Manifestació per Jon Anza

Ahir dia 17 es va fer a Donibane-Lohizune (Lapurdi, euskadi Nord) una gran manifestació que va recórrer diferents carrers tot demanant saber que va passar amb Jon Anza, saber la veritat sobre la desaparició i mort del militant abertzale; el cos va aparèixer el passat 11 de març a Toulouse, onze mesos després que els seus familiars el veiessin per última cop.
Una de les curiositats va ser que no hi va haver guerra de xifres. Els convocants van donar la xifra de 5.000 assistents, i la Policia francesa la de 4.600. Semblava d’entrada que per un cop les autoritats policials havien aprés a comptar o que no hi havia gaire interès per part de les autoritats polítiques de fer créixer el problema amb una discussió en el numero de participants
No era la primera mobilització que es feia en aquesta població, però la del setembre no va concentrar ni la meitat de persones Aquesta marxa, a més de ser la més important que es recorda a Donibane Lohizune, és equiparable a qualsevol de les grans cites reivindicatives produïdes en Ipar Euskal Herria en els últims anys.
Molts dels assistents a la mobilització van venir de les províncies del sud d'Euskal Herria i com es habitual per terres basques també hi havia una representació catalana<,de manera que van haver d'enfrontar als controls policials disposats en els passos fronterers, en què els agents van efectuar identificacions i registres de vehicles. Els controls per part de les forces policials espanyoles van començar al matí, i tal i com van fer durant l’Aberri Eguna o el Gazte Herria es van esmerar a fer controls més propis de pel•lícules de Quentin Tarantino que de la democràcia que diuen que defensen. I es que com dirien per Ondarru: Aquests munten una festa Heineken (pensa en verd) cada cop amb més facilitat i amb dos idees molt clares rebentar i classificar. La presència policial va ser molt notable també en les rodalies del lloc de convocatòria, encara que al costat de la manifestació només hi va haver efectius per controlar el trànsit, i els agents de paisà que acostumen a no perdre’s cap tipus d'actes de l’esquerra abertzale. També va haver-hi un important dispositiu a la població veïna de Ziburu, lloc on resideix la ministra Michèle Alliot-Marie, ministra d'Interior quan va desaparèixer Anza. La manifestació va començar passats 2/4 de sis, de la plaça Louis XIV, per a realitzar un recorregut que va envoltar tot el centre de la localitat i acabar al punt de sortida. Només donar els primers passos, els manifestants van llançar crits de “Ez, ez, ez, Herriak ez du barkatuko” ( No, no, no, el poble no perdona). Les consignes de protesta van ser constants durant tot el recorregut, en homenatge a Jon Anza, en denúncia de les forces policials, de la ministra de Justícia francesa i del ministre d'Interior espanyol, en protesta per la guerra bruta i la repressió, i també en demanda de llibertat per als presos. Després de la pancarta de capçalera, nombroses ikurriñes amb Crespó negre acompanyaven tota la marxa, en la qual hi havia dues pancartes més. Una d'elles anava destinada a qualificar de «responsables i culpables» a Alliot-Marie i Rubalcaba, i una altra del col•lectiu occità Llibertat, en suport a la família de Anza.
La manifestació va concloure davant del quiosc de la plaça de Louis XIV, en el qual es va col•locar un gran paper amb el lema “Zer egin duzue Jonekin? Egia nahi dugu” (Que heu fet amb en Jon? Volem la veritat), i des del qual els oradors es van dirigir als manifestants.