Un grup anarquista pinta les parets d'una vintena d'esglésies a Barcelona per recordar la "Setmana tràgica"
Les pintades van ser reivindicades per un grup auto-denominat «La Gallinaire» a través d'un comunicat rematat pel lema «la lluita continua». Les parròquies afectades pertanyen als barris de Sarrià, Poblenou, Gràcia, Sant Gervasi, Raval, Eixample, Sant Andreu i el Clot i en algunes d'elles es van portar a terme accions directes contra els panys que van ser inutilitzats amb silicona.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.
1 comentari:
La jerarquia eclesiàstica, sobretot l'espanyola no ha canviat, hi va haver-hi un temps entre el final de la dècada dels 80 i principis del 90 que els dirigents de l'esglèsia catalana, eren molt més progressistes, però això devia fer nosa a algú perquè ara són molt més tebis i menys contestataris davant les injustícies socials. La veu ha d'ésser del poble.
Publica un comentari a l'entrada