En algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bell jardí amb pomeres, tarongers, pereres i rosers molt macos, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria en el jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era! El que li faltava era concentració, li deia la pomera: "Si realment ho intentes, podràs tenir dolces pomes, veus que fàcil és!" "No ho escoltis", exigia el roser. "És més senzill tenir roses i veuràs que belles són!" I l'arbre desesperat, intentava tot el que li suggerien, i com no assolia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat. Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i al veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: "No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre la Terra. Jo et donaré la solució...
No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis. Sé tu mateix, coneix-te... i per a assolir-lo, escolta la teva veu interior." I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior?... Ésser jo mateix?... Conèixer-me?..." Es preguntava l'arbre desesperat, quan de sobte, va comprendre.
I tancant els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós. Donar recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: Complix-la!" I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ésser tot allò per a que estava destinat. Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç. Jo em pregunto al veure al meu al voltant, Quants seran roures que no es permeten a si mateixos créixer?... Quants seran rosers que de por del repte, només donen espines?... Quants, tarongers que no saben florir? En la vida, tots tenim un destí que complir i un espai que omplir. No permetem que res ni ningú ens impedeixi conèixer i compartir la meravellosa essència del nostre ésser.
Mai ho oblidis!
No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis. Sé tu mateix, coneix-te... i per a assolir-lo, escolta la teva veu interior." I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior?... Ésser jo mateix?... Conèixer-me?..." Es preguntava l'arbre desesperat, quan de sobte, va comprendre.
I tancant els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós. Donar recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: Complix-la!" I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ésser tot allò per a que estava destinat. Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç. Jo em pregunto al veure al meu al voltant, Quants seran roures que no es permeten a si mateixos créixer?... Quants seran rosers que de por del repte, només donen espines?... Quants, tarongers que no saben florir? En la vida, tots tenim un destí que complir i un espai que omplir. No permetem que res ni ningú ens impedeixi conèixer i compartir la meravellosa essència del nostre ésser.
Mai ho oblidis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada