dimarts, 14 d’abril del 2009

A cop de Garrot



Molts cops he cregut que he tingut la sort de néixer en un país amb un mon associatiu i cultural molt ric. Però alhora també veia amb tristesa que la cultura popular estava estancada, que un fet que havia de ser l'esperit d'un poble s'entestava a repetir els mateixos actes que fa cent anys. No hi havia renovació, no hi havia acostament a la realitat i al sentiment. Quin país !
Aquest cap de setmana he descobert que no tot es d'aquesta manera, que encara hi han grups o associacions que porten la tradicions als nostres carrers i a les nostres viles però amb un esperit nou. He descobert que es poden ballar bastons i alhora parlar de la realitat del poble, que es pot estar de festa i alhora lluitar. En poques paraules he descobert a Cop de garrot.