Des d'aquest bloc, com no podria ser d'una altre forma, celebrem que l'exèrcit colombià hagi alliberat avui l'ex-candidata presidencial Ingrid Betancourt, retinguda per les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) des de feia sis anys. En el fons tranquilitza saber que els ostatges, que es troben en bon estat de salut, han estat traslladats en helicòptes a San José de Guaviare, al departament de Tolima, a uns 190 quilòmetres de Bogotà.
Però un cop passats els primers moments d'eufòria cal fer moltes reflexions. La primera que serà de la resta de centenars de segrestats que encara són a la selva, fins quan amagarem el paper de part de l'exercit colombià i els seus paramilitarsen tot aquest afer, quan Uribe començarà a parlar de pau, quin paper està jugant els EE.UU. en tot això.....
de moment m'agradaria deixar-vos un text que he trobat a la xarxa i que es del periodista Guillermo Almeyra, que com a minim fa reflexionar.
L'assassinat a l'any 1948 de Jorge Eliécer Gaitán, de l'esquerra del Partit Liberal i gairebé segur vencedor a les eleccions presidencials anunciades, va desencadenar el Bogotazo i, en tota Colòmbia, el període conegut com “La Violència”, que va causar desenes de milers de morts i centenars de milers de refugiats. Els camperols liberals van prendre les armes contra els “pajaros" (delinqüents i assassins organitzats pels conservadors) i l'exèrcit i van formar milícies d'autodefensa camperola; el Partit Comunista es va unir a ells. Quan el general Rojas Pinilla, una espècie de Perón colombià, va donar un cop nacionalista el 53 que va desplaçar als partits tradicionals (Liberal i Conservador), va oferir una amnistia a la qual es van acollir milers de guerrillers liberals. Un grapat, no obstant això, recolçats pels comunistes, es van negar a lliurar les armes i van resistir en un territori, la “República de Marquetalia”, sota la direcció de Pedro Antonio Marín (conegut com Manuel Marulanda o Tirofijo) la família del qual era militant activa del liberalisme. Els escamots liberals combatien als terratinents conservadors en una Colòmbia en poder de l'oligarquia que des de la Colònia estava dividida entre els conservadors, amb el suport de l'Església, i els liberals, protegits per la intel·lectualitat i sectors mitjos urbans i en la qual l'aparell estatal no tenia consens doncs mantenia a ratlla als sectors populars mitjançant una repressió feroç (com l'assassinat de Gaitán) mentre en el camp imperava la justícia dels patrons-cabdills.
Amb la guerra freda i la intervenció estadunidense a Colòmbia, un país estratègic per a combatre la revolució cubana, l'escamot liberal d'esquerra de Marulanda va evolucionar i es va declarar comunista i, a partir de 1964 va constituir les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) amb la línia “marxista-leninista” inventada pel estalinisme (que, per descomptat, no era la dels cubans ni la del sector no comunista –MIR i Douglas Brau– dels guerrillers veneçolans d'aquests anys). Les FARC van seguir recolzant-se en la rebel·lió rural i reclutaven camperols en un període (el dels anys 60-70) que els escamots rurals estaven en l'ordre del dia i tenien també l'ambició de desenvolupar moviments revolucionaris urbans. Però a partir de finals dels anys 70 la mundialització dirigida pel capital financer internacional va provocar grans canvis en cada país i en escala regional i mundial. La gran ofensiva contra les conquestes socials i el nivell de vida dels treballadors urbans i contra totes les formes de organització (partits, sindicats) es va desenvolupar simultàniament a la reestructuració del territori, subordinant els cultius a les necessitats del capital, que les seves transnacionals passaven a dominar el sector rural, destruint les comunitats camperoles i indígenes. La massiva sembra de drogues per al mercat ianqui va ser una de les manifestacions d'aquesta transformació productiva i social. Una altra va ser la migració massiva cap a les ciutats i l'exterior dels camperols reprimits, oprimits, cada cop més empobrits. L'aparell estatal va passar també a basar-se sobre l'exèrcit, lligat a la droga i a la delinqüència dels paramilitars, assassins, saquejadors, violadors. A això es va unir la destrucció per la violència dels gèrmens de vida sindical democràtica i de tot intent de crear una esquerra urbana pacífica, i l'augment gegantesc de la corrupció de les institucions (des de l'electoral fins al Parlament i la justícia), el resultat de la qual és l'actual govern de Uribe. La fi de les guerres d'escamots a Centreamerica, l'assassinat del Che i l'evolució de la revolució cubana en els anys 70-80, l'ensulsiada de la Unión Soviètica i del cridat “socialisme real” burocràtic en els països d'Europa oriental, van aïllar a les FARC, que mai van brillar per una elaboració teòrica pròpia i que eren una organització guerrillera que actuava com partit sense ser-lo, la qual cosa fomentava el militarisme, el pragmatisme, el verticalisme entre els seus quadres i comandaments. Però el problema és encara més gran i ho han plantejat fins i tot Chávez i Correa: Uribe troba en l'existència de les FARC la justificació per a un règim basat en l'assassinat de sindicalistes i opositors, en els paramilitars, en l'exèrcit lligat a Estats Units, i les FARC no tenen recolzament en la societat, sobretot en els centres urbans, on l'oposició democràtica té sobre ella la hipoteca de la lluita guerrillera, que pot explicar però no donar suport política i moralment. Fa estona que les armes havien de ser remplaçades per una acció política de masses, però les experiències del passat –l'assassinat massiu dels que es van desarmar i van escollir la lluita legal– i l'acció de l'imperialisme i de Uribe volen tancar a les FARC en la disjuntiva de quedar aïllades i fer-se matar en la selva, perdent cada vegada més militants per desmoralització, deserció, corrupció pel govern o de rendir-se sense garanties. La proposta de Chávez de formar un grup de països garants de la seguretat dels membres de les FARC que optin per la vida política legal i l'oferta de Sarkozy d'asil polític a qui prefereixin exiliar-se per un temps podrien servir per a dificultar molt la repressió governamental que, com ho demostren els continus assassinats de sindicalistes, seguirà exercint-se amb o sense escamots com pretext, perquè formen part del pla dels Estats Units per a la regió. Però si les FARC iniciessin una discussió nacional i internacional sobre les condicions polítiques, econòmiques i militars per a deixar les armes i les garanties necessàries, qui es trobaria en dificultats seria Uribe.
Però un cop passats els primers moments d'eufòria cal fer moltes reflexions. La primera que serà de la resta de centenars de segrestats que encara són a la selva, fins quan amagarem el paper de part de l'exercit colombià i els seus paramilitarsen tot aquest afer, quan Uribe començarà a parlar de pau, quin paper està jugant els EE.UU. en tot això.....
de moment m'agradaria deixar-vos un text que he trobat a la xarxa i que es del periodista Guillermo Almeyra, que com a minim fa reflexionar.
L'assassinat a l'any 1948 de Jorge Eliécer Gaitán, de l'esquerra del Partit Liberal i gairebé segur vencedor a les eleccions presidencials anunciades, va desencadenar el Bogotazo i, en tota Colòmbia, el període conegut com “La Violència”, que va causar desenes de milers de morts i centenars de milers de refugiats. Els camperols liberals van prendre les armes contra els “pajaros" (delinqüents i assassins organitzats pels conservadors) i l'exèrcit i van formar milícies d'autodefensa camperola; el Partit Comunista es va unir a ells. Quan el general Rojas Pinilla, una espècie de Perón colombià, va donar un cop nacionalista el 53 que va desplaçar als partits tradicionals (Liberal i Conservador), va oferir una amnistia a la qual es van acollir milers de guerrillers liberals. Un grapat, no obstant això, recolçats pels comunistes, es van negar a lliurar les armes i van resistir en un territori, la “República de Marquetalia”, sota la direcció de Pedro Antonio Marín (conegut com Manuel Marulanda o Tirofijo) la família del qual era militant activa del liberalisme. Els escamots liberals combatien als terratinents conservadors en una Colòmbia en poder de l'oligarquia que des de la Colònia estava dividida entre els conservadors, amb el suport de l'Església, i els liberals, protegits per la intel·lectualitat i sectors mitjos urbans i en la qual l'aparell estatal no tenia consens doncs mantenia a ratlla als sectors populars mitjançant una repressió feroç (com l'assassinat de Gaitán) mentre en el camp imperava la justícia dels patrons-cabdills.
Amb la guerra freda i la intervenció estadunidense a Colòmbia, un país estratègic per a combatre la revolució cubana, l'escamot liberal d'esquerra de Marulanda va evolucionar i es va declarar comunista i, a partir de 1964 va constituir les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) amb la línia “marxista-leninista” inventada pel estalinisme (que, per descomptat, no era la dels cubans ni la del sector no comunista –MIR i Douglas Brau– dels guerrillers veneçolans d'aquests anys). Les FARC van seguir recolzant-se en la rebel·lió rural i reclutaven camperols en un període (el dels anys 60-70) que els escamots rurals estaven en l'ordre del dia i tenien també l'ambició de desenvolupar moviments revolucionaris urbans. Però a partir de finals dels anys 70 la mundialització dirigida pel capital financer internacional va provocar grans canvis en cada país i en escala regional i mundial. La gran ofensiva contra les conquestes socials i el nivell de vida dels treballadors urbans i contra totes les formes de organització (partits, sindicats) es va desenvolupar simultàniament a la reestructuració del territori, subordinant els cultius a les necessitats del capital, que les seves transnacionals passaven a dominar el sector rural, destruint les comunitats camperoles i indígenes. La massiva sembra de drogues per al mercat ianqui va ser una de les manifestacions d'aquesta transformació productiva i social. Una altra va ser la migració massiva cap a les ciutats i l'exterior dels camperols reprimits, oprimits, cada cop més empobrits. L'aparell estatal va passar també a basar-se sobre l'exèrcit, lligat a la droga i a la delinqüència dels paramilitars, assassins, saquejadors, violadors. A això es va unir la destrucció per la violència dels gèrmens de vida sindical democràtica i de tot intent de crear una esquerra urbana pacífica, i l'augment gegantesc de la corrupció de les institucions (des de l'electoral fins al Parlament i la justícia), el resultat de la qual és l'actual govern de Uribe. La fi de les guerres d'escamots a Centreamerica, l'assassinat del Che i l'evolució de la revolució cubana en els anys 70-80, l'ensulsiada de la Unión Soviètica i del cridat “socialisme real” burocràtic en els països d'Europa oriental, van aïllar a les FARC, que mai van brillar per una elaboració teòrica pròpia i que eren una organització guerrillera que actuava com partit sense ser-lo, la qual cosa fomentava el militarisme, el pragmatisme, el verticalisme entre els seus quadres i comandaments. Però el problema és encara més gran i ho han plantejat fins i tot Chávez i Correa: Uribe troba en l'existència de les FARC la justificació per a un règim basat en l'assassinat de sindicalistes i opositors, en els paramilitars, en l'exèrcit lligat a Estats Units, i les FARC no tenen recolzament en la societat, sobretot en els centres urbans, on l'oposició democràtica té sobre ella la hipoteca de la lluita guerrillera, que pot explicar però no donar suport política i moralment. Fa estona que les armes havien de ser remplaçades per una acció política de masses, però les experiències del passat –l'assassinat massiu dels que es van desarmar i van escollir la lluita legal– i l'acció de l'imperialisme i de Uribe volen tancar a les FARC en la disjuntiva de quedar aïllades i fer-se matar en la selva, perdent cada vegada més militants per desmoralització, deserció, corrupció pel govern o de rendir-se sense garanties. La proposta de Chávez de formar un grup de països garants de la seguretat dels membres de les FARC que optin per la vida política legal i l'oferta de Sarkozy d'asil polític a qui prefereixin exiliar-se per un temps podrien servir per a dificultar molt la repressió governamental que, com ho demostren els continus assassinats de sindicalistes, seguirà exercint-se amb o sense escamots com pretext, perquè formen part del pla dels Estats Units per a la regió. Però si les FARC iniciessin una discussió nacional i internacional sobre les condicions polítiques, econòmiques i militars per a deixar les armes i les garanties necessàries, qui es trobaria en dificultats seria Uribe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada