Rosario per sempre !!!

D'ací a poques hores abandonaré aquesta ciutat que tant m'ha sorprès i tan be m'ha tractat i acollit.
Es per això, o per si tenia el mateix mite que la font de canaletes, aquesta tarda he anat tot passejant fins l'estàtua en homenatge a l'immigrant.
Lluny i alhora molt aprop queden aquelles hores al voltant d'un "guisado", en el racó dels sentiments a flor de pell queden aquells moments tot parlant dels Eskorbuto, guardat en la memòria de la lluita queden aquells moments dels actes llibertaris al voltant del primer de maig, fent companyia a aquell múscul buit que impulsa la sang a moure's per dins dels vasos sanguinis queda tots els assajos de les dos millors bandes de la ciutat i dels concerts que he gaudit, gravats a foc en l'iris queden tots els racons que he descobert d'aquesta ciutat.
I segurament el que em farà tornar no serà les seves aigües canaletines sinó la seva gent.

Rosario

Fa ja tres dies que vaig arribar a aquesta petita ciutat. I crec que poc a poc em va seduint i alhora captivant.
Es una ciutat podríem dir que forca cosmopolita, encara que no tinc del tot clar que "carajo" vol dir això. De gairebé un milió i mig d'habitants. Amb el carrers distribuïts en una quadricula gairebé perfecte. Per on circulen entre d'altres vehicles el taxis, que estan pintats de negre i groc. La brossa de rebuig la llencen en uns contenidors de color verd com el de la foto. Fa un temps que la ciutat està creixent i segons alguns mandataris rentant-li la cara.
En una gran zona aprop del port, on abans només hi havien fabriques mig abandonades, estam construint edificis per oficines, grans parcs i habitatges. Em sembla que aquesta zona li diuen el Fòrum.
Tenen un alcalde socialista, que està més preocupat per grans esdeveniments com "la ciutat de la música" que per la vida social dels barris perifèrics.
Tenen un carrer que poc a poc s'anat convertint en un símbol de la ciutat, on pots trobar molta gent passejant, o comprant entre els nombrosos "xiringitos", o turistes esmaperduts per la bellesa del lloc. Aquesta arteria de la ciutat es diu Rambla Catalunya.
I si ! estic parlant de Rosario i no de cap altre ciutat que no se perquè però segur que a molts, com a mi, us ha vingut al cap.

Trepitjant terra argentina

eren quarts de vuit en terres argentines quan l'avio on anava va començar a sobrevolar Buenos aires. Començava el somni o millor dit l'aventura, es a dir que estava a punt de creuar mentalment el Rubicó i ja no hi havia possibilitat de marxa enrere.
Nomes aterrar vaig agafar la llibreta taronja, aquella que duia tot anotat i que la princesa feia uns dies havia intentat birlar-me un full.
Peró ni en les pitjors de les previsions tenia que les primeres paraules que creuaria amb un natiu serien de tant mal gust. I es que gairebé mitja hora em va costar convèncer al policia de torn de que els meus papers estaven en ordre i de que les meves intencions eren del tot correctes. Ell m'escoltava i li donava voltes a dues coses del tot fàcils d'entendre, una era que començava unes vacances a Rosario simplement perquè allà tenia un amic. La segona era que en el full que m'havia donat per omplir havia posat país de residencia Catalunya per la senzilla raó que no podia posar una altre cosa.
Un cop desempallegat d'aquella espècie de bulldog vaig complir a la perfecció el primer punt de la llibreta, que no era un altre que descanviar els diners que duia en pesos argentins i de pas conèixer l'amabilitat de les noies que treballen al Banco Nación.
Segon punt era fer-me l'orni a la porta de l'aeroport tot esperant un taxista que em convencés i que no tingues la pinta de voler fotrem el pal. Trobar-ho va ser fàcil a més vaig ensopegar amb un que també feia el remolc cada cop que havia de passar un peatge. IMPRESSIONANT.
La resta de la nit va anar rodada. Quatre hores en un "colectivo" fins a Rosario i després trobar el carrer 9 de Julio que em portaria, 24 hores després, al final del meu viatge.

En aquestes 24 hores he apres diverses coses que podríem dir que en el fons es el resum de l'inici d'aquesta aventura:
- Un policia es un policia independentment del idioma que parli, del color de l'uniforme o del país al que pertanyi.
- es possible jugar a fer i amagar en l'interior d'un avio amb un marrec de set anys.
- Tots els taxistes al aeroport de Buenos aires si poden te la fotran.
- el menú de l'avió es infumable.
- Que el Prat està a hores llum de Barajas, i no nomes per el metro interior.

1r dia

El dia començava calorasament en una petita masia de Guardiola de Font Rubí. No se seria la gaupasa del cap de setmana, o la fiblada que m'havia esdevingut de matinada al recordar que feia just un any havia vist "diario de una motocicleta" en un lloc de trist record però tenia el cap apunt de fer una esclatada important. Sort del gran mestre i el seu cafè oportú.
No portàvem ni deu minuts de viatge i, com si d'un pressentiment es tractes, varem haver de canviar de vehicle. No explicaré el motiu perquè es prou recambolesc però la veritat que sense un motiu aparent vaig sortir del punt de partida de copilot en un cotxe blanc i vaig arribar al Prat de pilot i en un cotxe vermell.
En el prat un integrant de l'equip Heineken es va encarregar de fer-me recordar que deixava un país que encara estava en lluita per la seva llibertat. No se si no li va agradar el meu segon cognom, o li va molestar la meva samarreta, o simplement feia la seva feina (que no) però es va dedicar a regirar-me a mi i a la meva motxilla amb una dedicació no gaire habitual.
Ja només amb la motxilla, petita però plena de totes les viandes que necessitava per encarar un llarg viatge, agafava el pont que uneix dues capitals europees que alguns s'entesten a voler-les sota el mateix país.
De Madrid no vaig veure res en absolut, no per falta de ganes sinó perquè tenia el temps just per agafar el metro que em portaria d'una terminal a un altre i fer un trist tallat.
Un cop a l'avió m'esperaven més de catorze hores de vol amb una inoportuna escala a la capital del país veí.
Sort que anava acompanyat d'un interessant relat d'en Martí Gironell i amenitzat per suculents plats que em donaven les hostesses del vehicle.
M'agradaria molt explicar històries curioses de aquestes hores, però tret de les ganes que vaig tenir de fer un viatget a Besalú o de que vaig estar una estona( una hora) jugant amb un marrec de set anys no tinc res a dir.

Un cop a Buenos aires començava l'aventura real però alhora l'única que portava programada. I es que no hi ha res com ser amic d'un Uruguaià que a recorregut mon i que sap donar savis consells. Peró això serà tema del proper article.

Diari d'un viatge

En menys de 24 hores començaré un viatge per terres argentines que m'ha de portar a conèixer un munt de coses exteriors i interiors, i no parlo només del país. La meva aspiració es petita i alhora senzilla però no menys important que altres viatges que s'han fet per aquells territoris.
Me'n porto a l'equipatge una guia, quatre mudes i un munt de records d'amics que m'ajudaran a tornar o a seguir el viatge més enllà de la idea inicial.
Es per això que començo a escriure en aquest bloc un petit "diari de bord" per deixar constància del meu viatge i a més, tot aprofitant la tecnologia, tenir informada tota aquella gent que m'és propera.
El viatge no el faré en una Norton de 500 cc ni penso batejar a cap vehicle que utilitzi "la poderosa" però si que portaré en el cap o en la memòria el viatge que va fer aquell estudiant de medicina que ara es icona de tants lluitadors.

Manifestació per Jon Anza

Ahir dia 17 es va fer a Donibane-Lohizune (Lapurdi, euskadi Nord) una gran manifestació que va recórrer diferents carrers tot demanant saber que va passar amb Jon Anza, saber la veritat sobre la desaparició i mort del militant abertzale; el cos va aparèixer el passat 11 de març a Toulouse, onze mesos després que els seus familiars el veiessin per última cop.
Una de les curiositats va ser que no hi va haver guerra de xifres. Els convocants van donar la xifra de 5.000 assistents, i la Policia francesa la de 4.600. Semblava d’entrada que per un cop les autoritats policials havien aprés a comptar o que no hi havia gaire interès per part de les autoritats polítiques de fer créixer el problema amb una discussió en el numero de participants
No era la primera mobilització que es feia en aquesta població, però la del setembre no va concentrar ni la meitat de persones Aquesta marxa, a més de ser la més important que es recorda a Donibane Lohizune, és equiparable a qualsevol de les grans cites reivindicatives produïdes en Ipar Euskal Herria en els últims anys.
Molts dels assistents a la mobilització van venir de les províncies del sud d'Euskal Herria i com es habitual per terres basques també hi havia una representació catalana<,de manera que van haver d'enfrontar als controls policials disposats en els passos fronterers, en què els agents van efectuar identificacions i registres de vehicles. Els controls per part de les forces policials espanyoles van començar al matí, i tal i com van fer durant l’Aberri Eguna o el Gazte Herria es van esmerar a fer controls més propis de pel•lícules de Quentin Tarantino que de la democràcia que diuen que defensen. I es que com dirien per Ondarru: Aquests munten una festa Heineken (pensa en verd) cada cop amb més facilitat i amb dos idees molt clares rebentar i classificar. La presència policial va ser molt notable també en les rodalies del lloc de convocatòria, encara que al costat de la manifestació només hi va haver efectius per controlar el trànsit, i els agents de paisà que acostumen a no perdre’s cap tipus d'actes de l’esquerra abertzale. També va haver-hi un important dispositiu a la població veïna de Ziburu, lloc on resideix la ministra Michèle Alliot-Marie, ministra d'Interior quan va desaparèixer Anza. La manifestació va començar passats 2/4 de sis, de la plaça Louis XIV, per a realitzar un recorregut que va envoltar tot el centre de la localitat i acabar al punt de sortida. Només donar els primers passos, els manifestants van llançar crits de “Ez, ez, ez, Herriak ez du barkatuko” ( No, no, no, el poble no perdona). Les consignes de protesta van ser constants durant tot el recorregut, en homenatge a Jon Anza, en denúncia de les forces policials, de la ministra de Justícia francesa i del ministre d'Interior espanyol, en protesta per la guerra bruta i la repressió, i també en demanda de llibertat per als presos. Després de la pancarta de capçalera, nombroses ikurriñes amb Crespó negre acompanyaven tota la marxa, en la qual hi havia dues pancartes més. Una d'elles anava destinada a qualificar de «responsables i culpables» a Alliot-Marie i Rubalcaba, i una altra del col•lectiu occità Llibertat, en suport a la família de Anza.
La manifestació va concloure davant del quiosc de la plaça de Louis XIV, en el qual es va col•locar un gran paper amb el lema “Zer egin duzue Jonekin? Egia nahi dugu” (Que heu fet amb en Jon? Volem la veritat), i des del qual els oradors es van dirigir als manifestants.

mai et donis per vençut

Un dia, el ruc d'un camperol va caure en un pou. L'animal va plorar fortament per hores, mentre el camperol tractava de buscar una mica que fer.
Finalment, el camperol va decidir que el ruc ja estava vell i el pou ja estava sec i necessitava ser tapat de totes maneres; que realment no valia la pena treure al ruc del pou.
Va convidar a tots els seus veïns perquè vinguessin a ajudar-li. Cadascun va agafar una pala i van començar a llençar-li terra al pou.
El ruc es va adonar del que estava passant i va plorar horriblement. Després, per a sorpresa de tots, es va tranquil·litzar al cap d'unes quantes palades de terra.
El camperol finalment va mirar al fons del pou i es va sorprendre del que va veure, amb cada palada de terra, el ruc estava fent una cosa increïble: es sacsejava la terra i donava un pas damunt de la terra.
Molt aviat tothom va veure sorprès com el ruc va arribar fins a la boca del pou, va passar per sobre de la vora i va sortir trotant.

La vida et llençarà terra, tot tipus de terra. El truc per a sortir del pou és sacsejar-se-la i usar-la per a donar un pas cap amunt. Cadascun dels nostres problemes és un graó cap amunt. Podem sortir dels més profunds buits si no ens donem per vençuts. Usa la terra que et tiren per a sortir endavant.

L'alpinista

Conten que un alpinista, desesperat per conquistar l'Aconcagua va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació però volia la glòria tant sold per a ell, per tant va pujar sense companys.

Va començar a pujar i se li va anar fent tard, i més tard, i no es va preparar per a acampar, sinó que va decidir seguir pujant decidit a arribar al cim.
La nit va caure a plom en l'altura de la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, zero visibilitat, no havia lluna i les estrelles estaven cobertes pels núvols.
Pujant per un penya-segat, a tant sols 100 metres del cim, es va relliscar i es va desplomar per l'aire... queia a una velocitat vertiginosa, solament podia veure taques més fosques que passaven en la mateixa foscor i la terrible sensació de ser succionat per la gravetat.
Seguia caient... i en aquests angoixants moments, van passar per la seva ment tots els grats i no tan grats moments de la vida... Ell pensava que anava a morir, no obstant això, de cop i volta va sentir una estirada molt forta que gairebé el parteix en dos...
SI, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga que l'amarrava de la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès per l'aire, no li va quedar més que cridar:
-"AJUDA'M DÉU MEU..."
De cop i volta una veu greu i profunda dels cels li va contestar:
-"QUE VOLS QUE FACI?"
-"Salva'm Déu meu."
-"REALMENT CREUS QUE ET PUGUI SALVAR?"
-"Per descomptat Senyor "
-"LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ..."
Va haver un moment de silenci i quietud. L'home es va aferrar més a la corda i va reflexionar...

Explica l'equip de rescat que l'endemà van trobar penjat a un alpinista congelat, mort, agarrat amb força, amb les mans a una corda... A DOS METRES DEL TERRA...

I tu ? quan confiat estàs de la teva corda? Per què no la soltes?

5 Coses importants que t'ensenya la vida

Avui he ensopegat amb aquest conte que vull compartir amb tots vosaltres

1.- La pregunta més important.

Durant el meu segon semestre en l'escola el nostre professor ens va donar un examen sorpresa. Jo era un estudiant conscient i vaig llegir ràpidament totes les preguntes, fins que vaig llegir l'última:
"Quin és el nom de la dona que neteja l'escola?"

Segurament això era algun tipus de broma. Jo havia vist moltes vegades a la dona que netejava l'escola. Ella era alta, cabell fosc, com de cinquanta anys, però, com anava jo a saber el seu nom? Vaig lliurar el meu examen, deixant l'última pregunta en blanc. Abans que acabés la classe, algú li va preguntar al mestre si l'última pregunta contaria per a la nota de l'examen.

-Absolutament - va dir el professor - En les seves carreres vostès coneixeran moltes persones.Totes són importants. Ells mereixen la seva atenció i cura, encara que només els somriguin i diguin:!Hola!.

Jo mai vaig oblidar aquesta lliçó. També vaig aprendre que el seu nom era Elena.

TOTS SOM IMPORTANTS

2.- Auxili en la pluja.

Una nit, a les 11:30 p. m., una dona afroamericana, d'edat avançada estava aturada en la vorera d'una autopista d'Alabama, tractant de suportar una forta tempesta.

El seu cotxe s'havia espatllat i ella necessitava desesperadament que la portessin. Tota mullada, ella va decidir detenir el primer cotxe. Un jove blanc es va detenir a ajudar-la, a pesar de tots els conflictes que havien ocorregut durant els 60. El jove la va dur a un lloc segur, la va ajudar a obtenir assistència i la va posar en un taxi. Ella semblava estar bastant apurada. Ella va anotar l'adreça del jove, li va agrair i se'n va anar.

Set dies van passar, quan van tocar la porta de la seva casa. Per sorpresa seva, un televisor pantalla gegant a color li va ser lliurat per correu a casa seva. Tenia una nota especial adjunta al paquet. Aquesta deia: "Moltíssimes gràcies per ajudar-me en l'autopista l'altra nit. La pluja va anegar no només la meva roba sinó el meu esperit. Llavors va aparèixer vostè. Gràcies a vostè, vaig poder arribar al costat del llit del meu marit agonitzant, just abans que morís. Déu ho beneeixi per ajudar-me i per servir a uns altres desinteressadament. Sincerament: La Senyora de Nat King Cole.

No esperis res a canvi i ho rebràs.

3.- Sempre recorda aquells a qui serveixes.

En els dies que un gelat costava molt menys, un nen de 10 anys va entrar en un establiment i es va asseure en una taula. La cambrera va posar un got d'aigua davant d'ell.

-Quant costa un gelat de xocolata amb ametlles? - va preguntar el nen.

-Cinquanta cèntims- va respondre la cambrera.

El nen va treure la seva mà de la seva butxaca i va examinar les monedes.

-Quant costa un gelat sol? - va tornar a preguntar.

Algunes persones estaven esperant per una taula i la cambrera ja estava una mica impacienti.

-Trenta-cinc cèntims- va dir ella bruscament.

El nen va tornar a contar les monedes.

-Vull el gelat sol - va dir el nen.

La cambrera li va portar el gelat, va posar el compte en la taula i se'n va anar. El nen va acabar el gelat, va pagar en la caixa i va marxar. Quan la cambrera va tornar, ella va començar a netejar la taula i llavors li va costar empassar saliva amb el que va veure. Allí, posat ordenadament al costat del plat buit, havien quinze cèntims... la seva propina.

MAI JUTGIS A ALGÚ ABANS D'HORA


4.- Els obstacles en el nostre camí.

Fa molt temps, un rei va col·locar una gran roca obstaculitzant un camí. Llavors es va amagar i va mirar per a veure si algú llevava la tremenda roca. Alguns dels comerciants més adinerats del rei i cortesans van venir i simplement li van fer una volta. Molts van culpar al rei sorollosament de no mantenir els camins nets, però cap va fer res per a treure la pedra gran del camí.

Llavors un camperol va venir, i duia una càrrega de verdures. A l'aproximar-se a la roca, el camperol va posar la seva càrrega a terra i va tractar de moure la roca a un costat del camí. Després d'empènyer i fatigar-se molt, ho va assolir. Mentre recollia la seva càrrega de vegetals, ell va veure una cartera a terra, just on havia estat la roca. La cartera contenia moltes monedes d'or i una nota del mateix rei indicant que l'or era per a la persona que remogués la pedra del camí. El camperol va aprendre el que els altres mai van entendre. Cada obstacle presenta una oportunitat per a millorar la condició d'un.

SI ALGUNA VEGADA CAUS, AIXECA'T I SEGUEIX ENDAVANT


5.- Donant sang.

Fa molts Anys, quan treballava com voluntari en un Hospital de Stanford, vaig conèixer a una nena anomenada Liz qui patia d'una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se aparentment era una transfusió de sang del seu germà de 5 anys, qui havia sobreviscut miraculosament a la mateixa malaltia i havia desenvolupat els anticossos necessaris per a combatre la malaltia. El doctor va explicar la situació al germà de la nena, i li va preguntar si estaria disposat a donar la seva sang a la seva germana. Jo ho vaig veure dubtar per només un moment abans de prendre un gran sospir i dir:

Sí , ho faré, si això salva a Liz.

Mentre la transfusió continuava, ell estava ficat al llit en un llit al costat de la de la seva germana, i somrient mentre nosaltres ho assistíem a ell i a la seva germana, veient retornar el color a les galtes de la nena.

Llavors la cara del nen es va posar pàl·lida i el seu somriure va desaparèixer. El va mirar al doctor i li va preguntar amb veu tremolosa:

A quina hora començaré a morir-me?

Sent només un nen, no havia comprès al doctor; ell pensava que li donaria tota la seva sang a la seva germana. I encara així la hi donava.


DÓNA TOT PER QUI ESTIMES

NINGÚ ES CREUA EN LA TEVA VIDA PER ATZAR...

Les persones entren en la teva vida, per una raó, per una estació o per una vida sencera.

Quan percebis quin és el motiu, pots saber què fer amb cada persona.

Quan algú està en la teva vida per una raó ...... és, generalment, per a omplir una necessitat que has demostrat tenir.

Elles vénen a ajudar-te amb una dificultat, proporcionar-te suport i orientació, ajuda física, emocional o espiritual.

Podran semblar un regal de déu, i ho són!!!

Estan aquí per la raó que tu necessites que estiguin aquí.

Llavors, sense cap actitud errònia de la teva part o en una hora incerta, aquesta persona dirà o farà alguna cosa perquè la relació arribi a la seva fi.

Algunes vegades, aquestes persones moren.

Algunes vegades, simplement es van.

Algunes vegades, actuen i et forcen a prendre una posició.

El que hem d'entendre és que les nostres necessitats han estat ateses, els nostres desitjos complerts i el treball d'elles fet.

Les teves oracions han estat ateses.

I ara, és temps de marxar-se.

quan les persones entren en les nostres vides per una estació ...

... és perquè va arribar el seu torn de repartir, créixer i aprendre.

Elles et porten l'experiència de la pau, o et fan riure.

Elles et podran ensenyar alguna cosa que mai has fet.

Elles, generalment, donen una quantitat enorme de plaer.

Creu!!!

És real!!!

Però solament per una estació.

Relacions d'una vida sencera ...
... ensenyen lliçons per a la vida sencera. coses que has de construir per a tenir una formació emocional sòlida.

La teva tasca és acceptar la lliçó, estimar a la persona i posar en pràctica el que has après en totes les teves altres relacions i àrees de la teva vida.

Es diu que l'amor és cec, però l'amistat és clarivident.

L'arbre que va saber qui era

En algun lloc que podria ser qualsevol lloc, i en un temps que podria ser qualsevol temps, un bell jardí amb pomeres, tarongers, pereres i rosers molt macos, tots ells feliços i satisfets. Tot era alegria en el jardí, excepte per un arbre profundament trist. El pobre tenia un problema: No sabia qui era! El que li faltava era concentració, li deia la pomera: "Si realment ho intentes, podràs tenir dolces pomes, veus que fàcil és!" "No ho escoltis", exigia el roser. "És més senzill tenir roses i veuràs que belles són!" I l'arbre desesperat, intentava tot el que li suggerien, i com no assolia ser com els altres, se sentia cada cop més frustrat. Un dia va arribar fins al jardí el mussol, la més sàvia de les aus, i al veure la desesperació de l'arbre, va exclamar: "No et preocupis, el teu problema no és tan greu, és el mateix de moltíssims éssers sobre la Terra. Jo et donaré la solució...
No dediquis la teva vida a ser com els altres vulguin que siguis. Sé tu mateix, coneix-te... i per a assolir-lo, escolta la teva veu interior." I dit això, el mussol va desaparèixer. "La meva veu interior?... Ésser jo mateix?... Conèixer-me?..." Es preguntava l'arbre desesperat, quan de sobte, va comprendre.
I tancant els ulls i les oïdes, va obrir el cor, i per fi va poder escoltar la seva veu interior dient-li: "Tu mai donaràs pomes perquè no ets una pomera, ni floriràs cada primavera perquè no ets un roser. Ets un roure, i el teu destí és créixer gran i majestuós. Donar recer a les aus, ombra als viatgers, bellesa al paisatge... Tens una missió: Complix-la!" I l'arbre es va sentir fort i segur de si mateix i es va disposar a ésser tot allò per a que estava destinat. Així, aviat va omplir el seu espai i va ser admirat i respectat per tots. I només llavors el jardí va ser completament feliç. Jo em pregunto al veure al meu al voltant, Quants seran roures que no es permeten a si mateixos créixer?... Quants seran rosers que de por del repte, només donen espines?... Quants, tarongers que no saben florir? En la vida, tots tenim un destí que complir i un espai que omplir. No permetem que res ni ningú ens impedeixi conèixer i compartir la meravellosa essència del nostre ésser.
Mai ho oblidis!

Segueix la campanya contra les ARE's

COL•LECTIUS I ENTITATS DEL CAMP INTERPOSEN UN CONTENCIÓS ADMINISTRATIU AL PLA DIRECTOR DE LES ÀREES RESIDENCIALS ESTRATÈGIQUES DEL CAMP DE TARRAGONA.


Les CUP de Reus, Tarragona, Valls i el Vendrell, l'entitat la Canonja 3 – Poble, Paisatge i Sostenibilitat, Unió de Pagesos, l'Associació de Veïns de Sant Salvador i Sant Ramon, Gent del Poble de Montblanc, el Col•lectiu Independentista del Priorat i altres col•lectius i entitats del Camp després de presentar al•legacions i presentar un recurs potestatiu de reposició arriben al contenciós administratiu amb el propòsit d'aturar els desenvolupaments urbanístics de les AREs del Camp de Tarragona.


Tarragona, 4 de març de 2010 – Diversos col•lectius del Camp de Tarragona treballen conjuntament per aturar les AREs del Camp de Tarragona.

Dos any i quatre mesos després de l’aprovació del Decret 1/2007 de 16 d’octubre de 2007, de mesures urgents en matèria urbanística, i després de denunciar públicament en diverses ocasions, presentant al•legacions i un recurs d'alçada, arribem a la via del contenciós administratiu.

Les ARE varen escenificar la claudicació del govern de la Generalitat davant els interessos dels promotors i constructors, just en uns moments abans de l’entrada en la gran crisi econòmica que patim, una crisi d’abast mundial i de tot el sistema productiu. La construcció d’habitatges de protecció oficial era l’excusa, però la finalitat encoberta no era altre que la creació de sòl residencial, de forma ràpida, a un preu molt inferior al preu de mercat, en benefici dels promotors, dels constructors i dels polítics corruptes, una operació per legalitzar tots els possibles casos “Pretòria” existents. La gran crisi ha situat les coses en el seu lloc, el capital ha deixat d’apostar per la construcció i la fórmula de les ARE sense els promotors privats, no pot tirar endavant.

Del Decret de mesures urgents en matèria urbanística en podem dir moltes coses, ja s'ha denunciat que no donava resposta, en el moment en que va sorgir i encara menys ara, al problema d’accés d’habitatge, sinó que era una mesura per satisfer les necessitats del capital promotor i constructor i posar al mercat tots els terrenys que durant dècades Incasol havia anat comprant arreu del Principat. Sembla que no els hi està sortint massa bé ja que Incasol en aquests moment no té capacitat econòmica per afrontar-ho i els Ajuntaments que s'hi van mostrar d'acord, tenen un parc d'habitatges construïts i sense vendre tant gran que l'ARE els hi fa més nosa que servei.

El Govern d’Entesa ha intentat vendre aquestes mesures urgents i el Pacte Nacional per l’Habitatge com una solució al dèficit d’habitatge protegit que té Catalunya, de fet no es cansen de repetir que el 50% de les vivendes que es construiran gaudiran d’algun tipus de cobertura pública. S’obliden, però, de reconèixer que les ARE no van acompanyades de polítiques reals per garantir l’accés a l’habitatge, els actuals criteris d’accés a la protecció oficial exclouen els sectors més populars de la nostra societat. Les esperades mesures urgents en matèria d’habitatge han oblidat deliberadament les polítiques de foment del lloguer, la rehabilitació o la recuperació dels pisos buits. La crisi immobiliària actual és una crisi d’excés d’oferta, per tant, al Principat i als Països Catalans hi sobren pisos! A molt pocs llocs es pot assegurar que facin falta habitatges.

Les conseqüències més importants del Decret de les ARE, però, tenen a veure amb la vulneració i retallada dels drets dels i les ciutadanes i la invasió de l’autonomia municipal. Per un cantó, elimina els processos de participació ciutadana obligatoris fins ara en les qüestions de planejament general dels municipis. Per altra banda, es vulnera l’autonomia municipal garantida fins ara en matèria d’ordenació urbanística i anul•la l’autonomia municipal quant a la tasca planificadora i d’ordenació del territori. Les ARE es poden desenvolupar en terrenys considerats no urbanitzables fins al moment, prescindint dels Plans Generals d’Ordenació Urbana vigents; les ARE permeten crear barris inexistents en el planejament municipal, redueixen al màxim tots els tràmits, terminis, controls i normativa exigits per poder urbanitzar.

Les ARE també són l’exemple més evident del model de creixement indefinit que segueix defensant el Govern d’Entesa a Catalunya. Un model oposat als principis de sostenibilitat i preservació del territori. Les ARE impliquen un creixement, en nombre d’habitatges i de població, totalment inassumible i insostenible pel país i per la majoria de municipis afectats. Les ARE agreugen la realitat dels “barris dormitori” aïllats, i son, doncs, una política de desnaturalització municipal i social.

Des d’aquest plantejament considerem que alguns dels preceptes del Decret 1/2007 podrien ser inconstitucionals, i que suposa la més gran vulneració de l’autonomia municipal des de la restauració dels Ajuntaments. Per tot plegat, s'interposa el Contenciós Administratiu al Pla Director Urbanístic (PDU) del Camp de Tarragona.

Les àrees residencials estan regulades pels Plans directors urbanístic, en el nostre cas, el Pla Director Urbanístic de les Àrees Residencials Estratègiques del Camp de Tarragona, que inclou: ARE La Barquera, de Calafell; ARE Sant Gregori, de Falset; ARE Passeig Nord, de Reus; ARE Sector Residencial dels Pallaresos, Tarragona; ARE Eixample Estació, de Perafort, ARE La Canonja, ARE Pou Boronat, de Tarragona; ARE Ruanes, de Valls; ARE El Molí Baix, de Santa Oliva i ARE La Canaleta de Vilaseca. Des de l'aprovació inicial a la final, del Pla Director Urbanístic han caigut dues AREs al Vendrell i una ARE a Montblanc.

Els diversos plans redactat aquest últims anys, des de Barcelona, per definir el futur desenvolupament del Camp de Tarragona ens condemnen a convertir-nos en la segona àrea metropolitana de Catalunya. Els polígons industrials presents i els futurs, les infraestructures ja construïdes i les projectades ens volen portar cap aquest camí. Les AREs del Camp en són una altra peça, una peça que se'ls hi resisteix i que lluitarem perquè no puguin col•locar en el seu puzle de destrucció de territori i de desnaturalització de les relaciona socials. No permetrem que es desenvolupin barris sencers amb l'excusa d'uns equipaments necessaris. No permetrem que amb l'excusa dels habitatges de protecció oficial es construeixin vivendes del tot innecessàries. No permetrem que decideixin per nosaltres, tenim moltes coses per dir. Fins ara no hem callat i arribarem fins a on calgui per aturar les AREs del Camp de Tarragona.


Col•lectius i entitats signants del contenciós
Assemblea de Joves de Reus
Associació de veïns des de Tarragona a Sant Ramon i Sant Ramon
Campanya Reus Viu
Col•lectiu Independentista del Priorat
CUP Reus
CUP Tarragona
CUP Valls
CUP El Vendrell
Gent del Poble (Montblanc)
La Canonja 3 – Poble, paisatge i sostenibilitat
Maulets Reus
Plataforma en defensa del Patrimoni Natural del Priorat
Plataforma Valls Viu
Unió de Pagesos

Segueix la natura

- Mestre, Quin és el teu sistema per a alliberar-te i progressar en el camí de la Veritat? -, va preguntar el deixeble.

- Jo quan menjo, menjo; quan dormo, dormo. Si passejo, passejo; si arreglo el jardí, em dedico a això -, va reposar amb un somriure el Mestre.

- Però això, ? va replicar el deixeble -, és el que fa tothom.

- No, Sergi, no ho creguis. La gent quan menja, està pensant en altres coses i quan dorm, somia amb altres coses. Arribarà un dia que menjaran mentre contemplen una caixa ximple, i que patiran pel que encara no ha succeït.

- I que potser no succeïx -, va dir pensatiu Sergi.

- Això, és. Els antics siddhis de la Índia van descobrir que el ioga és el control de les idees en la ment. El que ens roba la pau interior és una ment eixelebrada, perduda en el passat i en el futur. La ment, Sergi, sempre està on no està el cos.

- Com fer, Mestre, perquè quan jo tracto d'allunyar un pensament aquest persisteix i m'atordeix més?

- És que no es tracta d'allunyar res, sinó d'imitar l'ocell que canta en un lloc diferent d'on posa els ous.

- És aquesta l'estratègia?

- És el sentit comú, Sergi, que m'estàs entretenint per a no ocupar-te dels arbres i mira com proliferen les plantes salvatges.

- Són belles, és la naturalesa!

- Però no la pròpia d'un jardí. Tu també vas arribar aquí mig salvatge, en estat de naturalesa apallissada, i a poc a poc, et vas escalabornant.

- Mestre! Com fer quan m'importunen els pensaments?, ? va tornar a insistir el deixeble, que anava aquests dies una mica remogut per la primavera -.

- Imitar a l'Himàlaia quan passen els núvols, les pluges, les neus o les tempestes. Deixar-les passar! No lluitar contra elles. Per això, si estàs ocupat en alguna cosa i et concentres en això, com si fos l'única cosa que has de fer en la vida, enfortiràs el múscul de l'atenció. Però sense atabalar-te. Quina necessitat tenen les aigües del riu de que les empentis? El jonc s'inclina quan passa el corrent.

- Però....!

- Camina, Sergi, no donis més voltes. La naturalesa té les seves lleis i, si cal alleujar-se, doncs s'alleuja un... i no li dóna més voltes. Serà millor caminar tot el dia pensatiu? Si cal pegar un crit, doncs es pega i ja està.

- Com quan les llàgrimes pugnen per sortir.

- Això, però un no es dedica a fer-se pessics perquè surtin més llàgrimes. Segueix a la naturalesa, Sergi

Principi del Buit

Un altre cop em permeto obsequiar-vos amb aquest bell missatge, de l'autor Joseph Newton, que vaig rebre l'altre dia per correu electrònic.

Tens l'hàbit d'ajuntar objectes inútils, creient que un dia? (No saps quan)
....Vas a necessitar-los?


Tens l'hàbit d'ajuntar diners, només per a no gastar-lo doncs penses que
en el futur podrà fer-te falta?


Tens l'hàbit de guardar roba, sabates, mobles, utensilis domèstics
i altres coses de la llar que ja no uses des de fa molt temps?

I dintre teu??

Tens l'hàbit de guardar bregues, ressentiments, tristeses, pors i altres?

Això mai ho facis!

Va contra la teva prosperitat!


Cal que deixis un espai, un buit, perquè coses noves arribin a la teva vida.

Cal que et desfacis de tot l'inútil que hi ha en tu i en la teva vida, perquè la prosperitat arribi.

La força d'aquest buit és el que absorbirà i atraurà tot el que desitges.

Mentre estiguis, material o emocionalment, carregant sentiments vells i inútils, no tindràs espai per a noves oportunitats.

Els béns necessiten circular?

Neteja els calaixos, els armaris, l'habitació, el garatge...

...dona tot allò que ja no utilitzis?

L'actitud de guardar un munt de coses inútils solament encadenen la teva vida.

No són els objectes guardats els quals estanquen la teva vida?

Sinó el significat de l'actitud de guardar?

Quan es guarda, es considera la possibilitat de falta, de manca....
Es creu que demà podrà faltar, i que no tindràs manera de cobrir aquestes necessitats....

Amb aquesta idea, li estàs enviant dos missatges al teu cervell i a la teva vida.....

que no confies en el demà...
i que penses que el nou i el millor NO són per a tu, per això t'alegres guardant coses velles i inútils.

Desfés-te del que ja va perdre el color i la lluentor...
Deixa entrar allò nou a casa teva...
I dintre de tu mateix....

Qui ho ha de fer ?

Aquesta és la història de quatre amics que s'anomenaven Cadascun, Algú, Qualsevol i Cap.

Calia fer un treball important i es va demanar a Cadascun que ho fes. Qualsevol estava segur que Algú ho faria, però Cap ho va fer.

Algú es va molestar a causa d'això, perquè era el treball de Cadascun.

Cadascun va pensar que Qualsevol podia fer-ho, però Cap es va adonar que Cadascun no ho havia fet.

Al final va resultar que Cadascun va esbroncar a Algú, quan Cap va fer el que, en realitat, Qualsevol podria haver fet.

Maonesa i cafè

Avui he rebut un correu d'una bona amiga amb aquest conte que ara vull compartir amb vosaltres ............. òbviament després de llegir-ho la he trucada per convidar-la a un cafè
I es que sempre hi haurà temps per guanyar o perdre fent una tassa de cafè amb qualsevol de vosaltres

Un professor a la seva classe de Filosofia, sense dir ni una paraula, va agafar un pot gran i buit de maonesa i ho va omplir amb pilotes de golf.
Després va preguntar als seus estudiants si el pot estava ple i ells van estar d'acord a dir que si.

De nou, sense dir res, el professor va agafar una caixa plena de bales i la va buidar dintre del pot de maonesa.
Les bales van omplir els espais buits entre les pilotes de golf.

El professor va tornar a preguntar als estudiants si el flascó estava ple i ells van tornar a dir que si.

Després..... el professor va agafar una caixa amb sorra i la va buidar dintre del pot.
Per descomptat, la sorra va omplir tots els espais buits, i el professor va preguntar novament si el flascó estava ple.

En aquesta ocasió els estudiants van respondre amb un "si" unànime.

El professor de seguida va afegir dues tasses de cafè al contingut del pot i efectivament va omplir tots els espais buits entre la sorra. Els estudiants reien en aquesta ocasió. Quan el riure s'apagava, el mestre va dir:

"VULL QUE S'ADONIN QUE AQUEST POT REPRESENTA LA VIDA".

Les pilotes de golf són les coses importants com la família, els fills, la salut, els amics, .....

Són coses que, encara si tot la resta ho perdéssim i solament aquestes quedessin, les nostres vides encara estarien plenes.

Les bales són les altres coses que importen, com el treball, la casa, el cotxe, etc.

La sorra és tot la resta.... les petites coses.


Si posem primer la sorra en el pot, no hauria espai per a les bales ni per a les pilotes de golf.

El mateix succeeix amb la vida.

Si gastem tot el nostre temps i energia en les coses petites, mai tindrem lloc per a les coses realment importants.

Para esment a les coses que són crucials per a la teva felicitat.
Juga amb els teus fills, dedica temps a revisar la teva salut, ves amb la teva parella a sopar, practica el teu esport o afició favorits, sempre quedarà temps per a netejar la casa i reparar la clau de l'aigua.

Ocupa't de les pilotes de golf primer, de les coses que realment importen.
Establix les teves prioritats, la resta és sol sorra....

Un dels estudiants va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè..

El mestre va somriure i va dir:

"Que bo que em facis aquesta pregunta... Només és per a demostrar-vos, que no importa quant ocupada la teva vida pugui semblar, sempre hi ha lloc per a un parell de tasses de cafè amb un amic."

Posa un tauró a la teva vida !!

Fa uns dies vaig anar a Gasteiz per qüestions laborals i un dinar d'aquells que anomenen de feina van explicar-me una història que em va fer reflexionar i que ara vull compartir amb tots.

Els japonesos sempre han sigut amants del peix fresc. Però les aigües properes a Japó no han tingut molts peixos per dècades.
Així que per a alimentar a la població japonesa, els vaixells pesquers van ser fabricats més grans per a anar mar endins. Mentre més lluny anaven els pescadors més era el temps que els prenia tornar a lliurar el peix. Si el viatge prenia diversos dies, el peix ja no estava fresc.
Per a resoldre el problema, les companyies van instal·lar congeladors en els vaixells pesquers. d'aquesta forma podien pescar i posar els peixos en els congeladors. No obstant això, els japonesos van poder percebre la diferència entre el peix congelat i el fresc, i no els agradava el congelat, que, per tant, s'havien de vendre més barat.
Les companyies van instal·lar llavors en els vaixells tancs per als peixos. Podien així pescar els peixos, ficar-los en els tancs i mantenir-los vius fins a arribar a la costa. Però després d'un temps els peixos deixaven de moure's en el tanc. Estaven avorrits i cansats, encara que vius. Els consumidors japonesos també van notar la diferència del sabor perquè quan els peixos deixen de moure's per dies, perden el sabor fresc........i com van resoldre el problema les companyies japoneses? I com van aconseguir portar peix amb sabor de peix fresc? Si les companyies japoneses et demanessin assessorament, què els recomanaries?

(Mentre penses en la solució?. Llegix el que segueix i relaxa't veient el video següent):


Tan aviat una persona arriba a les seves metes, tals com començar una nova empresa, pagar els seus deutes, trobar una parella meravellosa, o el que sigui, comença a perdre la passió. Ja no necessitarà esforçar-se tant. Així que solament es relaxa.
Experimenten el mateix problema que les persones que guanyen la loteria, o el de qui hereten molts diners i mai maduren, o de qui es queden a casa i es fan addictes als medicaments per a la depressió o l'ansietat.
Com el problema dels pescadors japonesos, la solució és senzilla. "Les persones prosperen mes quan hi ha desafiaments en el seu medi ambient" .

Per a mantenir el sabor fresc dels peixos, les companyies pesqueres posen als peixos dintre dels tancs dels vaixells, però ara posen també un Tauró petit! Clar que el tauró es menja alguns peixos, però els altres arriben molt, però molt vius. Els peixos són desafiats! Han de nedar durant tot el trajecte dintre del tanc, per a mantenir-se vius!
Quan arribis a les teves metes proposa't altres majors. Mai has de crear l'èxit per a després ficar-te al llit en ell. Així que, convida un tauró al teu tanc, i descobreix que tan lluny realment pots arribar. Uns quants taurons et faran conèixer el teu potencial per a seguir viu i fent el que millor fas, de la millor manera possible!! I si ja els trobes en el tanc, deixa'ls que es mosseguin entre si, que no t'espantin les seves dents ni els seus paranys...... tu segueix alerta, però sempre "fresc". Sempre haurà taurons on vagis

Interessant lectura per a aplicar a la vida i al treball.

Vergonya, cavallers, vergonya

Aquestes són les paraules amb les que vaig obrir el meu torn en el passat ple. I es que el despropòsit, la neciesa i sobretot la covardia es van fer paleses aquests dies en les reunions prèvies i es van representar durant el ple.
Vergonya es la paraula que em ve al cap cada cop que recordo que ens gastarem el 70% dels diners de la subvenció del FIL en canviar la gespa del camp de futbol.
Ràbia es el que sento cada cop que recordo que convergència es va carregar el projecte de la Font de la Ceba amb l'excusa que hi havien altres prioritats com poden ser els carrers. I aquest cop són ells qui s'han oblidat dels nostres malmesos carrers, a més amb l'afegit que els diners de la font només es podien fer servir per aquell projecte i aquest cop no hi havia limitacions.
Tristesa es el que sento quan veig que la promesa feta fa un mes ha desaparegut. I aquesta no era un altre que si el futbol no aconseguia un préstec de 200000 € no tocaríem la gespa.
Ira es el que sento quan recordo les paraules de l'alcalde: "tranquil Ignasi, no ho faran". I amb aquestes paraules es referia a que com no tindrien el préstec no es faria aquest projecte.
Vergonya aliena vaig sentir al veure com certs regidors votaven a contracor afirmativament, i a més no s'expressaven.
Indignació es el que sento al saber que un poble que te el carrers plens de clots, mancances a l'edifici de l'escola, el clavegueram per acabar, una marquesina com a estació de bus, la llera del riu oblidada i abandonada, edificis que cauen, la biblioteca per inaugurar........ ens gastarem 420.000 € en posar gespa artificial en el camp de futbol.
Per acabar dir allò de no en nom meu, i molt menys no amb el meu vot,

Fàtima la filadora

Una vegada, en una ciutat del llunyà Occident, vivia una jove anomenada Fàtima. Era la filla d'un pròsper filador. Un dia, el seu pare li va dir:
- Vine, filla: farem una travessia, doncs tinc negocis que fer en les illes de la mar Mediterrània. Tal vegada tu trobis a un jove atractiu, de bona posició, que podries prendre per espòs.

Es van posar en camí i van viatjar d'illa en illa, el pare fent els seus negocis mentre Fàtima somiava amb l'espòs que aviat podria ser seu. Però un dia, quan estaven en camí a Creta, es va aixecar una tempesta i el vaixell va naufragar.

Fàtima, semi-conscient, va ser llançada a una platja propera a Alexandria. El seu pare havia mort i ella va quedar totalment desemparada.
Podia recordar només vagament la seva vida fins a llavors, ja que l'experiència del naufragi, i l'haver estat exposada a les inclemències del mar, l'havien deixat completament exhausta. Mentre vagava per la sorra, una família de teixidors la va trobar. A pesar de ser pobres, la van dur a la seva humil casa i li van ensenyar el seu ofici. D'aquesta manera, ella va iniciar una segona vida i en el temps d'un o dos anys va tornar a ser feliç, havent-se reconciliat amb la seva sort. Però un dia, estant en la platja, una banda de mercaders d'esclaus va desembarcar i se l'en va endur, juntament amb altres captius.
A pesar de lamentar-se amargament de la seva sort, no va trobar cap compassió per part d'ells, qui la van dur a Istambul i la van vendre com esclava. Per segon cop, el seu món s'havia enfonsat. Ara bé, va succeir que en el mercat havia pocs compradors. Un d'ells era un home que buscava esclaus per a treballar en la fusteria, on fabricava màstils per a vaixells. Quan va veure l'abatiment de la infortunada Fàtima, va decidir comprar-la, pensant que d'aquesta manera, almenys, podria oferir-li una vida un poc millor que la que hauria de rebre d'altre comprador.
Va dur a Fàtima a la seva llar, amb la intenció de fer d'ella una serventa per a la seva esposa. Però quan va arribar a la seva casa, es va assabentar que havia perdut tot els seus diners al ser capturat un carregament per pirates.
No podia afrontar les despeses que li ocasionava tenir treballadors, de manera que ell, Fàtima i la seva dona van quedar sols per a portar a terme la pesada tasca de fabricar màstils. Fàtima, agraïda al seu cap per haver-la rescatat, va treballar tan durament i tan bé, que ell li va donar la llibertat i ella va arribar a ser el seu ajudant de confiança. Va ser així com va arribar a ser relativament feliç en la seva tercera professió.
Un dia, ell li va dir:
- Fàtima, vull que vagis a Java, com el meu agent, amb un carregament de màstils; assegura't de vendre'ls amb profit.
Ella es va posar en camí, però quan el vaixell va estar enfront de la costa xinesa, un tifó el va fer naufragar i, un cop més, es va veure llançada a la platja d'un país desconegut.
Altra vegada va plorar amargament, perquè sentia que en la seva vida gens succeïa d'acord amb les seves expectatives. Sempre que les coses semblaven caminar bé, alguna cosa ocorria, destruint totes les seves esperances.
- Per què serà - va exclamar per tercera vegada- que sempre que intento fer alguna cosa, es malmet? Per què han de succeir-me tantes desgràcies? Però no va haver resposta.
De manera que es va aixecar de la sorra i es va encaminar terra endins. Ara bé, succeïa que ningú a Xina havia escoltat parlar de Fàtima ni sabia gens dels seus problemes. Però existia la llegenda que un dia arribaria allí certa dona estrangera, capaç de fer una tenda per a l'emperador.
I ja que per aquell temps a Xina no existia ningú que pogués fer tendes, tothom esperava el compliment d'aquella predicció amb la més viscuda expectativa.
A fi d'estar segurs que aquesta estrangera, quan arribés, no passés desapercebuda, els successius emperadors de Xina solien enviar escrits un cop per any a totes les ciutats i a tots els llogarets del país, demanant que cada dona estrangera fos duta davant la Cort.
Va ser justament en una d'aquestes ocasions quan Fàtima, esgotada, va arribar a una ciutat costanera de Xina. La gent va parlar amb ella per mitjà d'un intèrpret, explicant-li que tenia que anar a veure a l'emperador.
- Senyora - va dir l'emperador quan Fàtima va ser duta davant ell - sabeu fabricar una tenda?
- Crec que si - va dir Fàtima.
Va demanar sogues, però no les havia. De manera que, recordant els seus temps de filadora, va recollir lli i va fabricar les cordes. Després va demanar una tela forta, però els xinesos no tenien la classe de tela que ella necessitava. Llavors, utilitzant la seva experiència amb els teixidors d'Alexandria, va fabricar una tela resistent per a fer tendes. Després va veure que necessitava els pals per a la botiga, però no existien en el país. Llavors, Fàtima, recordant com havia estat ensenyada pel fabricant de màstils a Istambul, hàbilment va fer uns sòlids pals.
Quan aquests van estar llests, es va debanar el cap tractant de recordar totes les tendes que havia vist en els seus viatges; i heus aquí que una tenda va ser construïda.
Quan aquesta meravella va ser mostrada a l'emperador de Xina, li va oferir a Fàtima donar total compliment a qualsevol desig que ella expressés. Ella va triar establir-se a Xina, on es va casar amb un atractiu príncep, i on, envoltada pels seus fills, va viure molt feliç fins a la fi dels seus dies.

Va ser a través d'aquestes aventures com Fàtima va comprendre que el que havia semblat ésser, en el seu moment, una experiència desagradable, va resultar ser part essencial en l'elaboració de la seva felicitat final.

Nuclear NO GRÀCIES !!!

Copieu aquesta carta, enganxeu-la en un correu electrònic i envieu-la a l'Alcalde d'Ascó (aj.asco@altanet.org), amb còpia a nocementerinuclear@yahoo.es

Senyor Rafael Vidal i Ibars,

El Parlament de Catalunya, igual que 61 ajuntaments i 7 consells comarcals del nostre territori (Terres de l'Ebre i Camp de Tarragona) estant clarament en contra de que el cementeri nuclear s’instal·li ni a la Ribera d’Ebre, ni a les Terres de l’Ebre ni al Camp de Tarragona, i per extensió enlloc del territori de Catalunya.
Us volem recordar per tant, que fent compliment al mandat del Parlament, el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, va fer arribar una carta al Ministeri d’Indústria demanant que el cementeri nuclear no s’instal·li enlloc de Catalunya.
A més, com els efectes i les repercussions del cementeri nuclear no són només locals (d’aquí que feu el repartiment de diners públics als ajuntaments del voltant), us demanem que no prengueu la decisió equivocada, i no acolliu el cementeri nuclear , respectant la voluntat de la majoria de la població, expressada pels seus representants polítics que van aprovar les mocions al Parlament, als ajuntaments i als consells comarcals.
L'Ajuntament d'Ascó, tot sol, no pot prendre una decisió d'aquest abast i hipotecar així el futur de les nostres comarques i de les nostres generacions futures. Sigueu conscients, que aquesta decisió que voleu prendre pot provocar una fractura social de greus conseqüències a la Ribera d'Ebre i al nostre territori.
No volem el cementeri nuclear a Ascó, ni a Catalunya!!!