Una Història Per a Nens Adults
Jo era encara un nen petit. Entre les moltes coses que m'enlluernaven estava el vell telèfon, que en l'època era una antiga caixa de fusta penjada en la paret, amb l'auricular suspès al seu costat.
El que més m'intrigava era que en el seu interior vivia un petit geni, molt intel·ligent i amable que sàvia totes les coses: l'hora, el temps que faria l'endemà, l'horari dels trens, els telèfons dels amics dels meus pares, i la seva amabilitat per a contestar a tot el que els meus pares preguntaven.
Desitjava molt conèixer el nom d'aquest petit mag així que em vaig posar a escoltar tot el que la meva mare li deia, fins que vaig descobrir que ella l'anomenava: "Informisisplau ".
Les coses màgiques sempre tenen noms llargs, com "abracadabra". El meu primer contacte amb "Informisisplau " es va produir un dia que mai oblidaré, quan la meva mare visitava una veïna i em va deixar només per uns minuts. Jo vaig aprofitar per a baixar al soterrani, on el meu pare tenia el seu taller casolà. Em vaig posar a colpejar amb el martell fins que em vaig donar tal cop en un dit que es va inflar fins a semblar una botifarra. No guanyava gens amb cridar com un boig, doncs a la casa no havia ningú per a escoltar-me.
Però llavors... que meravella!!! ...em vaig recordar del geni "Informisisplau ". Vaig pujar tan ràpid com vaig poder, vaig despenjar el telèfon i li vaig parlar a "Informisisplau ". En efecte, ell estava allí. I a més tenia una suau veu de dona. Tal vegada en comptes d'un geni era una genia.
Quan em va respondre, ja que havia algú per a escoltar-me em vaig posar a plorar amb totes les ganes, i com vaig poder li vaig explicar el que em passava...."Informisisplau" em va preguntar "Pots arribar al congelador i agafar.
Li vaig dir "sí, puc". Em va explicar que els afluixés sota el doll d'aigua, que tragués un i m'ho posés sobre el dit. Això em va fer molt bé i vaig pensar que tal vegada "Informisisplau " havia fet una mica de màgia per a ajudar-me. Des de llavors jo cridava en secret a "Informisisplau " per consultar-la per tot: "Com es lletreja i s'escriu: "fixar?". "Com es calcula l'àrea d'un quadrat? "Quin és la capital de Catalunya?"
Ràpidament "Informisisplau " em contestava, amb una paciència extraordinària i m'ho repetia si era necessari. Però crec que la seva ajuda més gran va ser el dia que el meu estimat canari va aparèixer mort a la seva gàbia. Això em va doldre molt més que el cop de martell en el dit. Vaig cridar a "Informisisplau " i li vaig explicar la meva profunda tristesa. Pot vostè explicar-me, -li vaig preguntar- com és possible que un pobre ocell que es passa el dia cantant per a alegrar-nos a tots, acabi un dia caigut en el terra de la seva gàbia? Va pensar un moment, i després em va dir:"Saps que hi ha altres mons on anar a cantar?".
Aquelles paraules em van consolar perquè vaig imaginar l'ocell feliç, cantant en un món tal vegada més bufó que el nostre.
Cert dia, em va preguntar el meu nom, jo li vaig dir "Peter", ella em va respondre "pots anomenar-me Sally". Algunes setmanes més tard, el meu pare va ser traslladat per motius de treball i ens vam mudar bastant lluny del poble. A la nova ciutat, quan cridava a "Informisisplau ", em contestava algú que no era Sally i no la coneixien, vaig tenir una gran pena..
Després vaig créixer, em van ensenyar com funcionen els telèfons i vaig aprendre que els genis no existien. Llavors vaig tenir més desitjos de conèixer a aquesta segona mare que era Sally.
Un dia, sent ja un jove empleat vaig haver de fer un viatge amb avió prop del meu antic poble natal. Tenia mitja hora entre dos avions. Així que vaig anar fins a un telèfon públic i vaig demanar per Sally. Quan ella em va atendre, li vaig dir:Sally, podries ajudar-me.... com es lletreja "fixar" ?. Va pensar un instant i em va respondre: "Com està aquest dit colpejat? " I llavors els dos varem esclatar en una riallada simultània. Li vaig explicar de la meva nova vida, de la meva ocupació i li vaig agrair tot el que havia fet per la meva sent nen. Li vaig dir tot el que ella havia significat en la meva vida. Però llavors va ser ella la que em va dir: Sóc jo la qual et deu molt...No pots imaginar-ho, sempre vaig somiar amb tenir un fill, però no el vaig tenir i tu vas omplir aquest buit.
Quan ens vam acomiadar vaig prometre trucar-la, doncs segurament hauria de fer un viatge similar algunes setmanes més tard i podria anar a conèixer-la. Va passar un temps i el nou viatge es va produir. Entre el canvi d'avions vaig trucar a la central telefònica."Sally, per favor". "És vostè un parent de Sally?" -va contestar una veu- "No, però som vells amics, digui-li que és Peter". "Senyor, - em va respondre la telefonista- lamento tant donar-li aquesta notícia, però Sally va morir fa 15 dies. Últimament estava molt malalta i treballava solament mitja jornada, fins que la vam perdre. Tots la vam estranyar tant!...
Però, esperi una mica, vostè em va dir que es diu Peter? - Si, senyora, Peter.- Ah!, Sally em va deixar abans d'abandonar la feina una noteta per a vostè. Esperi, aquí aquesta, ella em va dir que vostè comprendria, la nota diu:
"Peter, hi ha altres mons on anar a cantar". Vostè pot comprendre?" - Si senyora, - vaig poder tot just articular- comprenc... moltes, moltes gràcies i adéu.
Faltaven uns minuts per a la partida de l'avió. De tornada cap a la porta d'embarcament em vaig adonar que tenia els ulls humits.Així... com crec, et sents en aquest moment, després de llegir aquesta història...M'agradaria que correguessis a abraçar a algú i li diguessis sense perdre temps el molt que l'estimes...Veus...? Això que sents és un sentiment pur!I no és màgia, sinó que neix de tú..!
Tens moltes coses maques dins de la teva ànima i del teu cor...No les amaguis! No les tapis!!!No hi ha gens més bufó que poder dir-li a algú un "t'estimo"
Jo era encara un nen petit. Entre les moltes coses que m'enlluernaven estava el vell telèfon, que en l'època era una antiga caixa de fusta penjada en la paret, amb l'auricular suspès al seu costat.
El que més m'intrigava era que en el seu interior vivia un petit geni, molt intel·ligent i amable que sàvia totes les coses: l'hora, el temps que faria l'endemà, l'horari dels trens, els telèfons dels amics dels meus pares, i la seva amabilitat per a contestar a tot el que els meus pares preguntaven.
Desitjava molt conèixer el nom d'aquest petit mag així que em vaig posar a escoltar tot el que la meva mare li deia, fins que vaig descobrir que ella l'anomenava: "Informisisplau ".
Les coses màgiques sempre tenen noms llargs, com "abracadabra". El meu primer contacte amb "Informisisplau " es va produir un dia que mai oblidaré, quan la meva mare visitava una veïna i em va deixar només per uns minuts. Jo vaig aprofitar per a baixar al soterrani, on el meu pare tenia el seu taller casolà. Em vaig posar a colpejar amb el martell fins que em vaig donar tal cop en un dit que es va inflar fins a semblar una botifarra. No guanyava gens amb cridar com un boig, doncs a la casa no havia ningú per a escoltar-me.
Però llavors... que meravella!!! ...em vaig recordar del geni "Informisisplau ". Vaig pujar tan ràpid com vaig poder, vaig despenjar el telèfon i li vaig parlar a "Informisisplau ". En efecte, ell estava allí. I a més tenia una suau veu de dona. Tal vegada en comptes d'un geni era una genia.
Quan em va respondre, ja que havia algú per a escoltar-me em vaig posar a plorar amb totes les ganes, i com vaig poder li vaig explicar el que em passava...."Informisisplau" em va preguntar "Pots arribar al congelador i agafar.
Li vaig dir "sí, puc". Em va explicar que els afluixés sota el doll d'aigua, que tragués un i m'ho posés sobre el dit. Això em va fer molt bé i vaig pensar que tal vegada "Informisisplau " havia fet una mica de màgia per a ajudar-me. Des de llavors jo cridava en secret a "Informisisplau " per consultar-la per tot: "Com es lletreja i s'escriu: "fixar?". "Com es calcula l'àrea d'un quadrat? "Quin és la capital de Catalunya?"
Ràpidament "Informisisplau " em contestava, amb una paciència extraordinària i m'ho repetia si era necessari. Però crec que la seva ajuda més gran va ser el dia que el meu estimat canari va aparèixer mort a la seva gàbia. Això em va doldre molt més que el cop de martell en el dit. Vaig cridar a "Informisisplau " i li vaig explicar la meva profunda tristesa. Pot vostè explicar-me, -li vaig preguntar- com és possible que un pobre ocell que es passa el dia cantant per a alegrar-nos a tots, acabi un dia caigut en el terra de la seva gàbia? Va pensar un moment, i després em va dir:"Saps que hi ha altres mons on anar a cantar?".
Aquelles paraules em van consolar perquè vaig imaginar l'ocell feliç, cantant en un món tal vegada més bufó que el nostre.
Cert dia, em va preguntar el meu nom, jo li vaig dir "Peter", ella em va respondre "pots anomenar-me Sally". Algunes setmanes més tard, el meu pare va ser traslladat per motius de treball i ens vam mudar bastant lluny del poble. A la nova ciutat, quan cridava a "Informisisplau ", em contestava algú que no era Sally i no la coneixien, vaig tenir una gran pena..
Després vaig créixer, em van ensenyar com funcionen els telèfons i vaig aprendre que els genis no existien. Llavors vaig tenir més desitjos de conèixer a aquesta segona mare que era Sally.
Un dia, sent ja un jove empleat vaig haver de fer un viatge amb avió prop del meu antic poble natal. Tenia mitja hora entre dos avions. Així que vaig anar fins a un telèfon públic i vaig demanar per Sally. Quan ella em va atendre, li vaig dir:Sally, podries ajudar-me.... com es lletreja "fixar" ?. Va pensar un instant i em va respondre: "Com està aquest dit colpejat? " I llavors els dos varem esclatar en una riallada simultània. Li vaig explicar de la meva nova vida, de la meva ocupació i li vaig agrair tot el que havia fet per la meva sent nen. Li vaig dir tot el que ella havia significat en la meva vida. Però llavors va ser ella la que em va dir: Sóc jo la qual et deu molt...No pots imaginar-ho, sempre vaig somiar amb tenir un fill, però no el vaig tenir i tu vas omplir aquest buit.
Quan ens vam acomiadar vaig prometre trucar-la, doncs segurament hauria de fer un viatge similar algunes setmanes més tard i podria anar a conèixer-la. Va passar un temps i el nou viatge es va produir. Entre el canvi d'avions vaig trucar a la central telefònica."Sally, per favor". "És vostè un parent de Sally?" -va contestar una veu- "No, però som vells amics, digui-li que és Peter". "Senyor, - em va respondre la telefonista- lamento tant donar-li aquesta notícia, però Sally va morir fa 15 dies. Últimament estava molt malalta i treballava solament mitja jornada, fins que la vam perdre. Tots la vam estranyar tant!...
Però, esperi una mica, vostè em va dir que es diu Peter? - Si, senyora, Peter.- Ah!, Sally em va deixar abans d'abandonar la feina una noteta per a vostè. Esperi, aquí aquesta, ella em va dir que vostè comprendria, la nota diu:
"Peter, hi ha altres mons on anar a cantar". Vostè pot comprendre?" - Si senyora, - vaig poder tot just articular- comprenc... moltes, moltes gràcies i adéu.
Faltaven uns minuts per a la partida de l'avió. De tornada cap a la porta d'embarcament em vaig adonar que tenia els ulls humits.Així... com crec, et sents en aquest moment, després de llegir aquesta història...M'agradaria que correguessis a abraçar a algú i li diguessis sense perdre temps el molt que l'estimes...Veus...? Això que sents és un sentiment pur!I no és màgia, sinó que neix de tú..!
Tens moltes coses maques dins de la teva ànima i del teu cor...No les amaguis! No les tapis!!!No hi ha gens més bufó que poder dir-li a algú un "t'estimo"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada