Fa molts anys en una etílica nit montblanquina el tiet Kitor em va dir que era la persona més gafe que coneixia. Jo continuo pensant que va ser un xic exagerat però a voltes recordo aquestes paraules.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.
Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.
I es que en aquesta descoberta argentina en la que hi soc no hi ha manera de fer un trasllat sense anècdota, per dir-ho d'una forma suau.
Ahir vaig matinar amb la intenció de fer un plàcid viatge cap a Córdoba. Més que res per allò de "quien madruga dios le ayuda". Doncs deu ser per que no soc gens creient o perquè cada cop m'empasso menys els refranys espanyols però no calia matinar.
Ho tenia tot calculat: sabia on era l'estació de bus, sabia quina companyia tenia que agafar, sabia on havia d'esmorzar, sabia a quina hora sortia el bus, i sobretot sabia de quina andana sortia. Doncs hauríeu d'haver vist la cara de ximple que vaig posar al veure com es posava en marxa un bus amb un cartell que deia "A Córdoba", sortia de l'andana 18 (la meva era la 39) i d'una companyia que només encertava la paraula bus amb la que jo estava esperant. L'única cosa que coincidia era l'hora de sortida.
Com si algú m'hagués punxat les galtes del cul vaig fer un salt amb la ingènua intenció d'aturar el vehicle. L'unica cosa que vaig aconseguir es veure els moviments, amb el cap, negatius del xòfer segons abans de xafar un enorme toll i obsequiar-me amb la segona dutxa del dia.
Sempre he dit que soc persona de recursos i de no aturar-me davant de les adversitats. Per això mitja hora després estava dalt d'un bus en direcció a Córdoba. Trigaria una hora i mitja més, no importa més temps per gaudir del paisatge. S'aturava a tots els pobles, no importa d'aquesta forma coneixeré més indrets. No era bus "cama" sinó "semi-cama", no importa en un viatge de dia qui vol dormir. Cal ser positiu en aquesta vida.
Un cop assegut en el meu seient vaig preparar-me a gaudir del trajecte, segur que els infortunis s'havien esfumat com la boira quan veu aparèixer el sol. Mitja hora després els roncs de la noia que tenia asseguda a la vora em van fer veure que l'alegria no seria complerta ni tant sols duradora.
Tres hores més tard l'autocar decidia deixar-nos tirats en un poble amb un nom tant argentí com Bell Ville. Vaig fer un tom per aquest poblet amb la por de que més em podia succeir i amb quin regal em sorprendria la sort o l'atzar. Amb aquests pensaments vaig entrar en un petit bar de carretera a menjar alguna cosa calenta i fer un cafè que m'ajudes a fer mes lleuger la resta del camí.
Cal dir que vaig menjar una milanesa napolitana bonissima, acompanyada d'una cervesa ben freda i tot per un preu gairebé insultant de barat. A més vaig sortir del local amb un regal en forma de somriure d'una cambrera que va desitjar-me un molt bon dia.
I dono fe que la va encertar, ja que cinc minuts després d'arribar al bus aquest va posar-se en marxa en direcció a Rosario. Vaig arribar a aquesta sorollosa vila sense cap més ensurt digne d'explicar, això sí tres hores més tard del previst, mig sord de l'orella esquerra i amb un camal ple de fang. Peró amb les retines impregnades d'un somriure dolç i captivador.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada