El passat divendres van estrenar l'ultima pel.licula de l'Obèlix. Aquest cop ens haurem de "fer fotre" i anar a veure la versió en castellà, ja que no han traduït cap còpia al català. Però ni aquest fet ens aturarà per veure aquesta nova versió en cel·luloide dels millors personatges del còmic.
Aquesta nova pel.licula està inspirada en el llibre "Astèrix als Jocs Olímpics" i tracta de quan Lunàtix s'enamora de la princesa Irina i Astérix i Obélix li ajuden a aconseguir el seu amor, intentant proclamar-li campió dels Jocs Olímpics, tasca en principi gens complicada per a la parella de gals. El problema sorgeix quan s'assabenten que les regles prohibeixen utilitzar qualsevol tipus de poció i haurien d'enfrontar-se a Brutus sense la inestimable ajuda de Panoràmix.
Tot donant voltes pel YouTube he trobat aquest tràiler que ens pot ajudar a treure el mono abans d'anar a veure-la a la gran pantalla.
Un dia més hem sigut testimonis de com els partits espanyols porten a terme allò que ells anomenen democràcia. I no contents amb empresonar gent per les seves idees avui han posat tots els mitjans per impedir que milers de bascos es manifestessin. L'Ertzaintza ha realitzat un gran desplegament policial als carrers més cèntrics de Bilbo per impedir que milers de manifestants fessin pública la seva oposició a les suspensions decretades per Baltasar Garzón. La Policia autonòmica ha obeït les ordres del magistrat espanyol i, després de carregar contra els manifestants, ha detingut quatre persones. Una d'elles ha estat traslladada a l'hospital de Basurto. Un cop més el PSOE ens ha explicat com ell entén la resolució del conflicte a Euskal Herria, mentres els dirigents del PNB enviaven els seus fidels policies a esbatussar gent. Com ja van avisar ahir dirigents abertzales, el PNB es el veritable responsable dels avalots, per quedar-se de braços plegats davant de la violació dels drets polítics i civils de milers de ciutadans bascos.
Aquesta obsessió d'emportar-se per davant i cap a la presó als diferents membres de l'esquerra abertzale no té aturador. El jutge de l'Audiència Nacional espanyola Baltasar Garzón ha ampliat la seva ofensiva imputant també un delicte de "col·laboració amb organització terrorista" i "associació il·lícita" a tres membres d'EHAK, tal com va fer ahir amb tres representanates d'ANV. Els imputats són el president de la formació, Juan Carlos Ramos, i Jesus Mari Agirre i Sonia Jacinto. A més, amenaça amb repetir aquestes accions contra dues parlamentàries.
No se perqué però després d'assabentar-me de la noticia he pensat en aquell poema d'en Martin Niemöller, que molt sàviament en feia esment l'altre dia en Xavier Quartiella.
Quan els nazis van vindre a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista,
Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata,
Quan van vindre a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista,
Quan van vindre a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu,
Quan van vindre a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar.
Avui mateix el jutge Garzón a donat una pasa més en l'ofensiva contra l'esquerra abertzale tot imputat tres dirigents d'ANB pel delicte de col·laboració amb ETA i d'associació il·lícita, perquè considera que han participat en el finançament de Batasuna. Els imputats són el president de la formació, Kepa Mirena Bereziartua, la responsable dels comptes, Alane Arocena, i el secretari general, Antxon Gomez. Tots tres havien al·legat davant del jutge en contra de la il·legalització.
Després de sentir aquesta noticia no he pogut evitar recordar una estrofa de la cançó de Bob Marley que titulava "Redemption Song" i que tant magistralment va traduir i adaptat l'Alex dels Inadaptats. I que deia quelcom com:
I quants somnis ens negaran, companys,
quant de temps ens ho mirarem? ningú pot fer sentir-te lliure, ho has de fer tu mateix... Una abraçada per tots els que s'amaguen clandestins entre tanta gent a trenc d'alba l'amor creix, resistiu sempre ferms...
Ací us deixo un tall de vídeo per si voleu acabar d'entendre la cançó
si no teniu prou també us deixo la versió del Cesk Freixas.
Agents de paisà de la Policia espanyola han detingut aquest matí el dirigent abertzale Pernando Barrena a Berriozar, localitat en la que resideix i a Patxi Urrutia a Iruña. La Policia busca en aquests moments Unai Fano per procedir al seu arrest. Les detencions han estat ordenades pel jutge Baltasar Garzón, que els acusa "d'integració en organització terrorista per reiteració delictiva per continuar actuant en nom de Batasuna". Es una vergonya la política repressiva que porten a terme els espanyols en els darrers mesos. S'omplen la boca amb paraules com democràcia i el que fan es intentar callar la boca a unes idees. I tal i com han declarat avui mateix gent de LAB aquestes noves detencions són una altra "vuelta de tuerca" a una escalada repressiva que continua incidint en un pols polític on la clau està situada en el caràcter i continguts d'un nou cicle polític a Euskal Herria. Aquestes detencions només es poden entendre com horror jurídic i es massa significatiu que l'acte tingui com a referència un acte polític on es van presentar els preacords i perquès de la ruptura de les converses polítiques de Loiola. Es evident que tant el PSOE com el PNV tenen pànic a que la gent conegui d'un cop que es va tractar a les trobades de Loiola.
La sort li ha estat massa esquiva al conjunt de Ziganda aquesta nit en el Camp Nou. Després d'aguantar les escomeses del Barça durant molts minuts i, fins i tot, posar en problemes a Valdés en els compassos finals, se n'ha trobat amb un gol en el minut 87, fruit d'un rebot que ha empalmat Xavi sense que Ricardo pogués fer res. Intensa feina del conjunt de Ziganda que ha merescut un premi en forma de punt en la seva visita a Barcelona, però aquest any molts són els esdeveniments adversos contra els quals li està tocant lluitar al conjunt rojillo. Podríem dir que avui Osasuna es mereixia quelcom més que aquesta pírrica desfeta, però ja esta vist que aquest any estem condemnats a perdre partits en els últims minuts i de formes sorprenents (quan no es un penal injust es un rebot, quan no es un all es una ceba)
Però cal veure la part positiva d'aquesta nit i que no es un altre que podré seguir anat a casa de l'Albert a veure partits de futbol.
Ja fa gairabé una setmana que no escric ni una trista línia en aquest bloc. I no es per falta de ganes o per manca de trobar un tema interessant, es simplement que la bogeria de vida que porto no em dona un sospir. I la veritat es que no em queixo, ja que realment estic fent el que m'agrada, sinó que no trobo el moment per aturar-me davant de l'ordinador. Es dir que aquest cop tornaré a anar per lo fàcil i deixar escrit un poema del Kipling, que ja fa uns anys van musicar extraordinàriament els esquirols, i que a més li vull dedicar a en Xavi per donar-li les gràcies per escriure una opinió en el meu bloc.
Si
Si t'aguantes ferm en el teu lloc quan al teu voltant, trontollen i et diuen boig. si la fe que tens et van negant i saps excusar els seus dubtes si esperant no deixes que l'espera et cansi mai. Si prens mesura a l'anhel. Si qui t'ha enganyat no rep engany, ni qui t'ha odiat, rancúnia.
Si ets un bon jan, sense l'afany de ser millor en aparença. Si tot parlant no vas inflant tot el que saps i deleges.
Si t'alliberes al somni i el somni no t'esclavitza. Si penses i el pensament no et posa morral ni brida.
Si el triomf trepitges o et trepitja el daltabaix i amb cap dels dos no vols joc. Si pots fer sentir el que tu has cantat quan amb boca falsa ho canten. Si a la sort d'un dia jugues tot el que has guanyat i en perdre prens nou alè, bo i recomençant la feina amb les mateixes eines.
Si el nervi tens i el cor fidel no t'abandonen quan lluites. I aguantes ferm, del cos malmès, tota la força del muscle.
Si camines entre els pobres i pots fer-ho tal i com ets. Si amb un rei mantens conversa, i ell és ell i tu ets qui ets.
Si no et fa ferida cap paraula ni cap gest. Si et dónes tal i com ets. Si fas del minut seixanta brins amb la teva pròpia saba.
Tot el que veus, tot el que sents, tot el que palpes és terra. pren-la fill meu, que ets l'hereu, seràs un home de veres.
Tal dia com avui de fa vuit-cents anys va néixer a Montpeller el rei Jaume I el Conqueridor. Per tot el país es preparen nombroses celebracions per recordar aquesta data, com desfilades a València o llegides populars del "Llibre dels fets" a Ciutat de Mallorca.
Divendres passat en Vicent Partal des del seu bloc feia una crida a tots els blocs per reproduir en aquesta data un fragment de la seva obra el Libre dels feits i la imatge del Penó de la conquesta que es conserva a l'Ajuntament de València. Era molt difícil tria un sol fragment, entre altres coses per les dificultats que comporta llegir en català antic, i per això he triat un tros que apareix la vila de Montblanc.
107. E quant uench que fo el dia clar recollim nos en les galees, e entram nosen regatan al port qui es plaia de Terragona: e les gents de la vila acuyliren nos alegrament, homens e fembres, e ab senyeres. E quant nos haguem menjat, e la roba tota treyta de les galees que hauien nostres homens, e els mariners, leuas uent de lebeg, e feu lo tan fort que les galees que estauen fortes denant lo603 qual feu larquibisbe Nesparech, e ha nom sent Miquel, e en cada galea hauia604 •III• homens, los •IIII• ne moriren, e estorçeren ne los •II• E aqui nos mostra gran miracle nostre Senyor. E quan haguem estat en Terragona anam nosen en Montblanch, et a Leyda, e en Arago, e si neguns homens del mon podien be acuylir lur senyor ab prosessons, e ab alegria, e ab gran plaer, per tot loch on passauem, els ho fayen a nos, e grayen a Deu tot lo be que Deus nos hauia feyt.
Avui tot repassant el correu, que tenia molt endarrerit, he ensopegat amb un proverbi que no només m'ha fet pensar molt sinò que m'han vingut ganes de compartir-lo amb tothom. Es per això que el deixo "penjat" al bloc.
Els diners poden comprar una casa, però mai una llar els diners poden comprar un rellotge, però mai el temps els diners poden comprar un llit, però no un somni Els diners poden comprar un llibre, però no el coneixement. Els diners poden pagar un metge, però no la salut. Els diners poden comprar posició, però no respecte. Els diners poden comprar sexe, però no l'amor. Els diners poden comprar sang, per no.....la vida
Per fi s'ha fet public el cartell de carnestoltes d'aquest any. I com no podia ser d'una altra forma, ho han dedicat al personatge més estrafolari i més fàcil de caracteritzar d'enguany. I no es una altre que les conegudes actuacions dels membres de la nostra policia local.
Fa molts anys el gran escriptor Edgar Allan Poe va dir quelcom com "Els que somien de dia tenen coneixement de moltes coses que als que somien de nit se'ls escapen. "
En els moments més dolços que ens vénen a la memòria és, normalment, fàcil trobar a prop, en la nostra imatge, algú que s'apropa, ens somriu, fa vibrar alguna cosa dins de nosaltres i, generalment, recordem sempre la seva olor. I normalment els somnis tenen els seus orígens reals en algun fet viscut durant el dia o com a molt en moments molt propers. I es aquesta unió que tenen els somnis quan estàs despert amb els somnis de nit que es fan més humans i que ens ajuden a somriure contínuament. Pots somiar despert i estar jugant a esquivar tolls i a la nit somiar que passeges per un carrer tot agafat de la ma.
Fa unes setmanes, a Lleida, va ser alliberat un nou espai social que tal i com diuen ells i elles en el seu manifest:«Hem alliberat aquest espai perquè busquem alternatives a aquesta societat, alternatives creades per nosaltres mateixes. Hem alliberat aquest espai perquè no tenim cabuda ni en volem tenir a la vostra societat malalta. Hem alliberat aquest espai perquè volem dictar les nostres pautes, basades en el pensament crític, la solidaritat, el respecte, l’antiautoritarisme, ... valors inexistents al vostre sistema. Neix així el CSO La Chispa, carregat de força i ràbia!!» El dissabte 19 de gener, durant tot el dia, hi haurà la inaguració. A les 17 hores hi haurà pintxos i presentació.
Fa molts anys aquest nen que s'amaga en la foto i nascut al Clot es va prometre a ell mateix que arribaria molt lluny. Després d'hores de gatejar com un boig va aconseguir-ho i va arribar al ben mig del menjador; des d'aquell dia ha sigut fidel a aquesta promesa i ha lluitat fins al final per tot allò que volia i creia just.
Avui fa ja nou dies que vaig tenir l'última conversa d'alçada amb el gran mestre Yoda, o d'aquesta forma m'agrada anomenar-lo. Aquell gran dia, que per fi vaig aconseguir posar paraules a unes idees que em perseguien, vaig decidir fer cas a tants savis consells i sobretot llevar-me cada matí amb una cançó al cap. La cançó no era un altre que "Hoy puede ser un gran día" i em sembla absolutament increible, motivadora, inspiradora i creadora d'estats de felicitat a qui l'escolta.
"Hoy puede ser un gran día. Plantéatelo así,aprovecharlo o que pase de largo, depende en parte de ti. Dale el día libre a la experiencia para comenzar, y recíbelo como si fuera fiesta de guardar. No consientas que se esfume, asómate y consume la vida a granel. Hoy puede ser un gran día, duro con él. Hoy puede ser un gran día donde todo está por descubrir, si lo empleas como el último que te toca vivir. Saca de paseo a tus instintos y ventílalos al sol y no dosifiques los placeres; si puedes, derróchalos. Si la rutina te aplasta, dile que ya basta de mediocridad. Hoy puede ser un gran día date una oportunidad. Hoy puede ser un gran día imposible de recuperar, un ejemplar único, no lo dejes escapar. Que todo cuanto te rodea lo han puesto para ti. No lo mires desde la ventana y siéntate al festín. Pelea por lo que quieres y no desesperes si algo no anda bien. Hoy puede ser un gran día y mañana también."
....... sincerament crec que avui ha sigut un gran dia i demà encara més.
Qui no ha viscut en pròpia pell segurament li costa molt imaginar-ho. Però en aquest fotut estat que ens té en la situació d'angoixa i manca real de llibertat hi han coses que no han canviat, i estic parlant en el fons de les fosques cel.les de les comissaries. Sense anar gaire lluny ahir ens vam assabentar d'un nou "probable" cas de tortures. Setze hores després que la Guàrdia Civil capturés als lesakarras Mattin Sarasola i Igor Portu, aquest últim ingressava a la U.C.I. de l'hospital Donostia amb un informe mèdic de gravetat. El jove presentava un pulmó perforat, una costella trencada, hemorràgia a un ull i hematomes per tot el cos. La versió oficial va arribar de la mà de Rubalcaba, que no va fer sinó donar més dubtes al voltant a l'esdevingut en el transcurs de la incomunicació. I com passa sempre les fonts "oficials" de la policia intentant justificar-ho amb excuses ridicules, perquè no es pot entendre d'una altre manera que diguin que el pulmó el te foradat fruit de caure a terra durant la detenció. Per rematar el desgraciat i desagradable fet, avui ens diuen que Mattin Sarasola presentava un estat "escandalós" amb lesions externes, segons fonts judicials citades per "El Mundo", que detalla que el jove lesakarra va ser traslladat a Madrid "fortament contusionat" i que el jutge Fernando Grande Marlaska ha autoritzat avui allargar el període d'incomunicació, a petició de la Guàrdia Civil. I des de aquest modest bloc em pregunto quan s'acabaran les banyeres, els cops amb tovalloles mullades, les porres i aquest llarg etcètera d'eines utilitzades per "aconseguir informació"
Ara mateix acabo de tornar d'un viatge llampec a Iruña (EH). Un viatge que en el fons necessitava per a carregar piles i encetar amb ganes la setmana que s'acosta, que en el fons ha de ser l'inici dels bons propòsits promesos entre gotims i kalis la nit de cap d'any. Jo esperava trobar la força entre les tapes de la Herriko, o en l'entrecot del cafè Iruña, o comprant una suadora a la botiga de l'askapena, o en moments nostàlgics al carrer de l'estafeta, o plorant en el solar del gaztexe, o fent zuritos en qualsevol bar. Doncs NO. La força la he trobat en un calendari d'un bar situat davant la font Navarrería. Estic segur que en la propera reunió de feina em vindrà al cap aquesta imatge i em donarà força.
Perdré tres segons, tot parlant per telèfon, per desitjar-vos a totes i tots un BON ANY 2008. I que tots aconseguiu les promeses i desitjos que fareu aquesta nit amb les campanades. El 2008 (MMVIII) serà un any bixest començat en dimarts en el calendari gregorià. Es correspon amb els anys 5768-5769 del calendari hebreu, 5109-5110 del calendari hindú i 1428-1429 del calendari musulmà. Segons l'horòscop xinès és un any de la rata. I sobretot l'any després de la batalla de Yavin
Algú em va dir un dia quelcom com "no diguis el que no podràs complir", es per això que el títol d'aquest article te aquesta frase. I es que avui he promès, tot fent broma,que seria capaç de posar aquest títol en el bloc.
En el fons em fa una mica de ràbia ja que avui volia començar una nova secció en aquest bloc, i explicar-vos un conte cada diumenge. I per a colmo el d'avui el tenia més o menys bastant estructurat o simplement tenia pensada la base de la història. Anava d'un pobre noi que fa anys va marxar d'excursió, i després de anys i anys caminant per un senderó que l'havia de portar a la destinació que sempre havia somiant es va trobar amb una sorpresa que ni esperava i ni tant sols havia previst. I no era una altra,la sorpresa, que una cruïlla de tres camins. Un portava pel seu camí, el que ell creia que era el bo, i per el que havia caminat tant comodament. L'altre camí d'entrada semblava més costarut i pedregós però, des de la cruïlla estant, semblava endevinar que en el fons era el senderó a seguir. I el tercer era fosc, empinat i perillós però no deixava de ser una alternativa factible. La setmana que bé us treure de l'entrellat i alhora us escriure el conte sencer, mentrestant us deixo un vídeo que està penjat a Youtube i que sortim els dos (o tres) protagonistes del títol, a veure si sou capaços de trobar-nos.
L'editorial El Jonc ha editat el llibre "Escola de rebel·lia, història d'un sindicalista" en que es repassa la trajectòria del dirigent anarcosindicalista Salvador Seguí, més conegut com el Noi del Sucre. El llibre, prologat per l'historiador i sindicalista Emili Cortavitarte, recull una novel·la de l'autor titulada "Escola de rebel·lia" així com la traducció de diferents discursos i entrevistes a aquest personatge cabdal del moviment obrer català.
L'obra, que forma part de la col·lecció Muixeranga d'aquesta editorial radicada a la capital del Segrià, ha estat traduïda per Pau Juvillà, membre del Secretariat Nacional de la CUP. Escola de rebel·lia recull, d’una banda, una petita novel·la escrita per Seguí i publicada originalment el 1923 a la col·lecció “La Novela Social” de Madrid i, de l’altra, tot un seguit de conferències i entrevistes realitzades pel Noi del Sucre entre el 1918 i el 1919. La novel·la de Salvador Seguí ens permet apropar-nos als diversos aspectes de la vida diària dels sindicalistes catalans, i les conferencies pronunciades per Seguí al Congrés de la Confederació General del treball de Catalunya el 1918, al congrés de la CNT i a l’Ateneu de Madrid el 1919 ens mostren l’activitat organitzadora i el pensament sociopolític de Salvador Seguí en la seva totalitat.
Salvador Seguí, va néixer a Lleida el 1887 i fou assassinat pel pistolerisme patronal el 10 de març de 1923 a Barcelona. Fill únic de treballadors assalariats establerts a Barcelona, ben aviat començà a intervenir en les lluites socials i obreres de la ciutat. El noi del sucre ha estat un dels líders mes estimats del moviment obrer català de la primera meitat del segle XX, es a dir, de la CNT. I un dels pocs que va saber acostar el moviment llibertari al de alliberament nacional. No em d'oblidar que són seves les paraules pronunciades l'any 1919 a l'Ateneo de Madrid: "La independència de la nostra terra no ens fa por". Seguí hi atacava un cert regionalisme català que es disfressava de nacionalisme per fer por a Madrid i mantenir alhora el seu domini de classe: "A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista". Seguí va voler allunyar-se d'aquests "senyors": "Nosaltres, i ho dic ací, a Madrid, i si convé també a Barcelona, serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la politica catalana no per assolir la llibertat per Catalunya, sinó per defensar millor els seus interessos de classe i amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat. L'anarcosindicalista rematava el seu pensament dient que "si es parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'hi oposarien serien els capitalistes de la Lliga i Fomento. En canvi, als treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res , ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por". Aquest mateix discurs, canviant els noms dels personatges, es podria fer a l'actualitat !!
Avui havia decidit tornar a penjar alguna cançó que parlés per si sola; per el grup o pel títol o per que em recorda un gran moment o simplement per algun tros de la lletra.I amb aquesta intenció he entrat al YouTube en busca d'alguna cosa, i "bingo" he trobat allò que en el fons buscava. I a sobre cantada a la ciutat del gran mestre Yoda, llàstima que duri només 37 segons i encara sort que almenys diu la frase més important.
Antigament per aquestes dates es celebrava el solstici d'hivern, més endavant algú va tenir la feliç idea de celebrar el naixement del primer lider de grup. Després va venir una coneguda marca de beguda refrescant i va pintar de vermell un curiós personatge lapó. Sort que ací a Catalunya sempre em estat acostumats a rebre bastonada i es per això que li donem el protagonisme a una soca que apallissem fins que caga tota mena de regals. Sigui d'una forma o una altre des de aquest bloc volem desitjar-vos un feliç dia de felicitat i que per un cop el cor pugui guanyar la batalla al cap.
Fa ja masses anys que no us escrivia cap línia. De fet podríem dir que des de que vaig deixar de creure en vatros no he fet mai l'esforç de demanar-vos res, i això va passar quan de petit vaig veure a la mare amagant l'Ibertren. A més els meus convenciments republicans m'obliguen ha desconfiar de tota aquesta gent que viu de la submissió del poble.
Però aquest any he decidit trencar tradicions i fer l'esforç. No tinc joguines a demanar, ni desitjo trobar regals a casa meva el sis de gener quan em desperti. Sobretot no vull detalls materials, doncs segurament tinc més coses de les que puc necessitar i no me'n calen més de les que ja tinc. A més molts cops un simple petó o una abraçada es molt millor regal que un objecte material. Per això no dedicaré aquesta carta a fer una llarga llista de regals per a que me'ls porteu amb els vostres camells, i parlo dels animals i no d'aquest que us acompanyen porten xocolata del Líban. I que vull? la veritat que us molt fàcil de dir però trobo que no us serà fàcil d'aconseguir. Doncs el que us demanaria, com es sol dir, que no em falti la feina. Però com que tinc molt clar que de feina segurament no em faltarà perquè sempre tinc alguna cosa a fer, doncs voldria que aquesta feina surti endavant, que els projectes es concretin i arribin a bon port. No només això sinó que ajudis als que treballen més aprop de mi a aparcar el ego i fer la feina que cal i quan cal. I ara que estic llençat en aquesta catarsi almoinera us voldria demanar veure el lleopard un cop més i a ser possible en el seu habitat natural. I sobretot que em doneu un cop de ma durant aquest any 2008 a l'hora de decidir d'un cop quin es el camí que he de seguir dels tres que em va insinuar el gran mestre Joda. S'acomiada un noi que no ha deixat mai de ser nen i que aquest any s'ha portat molt bé i ha intentat de fer feliç a tothom que l'envolta.
Un cop més el país ha tornat a paralitzar-se pendent d'un sorteig de la loteria de Nadal. En aquest mon consumista i capitalista, que cada cop més ens té alineats, aquests fets ens ajuden a no veure la realitat. Sembla que l'única forma que tens de triomfar en la vida es mantenir un gran nivell de despeses o dit d'una altre forma un gran moviment de diners. Per això molta gent diposita totes les seves esperances en uns nens cantaires que l'ajudaran a pagar l'hipoteca, el cotxe nou o el vestuari d'aquesta setmana. A més s'ha fet realitat el tòpic de que sempre toca on hi ha hagut una desgracia. I la proba la tenim en que ha tocat en l'aeroport del prat (no cal dir quina desgràcia viuen ací) i a Sort, lloc on aquest estiu va estar apunt de morir ofegat una persona que haguéssim trobat a faltar molt.
Ja fa masses dies que segueix el degoteig de detencions de membres de diferents organitzacions d'Euskal Herria. I tot amagat o sota l'excusa d'un sumari contra l'organització armada Euskadi Ta Askatasuna. El sumari o macrosumari 18/98 +, és un conjunt de diligències obertes pel "jutge" de l'Audiència Nacional Espanyola, Baltasar Garzón; totes elles dirigides contra organitzacions i mitjans de comunicació que treballen per la construcció d'Euskal Herria.
Aquesta mateixa setmana l'Audiència Nacional ha condemnat 525 anys de presó per «integración en organitzación terrorista» o «colaboración con organización terrorista» a un total de 47 bascs i basques per la seva militància en KAS, a Ekin o a Xaki, per la seva pertinença a la Fundació Joxemi Zumalabe o a l'empresa Orain, editora del diari «Egin». La sentència afirma que aquestes organitzacions o empreses no constitueixen una organització armada però sí que són ETA o col·laboren amb ella.
La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona i l'Associació Catalana en defensa dels Drets Humans van mostrar dijous en un comunicat la seva «preocupació» per la sentència del sumari 18/98 perquè «es tracta d'un dels exemples més greus dels efectes extensius de l'aplicació del concepte de terrorisme sobre la dissidència política». En aquest sentit, i en la seva condició d'observadors jurídics de les sessions del judici, van considerar que «el conjunt d'irregularitats que s'han produït al llarg del judici han contaminat el debat processal d'una forma inadmissible en un Estat de Dret i han posat de manifest una falta d'equilibri, imparcialitat i equidistància del Tribunal, incompatible amb la seva funció jurisdiccional.»
Un dels problemes es la manca de informació de tots els intents de l'audiència nacional de condemnar la lluita política per la independència. Es per això que he aprofitat aquest bloc per penjar el documental que va editar Gara sobre aquest macrosumari. Amb un enllaç que us ajudarà a descarregar-lo via la mula.
El macrosumari conegut com 18/98 +, engloba tots aquests sumaris:
18/98 sumari. AEK (Koordinadora de Alfabetización Euskaldun per a adults).
18/98 sumari. Peça principal: empreses i els mitjans de comunicació Egin (diari) i Egin Irratia (Ràdio).
18/98 sumari. Xaki (Relacions Internacionals).
18/98 sumari. Pepe Rei (director de la revista Ardi Beltza).
18/98 sumari. Ekin (Organisme per al foment de la cultura a Euskal Herria).
18/98 sumari. Joxemi Zumalabe Fundazioa (Fundació pel enfortiment del moviment popular).
18/01 i 15/01 sumario. Jarrai-Haika i Segi (Organitzacions juvenils revolucionàries).
33/01 sumari. Amnistiessin Aldeko Batzordeak i Askatasuna (Comissions de Presos Polítics - en favor de l'Amnistia i la Llibertat).
35/02 sumari. Batasuna (Partit Polític Nacional).
44/04 sumari. Egunkaria (Únic diari editat íntegrament en Basc).
6/03 sumari. Udalbiltza (Organització de Municipis d'Euskal Herria - s'encarrega d'expedir el DNI basc o EHNA).
Quan la tesi oficial (la de Garzón) diu que TOT ÉS E.T.A. El poble diu que E.T.A. ÉS PART DEL TOT, però qui ha escollit el camí de les armes és E.T.A. i no el TOT. Gora Euskal Herria Askatuta!!!
Com cada any l'esquerra independentista organitza una marxa de torxes en diverses localitats dels Països Catalans. En un principi es per reclamar l’estatus polític, el reagrupament i l’amnistia dels presos i preses polítiques catalanes. Llàstima que un cop més no s'aprofiti aquest fet per reclamar la llibertat de tots els presos, tant humans com animals. L'any 2007 es van realitzar marxes de torxes en 15 poblacions. Enguany seran com a mínim 19 marxes en poblacions d'arreu dels Països Catalans. Milers de persones tornaran a sortir al carrer en les diferents convocatòries (veure llista de convocatòries) de les que destaquen les que es realitzaran a Lleida, Vilafranca i Reus.
A excepció de la convocatòria d'Igualada, que tindrà aquesta població, i de la de València la resta estan convocades el proper dissabte 22.
La convocatòria de Lleida l'organitza l'Assemblea de Joves de Lleida (AJÍ), Rescat i el Col·lectiu de Suport a presos i preses polítiques catalanes que sortirà a les 19:00h de davant l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs).
Segons explicava avui mateix el diari GARA, Marije Fullaondo ha estat detinguda pocs minuts abans de les 17.00 hores a Gernika. La detenció l'ha efectuat la Policia espanyola per ordre del titular del jutjat d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional espanyola, Baltasar Garzón, segons Europa Press. El seu domicili d'Errigoiti està sent registrat. Segons Efe, que cita fonts policials, l'arrest s'emmarca en l'operació iniciada el passat 4 d'octubre a Segura i Olaberria contra representants i militants de Batasuna, que s'ha saldat amb més d'una vintena de persones empresonades. Aquest matí, Marije Fullaondo ha estat entrevistada a Euskadi Irratia, on s'ha referit, entre altres qüestions, a l'admissió a tràmit per part del Tribunal d'Estrasburg del recurs presentat per Batasuna contra la seva il·legalització, a la possible il·legalització d'EAE-ANV i a la ronda de contactes anunciada pel PNB.
Es curiós com són les coses, just quan arribava a Montblanc, i li donava voltes als darrers fets laborals, em ressonaven a les orelles una de les ultimes cançons dels Obrint Pas. Aquella que comença tot dient quelcom com:
Ara que estic trist Intente recordar Per les carreteres De la meua soledat I em torna aquella olor De pólvora cremant I el roig de les fogueres De les nits de Sant Joan!
I es que podríem dir que ara estic trist. Estic sol i estic trist, queixant-me amargament i en res puc trobar consol. Estic trist per rebre per totes bandes. I per això estic trist, per no poder sortir-me en les feines encomanades. Estic trist pel pobre paper que faig com a coordinador d'una realitat. No estic trist, però sí decebut per com gestionem des de direcció els problemes. Estic trist, però no decebut, de percebre com reben els companys els meus esforços. Estic trist i decebut de veure que no he sigut capaç de fer reals les expectatives.
Però això es avui perquè demà serà un altre dia. I segur que quan torni a sortir el sol, aquesta neurona que encara respon voldrà continuar lluitant per allò que creu just i necessari. De fet la cançó dels Obrint pas acaba dient quelcom com: Construint les il·lusions ! La vida dins els punys La lluita dins la pell I les ganes de viure De la meua gent
Ja ho deien els Esquirols en una de les seves cançons, "sigues sempre tu mateix". Del que no parlaven era dels perills que tenen un sopar d'educadors. Volia fer un escrit molt llarg però trobo que la foto parla tota sola.
Al setembre d’enguany un tribunal d’aplicació de penes de París va concedir a l’activista Jean Marc Rouillan el règim de semi-llibertat, condemnat a cadena perpètua a França des que fou detingut, fa més de vint anys, acusat de l’assassinat del director general de Renault, George Besse, el 1986. Aleshores Rouillan actuava amb el grup revolucionari Acció Directa, que ell mateix va fundar. Abans, Rouillan també fou militant del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), al costat de Salvador Puig Antich. La fiscalia, però, va presentar immediatament un recurs en contra de la mesura i el passat 6 d’aquest mes el tribunal de revisió de París decidia sobre l’aplicació de la mesura. Finalment, s’ha decidit concedir-li aquest nou règim pel qual serà traslladat a la presó de Marsella i, a partir de demà 17 de desembre, podrà sortir a treballar a fora de la presó per a tornar-hi per les nits. Des dels grups de recolzament a presos francesos han fet una crida a continuar lluitant fins l’alliberament total dels presos d’Action Directe, per a exigir l’alliberament de George Cipriani, la petició de pena condicional del qual ha de ser examinada durant el 2008, per l’alliberament de Régis Schleicher, així com a George Ibrahim Abdallah que el 20 de desembre té una revisió del seu cas.
Una de les intencions d'aquest bloc era escriure totes aquelles que em passessin pel cap, i en especial les que em produeixen algun sentiment. I es justament com he viscut aquest cap de setmana llarg, amb tots els sentiments a flor de pell. Tot va començar dijous quan una trucada de telèfon em va fer comprovar la fragilitat que té la vida darrera d'una corba de carretera. La resta del dia em va ensenyar que lo bo que té es aprofitar tots els moments amb la saviesa de l'últim i la innocència del primer. I es justament això el que vaig perseguir tot el dia, sense oblidar el cinc cops que vaig creure veure la llum. Per rematar el "finde" me'n vaig anar cap el Pirineu ha estirar una mica les cames i ha intentar fer el bateig de neu d'aquest any. I això si que ho vaig aconseguir, tot fent una excursioneta a l'estany de Mainera. Xiquets us recomano el lloc, encara que si podeu estalviar-vos el vent que feia el dissabte molt millor. De bon matí vam sortir de Sort amb la berlingullo direcció Llessui, un cop aquí vaig comprovar que tenia un 4x4 quan m'enfilava per un camí digne del Dakar. Entre dubtes de pujar el Montsent o acostar-nos al Mainera va guanyar l'opció més humida, i abans que poguéssim arrepentir-nos ens vam trobar intentant mantenir l'equilibri entre plaquetes de gel. I va ser justament aquí quan un isard va decidir creuar-se en el nostre camí i posar la guinda a un cap de setmana ple de vivències.
L'altre dia vaig rebre un correu que feia referència al blog "El encapuchado naranja". No em vaig poder estar i vaig recorre els seus articles, en especial el titulat "¿Qué es un educador social". Feia una definició molt bona, i en tall d'humor, del que era un educador.
La millor part era cap al final i es la que intentava donar unes pautes per a que qualsevol pogués reconèixer amb facilitat un educador. Aquí us deixo les que he recuperat amb un parell d'incorporacions, a les que també us convido a ampliar.
Se'l sol reconèixer segons l'àmbit en el qual es mouen per:
- En els centres de menors és el que cuina, el que neteja, el xofer, el que rep.... - En els ajuntaments és el que no té taula i comparteix ordinador amb uns altres 25. - En temes d'immigració és el que té feina. - En salut mental és el que no pren medicació (en el centre). - En dinamització laboral és el més mal pagat. - En els centres oberts és el que es diverteix cantant cançons i el que acaba fent els deures. - En els IES és el que falta. - En toxicomanies és el que es col·loca i no el sancionen. - En el lleure infantil és el que no coneix la Game boy. - En adolescència és el que no porta navalla. - En els pisos assistits és el que renta la roba i tira la cendra als cendrers. - Als centres tancats és el que torna segur de les sortides culturals. - En l'apartat pressuposat dels projectes és el de ½ jornada. - En justícia juvenil és el que no porta casc ni escut.
Des del passat dia 23 que tinc un gran dubte que no aconsegueixo resoldre. Ho he preguntat a molta gent, a capellans, a cristians d'altres branques, a beates i inclús he navegat per internet en busca de respostes. Abans de continuar us posaré en antecedents per si algú passa per aquest bloc i aconsegueix ajudar-me a veure la llum. Resulta que algú em va fer creure aquell fred dia d'octubre que era sant Ramon, i ho assegurava i ho defensava perquè havia parlat amb ell mateix. Que aquella nit havia fet un viatge molt estrany i que havia aconseguit diverses vegades tocar el cel amb la punta dels dits, i que un cop a la terra s'havia adonat que sant Ramon existia. Fa molt anys que no hi crec en sants, encara que siguin catalans i que segons el santoral es dediquin a protegir els nou nats. Però es que vosaltres hauríeu d'haver vist la cara d'alegria i satisfacció que tenia la noia que m'explicava aquests fets, feia temps que no havia vist una cara com aquesta. De fet tinc dubtes si l'ultim cop va ser un divendres o en un concert dels Benito Kamelas. Tota la vida pensant que el senyor Ramon enganyava a les criades i ara resulta que no només no les enganya sinó que les ajuda a trobar la seva pau interior, i altres coses que miraré d'estalviar-me d'explicar. En conclusió, si tothom assegura que sant Ramon es a l'agost excepte aquesta noia que te molt clar que el va veure, i que no era el primer cop. Només en cal pensar que els cristians van fer malament el seu santoral i que en realitat qualsevol moment pot ser sant Ramon, només cal que ho vulguis i que el busquis.
Divendres passat va haver-hi ple a l'ajuntament de Montblanc. Fins aquí cap novetat o cap fet d'interès per fer un escrit en aquest bloc. Això si tots els assistents vam viure dues experiències dignes de ser comentades. La primera el nou tarannà que estan agafant els plens i en especial el punt de "precs i preguntes". Em de recordar que quan manava la incomprensible coalició, formada pels democratacristians de convergència i els socialdemòcrates d'Acord, aquest punt durava molt poc i sobretot l'apartat reservat a les respostes. Les quals només les responia l'alcalde, amb monosíl·labs o amb un "ja ho miraré i t'ho diré en el proper ple". Ara les respostes són en gran majoria en el moment i respostes pel regidor responsable del fet en qüestió. Però la bomba va sortir en el torn de preguntes. I es que la representant de Convergència més que un llarg llistat de preguntes, i es que en va fer divuit, va fer un avançament de petició de regals. Dintre d'aquest llistat hi havia la demanda de creació d'una escola oficial d'idiomes, que l'ajuntament es preocupes de demanar les subvencions de les entitats, que l'ajuntament fes la feina de la immobiliària que l'han ocupat una casa..... Llàstima que es deixés la creació d'una Universitat o que l'Osasuna es traslladés a Montblanc, posats a demanar. I a sobre quan es va veure atabalada per les respostes a les seves peticions es va escalfar la boca i va demanar el tancament de l'escola de Música perquè era deficitària i això frenava la instauració d'un altre tipus d'escola, per exemple d'idiomes. Ja tinc ganes del proper ple per poder veure i sentir els comentaris d'aquesta regidora, que després de veure els últims capítols de Ventdelpla s'ha cregut que la feina a l'ajuntament es fa, com la d'aquell personatge, politiquejant entre el tramuntana i el super.
Els democratacristians montblanquins han utilitzat les pàgines d'un diari comarcal per treure's la mascara i tornar a blasmar contra alguns dels que no segueixen les seves conservadores i alhora pro autoritàries idees. Cal que algú els recordi que una mentida repetida mil cops mai serà una veritat sinó simplement una mentida. Em fa mal que pensar, i molt, que estiguin molestos pel gran èxit de la cassolada del passat dia 3 de Novembre i que a més intentin utilitzar-la per desprestigiar a una formació. Diu molt poc del teòric caràcter democràtic de la gent de convergència quan són capaços de criticar la participació d'algú en una manifestació, i menys encara si partim de la base que en aquesta hi havia un regidor de la seva coalició. Diu molt poc del teòric caràcter democràtic d'aquesta gent quan són capaços d'oblidar-se que una manifestació es la màxima expressió de la democràcia. Diu molt poc del teòric caràcter democràtic d'aquesta gent quan obliden que tota forma de lluita es correcte i necessària i alhora poden ser paral·leles. Però es molt maquiavèl·lic i alhora esquizofrènic dir que la cassolada la va organitzar Gent del Poble només perquè el portaveu es el numero dos d'aquesta formació. Doncs senyors convergents lis dic ara públicament que aquesta concentració va ser organitzada per vuit montblanquins a tall individual, per sobre de les seves creences polítiques, religioses (que no en tenen cap) o culturals. Que entre aquests hi havien quatre que tenen compte a la caixa i no per això en Samaranch esta darrera, que hi havien dos socis de l'Osasuna i no per això en Izco els va ajudar, i podríem seguir fins a sadollar la ment només utilitzant la seva teoria de relació. Però la veritat es que la postura dels convergents fa temps que ha deixat de sorprendre'm. No hem d'oblidar que van ser els mateixos que van intentar criminalitzar la penya osasunista de Montblanc fa set anys tot acusant-la de proetarres, que són els mateixos que van mirar cap a una altra banda quan la guàrdia civil fa cinc anys atonyinava i detenia a cinc montblanquins, són els mateixos que han intentat sistemàticament boicotejar tots els actes de la Conca Askatu.I sobretot són els mateixos que encara no han paït que els resultats del passat maig els deixat sense la cadira tant anhelada. Per cert, i per acabar, en el seu escrit tenen una gran errada de concepte o d'apreciació. El poder sempre serà del poble i aquest, i només aquest, es qui ho administra. Les administracions, i l'ajuntament ho és, són merament executores de la voluntat, en tot moment,del poble. Es dir que cap persona pot desitjar res que no li pertany, i el poder no li pertany a ningú. Però tranquils que encara que hagi passat l'onze de novembre hi haurà d'altres, i algun dia arribarà el vostre sant Martí.
Ja feia gairabé una setmana que no escrivia res en aquest bloc. I es que ha sigut una mica intensa i plena d'emocions a flor de pell. Però ací estem disposats a tornar a donar-li vida al bloc, I quina millor manera que recuperant la idea inicial d'aquest bloc, que no era un altre que penjar alguna cosa a 2/4 de deu i omplir-lo de vídeos musicals o de aquelles noticies que no surten en els mitjans habituals. Aquí us deixo un vídeo de la millor cançó dels Piperrak, on podreu copsar tota la força d'aquest grup en directe, que a sobre m'ha fet pensar molt en la meva setmana amb alló de "no se donde vivo, no se que hora es,no se si es mañana o todavía ayer" .
Per rematar l'article us deixo la lletra per si voleu fer una mica de Karaoke, i després la seva traducció al català.
Te levantas de cama son las dos de la tarde no tienes trabajo ni nada que hacer saludas al día quizás igual con resaca y en el bar de la esquina tres cortaos con coñac vas por la calle un día cualquiera la chupa sobre el hombro mas jodido que el copon vas por la calle un día cualquiera moskeado con todos cagandote en dios. no se donde vivo, no se que hora es, no se si es mañana o todavía ayer no se donde vivo solo se que estoy hasta los mismo huevos mecago en dios .... En tu bolsillo hay que joder te queda lo justo para comer pasado el rato decides gastar lo poco que tienes para privar compras un porros bebes clarete te pones borracho te ríes de la gente vas por la calle un día kualkiera moskeado con todos cagandote en dios.
t'aixeques de llit són les dues de la tarda no tens feina ni res a fer saludes al dia igual amb ressaca i al bar de la cantonada tres tallats amb conyac vas pel carrer un dia qualsevol la jupa sobre la espatlla més fotut que l’ostia vas pel carrer un dia qualsevol mosquejat amb tots cagant-te en déu. no sé on visc, no sé quina hora és, no sé si és demà o encara ahir no sé on visc sol sé que estic fins als mateixos ous em cago en déu .... a la teva butxaca cal fotre et queda el just per menjar passada l'estona decideixes gastar el poc que tens per privar compres uns porros beus claret et poses borratxo et rius de la gent vas pel carrer un dia qualsevol enutjat amb tots cagant-te en déu.
Avui he tingut la sort de veure el vídeo de la conferència feta per Emilio Calatayud, jutge de menors a Granada. D'entrada em va espantar la durada, prop de vint minuts, però aviat el llenguatge directe i clarificador del jutge em va atrapar. I es que aquest home, conegut per algunes sentencies peculiars, no te pels a la llengua i diu les coses pel seu nom. Ja era hora que algú digues les coses clares i poses a cadascú en el seu lloc, i es que en el mon de l'educació són ja masses les pors ha fer la feina correctament. Són masses les mares i pares que obliden que són part important de l'educació, són masses els/les mestres i educadors/es que obliden que els límits eduquen i donen eines pel creixement, són masses els psicòlegs i psiquiatres que es pensen que una sessió es citar frases de manual, són masses els jutges i policies que obliden que els menors no neixen delinqüents ..... Aquest jutge diu les coses clares. Les diu com no s'atreveix gairabé ningú en aquesta societat, on es més propi girar l'esquena a la realitat que no afrontar els problemes. Seria bo que les seves propostes, que les fa, no anessin a parar al departament dels oblits.
Aquest matí una molt bona amiga m'ha donat una idea fabulosa, i ella encara no ho sap, per una nova secció en aquest bloc. No es un altre que penjar de tant en tant algun vídeo musical. Això si, d'alguna cançó d'aquelles, que parcialment o en la seva totalitat,tingui algun tros de lletra que es pugui utilitzar com a "muletilla". O simplement aquell dia la pugui haver cantat o tingut a la boca.
Aquí teniu la lletra traduïda al català per poder captar en la seva totalitat el missatge d'aquesta cançó.
No tinc por al que anomenen etern, els meus pecats és lo bo que he passat, ni al que vulgui condemnar la meva forma de viure,
No tinc por.
No tinc por de cap comentari de qui diu que està lliure de pecat, ni al que vulgui censurar la meva forma de viure,
no tinc por.
No tinc por del pas del temps mentre sàpiga que viure no és el que compta i que ningú no canviarà la meva forma de viure,
no tinc por.
No tinc por d'estar enamorat, els meus pecats entre dos són més pecats, i és que això de pecar és la meva forma de viure, encara que els dolgui.
No tinc por del veïnat, no tinc por del comissari. No tinc por de cap virus d'aquells, no tinc por ni de la feina.
I passejo amb el meu orgull, i fumo el que m'entra en gana, condemnat a donar la nota, i de tant en tant entrar en la il·legalitat.
Avui s'ha confirmat que els Piperrak organitzen el seu últim concert, per segon cop en la seva vida. A més com a molts grups que han tornat darrerament d'un llarg silenci han decidit gravar-ho. A més un concert com aquest no el podien fer sols i han tingut la feliç idea d'envoltar-se de dos de les bandes que més fort estan sonant darrerament, com són els Segismundo Toxicómano i els Lendakaris Muertos. I com no podia ser d'una altra manera la guinda a aquest pastis la posarà el Manolo Kabezabolo (conegut a Montblanc per Manel Capdebitlla), que a més tenim entès que presenta disc. Aquest concert si que podríem dir que es un regal de reis que a més no podem refusar. I des d'aquest bloc fem una crida a la gent de la Conca Askatu que tal com va fer en el concert d'Agramunt organitzin un autocar i ens poguem trobar totes i tots a Durango aquest gener.
Aquí deixo el manifest que s'ha llegit aquesta tarda a la plaça i que posteriorment s'ha entregat a l'alcalde i al seu equip de govern.
Ja fa massa temps que els montblanquins i montblanquines estem aguantant la prepotència i supèrbia d'alguns dels membres de la Guàrdia Urbana de Montblanc. Els incidents són nombrosos i sobre una gran diversitat de gent: els ermitans de Sant Joan, membres de la Penya Osasunista, Protecció Civil, botiguers,… o el mismíssim alcalde, per posar uns exemples. La gota que ha fet acabar la paciència de molts es va produir el passat dissabte, quan lamanca de professionalitat de dos agents va acabar amb un jove a terra immobilitzat i contusionat, mentre un dels municipals palpava la seva reglamentaria pistola. Com que amb això no en van tenir prou, els municipals es van endur el jove detingut amb l'acusació d'agredir-los (a cops de cap contra els seus punys). Amb una declaració plena de mentides i falsos testimonis, han aconseguit que la jutgessa de Valls declari al jove culpable d’atemptat a l’autoritat i el faci pagar una multa de 160 €. També hauríem de dir que aquest serial no ha acabat aquí i que ja és hora que els montblanquins i montblanquines diguem clar i fort que ja n'hi ha prou. Que volem passejar tranquil·lament pels carrers de la nostra vila sense la por de trobar-nos a aquests "professionals de l'ordre" i acabar com a protagonistes d'una història més pròpia d'una pel·lícula de ciència ficció. És per això que avui ens trobem aquí concentrats per a denunciar la manca reiterada de professionalitat d’aquests membres de la Policia Local de Montblanc. Volem que el Jose i la Itziar siguin els darrers a patir la prepotència i la supèrbia d’aquests agents mal anomenats de l’ordre i que les accions violentes d’aquests deixin de tenir lloc d’una vegada per totes.
Per això, Demanem a l’Ajuntament:
* Que formi una comissió per a aclarir els fets del passat dissabte.
* Que suspenguin de feina a aquests dos agents mentre no s’aclareixin aquest fets.
* Que, quan es demostrin els fets que denunciem, s’expulsi immediatament als dos agents.
I recordem a aquests agents:
* Que el respecte no s’aconsegueix a cops.
* Que un uniforme és una eina de treball i no de repressió.
* Que la prepotència i la supèrbia no van mai lligades a un servei d’ordre.
Unes 400 persones han protagonitzat aquest dissabte a la tarda una cassolada pel centre de Montblanc per demanar l'expulsió immediata de dos policies locals. A les cinc en punt se'n concentrat a la plaça desenes de persones que armades amb tot tipus d'estris de cuina (paelles, cassoles, pots, tapes...) han començat a fer un soroll ensordidor alternat amb crits de "ja n'hi ha prou". Minuts després el numero de concentrats ja superava amb escreix el centenar i han començat a caminar darrera d'una pancarta amb el lema "Prou impunitat de la policia local" sense deixar de fer sonar els instruments improvisats. Sense adonar-se la manifestació s'havia convertit en una rua festiva que de totes maneres no oblidava els greus fets que els havia convocat. En arribar davant de la caserna de la policia local, que es trobava tancada, els concentrats ja eren 400. Han estat uns minuts aturats i després han continuat la marxa pels carrers de la vila fins tornar a la plaça. Un cop a la plaça i tot continuant a ritme de batucada els concentrats han fet sentir clarament el seu malestar. L'acte ha finalitzat quan un dels organitzadors de la cassolada ha llegit el comunicat que minuts després entregaria a l'alcalde i al seu equip de govern. Els manifestants han reclamat l'obertura d'una investigació i que un cop es demostrin els fets que denuncien, s'expulsi els dos agents. L'alcalde de Montblanc, Josep Andreu, s'ha reunit amb alguns dels manifestants, ha explicat que esperaran el resultat de la instrucció que s'ha de portar a terme per prendre alguna mesura al respecte.
En el dia d'avui una gran part dels nens i nenes de les Llars Torre Vicens de Lleida han anat d'excursió al Tibidabo. Per les informacions que ens han arribat aquests han triomfat més que la coneguda cervesa que porta nom de sant. En propers dies intentarem donar-vos més informació d'aquest dia de xerinola desenfrenada.
Avui he aconseguit fer la primera excursioneta de la tardor. Tot seguint els consells d'en Rafael López-Monne en el seu llibre "a peu per les comarques de Tarragona".
Us la intento explicar per si algun dia us animeu a fer-la. Jo us recomano fer-la a la tardor i d'aquesta manera gaudir de la varietat de colors que ofereixen els boscos de roures, arços, pins rojos i pinastres. Es una proposta de caminada d'uns 12 Km. molt planers ja que només hi ha un desnivell de 200 m. L'excursió comença en el Poble de Forès (Conca de Barberà), i per ser més concret al lloc conegut pel Pla de la Bassa que el trobareu als peus del turó del poble. Des del Pla s'agafa el GR-171-1 que flanqueja Forès per sota tot seguint el camí que porta a Conesa i que , en trobar una creu de terme gira a l'esquerra per seguir per un camí de carro. Les marques del GR (blanques i vermelles) condueixen al despoblat de Savella, on sols queden dempeus una masia i l'església romànica (dedicada a St. Pere) que data de principis del segle XIII. Aquest es un lloc ideal per fer la paradeta de l'esmorzar, natros ho hem fet, i contemplar la vall i els detalls de l'església (que es un edifici molt senzill i auster) i els capitells de la porta on trobarem unes figures humanes força simpàtiques. La variant del GR acaba al poble del Fonoll. Un poble que havia sigut abandonat i que des de fa uns anys el va comprar una entitat naturista que va arreglar totes les cases i voltants, excepte l'església que esta tancada pels estaments religiosos que estan alarmats per aquesta opció de vida (i no per la seva). Just al final del poble trobareu una indicació que diu "Forès directe" que fent honor al nom us portarà en una horeta al punt de partida.
