dissabte, 29 d’agost del 2009
divendres, 28 d’agost del 2009
Històries per reflexionar II
El meu millor amic
Diu una llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i van discutir agrament, un d'ells li va donar una bufetada a l'altre.
Aquest, ofès, va escriure en la sorra: "Avui el meu millor amic em va donar una bufetada".
Van continuar el seu camí i van arribar a un oasi, on van resoldre banyar-se. El que havia estat bufetejat s'estava ofegant, i l'altre va acudir en el seu rescat. Al recuperar-se, va agafar un cisell i va escriure en una pedra: "Avui el meu millor amic em va salvar la vida".
Intrigat aquell li va preguntar:
-Per què després que et fes mal vas escriure a la sorra, i ara escrius a la pedra?
-Quan un gran amic ens ofèn, hem d'escriure-ho a la sorra, on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-lo.
Quan ens passa alguna cosa gran, hem de gravar-lo en la pedra del cor, d'on cap vent podrà fer-lo desaparèixer.
Diu una llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert i van discutir agrament, un d'ells li va donar una bufetada a l'altre.
Aquest, ofès, va escriure en la sorra: "Avui el meu millor amic em va donar una bufetada".
Van continuar el seu camí i van arribar a un oasi, on van resoldre banyar-se. El que havia estat bufetejat s'estava ofegant, i l'altre va acudir en el seu rescat. Al recuperar-se, va agafar un cisell i va escriure en una pedra: "Avui el meu millor amic em va salvar la vida".
Intrigat aquell li va preguntar:
-Per què després que et fes mal vas escriure a la sorra, i ara escrius a la pedra?
-Quan un gran amic ens ofèn, hem d'escriure-ho a la sorra, on el vent de l'oblit i el perdó s'encarregarà d'esborrar-lo.
Quan ens passa alguna cosa gran, hem de gravar-lo en la pedra del cor, d'on cap vent podrà fer-lo desaparèixer.
dijous, 27 d’agost del 2009
Les paraules d'Ares no són innocents
Les prohibicions de marxes i actes, les temibles declaracions del conseller d'Interior Rodolfo Ares, són una clara amenaça a tota la societat basca. Són un gran perill i una declaració d'intencions que només aconseguira que a Euskal Herria no coneguin mai que es viure en pau. I es que fins i tot els marrecs saben que sense justícia mai hi haurà pau. Només desitjo que els companys del seu partit a Catalunya no copiïn la fabulosa idea, perquè es comença amenaçant a un regidor que no s'alça en un minut de silenci i es pot acabar a "garretades".
Com quan els nazis marcaven les cases dels jueus, les tropes d'ocupació han enviat als seus esbirros al carrer a assenyalar els bars abertzales. Els "Guerrilleros de Cristo Rey", "la Falange", són els espantalls en els quals s'escuda el terrorisme d'estat. Aquestes amenaces directes habiliten que es repeteixi l'atac impune a un bar, com ja ha ocorregut.
Ara, només faltaria que els abertzales posin en la diana als bars i llocs de reunió dels guàrdies civils, dels ertzaines, dels poli-periodistes. . .. No és innocent el missatge d'Ares. Està pensat i bé pensat. Quin efecte pot produir dintre d'una comunitat la inoculació d'aquest verí? Com pot afectar la convivència? Quines respostes s'esperen de l'altre costat?
És de suposar que el govern espanyol ha fet les seves previsions, però em pregunto si hauran llegit alguna cosa sobre el "efecte papallona". No serà la primera vegada que una modificació petita en les condicions inicials es converteix en un desviament molt gran de l'objectiu apuntat.
Com quan els nazis marcaven les cases dels jueus, les tropes d'ocupació han enviat als seus esbirros al carrer a assenyalar els bars abertzales. Els "Guerrilleros de Cristo Rey", "la Falange", són els espantalls en els quals s'escuda el terrorisme d'estat. Aquestes amenaces directes habiliten que es repeteixi l'atac impune a un bar, com ja ha ocorregut.
Ara, només faltaria que els abertzales posin en la diana als bars i llocs de reunió dels guàrdies civils, dels ertzaines, dels poli-periodistes. . .. No és innocent el missatge d'Ares. Està pensat i bé pensat. Quin efecte pot produir dintre d'una comunitat la inoculació d'aquest verí? Com pot afectar la convivència? Quines respostes s'esperen de l'altre costat?
És de suposar que el govern espanyol ha fet les seves previsions, però em pregunto si hauran llegit alguna cosa sobre el "efecte papallona". No serà la primera vegada que una modificació petita en les condicions inicials es converteix en un desviament molt gran de l'objectiu apuntat.
dimecres, 26 d’agost del 2009
La "justícia" Europea torna a assassinar a Carlo Giuliani.
Mario Placanica, el carabiner que al juliol de 2001 va assassinar a Carlo Giuliani durant la cimera del G8 de Gènova va actuar en "legítima defensa". Ho ha decidit el Tribunal Europeu de Drets Humans en una sentència feta publica avui. Els jutges d'Estrasburg han rebutjat així tots els elements del recurs de la família de Giuliani contra l'Estat italià, declarant que no s'ha violat la Convenció Europea de Drets Humans en tres elements de quatre. El Tribunal per tant ha acceptat la versió de les autoritats italianes sobre com es van desenvolupar els fets.
Segons la sentència, en efecte, el militar que va disparar a Giuliani no va fer un ús excessiu de la força, doncs va respondre al que considerava un real i imminent perill per a la seva vida i la dels seus companys. "El Carabiniero", es llegix en la sentència, "s'estava enfrontant amb un grup de manifestants que portava a terme un violent atac contra el vehicle en el qual es trobava". El militar a disparat "solament quan l'atac ha continuat" i quan "ha percebut un risc real i imminent per a la seva vida i la dels seus col·legues". Els jutges també han mantingut que, a diferència del que sostenia la família Giuliani, el govern italià havia col·laborat suficientment amb el Tribunal, tractant de conduir a un apropiat coneixement del cas. No hi ha violació de l'article 38 de la Convenció que imposa als Estats de lliurar tota la informació requerida pels jutges d'Estrasburg.
dimarts, 25 d’agost del 2009
Ares segueix provocant l'enfrontament
Encara estan en les nostres retines, les imatges d'un bar de Iruña amenaçat i pintat per Falange, amb frases totalment amenaçadores, Frases que posades en altre tipus de bar i per altres persones haguessin ocupat portades de telenotícies i de diaris, però sembla ser que el terrorisme feixista, compte entre les seves bases amb el silenci dels grans mitjans de comunicació.No fa tant li van enviar una bala a Sonia Polo, txupinera de la Aste Nagusia, pel fet de ser parent d'un pres basc. I aquí no s’aturen els fets, son més les actuacions terroristes d'incontrolats a Euskal Herria en les ultimes setmanes, atacs contra el baserri de la família Goikoetxea, atacs i amenaces contra vehicles i béns municipals a Nafarroa.
Iruña es plena de pintades amenaçadores fetes per feixistes espanyols, que per cert l'ajuntament es nega a esborrar, contrastant amb la celeritat amb que altres pintades són esborrades.
El terrorisme ultra, o el terrorisme feixista és ja una realitat a Euskal Herria, són ja massa episodis i els grans mitjans callen i els grans partits tracten d’amagar-lo sota la catifa, perquè això desvirtua el seu missatge que a Euskal Herria solament hi ha una violència. Sembla ser que no hi ha solament una, i a les evidències ens remetem.
Ja tinc ganes del proper ple de l’ajuntament de Montblanc per veure com els defensors dels minuts de silenci s’aixequin per condemnar tots aquest fets. Tinc ganes de veure aquells que s’avergonyien de seure a la meva vora diguin ara que s’avergonyeixen de formar part del mateix partit que el conseller Ares.
Sembla ser que amb la llei de partits en la mà, al grup feixista de la falange s'hauria d'il·legalitzar immediatament. Quedem a l'espera d'actuacions judicials. Es produiran?
L’altre dia, el conseller Ares, va animar a la ciutadania a no entrar en bars que tinguin fotos de presoners bascos. Un discurs que recorda massa al dels dirigents de l'Alemanya nazi-feixista.
Així com en l'Alemanya nazi es va demanar no entrar en comerços regentats per jueus, en l'Euskal Herria governada per l'esquerra del franquisme (Patxi López) i pels hereus directes del feixisme espanyol (Partit Popular) es demana no entrar en bars que tinguin fotos de preses i presos bascos. És probable que acabin assenyalant amb pintura les cases dels abertzales. Encoratjats per aquesta ona nazi-franquista ja van atacar el baserri de la família Goikoetxea, li van enviar un bala a la txupinera Sonia Polo i va haver atemptats i amenaces contra símbols i militants abertzales, a més de les càrregues policials, les prohibicions i les detencions de ciutadans.
La imbecil·litat del conseller d'Interior Ares, encoratjant aquesta persecució, és supina. Quan crida a no entrar en els bars pro-abertzales no està aportant res de nou; els únics espanyols feixistes que entren a aquests bars són els policies disfressats. Però aquesta consigna és una estupidesa molt perillosa. Una resposta similar però de signe contrari pot convertir-se en una espurna que faci saltar la convivència ja suficientment deteriorada per les conseqüències del conflicte polític. Ares alimenta la segregació, que és una manifestació d'odi. Les conseqüències poden ser funestes.
dissabte, 22 d’agost del 2009
Històries per reflexionar I
Els tres filtres
El jove deixeble arriba a casa del seu savi mestre, pres d'una gran agitació.
- Mestre, un amic va estar parlant de tu amb despreci....!
- Espera! ? li va interrompre el filosof -. vas fer passar pels tres filtres el que vas a contar-me?
- Els tres filtres?, va preguntar el jove sense saber al que es referia el seu mestre.
- Si. El primer és la veritat. Estàs segur del que vols dir-me és absolutament cert?
- No. Ho vaig escoltar comentar a uns veïns.
- Almenys ho hauràs fet passar pel segon filtre, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
- No, en realitat no. AL contrari...
- Ah, vagi! L'últim filtre és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t'inquieta?
- Francament, no.
- Llavors... -va dir el savi somrient-, si no és veritat, ni bo ni necessari, sepultem-lo en l'oblit.
anonim
El jove deixeble arriba a casa del seu savi mestre, pres d'una gran agitació.
- Mestre, un amic va estar parlant de tu amb despreci....!
- Espera! ? li va interrompre el filosof -. vas fer passar pels tres filtres el que vas a contar-me?
- Els tres filtres?, va preguntar el jove sense saber al que es referia el seu mestre.
- Si. El primer és la veritat. Estàs segur del que vols dir-me és absolutament cert?
- No. Ho vaig escoltar comentar a uns veïns.
- Almenys ho hauràs fet passar pel segon filtre, que és la bondat. Això que desitges dir-me, és bo per a algú?
- No, en realitat no. AL contrari...
- Ah, vagi! L'últim filtre és la necessitat. És necessari fer-me saber això que tant t'inquieta?
- Francament, no.
- Llavors... -va dir el savi somrient-, si no és veritat, ni bo ni necessari, sepultem-lo en l'oblit.
anonim
sabiduria sufi
dijous, 13 d’agost del 2009
dilluns, 10 d’agost del 2009
Hitler i el conflicte basc
Diuen que l'humor es una forma molt practica de dir les coses tant com son i no provocar susceptibilitats. Aquest vídeo es la prova de tot això.
dijous, 6 d’agost del 2009
Acomiaden a Gabirel Eskurdia
Us deixo aquí un article d'allò més interessant que he trobat a Kaos en la red, jo ho he llegit i ho he traduït la resta de coses es decisió vostra.
Acomiaden a Gabirel Eskurdia de ETB. Torna la censura franquista
Just quan els Prisa, El Mundo, Público, El Correo, El Diario Vasco (quin sarcasme!) en fi tota la porqueria que cada matí hem de suportar es *desgañitan pel tancament de 34 emissores a Veneçuela a l'Euskal Herria de Vichy i del Pacte de Santoña (II) es tanca Gaztesarea i ara s'acomiada a un tertulià d'esquerres exclusivament per les seves opinions polítiques. I altra més, provoquen la mort d'un electe en Villabona i després l'amaguen, altra mort produïda per una estúpida i provocadora presència policial que després no reapareix, per cert, en el seu soterrament, demostrant-se que ni un txulo nomenat conseller d'interior per un procés trucat i antidemocràtic pot parar a la societat basca en resistència.
Sí, en Resistència. AL feixisme espanyolista, a la seva estupidesa, a la seva incultura, a la seva mediocritat i a l'arrossegar-se al poder dels nous conversos a la fe monàrquica.I a la desaparició de persones com Jon Anza, desaparicions cobertes i encobertes pels mitjana del règim.
Aquest és el país que han assumit els IU, EE, PNB, el país dels submisos. És evident que els arbres de la manipulació mediàtica no tapen el bosc del clam per tota la llibertat sense condicions per a Euskal Herria. Avui han acomiadat a un company de ETB com abans feien amb els republicans i nacionalistes en els anys posteriors a l'entrada feixista .Però hi ha un poble en resistència que va iniciar el seu camí fa dècades al que no van a convèncer mai que cal sumar-se a la farsa de l'Espanya Nacional.
Ni estem ni volem que se'ns esperi a la seva festa. Gaudeixin-la ara que encara poden ja que en els llibres d'Història d'Euskal Herria aquests anys del Govern de Lakua Vichy seran assenyalats com el temps que el Poble Treballador va posar en el seu lloc als seus invasors i als seus enemics de classe.
Parlaran les pedres, si callen a tots, va profetitzar Alfonso Sastre però a Euskal Herria després de 50 anys de lluita i amb aquestes cacicades no calla ni déu.
Amb Gaztesarea, amb Gabirel, amb Egin i Egin irratia, amb Ardi Beltza, amb Egunkaria, amb els periodistes assassinats de Egin, amb les ràdios lliure, amb els fanzines i la contrainformació. Amb els pamflets mà a mà altra vegada.
És l'hora de construir un espai popular i democràtic al servei de la informació veraç. En Euskal Herria amb el PP,PSOE i PNB el periodisme professional ha mort convertit en la veu de qui els ha comprat. És l'hora doncs del Periodisme Militant i Popular. El periodisme amb majúscula.
No comprem els seus periòdics, no vegem les seves televisions, no escoltem les seves estupideses quotidianes. I informem-nos pels mitjans militants i populars, siguin qui siguin. No creem gens del que conten, no parem esment a les seves mentides. Fins a aquí hem arribat.
Just quan els Prisa, El Mundo, Público, El Correo, El Diario Vasco (quin sarcasme!) en fi tota la porqueria que cada matí hem de suportar es *desgañitan pel tancament de 34 emissores a Veneçuela a l'Euskal Herria de Vichy i del Pacte de Santoña (II) es tanca Gaztesarea i ara s'acomiada a un tertulià d'esquerres exclusivament per les seves opinions polítiques. I altra més, provoquen la mort d'un electe en Villabona i després l'amaguen, altra mort produïda per una estúpida i provocadora presència policial que després no reapareix, per cert, en el seu soterrament, demostrant-se que ni un txulo nomenat conseller d'interior per un procés trucat i antidemocràtic pot parar a la societat basca en resistència.
Sí, en Resistència. AL feixisme espanyolista, a la seva estupidesa, a la seva incultura, a la seva mediocritat i a l'arrossegar-se al poder dels nous conversos a la fe monàrquica.I a la desaparició de persones com Jon Anza, desaparicions cobertes i encobertes pels mitjana del règim.
Aquest és el país que han assumit els IU, EE, PNB, el país dels submisos. És evident que els arbres de la manipulació mediàtica no tapen el bosc del clam per tota la llibertat sense condicions per a Euskal Herria. Avui han acomiadat a un company de ETB com abans feien amb els republicans i nacionalistes en els anys posteriors a l'entrada feixista .Però hi ha un poble en resistència que va iniciar el seu camí fa dècades al que no van a convèncer mai que cal sumar-se a la farsa de l'Espanya Nacional.
Ni estem ni volem que se'ns esperi a la seva festa. Gaudeixin-la ara que encara poden ja que en els llibres d'Història d'Euskal Herria aquests anys del Govern de Lakua Vichy seran assenyalats com el temps que el Poble Treballador va posar en el seu lloc als seus invasors i als seus enemics de classe.
Parlaran les pedres, si callen a tots, va profetitzar Alfonso Sastre però a Euskal Herria després de 50 anys de lluita i amb aquestes cacicades no calla ni déu.
Amb Gaztesarea, amb Gabirel, amb Egin i Egin irratia, amb Ardi Beltza, amb Egunkaria, amb els periodistes assassinats de Egin, amb les ràdios lliure, amb els fanzines i la contrainformació. Amb els pamflets mà a mà altra vegada.
És l'hora de construir un espai popular i democràtic al servei de la informació veraç. En Euskal Herria amb el PP,PSOE i PNB el periodisme professional ha mort convertit en la veu de qui els ha comprat. És l'hora doncs del Periodisme Militant i Popular. El periodisme amb majúscula.
No comprem els seus periòdics, no vegem les seves televisions, no escoltem les seves estupideses quotidianes. I informem-nos pels mitjans militants i populars, siguin qui siguin. No creem gens del que conten, no parem esment a les seves mentides. Fins a aquí hem arribat.
dilluns, 27 de juliol del 2009
100 anys de la setmana tràgica
Un grup anarquista pinta les parets d'una vintena d'esglésies a Barcelona per recordar la "Setmana tràgica"
Les pintades van ser reivindicades per un grup auto-denominat «La Gallinaire» a través d'un comunicat rematat pel lema «la lluita continua». Les parròquies afectades pertanyen als barris de Sarrià, Poblenou, Gràcia, Sant Gervasi, Raval, Eixample, Sant Andreu i el Clot i en algunes d'elles es van portar a terme accions directes contra els panys que van ser inutilitzats amb silicona.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.
Els Mossos d´Esquadra van assegurar que investigaran el cas, encara que ni l'Arquebisbat ni cap responsable de les esglésies havia posat denuncia mostrant les connivència total, que no ha variat res en aquests 100 anys, entre les forces d'opressió i les classes dominants i poderoses, que en aquell moment després d'uns dies van malmetre indiscriminadament entre altres ciutadans a Ferrer i Guàrdia.
La nota reivindicativa, que els autors van enganxar a les portes dels temples, presenta passatges anarquistes i va signada «Ni Déu ni Capital». A més, inclou algunes de les frases amb les quals van ser «il·lustrats» els murs dels temples barcelonins: «L'Església apesta, encara que avui no cremi», «l'única església que il·lumina és la que crema» i «1909-2009, la lluita continua».
L'objectiu del grup, segons el pamflet, era el d'impedir la missa dominical en el mateix dia, 26 de juliol, en el qual va començar una Setmana Tràgica per a les classes dominants que després es va tornar durant algunes setmanes mes contra el poble, de manera indiscriminada. En la nota es podia llegir també: «Encara que en els temples hagi més turistes que creients, la jerarquia catòlica segueix imposant la seva hipòcrita moral».
La Setmana Tràgica de Barcelona va tenir el seu origen en el reclutament forçós de reservistes per a la guerra que l'Exèrcit lliurava en el nord d'Àfrica amb les ànsies posades en rellançar l'imperi decadent que era Espanya i mantenir les empreses que molts burgesos tenien a la zona. Un imperi que mai va superar "el desastre" que va suposar la pèrdua de Cuba i Filipines de manera humiliant davant el gran imperi emergent americà.
La revolta va donar pas a un odi anticlerical i el 27 de juliol es va cremar el centre dels Germans Maristes de Poble Nou, que va obrir una llarga llista. L'odi anticlerical no va aparèixer com un bolet tal com s'afirma en alguns pamflets revisionistes, l'església no va ser un objectiu a l'atzar. L'església era la peça necessària, la corretja de distribució necessària perquè l'estat pseudodemocrátic de la restauració apliqués salvatgement la violència estructural contra el poble, majoritàriament sindicalizat a la CNT.
dilluns, 20 de juliol del 2009
El proper 25 de juliol la CNT organitza a Barcelona una concentració per demanar la llibertat d'Amadeu Casellas.Aquí us deixo el cartell i la convocatòria:
Amadeu Casellas és un pres que duu ja més de 25 anys empresonat per la seva participació en desenes d'atracaments a bancs, amb els quals donava suport el finançament de lluites obreres a la fi dels anys 70 i sense cometre cap delicte de sang. Amadeu ha estat sempre una persona compromesa i activa, participant tant en el carrer com en la presó, de lluites i denúncies col·lectives contra el sistema, ja fos el règim franquista o "democràtic".
Quan tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavetes i assistia a reunions clandestines".
Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, als 49 anys, convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". "En Espanya no tenim democràcia. Abans havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Manca igualtat entre rics i pobres".
En 1976, va atracar el banc mercantil de Manresa. "Va ser gairebé el meu primer delicte". Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, excepte de no haver agafat prou".
En 1979, entra a la presó i és rebut amb una brutal pallissa. "Aquí va començar el que avui encara no ha acabat..., vaig tenir els meus primers contactes amb alguns membres de la COPEL i comencem els preparatius per a reivindicar la reforma del Codi Penal i millores en el menjar, higiene i condicions de vida penitenciària en general".
Durant tots els anys que duu de condemna, ha protagonitzat nombroses vagues de braços caiguts i de fam, s'ha cosit la boca i ha realitzat infinitat de denúncies per l'abusiu preu dels productes de l'economat, o per les irregularitats i l'explotació del treball penitenciari, o les falsificacions d'analítiques o d'informes penitenciaris, el que li ha costat diversos primers graus i trasllats de centre a centre amb l'únic propòsit que desistís. Ha denunciat els abusos sobre els drets dels presos, de tota l'estructura penitenciària.
L'any passat, i després de mantenir una vaga de 76 dies, Amadeu va aconseguir el compromís de la institució penitenciària per a l'obtenció de permisos que li facilitarien la consecució del tercer grau i la posterior llibertat condicional. Aquest acord va ser miserablement incomplit per la institució, amb l'excusa d'una causa pendent de feia un any i que al principi semblava arxivada. Per aquesta situació, Amadeu va reiniciar la vaga de fam, fins que la va abandonar per un canvi d'estratègia, i perquè la CNT-AIT, va assumir la defensa legal i política de la seva situació penitenciària.
A causa de les expropiacions comeses, ha complert més de 25 anys de condemna, que amb les redempcions, superen els 30 anys, el màxim contemplat en la seva llei, pel que roman segrestat per la institució penitenciària, com venjança per la seva trajectòria de lluita.
Per tot això, des de CNT-AIT, es fa una crida a la solidaritat amb Amadeu Casellas i convoca a sengles concentracions el Dissabte 25 de Juliol, a Madrid i Barcelona, per a reclamar la seva immediata posada en llibertat.
Quan tenia 14 anys en 1973 i treballava en una fàbrica de Balenyà va descobrir l'anarquisme. "Em sentia explotat per l'empresari, vaig conèixer a gent de la CNT i vaig començar a repartir propaganda subversiva pels carrers. Anava de paquet en la moto amb les octavetes i assistia a reunions clandestines".
Creia en la lluita armada, en la revolució imprescindible per a canviar les coses, i encara avui, als 49 anys, convençut que les pistoles no arreglen gens, considera que l'anarquisme, àdhuc sense ser la solució definitiva, "funcionaria millor que la democràcia que tenim". "En Espanya no tenim democràcia. Abans havia un dictador que era Franco, i avui hi ha uns partits polítics. Les empreses funcionen igual. Les necessitats de primer ordre no estan resoltes. Manca igualtat entre rics i pobres".
En 1976, va atracar el banc mercantil de Manresa. "Va ser gairebé el meu primer delicte". Durant els següents dos anys i mig va atracar més de 50 bancs. "Era una manera de recuperar el que els bancs ens agafaven. No em penedeixo de res, excepte de no haver agafat prou".
En 1979, entra a la presó i és rebut amb una brutal pallissa. "Aquí va començar el que avui encara no ha acabat..., vaig tenir els meus primers contactes amb alguns membres de la COPEL i comencem els preparatius per a reivindicar la reforma del Codi Penal i millores en el menjar, higiene i condicions de vida penitenciària en general".
Durant tots els anys que duu de condemna, ha protagonitzat nombroses vagues de braços caiguts i de fam, s'ha cosit la boca i ha realitzat infinitat de denúncies per l'abusiu preu dels productes de l'economat, o per les irregularitats i l'explotació del treball penitenciari, o les falsificacions d'analítiques o d'informes penitenciaris, el que li ha costat diversos primers graus i trasllats de centre a centre amb l'únic propòsit que desistís. Ha denunciat els abusos sobre els drets dels presos, de tota l'estructura penitenciària.
L'any passat, i després de mantenir una vaga de 76 dies, Amadeu va aconseguir el compromís de la institució penitenciària per a l'obtenció de permisos que li facilitarien la consecució del tercer grau i la posterior llibertat condicional. Aquest acord va ser miserablement incomplit per la institució, amb l'excusa d'una causa pendent de feia un any i que al principi semblava arxivada. Per aquesta situació, Amadeu va reiniciar la vaga de fam, fins que la va abandonar per un canvi d'estratègia, i perquè la CNT-AIT, va assumir la defensa legal i política de la seva situació penitenciària.
A causa de les expropiacions comeses, ha complert més de 25 anys de condemna, que amb les redempcions, superen els 30 anys, el màxim contemplat en la seva llei, pel que roman segrestat per la institució penitenciària, com venjança per la seva trajectòria de lluita.
Per tot això, des de CNT-AIT, es fa una crida a la solidaritat amb Amadeu Casellas i convoca a sengles concentracions el Dissabte 25 de Juliol, a Madrid i Barcelona, per a reclamar la seva immediata posada en llibertat.
dimarts, 14 de juliol del 2009
Perquè vull.
Hi han dies que et despertes amb una cançó al cap, i no saps perquè però estàs tot el dia taral·lejant-la.
Avui he tingut un d'aquests dies i es per això que he decidit penjar-la al bloc a veure si la trec del cap o al menys la puc compartir.
Perquè vull.
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
i alguna de les millors versions
Avui he tingut un d'aquests dies i es per això que he decidit penjar-la al bloc a veure si la trec del cap o al menys la puc compartir.
Perquè vull.
Lletra : Ovidi Montllor
Música : Y. Belmonte
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortis!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món precios. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
i alguna de les millors versions
dilluns, 6 de juliol del 2009
El temps
Temps que tot ho guareix, que posa a cadascun en el seu lloc, que transcorre passi el que passi, que no es deté davant nores. Temps moderns, temps que canvien. Aquest factor condicionant que deixem passar perquè ens solucioni els problemes, creiem que tot és qüestió de temps, que només cal esperar perquè les aigües tornin a la seva riba. Però ell mai es deté, et duu per davant, com un tifó de tardor, com les tempestes d'estiu. Sempre esperant temps millors.El temps és independent, no mira per ningú. Les agulles dels segons avancen, arribant als minuts, convertint els en hores. Però tú segueixes esperant, ningú sap a què, ningú sap fins a quan. Solament ho deixes córrer. Creus que perquè passi tot se solucionarà. Però aquest solament duu a cendres. Mata a tot aquell que d'ell vol aprendre. Es duu el que més odies, el que més vols, el que és inversemblant i el que et dóna igual. No entén de lleis ni de sentiments. Només passa.
La solució no està en el temps. La solució està en tú, a avançar al costat d'ell. En intentar viure cada segon, sentint cada minut i bressolar-se en cada hora. Desfés-te del temps perdut i aprèn de tot el que vas deixar enrere, el que porti l'esdevenir vindrà igualment. Per què esperar a oblidar? per què dependre d'ell?
A jo el temps no em fa por, no espero gens d'ell. Solament vull viure'l, assaborir-lo, gaudir-lo i que no passi un sol segon sense sentir la seva suprema presència. Respectar-lo.
Valora'l, és el teu regal més preuat i bé que ningú et pot arravatar, només el teu mateix pots malgastar-lo. El compte enrere comença el dia que neixes, i no et trobarà a faltar quan es pari el rellotge, perquè seguira transcorrent ferm cap a l'infinit i imparable abans de res.
A jo el temps no em fa por, no espero gens d'ell. Solament vull viure'l, assaborir-lo, gaudir-lo i que no passi un sol segon sense sentir la seva suprema presència. Respectar-lo.
Valora'l, és el teu regal més preuat i bé que ningú et pot arravatar, només el teu mateix pots malgastar-lo. El compte enrere comença el dia que neixes, i no et trobarà a faltar quan es pari el rellotge, perquè seguira transcorrent ferm cap a l'infinit i imparable abans de res.
dissabte, 4 de juliol del 2009
Carta oberta a Enric Sans
Carta oberta a Enric Sans
Benvolgut Enric voldria dir-te que no hi ha pensament més feixista que aquell del “amb nosaltres o contra nosaltres”, i es que en els matisos es on es sostenen els pilars de la democràcia. Es preocupant i alhora menyspreable i vil que algú doni per sabudes o per lògiques tot una sèrie de pensaments per un fet que no té relació.
Suposo que estàs d’acord amb mi que tota mort es prematura i tot assassinat es condemnable. I es justament per això que jo aquell dia no em vaig aixecar durant el minut de silenci. Per altre banda silenci que si que vaig fer amb el respecte que es mereixia. Per això i perquè crec que no era ni el lloc ni el moment. No era el lloc perquè era un fet aliè a la vida política de l’ajuntament de Montblanc i no era el moment perquè estàvem a punt de començar un dels plens més importants d’aquest any.
La única cosa certa es que això no em converteix en el defensor de cap causa i molt menys en el defensor d’un assassí. Però a tu la teva carta si que et converteix en un calumniador i en un difamador i alhora en una persona desinformada. Desinformada per que no saps qui soc i molt menys que opino de tot plegat, calumniadora perquè es fals que jo mirés d’una forma desafiant i difamador perquè fas unes acusacions que com a poc son condemnables.
Per acabar només dir-te que novament un militant de convergència intenta criminalitzar a un montblanquí i això sempre passa factura, Beti Arte.
Ignasi Cid i Dorronsoro
Benvolgut Enric voldria dir-te que no hi ha pensament més feixista que aquell del “amb nosaltres o contra nosaltres”, i es que en els matisos es on es sostenen els pilars de la democràcia. Es preocupant i alhora menyspreable i vil que algú doni per sabudes o per lògiques tot una sèrie de pensaments per un fet que no té relació.
Suposo que estàs d’acord amb mi que tota mort es prematura i tot assassinat es condemnable. I es justament per això que jo aquell dia no em vaig aixecar durant el minut de silenci. Per altre banda silenci que si que vaig fer amb el respecte que es mereixia. Per això i perquè crec que no era ni el lloc ni el moment. No era el lloc perquè era un fet aliè a la vida política de l’ajuntament de Montblanc i no era el moment perquè estàvem a punt de començar un dels plens més importants d’aquest any.
La única cosa certa es que això no em converteix en el defensor de cap causa i molt menys en el defensor d’un assassí. Però a tu la teva carta si que et converteix en un calumniador i en un difamador i alhora en una persona desinformada. Desinformada per que no saps qui soc i molt menys que opino de tot plegat, calumniadora perquè es fals que jo mirés d’una forma desafiant i difamador perquè fas unes acusacions que com a poc son condemnables.
Per acabar només dir-te que novament un militant de convergència intenta criminalitzar a un montblanquí i això sempre passa factura, Beti Arte.
Ignasi Cid i Dorronsoro
divendres, 3 de juliol del 2009
comunicat de GNDPO
us deixo el comunicat de Gent del Poble arran de les critiques contra la meva persona per no participar activament en el minut de silenci del passat 19 de juny.
El passat divendres 19 de juny vam participar al Ple extraordinari que va convocar l’Alcalde de Montblanc per a iniciar una moció de confiança per tal de desencallar la política municipal. Quan ens semblava que el més important en aquest ple era aclarir el tema dels pressupostos del 2009, ens trobem, després de viure un circ on s’insulta i es desprestigia a regidors elegits democràticament pels ciutadans de Montblanc, que el més rellevant és el seguiment o no d’un minut de silenci per l’últim atemptat d’ETA. Sembla que ara els catalanistes – ein? He dit catalanistes? deu ser que ara el vent per a aconseguir vots a Catalunya bufa cap a la catalanitat – de Convergència i Unió s’han molestat perquè el regidor de Gent del Poble no es va aixecar durant el minut de silenci del citat ple. Què és el que realment us va molestar d’aquest fet?
Ens voleu donar lliçons de democràcia quan no fa tants mesos un dels vostres líders – en Duran i Lleida – proclamava a una emissora catalana ser més cristià que demòcrata? I quan, molt probablement, sou el partit català amb més franquistes a les seves files? Els més grans del terme es fan un fart de riure quan veuen les proclames – nacionalistes, en diuen? – dels qui en una època no tant llunyana s’expressaven en castellà porque hace señor. Tampoc sembla que recordeu quan l’excel·lentíssim Jorge Pujol era alférez de l’exèrcit franquista, o de quan la mateixa CiU lluitava en contra del govern constitucional de la República, o... seguim? També podem parlar dels “trapitxeos” – molts i coneguts – de èpoques més actuals... ens voleu estirar de la llengua?
També trobem detestable que per a trobar motius polítics per a fer dimitir a l’Alcalde, PSC-ApM utilitzin el fet democràtic de participar o no en un minut de silenci sobre uns fets que no tenen res a veure amb la vida política de Montblanc. I és precisament molt curiós que aquests afiliats a PSOE, que encara no han condemnat ni el franquisme ni els GAL (una organització terrorista creada pel mateix PSOE i finançada, a sobre, amb diner públic), es permetin el luxe de titllar-nos de pro-etarres.
La història de Gent del Poble és curta però clara i transparent, sense res de què avergonyir-nos ni res a amagar i, qualsevol que hagi format part de la nostra agrupació d’electors, pot posar la mà al foc sense por a cremar-se. Podeu dir el mateix convergents i socialistes (quina gràcia emprar aquesta paraula per a referir-nos als afiliats al PSOE)? Crec que tots coneixem la resposta...
I, us digneu, sense tenir ni idea dels motius, a opinar sobre si el regidor de Gent del Poble s’havia de posar dret o no durant el minut de silenci al passat ple? No sou coneguts precisament per la vostra imaginació, així que potser que no llenceu les campanes al vol tant de pressa. La nostra cultura política es basa en el debat amb antecedents i el respecte a la diversitat d’opinions, inexistent actualment tant a dins com a fora d’aquest Ajuntament en crisi, que reflexa a un poble desinformat per culpa de mitjans de comunicació com Nova Conca – qui ni contrasta informacions ni cobreix esdeveniments importants com s’espera de tot mitjà de comunicació professional –.
La democràcia, en teoria, està creada per a la participació de tots els colors i nosaltres, contràriament al joc que practiquen PSOE i PP, no creiem que les coses siguin sempre blanques o negres. De fet, molt sovint ens semblen grises, i el fet de no manifestar-se obertament en contra de quelcom no significa necessàriament estar-hi a favor. Penseu-hi, segurament us costarà fer una cosa a la que no esteu acostumats, però estem segurs que ho podeu arribar a entendre vosaltres solets, sense necessitat que els vostres caps us diguin el que teniu que pensar i fer.
I, si us sembla i ja que ens dediquem a la política municipal, podríem seguir amb el tema del ple. Des del nostre punt de vista, calia destacar que es posava en evidència l’actual situació d’un ajuntament aturat pel desacord generat, no per les inquietuds envers el funcionament del poble sinó per les ànsies de poder d’uns i altres, ple de retrets personals que segurament duren des dels temps de pre-escolar. Senyors, si us voleu barallar per temes personals feu-ho a un altre lloc, aquí us han escollit perquè mireu pel bé de Montblanc.
És realment tant important si el regidor de Gent del Poble va seguir el minut de silenci dret o assegut? O és, simplement, una estratègia política més per amagar la incompetència – tant patètica com desafortunada – mostrada pels diferents portaveus dels partits de l’oposició? Perquè no parlem del que va dir el senyor Molina en aquell ple? O el senyor Campdepadrós? O CiU...? El dit, patètic senyors!
Gent del Poble
Montblanc, 30 de juny de 2009
El passat divendres 19 de juny vam participar al Ple extraordinari que va convocar l’Alcalde de Montblanc per a iniciar una moció de confiança per tal de desencallar la política municipal. Quan ens semblava que el més important en aquest ple era aclarir el tema dels pressupostos del 2009, ens trobem, després de viure un circ on s’insulta i es desprestigia a regidors elegits democràticament pels ciutadans de Montblanc, que el més rellevant és el seguiment o no d’un minut de silenci per l’últim atemptat d’ETA. Sembla que ara els catalanistes – ein? He dit catalanistes? deu ser que ara el vent per a aconseguir vots a Catalunya bufa cap a la catalanitat – de Convergència i Unió s’han molestat perquè el regidor de Gent del Poble no es va aixecar durant el minut de silenci del citat ple. Què és el que realment us va molestar d’aquest fet?
Ens voleu donar lliçons de democràcia quan no fa tants mesos un dels vostres líders – en Duran i Lleida – proclamava a una emissora catalana ser més cristià que demòcrata? I quan, molt probablement, sou el partit català amb més franquistes a les seves files? Els més grans del terme es fan un fart de riure quan veuen les proclames – nacionalistes, en diuen? – dels qui en una època no tant llunyana s’expressaven en castellà porque hace señor. Tampoc sembla que recordeu quan l’excel·lentíssim Jorge Pujol era alférez de l’exèrcit franquista, o de quan la mateixa CiU lluitava en contra del govern constitucional de la República, o... seguim? També podem parlar dels “trapitxeos” – molts i coneguts – de èpoques més actuals... ens voleu estirar de la llengua?
També trobem detestable que per a trobar motius polítics per a fer dimitir a l’Alcalde, PSC-ApM utilitzin el fet democràtic de participar o no en un minut de silenci sobre uns fets que no tenen res a veure amb la vida política de Montblanc. I és precisament molt curiós que aquests afiliats a PSOE, que encara no han condemnat ni el franquisme ni els GAL (una organització terrorista creada pel mateix PSOE i finançada, a sobre, amb diner públic), es permetin el luxe de titllar-nos de pro-etarres.
La història de Gent del Poble és curta però clara i transparent, sense res de què avergonyir-nos ni res a amagar i, qualsevol que hagi format part de la nostra agrupació d’electors, pot posar la mà al foc sense por a cremar-se. Podeu dir el mateix convergents i socialistes (quina gràcia emprar aquesta paraula per a referir-nos als afiliats al PSOE)? Crec que tots coneixem la resposta...
I, us digneu, sense tenir ni idea dels motius, a opinar sobre si el regidor de Gent del Poble s’havia de posar dret o no durant el minut de silenci al passat ple? No sou coneguts precisament per la vostra imaginació, així que potser que no llenceu les campanes al vol tant de pressa. La nostra cultura política es basa en el debat amb antecedents i el respecte a la diversitat d’opinions, inexistent actualment tant a dins com a fora d’aquest Ajuntament en crisi, que reflexa a un poble desinformat per culpa de mitjans de comunicació com Nova Conca – qui ni contrasta informacions ni cobreix esdeveniments importants com s’espera de tot mitjà de comunicació professional –.
La democràcia, en teoria, està creada per a la participació de tots els colors i nosaltres, contràriament al joc que practiquen PSOE i PP, no creiem que les coses siguin sempre blanques o negres. De fet, molt sovint ens semblen grises, i el fet de no manifestar-se obertament en contra de quelcom no significa necessàriament estar-hi a favor. Penseu-hi, segurament us costarà fer una cosa a la que no esteu acostumats, però estem segurs que ho podeu arribar a entendre vosaltres solets, sense necessitat que els vostres caps us diguin el que teniu que pensar i fer.
I, si us sembla i ja que ens dediquem a la política municipal, podríem seguir amb el tema del ple. Des del nostre punt de vista, calia destacar que es posava en evidència l’actual situació d’un ajuntament aturat pel desacord generat, no per les inquietuds envers el funcionament del poble sinó per les ànsies de poder d’uns i altres, ple de retrets personals que segurament duren des dels temps de pre-escolar. Senyors, si us voleu barallar per temes personals feu-ho a un altre lloc, aquí us han escollit perquè mireu pel bé de Montblanc.
És realment tant important si el regidor de Gent del Poble va seguir el minut de silenci dret o assegut? O és, simplement, una estratègia política més per amagar la incompetència – tant patètica com desafortunada – mostrada pels diferents portaveus dels partits de l’oposició? Perquè no parlem del que va dir el senyor Molina en aquell ple? O el senyor Campdepadrós? O CiU...? El dit, patètic senyors!
Gent del Poble
Montblanc, 30 de juny de 2009
dijous, 2 de juliol del 2009
Amics
HI HA AMICS
Hi ha amics eterns, amics que són de pell i altres que són de ferro.
Hi ha amics del temps, de l'escola, del treball, de la facultat.
Amics que s'aprenen, uns altres que es trien, i amics que s'adopten.
Hi ha amics de l'ànima, del cor, de la sang.
Hi ha amics de vides passades, amics per a tota la vida. Amics que són més que amics.
Hi ha amics que són germans, uns altres que són pares; també hi ha amics que són fills.
Hi ha amics que estan en les bones, uns altres que estan en les males, amics que estan sempre.
Hi ha amics que es veuen, uns altres que es toquen, uns altres que s'escriuen.
Per descomptat que hi ha amics que se’n van, que ens deixen; amics que tornen i altres que es queden.
Hi ha amics immortals, amics de la distància.
Hi ha amics que s'estranyen, que es ploren, que es pensen. Amics que es desitgen, que s'abracen, que es miren.
Hi ha amics de nit, de migdiades, de matinada.
Hi ha amics homes, amigues dones, amics gossos.
Hi ha amics que deliren, uns altres que són poetes. Hi ha dels que ho diuen tot, amics que no cal dir-los. Amics nous, vells, vells amics.
Hi ha amics sense edat, amics grossos, flacs. Hi ha amics que no ens criden, que tampoc cridem. Amb poc temps, amics des de fa una hora, des de fa un moment
Hi ha amics que deixem anar, uns altres que no poden venir, amics que estan lluny, amics del barri.
Hi ha amics de la paraula, amics de l'aliè, amics incondicionals.
Hi ha també amics invisibles, amics sense lloc, amics del carrer.
També hi ha amics que valen, amics que pesen, amics que són...
Amics meus, amics teus, amics nostres.
Hi ha molts amics; amics en comú, amics del teatre, de la música, amics de debò.
Hi ha amics que estan trists, uns altres que estan alegres, uns altres que simplement no estan.
Hi ha amics que són a la lluna, altres en el camp, i altres en el cel.
Tots, absolutament tots els amics tenen una cosa en comú:
són INDISPENSABLES!!
Hi ha amics eterns, amics que són de pell i altres que són de ferro.
Hi ha amics del temps, de l'escola, del treball, de la facultat.
Amics que s'aprenen, uns altres que es trien, i amics que s'adopten.
Hi ha amics de l'ànima, del cor, de la sang.
Hi ha amics de vides passades, amics per a tota la vida. Amics que són més que amics.
Hi ha amics que són germans, uns altres que són pares; també hi ha amics que són fills.
Hi ha amics que estan en les bones, uns altres que estan en les males, amics que estan sempre.
Hi ha amics que es veuen, uns altres que es toquen, uns altres que s'escriuen.
Per descomptat que hi ha amics que se’n van, que ens deixen; amics que tornen i altres que es queden.
Hi ha amics immortals, amics de la distància.
Hi ha amics que s'estranyen, que es ploren, que es pensen. Amics que es desitgen, que s'abracen, que es miren.
Hi ha amics de nit, de migdiades, de matinada.
Hi ha amics homes, amigues dones, amics gossos.
Hi ha amics que deliren, uns altres que són poetes. Hi ha dels que ho diuen tot, amics que no cal dir-los. Amics nous, vells, vells amics.
Hi ha amics sense edat, amics grossos, flacs. Hi ha amics que no ens criden, que tampoc cridem. Amb poc temps, amics des de fa una hora, des de fa un moment
Hi ha amics que deixem anar, uns altres que no poden venir, amics que estan lluny, amics del barri.
Hi ha amics de la paraula, amics de l'aliè, amics incondicionals.
Hi ha també amics invisibles, amics sense lloc, amics del carrer.
També hi ha amics que valen, amics que pesen, amics que són...
Amics meus, amics teus, amics nostres.
Hi ha molts amics; amics en comú, amics del teatre, de la música, amics de debò.
Hi ha amics que estan trists, uns altres que estan alegres, uns altres que simplement no estan.
Hi ha amics que són a la lluna, altres en el camp, i altres en el cel.
Tots, absolutament tots els amics tenen una cosa en comú:
són INDISPENSABLES!!
dimecres, 1 de juliol del 2009
Educació
Aquest vídeo dona per molts comentaris i per molts escrits en blocs, però haure de limitar-me a convidar-vos a veure'l i a que poseu vatros el comentari.
Quin país !!!!!
Quin país !!!!!
dimecres, 24 de juny del 2009
Festa Major
Diu la Vikipedia que una festa major és el conjunt de solemnitats amb què una població celebra el patronatge d'un sant, l'advocació a una Mare de Déu de la localitat o commemora un fet important de la seva història o tradició.
Les festes majors són el punt de trobada d'una comunitat local que es reuneix anualment a l'entorn d'uns escenaris comuns –la plaça, el cafè o l'església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics compartits.
Històricament les festes majors era el moment que el poble sortia al carrer a festejar i a xalar, a conviure i compartir, a donar i rebre, o simplement a sentir-se viu. No hi havien diferències ni disputes, ni comptes pendents ni feines a fer. Simplement estaven de festa.
Anys, o segles després, tot això es va anar desvirtuant. Quelcom va anar introduint adoracions a sants que després va convertir en patrons, les classes dirigents poc a poc es van anar separant d'aquesta barreja que feia el poble i el que es pitjor hom va posar l'accent de la festa en un folklorisme mal entès i el va treure, l'accent, de la festa del i pel poble.
Però tot això està canviant. I cada cop més, es fàcil trobar-nos festes alternatives en viles i ciutats, o llocs que farts de festes tallades pel mateix patró reinventen altre tipos de celebració. I justament ací volia arribar, perquè resulta que hi ha un petit llogarret al mig del Ripollès que torna un altre any a organitzar una festa major en majúscules. Una festa major feta i pensada pel poble. Ens veiem a l'Hostalet
Les festes majors són el punt de trobada d'una comunitat local que es reuneix anualment a l'entorn d'uns escenaris comuns –la plaça, el cafè o l'església– i que afirma la seva existència com a col·lectiu a partir d'uns referents simbòlics compartits.
Històricament les festes majors era el moment que el poble sortia al carrer a festejar i a xalar, a conviure i compartir, a donar i rebre, o simplement a sentir-se viu. No hi havien diferències ni disputes, ni comptes pendents ni feines a fer. Simplement estaven de festa.
Anys, o segles després, tot això es va anar desvirtuant. Quelcom va anar introduint adoracions a sants que després va convertir en patrons, les classes dirigents poc a poc es van anar separant d'aquesta barreja que feia el poble i el que es pitjor hom va posar l'accent de la festa en un folklorisme mal entès i el va treure, l'accent, de la festa del i pel poble.
Però tot això està canviant. I cada cop més, es fàcil trobar-nos festes alternatives en viles i ciutats, o llocs que farts de festes tallades pel mateix patró reinventen altre tipos de celebració. I justament ací volia arribar, perquè resulta que hi ha un petit llogarret al mig del Ripollès que torna un altre any a organitzar una festa major en majúscules. Una festa major feta i pensada pel poble. Ens veiem a l'Hostalet
dilluns, 22 de juny del 2009
Bon Solstici d'Estiu!
Des de temps immemorables l'home a celebrat com a gran festa l'arribada de l'estiu. I a més ho ha fet com època de canvi i renovació, d'ací el foc i la disbauxa. Es època de noves metes, de segar i recollir el fruit de tot l'any i sobretot de començar a traçar el nou camí.
Arreu dels Països Catalans aquesta festa la hem convertit en nit de fogueres, amb intenció de fer més curta, si es pot, la nit més minsa de tot l'any. I ja posat purificar-ho tot amb el foc. Deu ser per això que hom fa molts anys que la vol convertir en la nostra festa nacional i seguir celebrant-la dalt del Canigó o a les platges d'Alacant, gaudir d'ella a les cruïlles de l'eixample o als carrers de ciutadella.
Per tot això des d'aquest bloc us vull desitjar un bon solstici i que aquest sigui l'avantguarda d'un bon estiu!...... amb cafè si pot ser, i una mica de pomada menorquina.
diumenge, 21 de juny del 2009
Salut i bons aliments
us deixo el manifest de la manifestació de diumenge
SALVEM LA ILP SOBRE TRANSGÈNICS – 28 DE JUNY
MANIFESTACIÓ A BARCELONA
Companys/es,
Enmig del desencant polític que estem vivint en els darrers temps, PSC, CiU i PP han iniciat els tràmits per avortar la Iniciativa Legislativa Popular sobre Transgènics de la Plataforma ‘Som lo que Sembrem’. Així pretenen respondre a la preocupació activa de la societat catalana per la seguretat alimentària, el medi i el futur de la pagesia tradicional.
Per intentar evitar aquesta maniobra antidemocràtica, humiliant i del tot irresponsable, necessitem la vostra IMPLICACIÓ en la gran MANIFESTACIÓ que organitzem sota el lema de ‘DEMOCRÀCIA, SALUT I BONS ALIMENTS’. Depèn de la vostra participació que aconseguim fer visible la demanda social d’un NOU MODEL ALIMENTARI, SANITARI I PAGÈS.
Per això, us demanem que us no prengueu aquesta convocatòria com una més i
- Confirmeu l’assistència a l’acte o la vostra impossibilitat d’assistir-hi
- Passeu aquesta convocatòria a tots els vostres contactes que pugueu
- Feu la màxima difusió en els vostres pobles i ciutats
- Porteu a cinc persones amb vosaltres a la manifestació
- Participeu en l’organització dels desplaçaments des del territori
- Mantenim el grau que hem aconseguit de conscienciació sobre aquest tema i
cerquem aliances amb les bases dels partits que s’hi oposen.
Ara és el moment!!!
Som lo que Sembrem
AUTOCARS ORGANITZATS: La Seu d’Urgell – Berga – Manresa / Balaguer- Lleida – Borges
Blanques – Vilafranca / Pobla de Segur – Cervera / Figueres – Girona / Tortosa – Tarragona
Reserves i coordinació general: Tel. 973450683
Tota la informació a: www.somloquesembrem.org
‘Som lo que Sembrem’ C/Barcelona, 72-baixos. 25600. Balaguer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)