dimecres, 6 d’agost del 2008

Amb ells tot va començar

Ja feia dies que no penjava cap vídeo musical. I la veritat que ho trobava a faltar, això d'endinsar-me en les profunditats del Youtube tot cercant música.
I avui he decidit anar als orígens de tot plegat, els tres grups que pel meu parer, ho van revolucionar tot i van donar el punt de partida.

Per començar els mítics Sex Pixtols que tornen a estar de gira, encara que sense
Sid Vicious la cosa no sona igual.

Els Sex Pistols van ésser, tot i la seva curta existència, un grup anglès de punk molt influent. A través dels seus singles crus i nihilistes, i les seves violentes posades en escena, el grup va revolucionar la idea del que podia ser el Rock and Roll. Al Regne Unit, el grup va ser considerat perillós per a la majoria de la societat, i va ser prohibit a tot el país; als Estats Units no hi van tenir el mateix impacte, però un nombre incomptable de grups als dos països van inspirar-se en la força de la seva música, mentre que molts altres van inspirar-se en la seva ètica anarquista i indiferent al sistema.

El guitarrista Steve Jones i el bateria Paul Cook eren habituals d'una tenda regentada pel seu mànager, Malcolm McLaren; i el baixista Glen Matlock hi treballava. El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten, va conèixer la resta del grup a la tenda i aquests li van demanar qua s'unís a la banda. Mentre el grup tocava rock and roll senzill de manera salvatge i a un volum molt alt, Rotten cantava amb arrogància sobre l'anarquia, l'avortament, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s'hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora possible. La publicitat causada per al seu primer single, "Anarchy in the U.K.", va fer que la seva discogràfica de llavors, EMI, els acomiadés. Van acomiadar a Matlock abans de treure el següent single, "God Save the Queen", que va ser publicat per Virgin; va ser censurat a la BBC. Matlock va ser reemplaçat per Sid Vicious, un problemàtic noi de carrer qui, a diferència d'els altres membres del grup, no sabia tocar el seu instrument.

En 1976 Sex Pistols signa contracte amb EMI. Una veritable paradoxa, una important discogràfica, digne exemple de l’establishment, fa negocis amb el grup, fins aleshores, més virulent de l’escena punk. La companyia va dir: «Sex Pistols és un grup pop, de la tendència musical coneguda com punk rock. Els Sex Pistols foren prohibits en gairebé tots els llocs de la gira que havien preparat, de 23 llocs solament van poder realitzar el seu concert en tres. El punk seguí creixent sortejant tota mena de control. Creua Nova York i d'allí s’estengué a resta Amèrica del Nord, amb exponents com els Ramones, The Stooges. Els Pistols foren prohibits en ràdio i televisió, els seus recitals solament s’informaven de boca a boca i tocaven en llocs com el cinema de Londres o en la discoteca Lafayette sota el pseudònim de SPOTS (Sex Pistols on Tour Secretely).




Per continuar, i tot saltant "el charco", hauriem de parlar dels Ramones. Que encara que alguna montblanquina cregui que eren espanyols van ser els liders del moviment punk als USA.
The Ramones va ser una influent banda de punk rock, formada a Forest Hills, la comuna de Queens, Nova York, al març de 1974. Aquesta banda va ser la que va liderar el moviment punk a Nova York, fins al punt que moltes vegades se la considera la fundadora musical del punk.




I no podríem acabar aquest tripartit musical sense parlar dels Clash.
The Clash va ser una banda de rock activa des de l’any 1976 al 1986. Va ser una de les bandes més reeixides de l’ona punk a finals dels 70, i van anar incorporant al seu repertori influències de la música reggae, rockabilly, dance, jazz, ska, hip hop, i ocasionalment altres estils musicals. Eren llegendaris pels seus directes intensos i plens d’energia.

Des dels seus inicis com a banda, les lletres apassionades, plenes d’idealisme polític dels líders del grup Joe Strummer i Mick Jones contrastava amb l’anàrquic nihilisme dels Sex Pistols i de la simplicitat bàsica de The Ramones. Tot i que al Regne Unit eren un gran èxit des de l’aparició del seu primer àlbum el 1977, als Estats Units no hi van assolir la popularitat fins el 1980.

El seu tercer àlbum, publicat a finals de l’any 1979 i titulat London Calling és considerat per molts crítics com un dels millors àlbums de la història de la música rock; als Estats Units es va publicar el gener de 1980, i una dècada més tard la revista Rolling Stone el va nomenar com a millor àlbum de la dècada dels 80. Rolling Stone també el va situar al número 8 en la seva llista dels 500 millors àlbums de música rock publicada el 2003.

L’actitud i l’estil de The Clash, tant com la seva música, va influir en incomptables bandes. El 2003 van ingressar al Rock and Roll Hall of Fame (Saló de la Fama del Rock and Roll).