i condicions de vida penitenciària en general".

Durant tots els anys que duu de condemna, ha protagonitzat nombroses vagues de braços caiguts i de fam, s'ha cosit la boca i ha realitzat infinitat de denúncies per l'abusiu preu dels productes de l'economat, o per les irregularitats i l'explotació del treball penitenciari, o les falsificacions d'analítiques o d'informes penitenciaris, el que li ha costat diversos primers graus i trasllats de centre a centre amb l'únic propòsit que desistís. Ha denunciat els abusos sobre els drets dels presos, de tota l'estructura penitenciària.

L'any passat, i després de mantenir una vaga de 76 dies, Amadeu va aconseguir el compromís de la institució penitenciària per a l'obtenció de permisos que li facilitarien la consecució del tercer grau i la posterior llibertat condicional. Aquest acord va ser miserablement incomplit per la institució, amb l'excusa d'una causa pendent de feia un any i que al principi semblava arxivada. Per aquesta situació, Amadeu va reiniciar la vaga de fam, fins que la va abandonar per un canvi d'estratègia, i perquè la CNT-AIT, va assumir la defensa legal i política de la seva situació penitenciària.

A causa de les expropiacions comeses, ha complert més de 25 anys de condemna, que amb les redempcions, superen els 30 anys, el màxim contemplat en la seva llei, pel que roman segrestat per la institució penitenciària, com venjança per la seva trajectòria de lluita.

Per tot això, des de CNT-AIT, es fa una crida a la solidaritat amb Amadeu Casellas i convoca a sengles concentracions el Dissabte 25 de Juliol, a Madrid i Barcelona, per a reclamar la seva immediata posada en llibertat.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Perquè vull.

Hi han dies que et despertes amb una cançó al cap, i no saps perquè però estàs tot el dia taral·lejant-la.
Avui he tingut un d'aquests dies i es per això que he decidit penjar-la al bloc a veure si la trec del cap o al menys la puc compartir.

Perquè vull.

Lletra : Ovidi Montllor
Música : Y. Belmonte

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.




i alguna de les millors versions

dilluns, 6 de juliol del 2009

El temps

Temps que tot ho guareix, que posa a cadascun en el seu lloc, que transcorre passi el que passi, que no es deté davant nores. Temps moderns, temps que canvien. Aquest factor condicionant que deixem passar perquè ens solucioni els problemes, creiem que tot és qüestió de temps, que només cal esperar perquè les aigües tornin a la seva riba. Però ell mai es deté, et duu per davant, com un tifó de tardor, com les tempestes d'estiu. Sempre esperant temps millors.

El temps és independent, no mira per ningú. Les agulles dels segons avancen, arribant als minuts, convertint els en hores. Però tú segueixes esperant, ningú sap a què, ningú sap fins a quan. Solament ho deixes córrer. Creus que perquè passi tot se solucionarà. Però aquest solament duu a cendres. Mata a tot aquell que d'ell vol aprendre. Es duu el que més odies, el que més vols, el que és inversemblant i el que et dóna igual. No entén de lleis ni de sentiments. Només passa.

La solució no està en el temps. La solució està en tú, a avançar al costat d'ell. En intentar viure cada segon, sentint cada minut i bressolar-se en cada hora. Desfés-te del temps perdut i aprèn de tot el que vas deixar enrere, el que porti l'esdevenir vindrà igualment. Per què esperar a oblidar? per què dependre d'ell?

A jo el temps no em fa por, no espero gens d'ell. Solament vull viure'l, assaborir-lo, gaudir-lo i que no passi un sol segon sense sentir la seva suprema presència. Respectar-lo.

Valora'l, és el teu regal més preuat i bé que ningú et pot arravatar, només el teu mateix pots malgastar-lo. El compte enrere comença el dia que neixes, i no et trobarà a faltar quan es pari el rellotge, perquè seguira transcorrent ferm cap a l'infinit i imparable abans de res.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Carta oberta a Enric Sans

Carta oberta a Enric Sans

Benvolgut Enric voldria dir-te que no hi ha pensament més feixista que aquell del “amb nosaltres o contra nosaltres”, i es que en els matisos es on es sostenen els pilars de la democràcia. Es preocupant i alhora menyspreable i vil que algú doni per sabudes o per lògiques tot una sèrie de pensaments per un fet que no té relació.
Suposo que estàs d’acord amb mi que tota mort es prematura i tot assassinat es condemnable. I es justament per això que jo aquell dia no em vaig aixecar durant el minut de silenci. Per altre banda silenci que si que vaig fer amb el respecte que es mereixia. Per això i perquè crec que no era ni el lloc ni el moment. No era el lloc perquè era un fet aliè a la vida política de l’ajuntament de Montblanc i no era el moment perquè estàvem a punt de començar un dels plens més importants d’aquest any.
La única cosa certa es que això no em converteix en el defensor de cap causa i molt menys en el defensor d’un assassí. Però a tu la teva carta si que et converteix en un calumniador i en un difamador i alhora en una persona desinformada. Desinformada per que no saps qui soc i molt menys que opino de tot plegat, calumniadora perquè es fals que jo mirés d’una forma desafiant i difamador perquè fas unes acusacions que com a poc son condemnables.
Per acabar només dir-te que novament un militant de convergència intenta criminalitzar a un montblanquí i això sempre passa factura, Beti Arte.
Ignasi Cid i Dorronsoro

divendres, 3 de juliol del 2009

comunicat de GNDPO


us deixo el comunicat de Gent del Poble arran de les critiques contra la meva persona per no participar activament en el minut de silenci del passat 19 de juny.

El passat divendres 19 de juny vam participar al Ple extraordinari que va convocar l’Alcalde de Montblanc per a iniciar una moció de confiança per tal de desencallar la política municipal. Quan ens semblava que el més important en aquest ple era aclarir el tema dels pressupostos del 2009, ens trobem, després de viure un circ on s’insulta i es desprestigia a regidors elegits democràticament pels ciutadans de Montblanc, que el més rellevant és el seguiment o no d’un minut de silenci per l’últim atemptat d’ETA. Sembla que ara els catalanistes – ein? He dit catalanistes? deu ser que ara el vent per a aconseguir vots a Catalunya bufa cap a la catalanitat – de Convergència i Unió s’han molestat perquè el regidor de Gent del Poble no es va aixecar durant el minut de silenci del citat ple. Què és el que realment us va molestar d’aquest fet?


Ens voleu donar lliçons de democràcia quan no fa tants mesos un dels vostres líders – en Duran i Lleida – proclamava a una emissora catalana ser més cristià que demòcrata? I quan, molt probablement, sou el partit català amb més franquistes a les seves files? Els més grans del terme es fan un fart de riure quan veuen les proclames – nacionalistes, en diuen? – dels qui en una època no tant llunyana s’expressaven en castellà porque hace señor. Tampoc sembla que recordeu quan l’excel·lentíssim Jorge Pujol era alférez de l’exèrcit franquista, o de quan la mateixa CiU lluitava en contra del govern constitucional de la República, o... seguim? També podem parlar dels “trapitxeos” – molts i coneguts – de èpoques més actuals... ens voleu estirar de la llengua?

També trobem detestable que per a trobar motius polítics per a fer dimitir a l’Alcalde, PSC-ApM utilitzin el fet democràtic de participar o no en un minut de silenci sobre uns fets que no tenen res a veure amb la vida política de Montblanc. I és precisament molt curiós que aquests afiliats a PSOE, que encara no han condemnat ni el franquisme ni els GAL (una organització terrorista creada pel mateix PSOE i finançada, a sobre, amb diner públic), es permetin el luxe de titllar-nos de pro-etarres.

La història de Gent del Poble és curta però clara i transparent, sense res de què avergonyir-nos ni res a amagar i, qualsevol que hagi format part de la nostra agrupació d’electors, pot posar la mà al foc sense por a cremar-se. Podeu dir el mateix convergents i socialistes (quina gràcia emprar aquesta paraula per a referir-nos als afiliats al PSOE)? Crec que tots coneixem la resposta...

I, us digneu, sense tenir ni idea dels motius, a opinar sobre si el regidor de Gent del Poble s’havia de posar dret o no durant el minut de silenci al passat ple? No sou coneguts precisament per la vostra imaginació, així que potser que no llenceu les campanes al vol tant de pressa. La nostra cultura política es basa en el debat amb antecedents i el respecte a la diversitat d’opinions, inexistent actualment tant a dins com a fora d’aquest Ajuntament en crisi, que reflexa a un poble desinformat per culpa de mitjans de comunicació com Nova Conca – qui ni contrasta informacions ni cobreix esdeveniments importants com s’espera de tot mitjà de comunicació professional –.

La democràcia, en teoria, està creada per a la participació de tots els colors i nosaltres, contràriament al joc que practiquen PSOE i PP, no creiem que les coses siguin sempre blanques o negres. De fet, molt sovint ens semblen grises, i el fet de no manifestar-se obertament en contra de quelcom no significa necessàriament estar-hi a favor. Penseu-hi, segurament us costarà fer una cosa a la que no esteu acostumats, però estem segurs que ho podeu arribar a entendre vosaltres solets, sense necessitat que els vostres caps us diguin el que teniu que pensar i fer.

I, si us sembla i ja que ens dediquem a la política municipal, podríem seguir amb el tema del ple. Des del nostre punt de vista, calia destacar que es posava en evidència l’actual situació d’un ajuntament aturat pel desacord generat, no per les inquietuds envers el funcionament del poble sinó per les ànsies de poder d’uns i altres, ple de retrets personals que segurament duren des dels temps de pre-escolar. Senyors, si us voleu barallar per temes personals feu-ho a un altre lloc, aquí us han escollit perquè mireu pel bé de Montblanc.

És realment tant important si el regidor de Gent del Poble va seguir el minut de silenci dret o assegut? O és, simplement, una estratègia política més per amagar la incompetència – tant patètica com desafortunada – mostrada pels diferents portaveus dels partits de l’oposició? Perquè no parlem del que va dir el senyor Molina en aquell ple? O el senyor Campdepadrós? O CiU...? El dit, patètic senyors!

Gent del Poble
Montblanc, 30 de juny de 2009

dijous, 2 de juliol del 2009

Amics



HI HA AMICS

Hi ha amics eterns, amics que són de pell i altres que són de ferro.

Hi ha amics del temps, de l'escola, del treball, de la facultat.

Amics que s'aprenen, uns altres que es trien, i amics que s'adopten.

Hi ha amics de l'ànima, del cor, de la sang.

Hi ha amics de vides passades, amics per a tota la vida. Amics que són més que amics.

Hi ha amics que són germans, uns altres que són pares; també hi ha amics que són fills.

Hi ha amics que estan en les bones, uns altres que estan en les males, amics que estan sempre.

Hi ha amics que es veuen, uns altres que es toquen, uns altres que s'escriuen.

Per descomptat que hi ha amics que se’n van, que ens deixen; amics que tornen i altres que es queden.

Hi ha amics immortals, amics de la distància.

Hi ha amics que s'estranyen, que es ploren, que es pensen. Amics que es desitgen, que s'abracen, que es miren.

Hi ha amics de nit, de migdiades, de matinada.

Hi ha amics homes, amigues dones, amics gossos.

Hi ha amics que deliren, uns altres que són poetes. Hi ha dels que ho diuen tot, amics que no cal dir-los. Amics nous, vells, vells amics.

Hi ha amics sense edat, amics grossos, flacs. Hi ha amics que no ens criden, que tampoc cridem. Amb poc temps, amics des de fa una hora, des de fa un moment

Hi ha amics que deixem anar, uns altres que no poden venir, amics que estan lluny, amics del barri.

Hi ha amics de la paraula, amics de l'aliè, amics incondicionals.

Hi ha també amics invisibles, amics sense lloc, amics del carrer.

També hi ha amics que valen, amics que pesen, amics que són...

Amics meus, amics teus, amics nostres.

Hi ha molts amics; amics en comú, amics del teatre, de la música, amics de debò.

Hi ha amics que estan trists, uns altres que estan alegres, uns altres que simplement no estan.

Hi ha amics que són a la lluna, altres en el camp, i altres en el cel.

Tots, absolutament tots els amics tenen una cosa en comú:

són INDISPENSABLES!!

dimecres, 1 de juliol del 2009

Educació



Aquest vídeo dona per molts comentaris i per molts escrits en blocs, però haure de limitar-me a convidar-vos a veure'l i a que poseu vatros el comentari.

Quin país !!!!!