L'altre dia vaig ensopegar amb un escrit de la Ángeles Mestre que us deixo, després de traduir-ho, aquí per que gaudiu de l'escrit.
Les flames que van il·luminar el centre de Madrid el 29 de febrer, van ser l'expressió material de la indignació davant de l'enèsima provocació de les autoritats governatives i judicials que sense cap pudor legalitzen manifestacions feixistes, el grau de les quals de covarda violència es va expressar en l'assassinat a les mans d'un militar del jove antifeixista Carlos Palomino, mentre persegueixen, condemnen i il·legalitzen organitzacions d'esquerra i antifeixistes.
La imatge de la policia protegint un centenar de nazis, per a què poguessin realitzar un acte públic a la Plaça de Tirso de Molina, el mateix emblemàtic lloc de l'esquerra madrilenya en el qual fa 20 anys es va produir un salvatge atac feixista als humils llocs|parades de partits i moviments socials, en el qual es va viure durant els últims anys de la Dictadura un atac a la seu del CAUM que va deixar diversos ferits i que és lloc de reunió habitual d'emigrants, és tot un símbol de la verdadera cara dels aparells de l'Estat i de la seva connivència amb el més negre del feixisme.
La valenta resistència davant de la brutal repressió de la policia contra qui van pretendre impedir l'atemptat als principis més elementals democràtics d'un acte que feia expressa apologia del racisme i la xenofòbia, va encarnar la dignitat , la legitimitat i el dret primari del poble a enfrontar la ignomínia del poder. Set detinguts i dos ferits greus són el saldo de la repressió que reclamen la nostra solidaritat.
L'1 de març dues manifestacions complementàries posaven el dit a la nafra dels atacs més importants que la classe obrera i els pobles sofreixen per part de les classes dominants i dels seus representants polítics.
Al mig d'una campanya electoral que està assolint les més altes cotes de farsa, amplificada fins al deliri pels mitjans de comunicació, que silencia les gravíssimes conseqüències d'una crisi econòmica, que amb prou feines ha començat i que colpeja a una classe obrera precària i immigrant, sense drets laborals, amenaçada de comiats massius, aclaparada per l'alça dels preus, sobretot de les cases, ha tingut lloc una manifestació per l'habitatge digne i contra la carestia de la vida que ha superat totes les expectatives.
Més de 10.000 persones, segons els càlculs més ajustats a la realitat, en la seva immensa majoria joves, s'han manifestat durant més de dues hores pels carrers de Madrid convocats per l'Assemblea per l'Habitatge i per tres organitzacions del sindicalisme assembleari i alternatiu, Co.bas, la Coordinadora Sindical i CGT.
La força, el clamor i la ràbia de la gent cridant Què passa, que no tenim casa! Volem saber, quant en paguen els borbons d'hipoteca a fi de mes!, Rajoy i Zapatero, a viure en un traster!, Zapatero et volem preguntar, en això de l'habitatge, què fas diferent d'Aznar!, Visqui la lluita de la classe obrera!, ¡Carlos germà, nosaltres no oblidem!, anticapitalista! Li diuen democràcia i no ho és!, ha estat la denúncia més poderosa davant del silenci de l'esquerra institucional i d'uns sindicats, CC.OO. i UGT, que cada vegada de forma més evident, actua al servei de la patronal.
Al final de la manifestació s'ha cridat des de la seva megafonia a assistir a la convocatòria realitzada per diverses organitzacions madrilenyes al que ha constituït una fita històrica. Per primera vegada, a la capital molts cents de persones ens hem manifestat contra l'estat d'excepció que es viu a Euskadi, vinculant la repressió que sofreix l'esquerra abertzale amb què colpeja a les organitzacions polítiques i als moviments socials que qüestionen el capitalisme, la monarquia i els aparells de l'estat sorgits de la transició com|com a hereus del franquisme.
Els crits ara van ser terroristes qui, democràcia on!, ni el PP, ni el PSE no volen la pau!, Autodeterminació, és la solució!, l'emblemàtic ni lluita entre pobles, ni pau entre classes! i el colofó final de, una altra vegada, L'anomenen democràcia i no ho és!
L'èxit d'ambdues manifestacions, realitzades al marge de l'esquerra institucional i dels sindicats cooptats pel poder, confirmen i reforcen el que fa temps és una evidència. S'està configurant un moviment real que connecta amb el sentiment popular, que encapçalen els més joves, que qüestiona l'ordre establert i que és expressió d'un profund malestar social que té arrels en la incapacitat del sistema per oferir alternatives a la immensa majoria. Tot indica que això no n'ha fet més que començar. La gran crisi econòmica que s'acosta està acumulant material altament inflamable i no són les mateixes èpoques del moviment antiglobalització. Una nova etapa s'obre i la reconstrucció d'una nova consciència de classe passa a primer pla. Aquí i ara, en l'Estat espanyol, la vinculació de les lluites nacionals i de classe marquen l'únic camí possible per a la reconstrucció del subjecte revolucionari.
Hi ha un camí obert, que està marcant el final d'una pseudo esquerra política i sindical, i ens convoca a organitzacions polítiques i a moviments socials de tot l'Estat a reconstruir el moviment obrer - nadiu i immigrant -, a crear formes d'organització que expressin la identitat rebel dels joves estudiants/treballadors precaris i, en especial, de les dones.
El mur conscienciosament erigit des de la Transició, amb la complicitat de l'esquerra institucional, entre la classe obrera de la resta de l'Estat i la de les nacionalitats - sobretot la de basca - pot començar a trencar-se. Les esquerdes objectives s'obren quan es debilita la capacitat de legitimació del sistema, especialment en moments de crisi; però no és suficient. Fa falta que l'esquerra revolucionària de l'Estat sigui, siguem, capaços d'erigir una nova consciència de classe, que llanci arrels entre la nova classe obrera, que integri al seu codi genètic el dret d'autodeterminació i que reconegui com a pròpies les lluites independentistes que s'enfronten a idèntics interessos econòmics i a un mateix aparell d'Estat.
Les flames que van il·luminar el centre de Madrid el 29 de febrer, van ser l'expressió material de la indignació davant de l'enèsima provocació de les autoritats governatives i judicials que sense cap pudor legalitzen manifestacions feixistes, el grau de les quals de covarda violència es va expressar en l'assassinat a les mans d'un militar del jove antifeixista Carlos Palomino, mentre persegueixen, condemnen i il·legalitzen organitzacions d'esquerra i antifeixistes.
La imatge de la policia protegint un centenar de nazis, per a què poguessin realitzar un acte públic a la Plaça de Tirso de Molina, el mateix emblemàtic lloc de l'esquerra madrilenya en el qual fa 20 anys es va produir un salvatge atac feixista als humils llocs|parades de partits i moviments socials, en el qual es va viure durant els últims anys de la Dictadura un atac a la seu del CAUM que va deixar diversos ferits i que és lloc de reunió habitual d'emigrants, és tot un símbol de la verdadera cara dels aparells de l'Estat i de la seva connivència amb el més negre del feixisme.
La valenta resistència davant de la brutal repressió de la policia contra qui van pretendre impedir l'atemptat als principis més elementals democràtics d'un acte que feia expressa apologia del racisme i la xenofòbia, va encarnar la dignitat , la legitimitat i el dret primari del poble a enfrontar la ignomínia del poder. Set detinguts i dos ferits greus són el saldo de la repressió que reclamen la nostra solidaritat.
L'1 de març dues manifestacions complementàries posaven el dit a la nafra dels atacs més importants que la classe obrera i els pobles sofreixen per part de les classes dominants i dels seus representants polítics.
Al mig d'una campanya electoral que està assolint les més altes cotes de farsa, amplificada fins al deliri pels mitjans de comunicació, que silencia les gravíssimes conseqüències d'una crisi econòmica, que amb prou feines ha començat i que colpeja a una classe obrera precària i immigrant, sense drets laborals, amenaçada de comiats massius, aclaparada per l'alça dels preus, sobretot de les cases, ha tingut lloc una manifestació per l'habitatge digne i contra la carestia de la vida que ha superat totes les expectatives.
Més de 10.000 persones, segons els càlculs més ajustats a la realitat, en la seva immensa majoria joves, s'han manifestat durant més de dues hores pels carrers de Madrid convocats per l'Assemblea per l'Habitatge i per tres organitzacions del sindicalisme assembleari i alternatiu, Co.bas, la Coordinadora Sindical i CGT.
La força, el clamor i la ràbia de la gent cridant Què passa, que no tenim casa! Volem saber, quant en paguen els borbons d'hipoteca a fi de mes!, Rajoy i Zapatero, a viure en un traster!, Zapatero et volem preguntar, en això de l'habitatge, què fas diferent d'Aznar!, Visqui la lluita de la classe obrera!, ¡Carlos germà, nosaltres no oblidem!, anticapitalista! Li diuen democràcia i no ho és!, ha estat la denúncia més poderosa davant del silenci de l'esquerra institucional i d'uns sindicats, CC.OO. i UGT, que cada vegada de forma més evident, actua al servei de la patronal.
Al final de la manifestació s'ha cridat des de la seva megafonia a assistir a la convocatòria realitzada per diverses organitzacions madrilenyes al que ha constituït una fita històrica. Per primera vegada, a la capital molts cents de persones ens hem manifestat contra l'estat d'excepció que es viu a Euskadi, vinculant la repressió que sofreix l'esquerra abertzale amb què colpeja a les organitzacions polítiques i als moviments socials que qüestionen el capitalisme, la monarquia i els aparells de l'estat sorgits de la transició com|com a hereus del franquisme.
Els crits ara van ser terroristes qui, democràcia on!, ni el PP, ni el PSE no volen la pau!, Autodeterminació, és la solució!, l'emblemàtic ni lluita entre pobles, ni pau entre classes! i el colofó final de, una altra vegada, L'anomenen democràcia i no ho és!
L'èxit d'ambdues manifestacions, realitzades al marge de l'esquerra institucional i dels sindicats cooptats pel poder, confirmen i reforcen el que fa temps és una evidència. S'està configurant un moviment real que connecta amb el sentiment popular, que encapçalen els més joves, que qüestiona l'ordre establert i que és expressió d'un profund malestar social que té arrels en la incapacitat del sistema per oferir alternatives a la immensa majoria. Tot indica que això no n'ha fet més que començar. La gran crisi econòmica que s'acosta està acumulant material altament inflamable i no són les mateixes èpoques del moviment antiglobalització. Una nova etapa s'obre i la reconstrucció d'una nova consciència de classe passa a primer pla. Aquí i ara, en l'Estat espanyol, la vinculació de les lluites nacionals i de classe marquen l'únic camí possible per a la reconstrucció del subjecte revolucionari.
Hi ha un camí obert, que està marcant el final d'una pseudo esquerra política i sindical, i ens convoca a organitzacions polítiques i a moviments socials de tot l'Estat a reconstruir el moviment obrer - nadiu i immigrant -, a crear formes d'organització que expressin la identitat rebel dels joves estudiants/treballadors precaris i, en especial, de les dones.
El mur conscienciosament erigit des de la Transició, amb la complicitat de l'esquerra institucional, entre la classe obrera de la resta de l'Estat i la de les nacionalitats - sobretot la de basca - pot començar a trencar-se. Les esquerdes objectives s'obren quan es debilita la capacitat de legitimació del sistema, especialment en moments de crisi; però no és suficient. Fa falta que l'esquerra revolucionària de l'Estat sigui, siguem, capaços d'erigir una nova consciència de classe, que llanci arrels entre la nova classe obrera, que integri al seu codi genètic el dret d'autodeterminació i que reconegui com a pròpies les lluites independentistes que s'enfronten a idèntics interessos econòmics i a un mateix aparell d'Estat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada