La noia de la rotonda

   Les jornades arribaven al seu final i la gent ja estava del tot relaxada, més pensant en les properes accions que en les paraules que anaven rebotant per la sala. De sobte va sentir un cop de puny en forma de pregunta que el va situar dins de la realitat.

    El primer que va experimentar va ser fàstic. Li pujava a la gola i s'hi adheria de manera insuportable. Si es deixava envair per aquesta sensació, potser sortiria a l'exterior qualsevol substància, i deixaria d'angoixar-lo.

   El segon que va experimentar va ser ràbia. Li dominava tots els sentits i s'hi impregnava de forma subtil. Tenia clar que si es deixava anar, provocaria que de la seva boca sortissin tota una seria d'adjectius qualificatius gens adients al lloc on es trobava.
     En Joan va obrir els ulls i va tancar la boca, fent una repassada a la sala com a vulgar àliga perdiguera. La seva mirada es va topar amb la d'una noia que temps ensà li havia despertat tota una sèrie de sentiments de tendresa i seguretat; i que ara només li despertava els racons més inhòspits dels seus budells. Estava palplantada en el passadís i aferrada a una càmera de fotos, com a vulgar Sant Pere, pensant tenir les claus que li obriran tots els panys; sense adonar-se que només anava retractant els moments de la seva mediocritat.
     Aquest no era, però, l'assumpte que més voltava pel cap d'en Joan. Des del dia que havia decidit abandonar el vaixell no deixava d'ensopegar amb fets o realitats que el portaven a confiar, cada cop més, en la gent de la qual s'allunyava. I va ser just en aquell moment que va ensopegar amb quatre o cinc mirades de companyes de l'equip, que com ell havien quedat garratibades per la pregunta de la mal anomenada veïna laboral.
     Just en el moment que en Joan ja havia decidit alçar-se, ell i la seva veu, i com a vulgar capità Ahab posar fi aquest reguitzell històric de humiliacions i menystinences, va sonar una resposta clara i contundent, en les formes i en els continguts.
    En Joan va aprofitar l'enrenou dels aplaudiments per mirar de fer-se fonedís i abandonar la sala de la manera més discreta possible. En el seu cap se'n portava tres pensaments que eren com a reptes i alhora com a sangoneres de les seves nits de insomni.
     Això sí, abans d'obrir la porta no va poder evitar fer un somriure, era curiós que una de les organitzadores el que havia fet amb la seva pregunta era posar en joc a tot un grup d'educadors.




En veritat aquesta breu historia, de ficció, havia de titular-se "posem en joc l'educador" però amb un nom tant insípid no haguéssiu passat de la primera estrofa.

El bitllet de 50 euros.

Aquesta tarda he ensopegat amb el conte que us deixo més endavant. Una ensopegada que m'ha omplert de tranquil·litat, de llum i il·lusió.
I aquí estic escrivint una altre cop, després de molt de temps, sense saber perquè i buscant una excusa per parlar de les coses que em pasen, o inventar un altre realitat d'avui que em faci sentir-me millor, i a través d'un futur poder viatjar a un present que va girant sense control enterrant una història plena de morts, oblidant sense pena la glòria que hi ha sota els meus peus.


Joan, amb el rostre abatut de tristor, es troba amb la seva amiga Laura en un bar a prendre un cafè. Deprimit, va descarregar en ella les seves angoixes ... que si la feina, que si els diners, que la relació amb la seva parella, que la seva vocació! ... Tot semblava anar malament en la seva vida. Laura va introduir la mà en la seva bossa, va treure un bitllet de 50 euros i li va dir: "Vols aquest bitllet?"

Joan, una mica confós al principi, li va contestar: "És clar que si, Laura ... són 50 euros, qui no els voldria? "Llavors Laura va prendre el bitllet en un dels seus punys i ho va arrugar fins a fer una petita bola. Mostrant la rebregada piloteta a Joan, va tornar a preguntar: "I ara, ho vols també?" "Laura, no sé què pretens amb això, però segueixen sent 50 euros. És clar que l'agafaré si m'ho dónes. "

Laura va estendre l'arrugat bitllet, el va tirar a terra i el va refregar amb el peu, alçant després brut i marcat. "Ho segueixes volent?" "Mira, Laura, segueixo sense entendre on vas, però és un bitllet de 50 euros, i mentre no el trenquis, conserva el seu valor ..."

"Joan, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida et rebregui o trepitgi, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat ... El que has de preguntar és quant vals en realitat i no quant de colpejat que puguis estar en un moment determinat. "

Joan es va quedar mirant a la Laura sense encertar amb cap paraula, però l'impacte del missatge anava calant profundament en la seva ment.

Laura va posar l'arrugat bitllet al seu costat de la taula i amb un somriure còmplice va agregar: "Té, guarda'l, perquè te'n recordis d'això quan et sentis malament ... però em deus un bitllet nou de 50 euros per poder-lo usar amb el proper amic que ho necessiti. "Li va donar un petó a la galta i es va allunyar cap a la porta.

Joan va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar i amb una renovada energia va cridar al cambrer per a pagar el compte ...

Desembre

El mes de desembre és un mes força curiós; i no ara, de fet en època romana ja ho era. I es que d'entrada es força curiós que l'ultim de l'any sigui el "desè mes".
De fet també a cops em pregunto que devia estar pensant en Josep fa uns 2010 anys, quant dormia cada nit amb la Maria aguantant-se tots els instints. Deuria de ser el primer de celebrar el dia dels innocents un 25 de desembre.
I es que es miri com es miri el mes de desembre es un mes...

Ple de dies festius, sobretot per la canalla,
ponts o depenent de l'any aqüeductes,
aniversaris que es fan molt difícil de celebrar plegats,
àpats dignes d'un veritable hedonista,
amics visibles i un d'invisible,
sopar d'empresa i empreses que se't mengen
nits plenes de cops de garrot contra un tronc,
comiats amb la boca plena de gotims
nits amb neu,a fora i a dins,
regals plens d'il·lusió,
l'únic més que tothom desitja que li toqui la grossa,
l'únic dedicat als nassos,
el mes dels retrobaments,
el mes de la sobretaula més llarga de l'any,
els dies que venerem a la deessa falsedat...

si la vida et dona llimones....

... fes-te una llimonada

Sempre que hi ha problemes, més d'algú surt amb aquesta frase o l'altra no tan famosa de "si et plouen gossos i gats ...... posa una botiga de mascotes"

No crec que hi hagi una sola frase que resumeixi millor la resiliència que exhibeix la vida en general davant els factors adversos. Encara més, els ambients adversos són un factor decisiu tant en l'evolució de les espècies com en el desenvolupament de les societats.

I no es tracta de res complicat, si tens problemes, recorda sempre que les oportunitats vénen amb disfressa de problemes. I a partir d'ací ve aquella màxima que repeteix molt en Gaspar Hernàndez de que si no te solució no es un problema, es dir que només cal trobar-la i posar-la en marxa.

Tot el que has de fer és buscar un altre punt de vista al que tens actualment, les llimones són àcides però si aconsegueixes una mica d'aigua i sucre, pots treure profit. I ja posats pots fer-te un mojito.

Fes servir el pensament creatiu, dóna-li volta a la situació, pensa com aprofitar el que t'està passant, i no et limitis a trobar una solució HI HA MILERS DE SOLUCIONS, troba 4 o 5 i veuràs que les coses no són tan dolentes després de tot.

No tinc ganes de res !!

En el fons avui estic intentant fer un article, que podríem dir personal, però que serà molt difícil de plasmar tot allò que pretenc. I per la senzilla raó que avui no tinc ganes de ser graciós i ni tant sols irònic, i que he perdut aquesta facilitat de voltejar el llenguatge per convertir-ho en un trencagel.

Estem en un punt que tot mirant cap endavant me n'adono que no tinc ganes de formar part del futur, perquè aquest futur es un altre forma de il·lusió, i es que el passat en el fons va ser el futur d'aquest present que estem vivint. Present en el qual ens van abocar dos inconscients, però que ara els conscients mig estrafem la vida i les maneres.
Ja no tinc ganes de lluitar contra la meva desídia i la seva indolència, i he dubtat d'aquesta farsa amb lliçons de comparsa que ens tornen a portar al ben mig del corral. Un corral amb un ramat de xais sotmès al càlcul de les previsions sense informació, de l'ofec sense maneres i sobretot de l'angoixa dels rumors.
He de reconèixer que en tot aquest temps he apres que el camí s'ha de caminar i en arribat al final cal aturar-se a pensar. I que no hi ha res escrit, ni normes ni destí.
Però es que ja no tinc ganes de barrejar-me en l'aldarull de la gent que xerra sense saber i on les veus malbaratant la seva saliva parlen de tot menys del que vull sentir.
no tinc ganes de ser bou d'aquesta carreta que sobreviu en el pedregal, i m'impacienta només amb sobreviure
no tinc ganes de lluitar amb la meva consciència, no tinc ganes. Demà poder si.

"La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen"

Un grup d'activistes "socials", com es defineix el col·lectiu, ha ocupat passades les set d'aquesta tarda la seu del banc Banesto del número 10 de la plaça Catalunya, al centre de la ciutat de Barcelona, han informat els Mossos d'Esquadra.

Segons expliquen els activistes en un comunicat, 12 escaladors han desplegat una pancarta de 150 metres quadrats a la façana de la seu bancària en què es pot llegir "La banca ens asfíxia; la patronal ens explota; els polítics ens menteixen, CCOO i UGT ens venen". A la pancarta hi ha un inodor en què es pot llegir "a la merda". Els activistes demanen una vaga general valenta per acabar amb "el repartiment injust de la riquesa".

L'ocupació es va planificar fa dies i s'ha portat a terme al final d'una manifestació no comunicada a la policia iniciada a les 17.00 hores a la plaça Universitat, i que ha passat pel carrer Pelai fins a acabar davant de la seu del banc.

L'acció està organitzada pel 'Moviment 25s', "un espai social que visualitza i denuncia l'explotació i precarietat dels sectors socials més vulnerables". El col·lectiu té intenció d'ocupar l'edifici durant com a mínim dos dies.

La portaveu del 25-S ha dit que la gent se sent "traïda" i per això han convocat aquests actes, per "expressar la seva oposició al sistema capitalista i al moviment sindical tradicional" i "denunciar l'explotació i la precarietat dels sectors socials més vulnerables" ja que "la vaga no servirà per a res".

aniversari

Segons la Viquipèdia el terme aniversari s'utilitza per designar el dia en què hom commemora un fet o esdeveniment digne de record.

I en el fons els humans ens passem la vida buscant excuses per celebrar una aniversari que ens porti, encara que sigui des del record, a un temps passat que mai més tornarà.
Hi han països que celebren derrotes i fan d'aquest fet una festa nacional, n'hi ha d'altres que s'entesten a recordar un genocidi tot embolcallant-lo en la festa de la mare pàtria.

Hi ha cops que els aniversaris senzillament recorden moments dolços i feliços. Com podria ser un primer petó o el naixement d'un esser excepcional.
I any darrera any ens entestem en celebrar-ho encara que el gust del petó s'hagi tornat agre o aquell esser ja no tingui la màgia de les primeres passes. Però la data arriba sempre, torna a picar a la nostra porta tot recordant-nos un fet, una victòria que es va convertir en derrota o simplement l'inexorable pas del temps.

Que arribo tard !!

Un senyor que va en cotxe se n'adona que està perdut, maniobra i pregunta a algú al carrer:

- Disculpi!, em podria vostè ajudar? He quedat a les 2:00 amb un amic, porto mitja hora de retard i no sé on em trobo!

- És clar que sí -li respon- es troba vostè en un cotxe, a uns 500 m. del centre del poble, entre N 41º 22' 26" E 1º 9' 45"(*) . 
 (*): coordenades aproximades de Montblanc

- Vostè és enginyer, oi? - Diu el del cotxe -

- Sí senyor, ho sóc. Com ho ha endevinat?

- Molt senzill, perquè tot el que m'ha dit és "tècnicament correcte", però "pràcticament inútil": continuo perdut, arribaré tard i no sé què fer amb la seva informació.

- Vostè és polític, oi? -Pregunta el del carrer. -

- En efecte -respon orgullós el del cotxe- com ho ha sabut?

- Perquè no sap on és ni cap a on es dirigeix, ha fet una promesa que no pot complir i espera que un altre li resolgui el problema. De fet, està vostè exactament en la mateixa situació que estava abans de preguntar, però ara, per alguna estranya raó sembla que la culpa és meva ...

GNDPO abandona l'equip de govern

COMUNICAT DE GNDPO, 24 D’AGOST DE 2010

El 27 de maig de 2007 es van celebrar les darreres eleccions municipals. En elles, l’agrupació electoral Gent del Poble (GNDPO) va tornar a obtenir la confiança de la vila de Montblanc aconseguint un regidor, aritmèticament una aportació prou important per a la composició d’un govern estable per als propers anys. Després de les pertinents converses amb totes les forces polítiques que van aconseguir representació, vàrem arribar a un acord per a pactar amb FIC i Agrupament Catalanista de Montblanc.
Aquest pacte proposava un programa d’accions que invitaven a tothom que tenia ganes de fer canvis en la política i desitjava una participació ciutadana activa, on els projectes a dur a terme al nostre poble fossin decidits i argumentats per a tots els que hi vivim. Teníem ganes i crèiem que podíem canviar l’estil de sempre, aportar idees, projectes i un estil participatiu al que la coherència en les nostres idees bàsiques – i els programes de govern de pràcticament tots els partits que es presentaren – es podrien dur a terme. L’acord assolit es fonamentava en la confiança, basat en un estil on tots els regidors de l’equip de govern intervinguessin a totes i cadascuna de les competències municipals i on tots els regidors fossin informats del que passa a la Casa de la Vila. S’invitava a tots els grups, fossin o no de l’equip de govern, a participar i, sobretot, a potenciar les relacions amb gran part del teixit social per a, per fi, poder realitzar l’esperat i promès canvi en l’estil cultural.
No fa tant, l’equip de govern ja va quedar en minoria degut al pas a l’oposició del regidor del FIC per discrepàncies i falta de confiança en l’alcalde (segons manifestacions públiques del mateix Sr. Molina).
D’altra banda, GNDPO sempre hem estat un fort defensor del pacte, acceptant i no posant entrebancs a projectes amb els que no estàvem conformes, per lleialtat al pacte. Tot i aquesta lleialtat, ja fa mesos – més d’un any – que GNDPO i Agrupament Catalanista de Montblanc, mantenim converses i reunions per a intentar redreçar la línia d’acció segons la voluntat expressada al pacte. L’alcalde, tot i manifestar sempre la seva voluntat de complir l’acordat, en tot moment ha demanat temps i més temps, i així passen els mesos... i els anys. La tècnica de desgast aplicada pel nostre alcalde, la del qui dia passa any empeny, la de no deixar les coses clares ni tancades, l’especialitat d’aquest de fer avorrir les pròpies idees,...
El Sr. Andreu no ha estat capaç de complir, en cap moment, els terminis de temps que hem acordat per a iniciar projectes, adreçar l’estil polític, etc.
És per això que ara, GENT DEL POBLE, després d’haver deixat veure en més d’una ocasió la descoordinació de l’equip de govern i haver votat en algunes ocasions de manera diferent al que ho ha fet l’Agrupament Catalanista de Montblanc, DEIXA DE CONFIAR EN L’ALCALDE DE MONTBLANC i, a partir d’avui 24 d’agost de 2010, passa a formar part de l’oposició, deixant l’actual ajuntament amb 5 regidors a l’equip de govern i 8 a l’oposició.

Les cooperatives

Diuen que les cooperatives són empreses gestionades democràticament pels seus socis/es, per als quals l'adhesió voluntària a la cooperativa implica un compromís de participació activa.
Aquestes empreses han d'acomplir els principis cooperatius, proclamats per l'Aliança Cooperativa Internacional el 1995, són les pautes de gestió a través de les quals les cooperatives intenten dur els seus valors a la pràctica: adhesió lliure i oberta; gestió democràtica; participació econòmica dels socis; autonomia; educació, informació i formació; cooperació entre cooperatives i interès per la comunitat.

Els socis i les sòcies de les cooperatives participen activament en les decisions tècniques i productives que configuren la manera com es realitza el treball que cal dur a terme.
També prenen les decisions estratègiques de l'empresa, assumint conjuntament els riscos econòmics i socials que en comporta la titularitat. Aquesta participació requereix un alt nivell de motivació de les persones que en formen part.
Les cooperatives aporten un valor afegit al sistema econòmic: creen ocupació estable i de qualitat, i permeten als ciutadans tenir una influència directa en els assumptes del mercat que els afecten.
El cooperativisme es fonamenta en un conjunt de valors que són en essència universals: autoajuda, autoresponsabilitat, igualtat, equitat, solidaritat, honestedat, transparència i responsabilitat social.
I a tot això podríem afegir que una cooperativa de producció (també anomenada cooperativa de treball associat) és aquella associació d'obrers per constituir una empresa de la qual són treballadors i propietaris alhora.


Fins ací tot això es teoria i unes paraules que menys o menys quelcom pot arribar a entendre i a defensar. El que no t'explica ningú es que les cooperatives estan formades per persones molt diverses i de tarannàs molt diferents. Qui li dona forma a la cooperativa no es la teoria sinó la realitat de cada una de les persones. I es justament ací on rau la clau de volta de tota la cooperativa.
Si això no es te molt clar n'hi ha el perill que l'entitat o l'empresa s'ompli de gent que la cosa que més desconeix es justament el significat de la paraula cooperació. I es justament en aquest moment que es deixa la porta oberta al perill i a la destrucció.
Pot ser molt bufó tot i despertar-te un dia que has estat ballant en una festa de disfresses en la qual tots portaven una mascara que els permetia amagar la seva real fisonomia, i el més trist de tot es que te'n dus la sensació que ningú t'ha convidat al guirigall.
Una festa que a més de gent com tu n'hi ha aprenents d'executiu que perden els anells amb facilitat, noies que quan veuen trencada l'escala per la qual volien ascendir juguen amb el prozac, persones amb força que la perden en un nuvol de demagògia i discurs reiteratius plens de menyspreu, imitadors de Rockefeller que juguen a crear les comissions que el permetin jugar a deixeble d'en George Orwell tot superant 1984, teòrics cooperatius que només es preocupen del "que hay de lo mio" i comparen constantment les aportacions dels altres, gent que ha sigut arrossegada per l'impuls popular però buits de convenciment.....